Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal
Europa i les seves esquerres (1830-2000) x Iñaki Gil de San Vicente.
10 gen 2004
Ressenya d’una trajectòria històrica per entendre la situació actual de l’intent de la quarta reordenació europea (la Unió Europea)
NOUE.gif
Euskal Herria, 1 de setembre del 2000



0. Presentació

La velocitat angoixant amb la qual aquest esborrany ha estat redactat exigeix explicar que fins i tot estant dedicat només a lâevolució de les esquerres europees en la seva relació amb el procés de desenvolupament de la Unió Europea, fins i tot així, ha hagut de cenyir-se només als aspectes més rellevants, i a sobre, amb una superficialitat que amb prou feines serveix per apuntar els problemes més importants. Amb prou feines per res més. De totes maneres, allò que sâha intentat ha estat, dâuna banda, oferir una imatge una mica llarga del procés i dels problemes per combatre millor tanta merda propagandística; de lâaltra, fer emergir algunes constants que es reiteren variant de formes externes però mantenint la seva identitat, perquè entenem que són problemes estructurals que ens afecten a llarg termini, i per últim, també sâha pretès aportar algunes reflexions sobre el previsible futur de les esquerres dins la fase històrica en la qual ja es desenvolupa el capitalisme europeu.

Desgraciadament, les urgències ens han impossibilitat totalment estudiar les interaccions dâaquests problemes europeus amb els nostres problemes euskalduns, significativament els més europeus de tots per les seves arrels històriques. Però que ningú no plori, perquè uns sâhan lliurat de la txapa i altres, els massoques, amb una mica de sort podran sofrir agradablement durant el debat posterior.



1. El mite de la unitat europea

La història dâEuropa està condicionada per les successives reordenacions de poder i dâhegemonia dins dâaquest continent, no per lâevolució dâuna suposada âidea paneuropeaâ? que, segons alguns idealistes, existiria des de lâImperi Romà, i que posteriorment seria reactualitzada per Carlemany, el Sacre Imperi Romano-Germànic, lâImperi dels Habsburg, Napoleó I, els intents germànics per desplaçar la Gran Bretanya i controlar Europa entre 1860 i 1945 i, per fi, des de la meitat del segle XX, el procés que sâinicia amb el Tractat de Roma i lâEuropa del Ferro i de lâAcer i conclou, per ara, amb el Tractat de Maastricht i el seu calendari fins mitjans dâaquesta dècada.

Aquesta interpretació idealista i reaccionària, molt convenient per les classes dominants en lâactual fase històrica del capitalisme, i en especial per la fracció financera i de noves tecnologies, que són les que més decididament estan imposant des de dalt lâactual procés, oblida que les nacions i classes oprimides amb prou feines han participat en la direcció dâaquest procés, i quan ho han fet ha estat, fins els debats dins la II Internacional i especialment en els primers anys de la revolució russa, sota la direcció política de les seves classes dominants. Està clar que les masses romanes no tenien en absolut cap idea dâEuropa com a unitat, i menys encara una idea semblant a lâactual. Una cosa és la ciutadania romana concedida en el segle III (decret de Caracalla lâany 212 de la nostra era) a molts pobles fins i tot extraeuropeus, i una altra cosa és el concepte actual. Tampoc no podem entendre el mateix per ciutadà fa 2000 anys que ara. El mateix cal dir de les masses de soldats de diverses nacions centralitzades pels francs i Carlemany. Podríem seguir enumerant les diferències qualitatives entre aquestes èpoques i les actuals, però no val la pena.

Si ens hem estès una miqueta és precisament per entendre com en totes les qüestions en les quals intervé la interpretació â que no argumentació â històrica cal ser especialment rigorosos en la comparació entre èpoques diferents. En el fons, com veurem més endavant, el què busquen els poders que des de lâombra estan imposant lâactual reordenació europea, és enganyar els pobles, les classes i els sectors socials per què acceptin com a ânormalâ? i com la conclusió lògica dâuna llarga âhistòria europeaâ? lâactual procés. Així, convençuts de que ens retrotraiem a la glòria de lâAtenes de Pericles, admetrem més dòcilment la nova explotació que ens estan imposant. Això volen.



2. Què és una reordenació?

Què definim per âreordenacióâ? de les jerarquies europees? Doncs que periòdicament, depenent de factors que no podem explicar aquí, les diverses potències dominants a Europa imposen, després de ferotges i prolongades guerres i crisis dâordre, una nova jerarquia, un nou sistema de dominació en benefici de lâEstat o de les aliances dâEstats triomfants després dâaquest conflicte. Ãs a dir, les reordenacions són els canvis que sâimposen en les estructures globals de poder dins dâEuropa i que reflecteixen els canvis profunds en les estructures econòmiques, polítiques, militars i culturals que sâhan anat produint durant decennis i fins segles i que, de cop, esclaten en contradiccions tan dures que només la guerra o pressions i xantatges econòmics molt forts poden resoldre en benefici de les potències emergents i en detriment de les envellides, de les que sâhan anat quedant enrera incapaces de mantenir el ritme de la competència entre poders.

Aquí no ens retraurem a la història romana i esclavista ni a la història alt-medieval i baix-medieval perquè entenem que només amb la lenta irrupció històrica de la burgesia comercial i mercantil cap el segle XIII i amb ella la lluita de classes urbana cap el segle XIV, amb els efectes qualitatius sobre els vells Estats per anar transformant-los en Estats amb un contingut burgès petit però essencial i creixent, només a partir dâaquest tall que no serà definitiu i irreversible fins els segles XVI-XVII, podem analitzar amb rigor les successives reordenacions de fons que han condicionat la història europea i el nostre present.

Doncs bé, actualment estem de ple dins la quarta reordenació interna europea, que després veurem, i les tres anteriors han estat grosso modo exposades: primera, la que es produí a mitjans del segle XVII quan els poders burgesos nordeuropeus, fonamentalment Holanda i Gran Bretanya, venceren els poders del sudest, fonamentalment la monarquia espanyola i els seus aliats catòlics germànics i italians. Aquesta reordenació, que conclogué després dâuna guerra europea que durà quasi un segle, fou decisiva pel posterior ascens imparable del capitalisme comercial i de la primera onada colonialista europea. La segona reordenació es produí en el primer terç del segle XIX en acabar les guerres napoleòniques que havien durat al voltant dâun terç de segle i que suposà la victòria definitiva del capitalisme anglès sobre el francès. Aquesta victòria, que es fonamentà en la superioritat industrial britànica, fou al seu torn vital per què la revolució industrial iniciada a les Illes a finals del segle XVIII sâestengués imparablement sota el domini imperialista britànic primer per Europa i després per algunes parts del planeta. La tercera es produí a finals de la Segona Guerra Mundial quan els EUA i la URSS negociaren el repartiment dâEuropa i havia començat des de 1914 amb la Primera Guerra Mundial, avançant entre revolucions i contrarevolucions.

Tot i que el concepte dââ?esquerra política i socialâ? prové de la revolució francesa, és a dir, dels esdeveniments que foren el desencadenant de la segona reordenació, el que és cert és que ja en la primera fase fou molt important la intervenció de les masses oprimides i de les seves reivindicacions socials, doncs des de les guerres camperoles i fins i tot des de la guerra dâalliberament nacional i social txeca del segle XV, aquest malestar de les masses força amb les seves lluites freqüentment sagnants el desgast del poder medieval i catòlic i enfortí la burgesia ascendent, que, en triomfar o fins i tot abans en bastants casos, no dubtà en alinear-se amb els seus antics enemics per aixafar sense pietat les masses treballadores. En general, les forces democràtico-burgeses europees i al principi grans sectors de les classes oprimides recolzaren i sâidentificaren amb la Revolució Francesa, però més o menys ràpidament, segons els casos, sâallunyaren i fins i tot sâoposaren decididament en veureâs defraudades per la reacció burgesa autoritària simbolitzada per Napoleó.

Tot i això, el canvi qualitatiu en la intervenció de les esquerres en la vida col·lectiva europea es produí des del segon terç del segle XIX en constituir-se en el continent la classe treballadora amb consciència de lluita â ja existia abans però era passiva i inconscient â i en girar les burgesies europees cada vegada més cap a la dreta abandonant les seves anteriors proclames progressistes i democraticistes per por a aquesta consciència obrera, però també molt preocupada per altres tres problemes emergents com són, un, el sorgiment de reivindicacions nacionals democràtiques dels pobles oprimits pels Estats resultants de la segona reordenació; dos, el sorgiment gradual de la consciència de les dones que ja aparegué a finals del segle XVIII i que sâanà estenent després, i tercer, lâaugment de les lluites de resistència anticolonial dels pobles no europeus que començaven a donar-se aleshores, amenaçant les enormes rapinyes i expoliacions europees. Les successives fases o onades de lluites de 1830, 1848 i 1871 són salts qualitatius en aquest nivell estratègic que marcaren profundament la vida continental, determinant totes les seves formes de manifestació, des de lâeconomia capitalista fins lâart i la religió, sense oblidar-nos, evidentment, de les reivindicacions nacionals i feministes. Generalment, la història oficial burgesa oblida, silencia o nega aquesta realitat, i lâactual propaganda la presenta com lâinici dels âproblemes històricsâ? que en esclatar brutalment en la primera meitat del segle XX âdemostrenâ? la urgència de lâactual reordenació.



3. El període 1830-1917

Hem dâaturar-nos especialment en el canvi que significà el període 1848-1871, doncs en ell es formà definitivament el bloc esquerrà que, amb adequacions i transformacions, segueix en lâactualitat. Inicialment, la idea dâelaborar una política europea comuna des de lâesquerra era extremadament dèbil en el socialisme utòpic, i per suposat, no tenia res a veure amb el model actual. En un text decisiu en tots els sentits â el Manifest Comunista de 1848 â aquesta idea només es plasma en lâinternacionalisme obrer i en les seves manifestacions de lluita nacional, però no des de la perspectiva europea. Des de la dècada de 1850 i al ritme dels canvis socioeconòmics, la preocupació per les tensions interburgeses i en especial pels prolongats conflictes de Polònia amb Rússia i dâIrlanda amb Gran Bretanya, així com per la situació a Itàlia i a la Península Ibèrica, per aquests factors que es van aguditzant, les esquerres europees comencen a estudiar el âproblema europeuâ? amb més deteniment. Lâexpansió alemanya que des de finals dâaquesta dècada i principis de la de 1860 sâaccelera fins arribar al seu zenit el 1871, no fa sinó incrementar les preocupacions en aquest sentit.

Per últim, per no estendreâns, entre 1871 i finals del segle XIX, la preocupació pel militarisme i el colonialisme és dâun calibre tal que les esquerres europees donen passes teòrico-formals dâuna transcendència que no hem dâoblidar. Per exemple quan decideixen diverses vegades que declararan la Vaga General europea si esclatés una guerra com la de 1871. Convé recordar en aquest sentit la sorprenent i precisa premonició dâEngels sobre com seria una nova guerra europea i els seus efectes devastadors, reflexions dâun abast teòric inexistent en el pensament burgès i només igualat per les anàlisis de Marx del desplaçament de les crisis irreconciliables de Gran Bretanya a Alemanya, i dâAlemanya a la Rússia zarista, com efectivament succeí.

No podem tocar aquí el procés de podriment de la II Internacional. A principis del segle XX les esquerres europees sofrien en el seu interior una seriosa contradicció perquè si bé dâuna banda sâenfortien en tot el continent i es debatien amb una profunditat exhaustiva el pas del capitalisme de la seva fase colonial a la seva fase imperialista, que tingué efectes irreversibles en la història europea i mundial, dâaltra banda, al contrari, sâintegraven gradualment en lâordre establert a través de lâeconomicisme i el parlamentarisme. Ãs cert que mantenien en la seva xerrameca cerimonial les crides a la Vaga General i, segons els casos, a la Vaga de Masses â un matís que reflectia profundes diferències polítiques â i la seva condemna al colonialisme i els seus efectes, però en la pràctica, fins i tot alguns dirigents plantejaren que sâabandonessin aquests principis i es recolzés la âtasca civilitzadora de la colonització europeaâ?. A més, com es demostra revisant els textos i els lectors, la formació política era extremadament pobre. Només sectors radicals anarquistes, anarco-comunistes, sindicalistes revolucionaris, bolxevics, socialistes dâesquerra, i poc més, mantenien dempeus els programes teòrics elaborats durant els anys anteriors i que reflectien els avenços en les lluites socials. Els debats mantinguts després de lâonada de grans vagues de 1905 i de la revolució russa dâaquest mateix any expressen el lent però imparable desplaçament al centre reformista de les organitzacions sindicals i polítiques de les esquerres.

Doncs bé, en aquestes esquerres sâhavia produït un estancament en el seu ideari internacionalista i europeista, limitant-se a defensar passivament les resolucions anteriors davant lâofensiva reformista que optava per una clara presa de posició a favor de les seves respectives burgesies nacionals o estatals. Fou tan així que fins i tot aquestes esquerres sofriren un terrible shock i una minva de moral i consciència revolucionàries quan, un rera lâaltre, tots els partits âesquerransâ? optaven incondicionalment per la defensa de les seves burgesies lâagost de 1914, quan esclatà la Primera Guerra mundial. Foren molt reduïdes minories les que, com Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht i altres, sâhi negaren. El mateix Lenin no donava crèdit a les primeres notícies sobre les decisions de les esquerres de recolzar les seves burgesies i quan seân convencé entrà en una desmoralització i desorientació de diversos dies perquè se li havien enfonsat tots els esquemes anteriors.



4. El període 1917-1990

Les reaccions de les esquerres trigaren alguns mesos i després dâun any de guerra aproximadament, ja havien sorgit les primeres crítiques internes i projectes inicials per reorganitzar els sectors revolucionaris i pacifistes, però ho tenien molt cru pel recolzament de les masses alienades als seus respectius imperialismes. Ãs de destacar en aquest període lâimportant esforç de lâanomenada II Internacional i mitja, o âgrup Zimmermanâ? que començà a coordinar els sectors crítics en unes duríssimes condicions. Però foren dues grans transformacions les que facilitaren aquesta tasca: una, lâextrema letalitat de la guerra i el seu estancament, que a principis de 1916 començà ja a minar la moral dâalguns soldats i de la reraguarda, en un procés que no sâaturaria des dâaleshores i que facilità molt la recuperació dels militants clandestins i, una altra, la descomposició de Rússia i la revolució de febrer de 1917, que obrí un procés imparable fins octubre dâaquell any. I en aquest moment la intervenció bolxevic primer amb la consigna de tornar la guerra imperialista en guerra civil i en negociar la pau immediatament, aquesta consigna fou decisiva i amb efectes sísmics entre els pobles i classes oprimides europees. Després, una mica més tard, en acabar la guerra i quan el capitalisme europeu esgotat i ja dominat pels EUA començà a acariciar la idea dâuna major coordinació europea, els bolxevics respongueren amb la proposta novedosa i molt vàlida de la confraternització dels Estats socialistes europeus.

Desgraciadament, lâesperançador moviment aleshores iniciat sâapagà molt ràpidament perquè, dâuna banda, foren aixafades les successives revolucions i vagues revolucionàries que sâensenyoriren per la majoria del continent, arribant fins la Gran Bretanya; dâaltra banda, la socialdemocràcia prengué les armes per defensar el capitalisme i per destruir el moviment obrer; a més, aquests retrocessos aïllaren la jove URSS precisament quan aquesta estava essent envaïda per dotze â 12 â exèrcits europeus en recolzament a la contrarevolució zarista, guerra que esgotà el país; per últim, el capitalisme no sâestigué de braços creuats i durant els anys vint i sobretot els trenta impulsà contrarevolucions feixistes, nazis i militaristes allà on pogué, arrasant sense misericòrdia fins i tot la fidel socialdemocràcia que lâhavia salvat anys abans. Per si no nâhi hagués prou, el 1929 la crisi econòmica donà un salt dràstic arrossegant tots els països. Ja aleshores sâhavien produït canvis interns a lâURSS, pujant al poder una nova casta burocràtica com a efecte de lâesgotament quasi fins lâextinció física per fam i tuberculosi del país, justificant el seu programa amb la nova teoria del socialisme en un sol país i amb lâexcusa del retrocés de les lluites revolucionàries, alentí el procés revolucionari i obrí la senda de les purgues contrarevolucionàries de mitjans dels anys trenta, que liquidaren quasi la totalitat de les forces revolucionàries que havien sobreviscut el període 1914-1917-1922.

No existien per tant condicions objectives ni subjectives per què en el període de 1914-1939 aparegués un model esquerrà dâEuropa. LâURSS abandonà la idea leninista anterior i començà a tenir dificultats en la seva política exterior sempre a la defensiva, iniciant un període que no podem exposar aquí. Dâaltra banda, les dretes europees dures, totalment dâacord amb la ideologia nazi-feixista tot i que moltes dâelles callaren per por a les seves classes oprimides â recordem que a la Gran Bretanya la mateixa reina mare era pro-nazi com sâha sabut recentment i el mateix Churchill reconegué lâestiu de 1941 que no li sorprendria un pronunciament pro-nazi en el govern britànic â tenien un projecte continental allunyat de la xerrameca diplomàtica de la Lliga de Nacions, a la qual seguien pertanyent més per obligació internacional que per convenciment propi. Però aquest convenciment responia als diversos interessos imperialistes dels Estats, els mateixos que els portaren a no poder acordar una pau amb Hitler amb lâobjectiu de deixar-li les mans lliures per la seva enyorada destrucció de la URSS, objectiu estratègic primer i decisiu del nazisme, que només pensà en atacar lâEstat francès quan entengué que aquesta aliança antisoviètica no tenia lloc.



4.1. 1939-1945

Lâatroç guerra de 1939-45 en la pràctica mundial començà abans de 1939. El 1931 amb la invasió de Manxúria i Xina (1937) per Japó, i del nord dâÃfrica i Abisínia (Etiopia 1935) per Itàlia, i que dins del vell continent començà amb lâalçament franquista de 1936 i, entre altres, amb els aspres combats a Euskal Herria entre les masses autoorganitzades en poder popular a Donostia, per exemple, i el franquisme. Aquestes reflexions són importants per desmuntar la propaganda burgesa i demostrar allò que veritablement és la lluita de les esquerres. També és important, per acabar, dir que a Euskal Herria la guerra mundial no durà de 1939 a 1945, sinó de 1936 fins a 1947 amb el desarmament dels batallons bascs a Iparralde i els Pirineus, i mantingué uns últims rebrots amb les guerrilles comunistes i anarquistes esgotades a principis dels cinquanta. Doncs bé, tornant a les dates històriques oficials, tan tramposes, cal dir que la pràctica totalitat del mèrit de la derrota nazi no correspon als anglesos i menys encara als nord-americans, lloats per la seva pròpia indústria cinematogràfica, sinó als pobles de lâest europeu i especialment els de la URSS i a les esquerres clandestines de lâoest europeu. Foren aquestes masses les que donaren la seva sang i la seva vida mentre que les burgesies europees ocupades pels nazis o oficialment âneutralsâ? col·laboraren decididament amb Alemanya.

Dir això és fonamental pel nostre tema perquè explica lâevolució posterior del mite de la unitat europea tal i com ens el venen ara. El 1945 les burgesies europees estaven totalment enfonsades en el seu prestigi i legitimitat excepte només les holandeses i belgues. La raó és el seu col·laboracionisme amb lâocupant. El cas francès fou especialment escandalós, donat que aquesta burgesia, que és una de les més covardes del continent a lâhora de defensar el seu país quan el què està en joc és la seva propietat privada, rebé amb els braços oberts lâexèrcit alemany, doncs tenia més por als seus propis treballadors que als teutons, com havia succeït el 1871, però no el 1914 precisament perquè no hi havia una aspra lluita de classes interna. A més, les forces esquerranes havien lluitat en la clandestinitat des de lâestiu de 1941 i fins i tot abans segons els països i les seves esquerres. Els comunistes prosoviètics hagueren dâescoltar per la ràdio la invasió de la URSS el juny de 1941 per llençar-se amb una heroïcitat suprema a la lluita armada clandestina, però altres forces comunistes, socialistes, anarquistes, republicanes, etc., no prosoviètiques, sâhi havien llençat abans. En qualsevol cas, les forces âdemocràtiquesâ? i nacionalistes burgeses esperaren molt més. El cas dels seguidors del general De Gaulle és aclaridor i denunciable perquè, a pesar dâhaver estat cridats a la lluita des de lâestiu 1940 i a pesar del seu patriotisme de boquilla, no començaren a agafar les armes fins quasi acabat el 1942 i començaments de 1943, quan ja era clar que Alemanya no podia vèncer la URSS i els EUA havien entrat en guerra amb tota la seva potència industrial. Només a mitjans de 1944 alguns partits burgesos âdemocràticsâ? sâatreviren a dir alguna cosa en veu tènue. A aquelles alçades els comunistes i la resta de les esquerres posseïen potents grups armats i fins autèntics exèrcits populars a lâest europeu, a lâinterior de la reraguarda nazi-feixista, com a Iugoslàvia, Albània, Grècia, Bielorússia, Ucraïna, etc.

Després de 1945, a lâEuropa occidental el panorama era realment prerevolucionari en la majoria dels Estats, i per descomptat, en els més importants. La tasca fonamental de lâestacionament a perpetuïtat dels exèrcits nord-americans en aquests estats era la dâassegurar lâordre capitalista i la continuïtat en el poder de les burgesies desprestigiades. Estats estratègicament decisius com Alemanya Occidental, Estat francès, Itàlia, Grècia, Dinamarca i en menor mesura Noruega, tenien una més o menys forta contestació obrera i popular a les seves classes dominants que no podem exposar aquí. En molts dâaquests, amb lâexcepció alemanya on la repressió i els efectes de la guerra foren duríssims (i encara entre 1945 i 1947 es visqueren experiències de poder obrer i popular en empreses de nazis reconvertits a âdemòcratesâ?), les classes treballadores que havien portat el pes de la lluita clandestina controlaven fàbriques, ports, mines i camps, i tenien armes, entrenament i decisió de lluita. Fins i tot a Gran Bretanya, el govern conservador de Churchill perdé les eleccions només acabada la guerra deixant les cadires â que no el poder â a un govern laborista. Lââ?ajudaâ? yanki en diner i en tecnologia era només la tapadora per justificar lâestacionament dels seus exèrcits, mentre es negociava amb la URSS la geografia política europea. Alhora era un mitjà de sortida dels productes yankis que no trobaven mercat en els EUA i en altres parts, i la reactivació del capitalisme europeu segons el model imposat en les ânegociacionsâ? de Bretton Woods de 1944, en el qual sâimposà tot el que els EUA volgueren.

No podem fer història-ficció sobre què hauria passat a Europa si les esquerres sâhaguessin llençat a la revolució de forma unitària i decidida. El fet és que algunes dâelles havien donat les passes inicials, com a Itàlia, on la lluita justiciera antifeixista continuà fins començaments de la dècada de 1950, però el fet també és que el gruix de les esquerres era aleshores dâorientació prosoviètica i en bastant menor mesura socialdemòcrata. Les raons que ho expliquen són simples i es deuen tant a lâheroisme de la URSS en la guerra com a la marginació i/o repressió de les esquerres no estalinistes que sâhavia donat abans de la guerra, debilitant-les en extrem. El cert és que en aquests Estats estratègics la URSS pressionà activament per paralitzar les reivindicacions, marginar les esquerres, tornar les fàbriques a la burgesia i enfortir els governs, tallant dâarrel la depuració de les forces repressives, lâajusticiament dels col·laboracionistes, etc. Són terribles les paraules dâagraïment del general De Gaulle a Thorez, secretari del PCF, per la seva tasca per reinstaurar âlâordre i la pauâ? en lâEstat francès, però molt pitjors foren els esdeveniments a Itàlia i Grècia, on la revolució socialista trucava a la porta i aquesta fou tancada pels acords entre la URSS i els EUA.

Ens hem aturat un mica en aquests anys perquè foren crucials. LâEuropa occidental de començament dels cinquanta no tenia res a veure amb la de 1917 ni menys encara amb la de 1945 perquè sâhavia produït una desmoralització generalitzada i una sèrie de derrotes de difícil recuperació. Però també perquè els canvis socioeconòmics intensos començaven a afectar les formes de vida poc a poc per raons que només podem apuntar molt breument. Dâuna banda, la fracció més lúcida de les burgesies europees aconseguí establir pactes permanents amb el sindicalisme; dâaltra banda, aquesta col·laboració interclassista es veia afavorida per la recuperació econòmica des de mitjans dels anys cinquanta i, segons els casos, pel desenvolupament del consumisme de masses des de finals dâaquesta dècada. A més, lâambient de guerra freda i perill nuclear atemoria la gent i com sâhavia acordat un vergonyós pacte de silenci per no treure a la llum pública els escàndols del col·laboracionisme burgès, del Vaticà i dâesglésies protestants, sâhavia debilitat molt la memòria històrica de les classes treballadores, molt canviades en la seva composició interna per les transformacions socials de tot tipus. Fou en aquest context relativament nou on començà a caure el fi sirimiri del desprestigi de la URSS entre les classes oprimides. Imperceptible al principi â recordem la força electoral dels PC o de les seves façanes electorals â anà creixent amb els anys.



4.2. 1967-1977

Precisament fou aleshores quan algunes burgesies europees començaren a donar les primeres passes en la coordinació en qüestions econòmiques aleshores vitals, sempre sota la vigilància dels EUA. Les esquerres tradicionals europees ja estaven, aleshores, caient en el buit a pesar de les periòdiques demostracions de força aparent en determinats esdeveniments, mentre la socialdemocràcia era una força política vital pel capitalisme europeu. Durant la dècada de finals dels cinquanta a finals dels seixanta, fins el famós maig del 68, es seguí obrint lâabisme entre lâesquerra tradicional, els PC estalinistes i les inicials mogudes que aparegueren amb força a finals dâaquesta època. Convé recordar que els sindicats eren una força conservadora impressioonant, assentada sòlidament en la negociació amb la burgesia, i sense cap ganes dâaventurerismes esquerranistes, degradació idèntica a la succeïda entre finals del segle XIX i 1914. També molts sectors de la intel·lectualitat, professions liberals i fins i tot buròcrates estatals havien entrat en les esquerres tradicionals, especialment en el PCI i el PCF, així com en el SPD alemanys i laborisme britànic, augmentant les inèrcies i els pesos morts. En canvi, en el subsòl social, en fàbriques, universitats, barris i ciutats, serveis públics com sanitat, comunicacions, etc., sâenfortien poc a poc els anomenats ânous moviments socialsâ?, que no fou sinó el nom restrictiu donat a un moviment global, generalment espontani, de major impacte i radicalitat dâallò admès.

Perquè sâha minimitzat aquesta força? Perquè, dâuna banda, la seva creixent implantació suposava el certificat de lâesgotament de lâesquerra prosoviètica, superada pels nous esdeveniments i lâesforç adaptatiu de la qual, el famós eurocomunisme, no fou sinó el darrer sospir agònic dâuna experiència de lluita sorgida a finals dels anys vint; dâaltra banda, la mateixa burgesia europea està interessada en minimitzar aquest desenvolupament presentant-lo com a ârevolta juvenilâ? o com a màxim com a ânous moviments socialsâ? que serien, des dâaquesta reducció, els avis de les actuals ONG; per últim, des de la socialdemocràcia sâintentava negar que fou precisament durant els anys daurats del seu âpoderâ? â és un dir â quan es produí lâautoorganització en les bases. No fou en absolut una ârevolta estudiantilâ?, ni tampoc una lluita exclusivament parisina, ni tampoc no va durar el curt mes de maig de 1968, sinó que fou un procés que durà en els seus inicis des de 1967 i conclogué una dècada més tard, que afectà a quasi tots els Estats capitalistes incloent Japó i EUA, i que, segons els casos, tingué en les classes treballadores i en els seus sectors més radicalitzats, com Itàlia, els agents més actius.

Un estudi més detallat ens demostraria la incidència de les reivindicacions nacionals i ètniques als EUA, Canadà, Estats espanyol i francès, Gran Bretanya, etc., lâexistència dâorganitzacions armades en els tres continents; el pes del feminisme; de lâassemblearisme i horitzontalitat obrera i dels comitès de fàbrica; de la crítica de la quotidianitat pel situacionisme, de lâantipsiquiatria i de la medicina progressista, etc., També cal ressenyar que en els âpaïsos socialistesâ? hi hagué fortes mobilitzacions de masses que reivindicaven no la tornada al capitalisme, com diu la premsa burgesa, tot i que existien aquells grups dirigits per la CIA, sinó una profunda democratització socialista interna.

Les tres forces interessades en amagar la profunditat dâaquesta onada â PC, socialdemocràcia i Estats burgesos â foren precisament les encarregades de reprimir-la. Per això, a més, també estaven interessats en reduir la seva importància: com poden reconèixer els PC dels Estats espanyol, francès i italià, per citar alguns casos, les seves tremendes responsabilitats desmobilitzadores i fins i tot repressives, amb les seves claudicacions davant les seves burgesies? Molt millor dir que sâhavia tractat dâun desagradable gra juvenil que calia netejar, i res més. No podem analitzar la repressió cas a cas, però en el context europeu occidental i en el tema que ens interessa, cal dir que una de les bases de la repressió i paralització de les lluites fou la superioritat estratègica de la burgesia a lâhora de convèncer molta gent que la URSS no era el model a copiar i que a Europa es podia avançar per mitjans pacífics i âdemocràticsâ? fins uns objectius similars encara que no idèntics, per la diferència â deien â de la âdictadura comunistaâ? rera el teló dâacer.

Tinguem en compte que a finals dels seixanta sâhavia iniciat una crisis socioeconòmica de llarga durada que, amb alts i baixos, havia continuat durant tota la dècada i que segons els estudis més rigorosos encara continua al ser una crisi dâona llarga. En aquell context, demostrar que es disposava dâun projecte europeu propi diferent al soviètic i al yanqui, donar tranquil·litat en el futur i en les possibilitats de la âdemocràcia occidentalâ? era molt més efectiu que posar lâexemple dâuna URSS en clar debilitament intern a pesar dels seus mèrits anteriors. Sâhavia trencat ja el mite de la âpàtria del socialismeâ? i les crítiques maoístes, situacionistes, trotskistes, anarquistes, ecologistes, feministes, etc., a la realitat soviètica tenien ja arguments suficients com per, a pesar de les seves diferències, arrasar en els debats amb els atribolats representats oficials; el cas dâAlthusser, per exemple, era patètic. La resposta desesperada dâalguns PC seguits més tard per quasi tots ells, fou el famós eurocomunisme que sintetitzava dos grans corrents anteriors com són la socialdemocràcia de finals del segle XIX i lâestalinisme de finals dels vint del segle següent.

Lâeurocomunisme es caracteritzà per aparentar una ruptura amb Moscou i un respecte a les peculiaritats ânacionalsâ? de cada Estat, quan en realitat només aplicava els principis parlamentaristes i pacifistes de la socialdemocràcia amb la xerrameca estalinista. En realitat, tant a lâEstat espanyol com a Itàlia, per no estendreâns, lâeurocomunisme entregà les classes oprimides a la burgesia, cosa que ja havien fet anteriorment els seus dos âpares teòricsâ?, però ara ho feia amb la de la âsocietat civilâ?. Als pocs anys, el PCE i el PCI es precipitaren en una crisi de descomposició que, a Itàlia, ha acabat ja i a lâEstat espanyol frega el final. Per la seva banda, la socialdemocràcia europea anava quedant-se amb les restes dels PC en molts llocs, però també molt ràpidament girà encara més al centre, aplicant polítiques socioeconòmiques que augmentaven el desconcert en les classes treballadores. Així, abans que quallessin els ominosos anys vuitanta de Reagan i Thatcher, les socialdemocràcies en els governs europeus ja havien començat una política que després sâanomenà âneoliberalâ?.



4.3. 1982-1990

Aquests anys foren decisius perquè en ells xoquen els processos de descomposició de la URSS, perceptibles des de començaments dels setanta, amb els primers esforços de lâofensiva del capital contra els treballadors europeus després dâhaver superat les lluites anteriors. En el tema que ara ens importa, cal dir que encara en aquests anys els burgesos segueixen mirant amb un ull a la URSS i lâaltre als EUA abans de prendre qualsevol decisió i això és normal perquè, amb el boig Reagan a la Casa Blanca, lâimperialisme ianqui llençà la segona fase de la guerra freda amb els coets portàtils amb caps nuclears de llarg abast i després amb la âguerra de les galàxiesâ?. Aquest context és el que obliga a Alemanya occidental a seguir relacionant-se amb el sud i oest europeu, com es comprova en tots els acords que es van donant en direcció de la Unió Europea.

Les esquerres europees no reformistes van quedant assetjades per lâenduriment de lâofensiva capitalista que, des de mitjans dels vuitanta, comença a popularitzar-se com a neoliberalisme, qualificatiu que trigarà alguns anys en fer-se corrent i que servirà per amagar la gravetat i profunditat de lâatac. Les dones són les primeres a sofrir les conseqüències del debilitament dels serveis públics, assistencials i socials, i les primeres en ser acomiadades del treball i condemnades a la llar o a treballs en pitjors condicions, tot això enmig de la indiferència sindical masculina. Després lâatac sâestén als joves i a altres treballadors. Convé recordar aquí, pel seu efecte premonitori, lâaspra lluita de classes que es sostingué a principis dels vuitanta a Gran Bretanya, quan el govern conservador de la Thatcher pretengué destruir conquestes històriques del moviment obrer enmig de la passivitat del centrisme laborista. Tot i que els pals rebuts pel moviment obrer foren greus, la burgesia no aconseguí els seus objectius. En aquells moments els moviments socials supervivents de la dècada dels setanta han envellit i la maniobra institucionalitzadora dâatrapar-los amb les ONG comença a sortir efecte tot i que trigarà un temps perquè, en un principi, el gruix de les ONG el formen vells militants no desencantats del tot i que volen seguir la lluita dâalguna manera. Recordem que ja a mitjans dels vuitanta i més endavant sobretot, la propaganda neoliberal és incontenible i que, en el pla intel·lectual i de bastantes esquerres, comença a prendre cos la moda postmoderna, que arribarà al seu auge a principis dels noranta.

En aquestes condicions de típic retrocés posterior a una onada dâascens de les lluites i de repressió posterior, que hi fou i molt el què passa és que silenciada, les notícies que arriben de la descomposició de la URSS i del malestar creixent en altres països âsocialistesâ? no fa sinó accelerar lâesgotament de les esquerres tradicionals, les dels PC, que van retrocedint no només electoralment sinó en la seva força de masses, envellida i desil·lusionada perquè la joventut obrera no sâafilia ni tan sols sindicalment, tot i que hi ha forts països capitalistes en els quals els sindicats tenen una força inercial apreciable producte dels acords interclassistes en les dècades anteriors. Tot i això, de forma lenta i invisible, a finals dels vuitanta comença a donar-se una petita aparició de nous grups assistencials, socials, de barri, dâajuda mútua, etc., que no tenen res a veure amb les ONG ni amb els anteriors moviments socials, i sí lliguen amb els grups solidaris que tendeixen a aparèixer quan retrocedeixen les condicions de vida. En les grans urbs desindustrialitzades dels principals Estats europeus es viu ja a finals dels vuitanta una situació dâatur estructural, subocupació, precarietat, tensió social creixent pel malestar i la delinqüència social, augment de la drogoadicció, racisme i xenofòbia en augment, gir a lâintegrisme defensiu dels emigrants extraeuropeus, etc. Una vegada més, la premsa dominant i la del reformisme amaguen o tergiversen aquest esperançador xiuxiueig de primavera social i lâesquerra tradicional tampoc no sâadona del què succeeix. A pesar dâaixò, falten pocs anys per què, de nou, lâanomenat âproblema socialâ? recorri els carrers europeus enmig de la sorpresa del pensament dominant.



5. La quarta reordenació

La implosió de la URSS i la reunificació alemanya suposen un canvi brusc en les tendències de la quarta reordenació europea. Cal dir que fins finals dels vuitanta, el model de âconstrucció europeaâ? es movia dins dels paràmetres de la tercera reordenació, oberta com hem vist el 1945 i que ha estat la més curta. El xoc entre la URSS i els EUA condicionava absolutament tot perquè aquest xoc reflectia a la seva manera lâagudització de les contradiccions de tot tipus entre opressors i oprimits. En aquest sentit, sâaprecia un ascens històric tendencial de la irreconciliabilitat de les contradiccions estructurals tot i que dins dâun anar i venir dâalts i baixos. Doncs bé, mentre que fins a finals dels vuitanta Alemanya sâacontentava amb el marc occidental, des de lâenfonsament de la URSS Alemanya mira ja obertament a lâest com el seu espai ânaturalâ? i històric dâexpansió imperialista. Per entendre aquesta dinàmica cal entendre la història anterior del capitalisme alemany, de les seves successives pugnes amb potències circumdants a les que va desplaçant, absorbint o superant â Polònia, Ãustria, Dinamarca, Estat francès, Gran Bretanya, URSS, Croàcia, Txèquia, Hongria... â i la formació dâuna ideologia racista en les seves classes dominants de despreci envers allò eslau, ideologia que es rastreja fàcilment en la justificació dels genocidis realitzats pels Cavallers cristians teutons.

A més, a pesar de la seva superioritat econòmica sobre la resta de capitalismes europeus, la burgesia alemanya sap molt bé que els mercats de lâest són més propicis que els de lâoest, i que la seva força de treball està, per ara, molt ben formada. Però això no fou ni és obstacle per què, quan ho necessita, Alemanya imposi les seves condicions als altres capitalismes occidentals. Per exemple, aquests no tingueren més remei que pagar el gruix dels costos de destrucció social dâAlemanya oriental i la seva âintegracióâ? en la occidental; Itàlia ha hagut de complir totes les exigències alemanyes en els Balcans; lâEstat francès, que escataineja però no pica, ha hagut de plegar-se sempre en allò decisiu a Alemanya; el suposat âretràsâ? en reactivar lâeuro per augmentar la seva competitivitat amb el dòlar, beneficia la recuperació del capitalisme alemany i nordeuropeu danyant seriosament el capitalisme del sud, de la Mediterrània. El desplaçament alemany cap a lâest suposa incomplir acords anteriors dââ?ajudesâ? al sud europeu, abandonant-lo a seguir en el darrer vagó de la reordenació actual.

Perquè això és el què està passant, que la quarta reordenació europea sâha accelerat i disciplinat encara més al voltant dâAlemanya de la mateixa manera que en les reordenacions anteriors foren els EUA, Gran Bretanya, i Holanda i Gran Bretanya les que hi sortiren guanyant. Ãs cert que en les tres anteriors, com hem vist, les guerres jugaren un paper clau i decisiu, i ara aquesta guerra no ha jugat un paper tan decisiu encara que hi ha estat present i de dos formes: una, material i brutalment, amb les guerres en els Balcans i en el Caucas, així com en lâagressió inhumana contra lâIrak, que ha estat clau en el reforçament de lâhegemonia ianqui dins i fora dâEuropa, i lâaltra, també material encara que menys brutal en allò directe però sí en allò psicològic com és la presència de lâOTAN i de les armes nuclears nord-americanes en el nostre continent. Per últim, la guerra tampoc no ha desaparegut del present europeu perquè, dâuna banda, la creació de lâeuroexèrcit i de la indústria militar europea segueixen endavant i, dâaltra banda, la militarització del sistema policial i del control social és alarmant i respon a les necessitats de repressió dels conflictes socials que ja sâestan donant en el continent. No és certa, per tant, la versió oficial i reformista que, a la fi, a Europa la guerra ha deixat de ser determinant.

Aquest problema és més important del què es pensa perquè, en el capitalisme actual, la guerra és un factor econòmic i tecnocientífic decisiu, és a dir, estratègic. Per exemple, la política de la UE respecte Turquia i altres dictadures està molt mediatitzada pels interessos de la indústria militar alemanya, que al seu torn actua com a llançadora de lâimperialisme econòmic alemany en la zona. El mateix, encara que amb matisos, podem dir de lâimperialisme francès a Ãfrica, que busca recolzaments europeus per no ser desplaçat pel dels EUA. També hauríem de considerar més detingudament lâefecte de la indústria militar europea, que exigeix uns plans i despeses R+D enormes, en lâintent de retallar la superioritat tecnocientífica nord-americana en una cursa de llarga duració que, a pesar dâaixò, té ja efectes immediats en la quotidianetat europea. Les esquerres europees es posen la vena als ulls quan, amb raó, afirmen que EUA segueix sent la potència dominant i que ho serà durant molt de temps, però encara sent veritat, aquestes esquerres no es preocupen per lâacceleració europea i per les forces estructurals noves que ella comporta des dâara mateix. Lâabsència dâuna perspectiva global del problema i la tendència a menysprear la dinàmica europea, pot ser la responsable de què en un futur aquestes mateixes esquerres siguin desbordades pels esdeveniments, com ho han estat massa vegades en massa qüestions.

Durant la dècada dels noranta, la reordenació europea ha donat passes insospitades una dècada abans, i això no només per lâenfonsament de la URSS, sinó sobretot per altres factors més decisius com són, u, les exigències de major centralització i a la vegada major internacionalització de la seva economia per respondre a lâampliació del capitalisme financer i especulatiu, així com a lâampliació dels mercats per efecte de la política del FMI, OMC-AMI, aguditzant-se així una contradicció genètica i permanent al mode de producció capital des del seu naixement històric que no podem tocar ara; dos, la necessitat de dominar aquesta contradicció avançant en una política monetària i financera adequada, sense la qual no podria sostenir-se durant molt temps; tres, conseqüentment, la urgència per adequar les molt diferents lleis i burocràcies estatals europees a aquestes exigències i, últim, per no estendreâns, amb caràcter secundari per la burgesia, la conveniència dâaparentar quelcom de similar a la famosa âcarta social europeaâ?.



6. Les esquerres i el seu futur

Fa una dècada, el pessimisme dominava entre les esquerres per les raons vistes. Molt poques dâelles veieren que des de finals dels vuitanta alguns petits brots dâesperança començaven a sorgir aïlladament. Poc a poc, aquesta tendència cap a una nova onada de lluites anà en augment i era ja certa a mitjans dels noranta quan a lâEstat francès, després a Bèlgica, Noruega, Alemanya, Itàlia, etc., les mobilitzacions socials i populars arribaren a ser tremendes en alguns casos. Ben aviat, aquesta capacitat es va expressar electoralment i de nou la socialdemocràcia accedí a la majoria dels governs. No entra en el nostre objectiu analitzar com aquesta onada també és mundial, recorrent tots els continents i adquirint formes noves però reactualitzant experiències clàssiques de solidaritat, ajuda mútua, autoorganització, horitzontalisme assembleari, informatiu democràtica i capacitat per utilitzar críticament parts de les noves tecnologies, etc.

També passa, igual que en onades anteriors, que ara, juntament amb aquest creixement, es produeix pel costat contrari un creixement de lâautoritarisme, racisme i neofeixisme, com a efecte de la intervenció invisible dels aparells burgesos manipulant lâamarga realitat del lumpenproletariat, que ha crescut i adquirit cares noves, així com parts de la joventut petit burgesa i burgesa. No ens han de sorprendre aquestes reaccions perquè corresponen a característiques bàsiques de la lluita de classes, característiques que poden adormir-se en determinats períodes però que tendeixen sempre a recuperar-se en els cicles de crisi social, que és més que simple crisi econòmica. I una mostra més de lâendarreriment de les esquerres tradicionals fou no només la seva tardança en entendre i combatre les causes sociopolítiques del reaccionarisme contrari, deixant un espai lliure a la propaganda burgesa reformista i interclassista per donar la seva versió tramposa sobre el racisme, la misogínia, la delinqüència social, lâintegrisme defensiu dels emigrants, etc., perorant sobre els drets humans però evitant tota crítica radical de les causes i gravetat real del problema.

I com passa sempre que el reformisme és superat pels esdeveniments, pressionat per la dreta i per lâesquerra, també ara liqua els seus missatges i amb tot tipus dâexcuses inicia un gir dretà més accentuat. Tota la propaganda socialdemòcrata del tercer espai, de la âvia Blairâ?, de les lloances a la política assistencial de Clinton, dâuna ârefundacióâ? política de cara al tercer mil·leni, etc., tot això és només una reedició dels vells costums ja practicats en el socialisme lassalleà alemany de lâúltim terç del segle XIX. Això és tan obvi que no val la pena, des del nostre punt de vista, dedicar-hi més temps, com amb prou feines val la pena dedicar-ne una mica més el procés dâenfonsament però també dâalguna reflexió en grups hereus de lâeurocomunisme ja desaparegut, doncs, malgrat tot sâenfronten a la desaparició no només del seu espai sinó dels referents dogmàtics que els sostingueren. Sí val la pena pensar una mica el futur dels grups que resistiren després de lâaturada dels setanta, especialment els hereus de lâanomenat âmarxisme occidentalâ?, de lââ?esquerra comunistaâ? que ben aviat avisà críticament sobre la degeneració estalinista, dels moviments que en els seixanta saberen comprendre què hi havia de nou i de permanent en aquelles lluites, de les restes dels moviments socials no desintegrats ni absorbits en la trampa de les ONG, dels col·lectius que seguiren en els comitès i agrupacions sindicals, populars, socials, culturals, assistencials, informatives, etc., i que en bona mesura han estat els que han mantingut la memòria de lluita i, sobretot, la teoria política imprescindible per demostrar la irracionalitat del capitalisme i no caure, com el reformisme, en denúncies superficials del neoliberalisme, la mundialització, la globalització i la nova economia.

Acabem amb aquest tema de les âmodes crítiquesâ? perquè és en el panorama actual, dâuna banda, una repetició dâerrors comesos anteriorment per altres esquerres que enlloc dâanalitzar la dialèctica dâallò antic, permanent i nou del capitalisme, es deixaven portar pels nous noms inventats per la intel·lectualitat del sistema. A curt termini, això produeix desorientació i desconcert. La llista de modes intel·lectuals és tan llarga i variada, però superficial a la llarga â qui recorda ara, per exemple, del postmodernisme que fa només uns anys semblava el màxim de la saviesa, sinó els intel·lectuals que ja han estat absorbits pel capital? â que no podem tocar-la aquí. Dâaltra banda, en les condicions actuals, aquesta superficialitat té lâefecte negatiu afegit per lâincrement del poder manipulador dels mitjans, de la premsa, que és una indústria dâalienació més desenvolupada que fa trenta anys, quan la moda de lâestructuralisme, per exemple, anul·là molts esforços intel·lectuals i pràctics. Les esquerres actuals, que sâenfronten esperançades a una onada de lluites després de vint anys de sequera, però a la vegada a un poder repressiu i integrador superior â la burgesia també aprèn â no poden permetreâs el luxe de ser el lloro tonto de la intel·lectualitat institucional.

Qualsevol debat sobre un altre model de construcció europea ha de partir, per tant, dâaquests criteris essencials i recurrents a la història capitalista: un, que allò que està en joc és una nova reordenació interna i no la materialització dâuna suposada âidea europeistaâ?; dos, malgrat els canvis i alts i baixos de les lluites i de les esquerres, tard o dâhora sempre ressorgeix la pràctica i lâesperança, i que ara ens trobem en un moment dâascens en aquesta direcció, ascens contrarestat per forces oposades i reaccionàries, com sempre abans; i tres, que conèixer i transformar aquesta nova situació ens exigeix no només una independència político-estratègica, sinó també, doncs va unida a ella, teòrica i de pensament revolucionari.
Sindicat Terrassa