Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: corrupció i poder
Les expectatives calculables del nou Govern
09 gen 2004
Les expectatives que, amb sentit comú, es poden tenir del nou Govern de Catalunya les veig emmarcades en tres nivells de possibilitats. 1. Les derivades del fet de «governar», o sigui intervenir, amb una intenció més de cara a les necessitats de la gent corrent i normal. 2. Les que implicaria adoptar les mesures màximes, però dures i desacostumades, que permetrien els poders de l'Estatut. 3. Les que resultarien d'un augment substancial dels recursos i les competències de l'Estatut, així com d'una bona relació amb el Govern central.

1. Usant «bé» les competències normals, o sigui d'una manera justa i honesta i atenent prioritàriament les necessitats dels treballadors i la gent menys rica, es podrien aconseguir «moltes petites coses». Atenció: no tenim cap dret a menysprear les coses perquè siguin «petites», ja que les coses petites formen el gruix, per no dir la totalitat, de les nostres vides. Considerem, per posar alguns exemples, que, si als CAPs més massificats s'hi destina més personal, i aquests professionals tenen una estabilitat, la gent se sentirà més ben atesa (i els professionals també). O, si l'escola pública té més recursos (i a la concertada se l'obliga a complir les seves obligacions), l'ensenyament, que vol dir el futur de la gent, serà millor. Si es vigila i s'exigeix amb rigor el compliment de la normativa de seguretat laboral, es poden salvar vides i salut, i, atenció, en aquest cas ja no es tracta d'una cosa «petita», perquè per a les persones afectades és una cosa «molt grossa». I si les persones pobres són ajudades d'una manera més generosa i generalitzada, i si els qui treballen en polígons industrials hi poden accedir amb transport públic, i si s'usa de manera generalitzada el català en la secundària, i si el decret de les 4 hores de castellà es compleix «des del punt de vista de la nostra realitat», com diu el conseller, i moltes altres coses..., la vida de tots pot ser millor. I això no s'ha de menystenir. És clar, però, que no són els «canvis» que necessitaríem, perquè els recursos són pocs, perquè el sistema econòmic en què estem posa moltes barreres i perquè l'horitzó d'exigències d'alguns (per no dir de tots) dels partits integrants del Govern és curt.

2. Les perspectives podrien millorar bon tros si aquest Govern s'atrevís a usar alguns poders de l'Estatut que són «tabú», des d'un punt de vista oficial i classista i, de vegades, fins i tot popular. Posaré dos exemples, però se'n poden imaginar més. Si s'atrevissin a posar impostos (o recàrrecs) especials damunt activitats especulatives, com a les immobiliàries o als propietaris de pisos buits, hi hauria més diners per poder atendre necessitats socials (i alhora, es frenarien aquestes activitats). Si fossin capaços de vetar tots els EROs (expedients empresarials) que impliquessin acomiadaments i que no estiguessin «altament justificats» (és a dir, necessaris per a la continuïtat de l'empresa), es frenaria l'atur i l'ús dels treballadors com a objectes d'«usar i llençar». Sincerament, haig de dir que, així com penso que les expectatives del punt 1 són altament probables, considero les del punt 2 altament improbables. Perquè com a mínim algun partit del Govern (o alguns) no ho acceptaria. A més, cal pensar que, si es fessin coses d'aquestes, no sols els afectats, sinó els «esteves», els benpensants i no pocs dòcils televidents posarien el crit al cel dient que «aquest Govern arruïnaria Catalunya».

3. Tot plegat no és massa, pel que caldria. Però les possibilitats es podrien ampliar considerablement si s'obtinguessin tres coses: més recursos, més competències i més col·laboració amb el Govern central. Més col·laboració vol dir, per exemple, inversions estatals, cofinançaments, anar d'acord en l'aprovació de les lleis generals... En això sí que els nostres governants hi compten. Però cal ser molt realistes: caldria un canvi a Madrid. Si no hi ha un canvi de Govern a Madrid, no solament aquestes majors possibilitats no podran ser, molt probablement, sinó que pot passar una cosa encara pitjor: que es generi una lluita forta i estèril en la qual el Govern català es «cremi».

No està tot dit; encara cal afegir unes quantes coses. Quan dic «més recursos», jo vull dir el que sigui just. Jo no assumiria, ni crec que hàgim d'assumir, la idea (que s'ha dit públicament) que «tots els diners que es generin a Catalunya es quedin a Catalunya». Una part important han d'anar a la resta de l'Estat, i no sols per pagar les despeses de l'Administració central, i no sols per «solidaritat» amb les comunitats menys riques, que també, sinó tan sols per justícia: Catalunya absorbeix recursos de la resta de l'Estat (per la via de les inversions privades, que hi veuen més expectatives de benefici) i és de raó que ho torni. Les proporcions haurien de sortir d'un debat públic clarificador.

I encara que s'obtingués aquest canvi a Madrid i, doncs, aquestes majors competències i recursos i col·laboració, tampoc no es podrien «canviar les coses» (en el sentit que es dóna sovint a aquesta expressió: canviar les estructures de poder econòmic i polític). Encara ens caldria un canvi a Europa i en la correlació de forces mundial. Estem tan entrampats en un teixit d'interdependències, que fa que la revolució, o serà mundial o... és quasi impossible.

El que voldria amb aquestes consideracions són dues coses. Per una banda, que si algú s'hagués fet o s'estigués fent massa il·lusions, que se les tregui del cap abans no pateixi una frustració d'aquestes que «deixen cremat» per anys. Que s'adeqüi la il·lusió a les expectatives raonables. I per altra banda, que els qui diuen, i amb tota raó, que aquest Govern no pot «canviar les coses» (en el sentit que he dit abans) no utilitzin això com un «argument» contra el nou Govern i contra les legítimes esperances moderades de molta gent. De vegades, a les persones més revolucionàries no els satisfà que hi hagi petits canvis favorables, perquè pensen que això acontentarà molta gent i llavors serà més difícil mobilitzar-la per altres coses. Això és rotundament cert i és un problema. Però la solució d'aquest problema no pot ser mai menysprear aquests petits guanys. Cal acceptar-los i celebrar-los i, a partir d'aquí, proposar noves exigències (i no per a un futur incert i llunyà). El que no hem de fer mai és considerar les persones com a «factors» o elements de la revolució, sinó com a éssers humans que tenen, cada un, una vida (una de sola) per viure. Com més bona pugui ser aquesta, i igualment la nostra, molt millor.

Antoni Ferret

http://www.terra.es/personal2/aferret

Comentaris

Re: Les expectatives calculables del nou Govern
09 gen 2004
Crec que, malauradament, comparteixo la major part de l'anàlisi de la situació política que fas. Però no puc dir el mateix de l'argumentació amb la que defenses el flux de "solidaritat econòmica" que actualment ens imposa com a col·lectiu la pertinença a aquest estat. Jo tampoc no crec que «tots els diners que es generin a Catalunya es quedin a Catalunya» com tampoc no crec que «tots els diners que es generin a Dinamarca hagin de quedar-se a Dinamarca», si més no mentre continuin existint altres països o regions AL MÓN on la vida és molt més precària. Però també crec que els danesos fan bé de voler seguir sent prou lliures com per poder generar també uns fluxos de solidaritat interna similars vers els diversos col·lectius que hi conviuen dins el seu propi país i pateixen unes condicions de precarietat iguals o pitjors a les d'altres racons del món.

Respecte a la solidaritat vers altres comunitats, potser algun dia ens concediran el dret de decidir-ne vers quines -¿l'Alentejo potser? ¿el Rif? ¿Calàbria?- o al menys de conéixer els criteris pels que es seleccionen unes i se'n discriminen d'altres - ¿per compartir la mateixa submissió secular a una mateixa jerarquia de poders, potser? ¿per haver compartit la mateixa imposició secular d'una mateixa llengua?-

Acceptes acríticament també que una part és per pagar "les despeses de l'Administració central". Doncs jo crec que si de debó això fos un estat descentralitzat, les úniques despeses importants que restarien per finançar serien les referents a la representació diplomàtica exterior - és a dir l'exèrcit de funcionaris d'alt nivell al servei principalment de l'expansió econòmica de les quatre macroempreses nacionales-; el glorioso ejército nacional que ens defensa el julivert dels illots d'Africa i manté la base España, amb toro Osborne i tot, al bell mig de la terra dels infidels de la ma del Imperi neocristià; i la colla immmensa de funcionaris policials i parapolicials que ho basteixen tot i permeten el funcionament eficaç de la maquinària d'imposició.

Finalment argumentes que és de justícia retornar "el que Catalunya absorbeix per la via de les inversions privades". No crec que això tingui gaire consistència en un món on les inverions privades van i venen i ningú no sap ni d'on venen ni cap a on van, ni els objectius que persegueixen i encara menys si són productores d'alguna mena de riquesa de la que se'n pugui beneficiar el poble que les "pateix". O és que creus que la inversió especulativa "privada" en la construcció/destrucció de TOTA la franja litoral del país -amb camps de golf inclosos- és un privilegi pel que a més a més hem de pagar? Quanta solidaritat cal destinar a trobar un sostre per a tots aquells que patim les conseqüències de la "inversió privada" especuladora de la Barcelona cosmopolita pijiguai de les esquerres amb pedigrí?

salut
Sindicat