Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal : corrupció i poder
La fortalesa europea, per Jaume Asens
08 gen 2004
La fortalesa europea
Lâ11-S i la nova âredefinició del mónâ? dirigida pels EUA ha estat lâexcusa arreu del món per iniciar un procés de restricció i suspensió de les llibertats polítiques, així com una extensió del control i vigilància policíaca inèdits. I la Unió Europea no ha quedat exempta dâaquesta onada, ans el contrari. Hi ha hagut una involució autoritària de la política dâordre públic, en forma de retallada de llibertats, ja sigui dâexpressió, reunió, manifestació i participació política en general. Tot plegat ens permet albirar com es projecta sobre lâEuropa Occidental una nova legislació dâemergència o excepció sense estat dâexcepció, dissenyada per immobilitzar tota oposició interior i assegurar lâstatus quo actual.


LâEuropol contra els antiglobalitzadors.
Aquestes mesures sâhan concretat en multitud de sancions i impediments a qualsevol expressió de protesta, on comportaments no constitutius de cap activitat il·legal o delictiva â com desplaçar-se amb autobús o amb tren pel territori europeu â han estat prohibits sistemàticament amb lâexcusa de combatre les expressions violentes del moviment antiglobalitzador en les cimeres internacionals. En els darrers dos anys, en lâespai Schengen de lliure circulació sâhan produït nombrosos bloquejos il·legals a la frontera, sâha prohibit que ciutadans europeus surtin del seu país; així mateix hi ha hagut casos en què sâha impedit lâentrada o sâha expulsat ciutadans de la UE, vulnerant la seva llibertat de circulació reconeguda en el Tractat de Maastricht del 1992. Un cas especialment greu són les âexpulsions col·lectivesâ? expressament prohibides per la directiva 64/221/CEE. Tot i això, aquestes mesures sâhan pres a Niça (desembre del 2000), Göteborg (juny del 2000), Barcelona (juny del 2001 i març del 2002), Gènova (juliol del 2001) i finalment a Sevilla (juny del 2002) que va acabar amb conflicte diplomàtic amb Portugal, quan la policia impedí lâentrada a lâestat espanyol per Rosal de la Frontera â frontera que ja no existeix â a quasi 750 manifestants portuguesos.

Però el protagonisme de lâestat espanyol en polítiques dures de seguretat ja es va visualitzar en la I Conferència Europea sobre Terrorisme que organitzà a Madrid el febrer de 2001. Allí sâaprovà el âDocument Madridâ?, una guia per a la policia europea, lâEuropol, en la âlluita antiterroristaâ?. Aquest document estava inspirat en lâacord de col·laboració policíaca dâItàlia, Espanya i Grècia per âcombatre el terrorisme de grups radicals que actuen en els tres païsosâ? (basat en la teoria policíaca de lââ?amenaça dâun eix mediterrani de terrorisme anarquistaâ?). Després dels disturbis de Göteborg i en previsió dâincidents a Gènova, el juliol del 2001 el consell de ministres de Justícia i Interior de la UE (JAI) celebrà una reunió a Brusel·les per tractar exclusivament âde les mesures de seguretat de les reunions del Consell Europeu i dâaltres esdeveniments dâimpacte comparableâ?. En aquesta trobada sâacordà atorgar més recursos i capacitat a lâEuropol en la persecució dels âantiglobalitzadors europeusâ? sobre la base dâuna âllista de dissidentsâ? (registrats als fitxers Sirene). En aquest context, sâelaborà un ambiciós operatiu policíacomilitar a la ciutat de Gènova, amb més de 20.000 membres de les forces de seguretat, entre carrabiners, policies i militars âper controlar els radicalsâ?. En el pla sâhi preveia fins i tot la fabricació de delictes, com va quedar demostrat en el judici contra els policies que va fer lâescorcoll i la brutal intervenció policíaca a lâEscola Díaz de la ciutat italiana. Un policia imputat els excessos de lâoperatiu va reconèixer âque va col·locar dos còctels molotov en lâinterior de lâedifici perquè li ho havien ordenatâ?. Veient el to que agafaven les protestes i especialment arran dels âproblemes sorgits a Göteborg i Gènovaâ?, la Cepol (Escola Europea de Policia, creada el 2000) acordà formar els funcionaris policíacs europeus de rang superior en assumptes com la gestió no militar de crisisâ?. Aquesta iniciativa sâimpulsà després de la presidència espanyola, pionera en aquests cursos de formació policíaca. Posteriorment, els ministres dâInterior europeus advocaren per una policia antidisturbis europea especialitzada a afrontar el âfenomen nou de la violència durant el transcurs de les cimeres internacionalsâ?.



La âlluita antiterroristaâ? després de lâ11-S. Els atemptats de lâ11 de setembre del 2001 als EUA no només van tenir una incidència directa en la nova legislació antiterrorista europea. A més, va propiciar lâaparició dâuna nova agenda transatlàntica on es la cooperació policíaca Europol-FBI passà a primer pla. Així, deu dies després dels atemptats se celebrà una reunió extraordinària del Consell Europeu on es va decidir participar en la resposta militar nord-americana i que la âlluita contra el terrorismeâ? fos lââ?objectiu prioritari de la UEâ?. Aquesta integració de la âseguretat externaâ? dintre de la âseguretat internaâ? de la Unió, on els cossos policíacs estan intensament militaritzats i els cossos militars exerceixen més funcions policíaques, segueix el camí marcat per lâOTAN. Cosa que quadra al mil·límetre amb les idees del cap de lâestat major de la Defensa de lâestat espanyol, Antonio Moreno Barberà, que va afirmar al Congrés que lâexèrcit espanyol estava ja immers en un âprocés de revisió estratègicaâ?, on es plantejava la participació no sols en operacions militars, sinó també âcap a dintreâ?, perquè âel terrorisme significa una amenaça contra la supervivència del nostre país com a nacióâ?.

Amb aquest clima, a la cimera del desembre del 2001 a Laeken no va ser gens difícil que sâaprovessin tres grans blocs de mesures per enfortir la fortalesa europea: sâaprovà una definició comuna de terrorisme, lâEurojust i lââ?euroordreâ?. Un cop closa la cimera, un Mariano Rajoy exultant va afirmar que âen dos o tres mesos sâha avançat més en el pilar de la justícia, seguretat i llibertat que al llarg de tots els anys dâexistència de la UEâ?. El fet és que després dâanys de gestions fallides, el PP havia aconseguit enquadrar i assimilar accions dures de protesta amb âaccions terroristesâ?, una estratègia que traslladava a Europa lâesperit de la política âantiterroristaâ? espanyola al País Basc.

Sobre la definició europea de terrorisme, lâacord-marc obliga els quinze països de la Unió a adoptar la mateixa legislació (fins ara tan sols sis països tipificaven un delicte específic de terrorisme) per perseguir les conductes que busquen âalterar greument o destruir les estructures polítiques, econòmiques, medioambientals o socials dâun paísâ?. Aquesta definició, fortament criticada per lâAssociació Europea dâAdvocats (AED), permet sancionar qualsevol comportament dissident com a terrorista des del moment en què es presenta com un atemptat âcontra les estructures polítiques, econòmiques o socials dâun paísâ?. Ãs a dir, que es pot considerar terrorisme lâocupació dâuna oficina de treball, o la que es fa dâun tren per reivindicar la gratuïtat dels transports públics o el bloqueig dâun âvaixell escombrariesâ? com el Prestige. Per contra, seân deixen fora les accions que pretenen mantenir un ordre establert no democràtic o el âterrorisme dâestatâ?. Per exemple, un europeu que hagi participat en un esquadró de la mort dâun règim dictatorial queda impune, mentre que un dissident dâaquesta mateixa dictadura pot ser perseguit per terrorista.

Lâacord permet que un individu que no pertanyi a cap âorganització o grup terroristaâ? pugui ser condemnat també com a terrorista, introduint la figura del âterrorista individualâ? (només existia en el Codi Penal espanyol, quan es reintrodueix el 1995 per combatre lâanomenada âviolència urbana), i implica un âefecte expansiu de la conducta individualâ? dels autors del delicte de terrorisme sobre la resta de membres del seu col·lectiu. Així, actes individuals dâuna persona podran ser considerats responsabilitat (civil i penal) de les persones jurídiques a què estigui vinculat. Per descomptat, això lesiona drets fonamentals, com el dâassociació i participació política dels altres membres no implicats. Dâaltra banda, la imposició als col·lectius del control dels seus membres sâagreuja si tenim en compte lâambigüitat del concepte de terrorisme, per no mencionar el de âfoment dâun grup terroristaâ?, que pot fer, per exemple, que sâinstaurin censures generalitzades a les ràdios o diaris alternatius davant la possibilitat de clausurar-los per causa de les opinions dels seus treballadors.

El segon element de la nova onada de seguretat obsessiva va ser lâeuroordre. La nova norma comuna implica que els jutges dâun estat de la UE puguin sol·licitar directament als jutges dâun altre estat la captura, la detenció i el lliurament immediat dâuna persona, en un termini màxim de 60 dies, sense la fase política i administrativa de control. El vicepresident, Mariano Rajoy, en una de les reunions del Consell va afirmar que âallò dels drets i llibertats no són més que disquisicions tècniquesâ?, i de fet la nova legislació li dóna la raó: amb lâexcusa de la âseguretatâ? i la rapides se suprimeixen nombroses garanties processals i institucions claus del dret penal internacional, com el âprincipi dâespecialitatâ? i sobretot el âprincipi de doble incriminacióâ?, que només autoritza lâextradició per fets penats tant al país requerit com al demandant. Lâeuroordre afavoreix un sistema penal més repressiu perquè ni el dret penal ni els drets fonamentals dels estats de la UE estan unificats i alguns defineixen infraccions de manera més àmplia i restrictiva que els altres. Les garanties penals pròpies dâun estat ja no permeten refusar el lliurament dâun individu a un altre estat que no tingui unes normes equivalents, una pràctica que fins ara beneficiava els ciutadans dels països menys democràtics. En la pràctica també implica la impossibilitat de refusar una extradició per una infracció política, és a dir, que se suprimeix la noció de âdelicte políticâ? que havia constituït el nucli central del dret liberal continental després de la revolució francesa. Tot i que Aznar, en la reunió a Santiago de Compostel·la del 2002, aconseguí que lâentrada en vigor de lâeuroordre sâavancés al 2003, fracassà la seva pretensió dâun acord dâextradició UE-EUA per la qüestió de la pena de mort.

La tercera pota de la fortalesa europea és lâEurojust. Es tracta dâuna organització dâenllaç judicial que té com a objectiu formal cooperar i accelerar lâassistència judicial en la lluita contra els crims organitzats. A més, crea la primera xarxa europea dâexperts en terrorisme així com un fitxer amb les dades personals dels investigats (fins i tot âlâorigen racial o ètnic, les opinions polítiques, les conviccions religioses, filosòfiques o de pertinença sindical, així com aquelles relatives a la salut i la vida sexualâ?). També sâencarrega de realitzar la llista de persones i organitzacions terroristes i per formar-ne part tan sols cal que uns quants membres dâuna associació siguin processats per terrorisme. Fins i tot el PSOE compleix aquest requisit. La iniciativa, un altre cop, provenia dels EUA i la primera llista la formaren les 27 organitzacions acusades de connivència amb el terrorisme islàmic. Però la darrera del 2002 ja inclogué, a proposta espanyola, el PKK kurd, les organitzacions de lâanomenat âentramat dâETAâ? i, finalment, i no sense oposició de països com Suècia, les FARC de Colòmbia.



El control policíac a les fronteres. Aquestes propostes coincidiren amb la intensificació de la cooperació policíaca en el control de les fronteres que trobà en la cimera de Sevilla del 21 de juny del 2002 la seva màxima expressió. Aznar i Berlusconi defensaren la idea que els moviments migratoris són un perill de primer ordre que cal combatre, juntament amb el tràfic de drogues i el crim organitzat, i aconseguiren integrar totalment la política europea dâemigració dins la âpolítica exterior comunaâ?. Així sâaprovaren a Sevilla mesures com la creació dâuna policia comuna de fronteres â malgrat lâoposició frontal de Suècia â, el control dels moviments per avió i satèl·lit, el desenvolupament dels fitxers Eurodoc i, sobretot, la massiva expulsió de milers dâemigrants ja establerts a la UE. Quedà sense aprovar, per falta dâacord, la polèmica proposta espanyola de sancionar els països dâorigen de la immigració irregular. També sâacordà potenciar nous sistemes informàtics de control, les anomenades âxarxes neuronals de semiintel·ligènciaâ?, sistemes experts en robòtica destinats a substituir el personal en determinades zones de control, com les fronteres fixades per Gran Bretanya a Irlanda i per Israel a Palestina. En aquest sentit, el juliol del 2002 la Guàrdia Civil adoptà un nou sistema integral de vigilància exterior (SIVE) amb un âblindatge electrònic de lâestret i de Canàriesâ? que costà 10,5 milions dâeuros.



...i al ciberespai.
Després del 11-S, la tecnologia militar ha estat cada cop més transferida a objectius civils. Segons una investigació encarregada pel mateix Parlament Europeu, âla globalització i militarització de lâequipament usat per la policiaâ? té com a conseqüència una xarxa global de âvigilància i seguiment de la població civil, parcialment controlada pels serveis dâintel·ligència fora dâEuropa, sense control parlamentari ni sense que sâhagi discutit ni el seu paper ni la seva funció en cap moment de la històriaâ?. Aquesta âxarxa global dâespionatgeâ? té una capacitat tècnica inimaginable per agències tan sofisticades com eren lâantic KGB, la Gestapo o lâStasi, i a partir del 2002 tindrà la seva base operativa europea a lâHaia, a la seu de lâEuropol. Val a dir que en lâespionatge, la influència dels EUA sobre la UE ja era decisiva des que sâincorporà al âgrup ILETSâ?, dirigit per lâFBI. Poc després, el 1995, el Consell adoptà la primera âResolució sobre la intercepció legal de les telecomunicacionsâ? que insta a modificar les legislacions estatals per facilitar les intervencions previstes en el âsistema EU-FBIâ? i crear així lââ?espai Enfopolâ?. Lâacord era secret, no es publicà en el Diari Oficial, i no va ser fins el 1996 que aparegué publicat, sense cap debat previ i per procediment escritâ?, com a punt A dâun acord dâun sorprenent Fòrum del Consell de Pesca.

Finalment, en el context de lâ11-S, el Parlament Europeu, on sense una forta oposició interna i externa, aprovà el 2002 una nova directiva sobre vigilància massiva de les comunicacions dels ciutadans europeus. Així, el nou âsistema global per a la vigilància de telecomunicacions UE-FBIâ? té, sense control judicial, accés total a les comunicacions electròniques i telefòniques a partir de la pròpia infrastructura dels operadors i proveïdors de xarxes i serveis, en un pla de similar envergadura a la xarxa dâespionatge militar Echelon de la CIA. Aquesta nova legislació ja és una realitat en alguns estats europeus, com lâespanyol, tot i que des del 2001 ja disposava de les noves tecnologies dâespionatge dels EUA, sense cap tipus de cobertura legal.

El panorama general, doncs, és prou desencoratjador si hom té pensa que la idea dels pares fundadors de la UE no era precisament de tenir-nos a tots sota control en una fortalesa inexpugnable.
Sindicat Terrassa