Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: amèrica llatina
Bolívia
07 gen 2004
BOLÃ?VIA

Era una democràcia perfecta. O és que no respectava els dos drets humans fonamentals: llibertat de premsa i llibertats polítiques? El fet que es trepitgessin sistemàticament el dret al treball, el dret a lâhabitatge, el dret a la sanitat, el dret a lâeducació, el dret a lâalimentació i tants altres drets igual de fonamentals sembla que no feia minvar gens la perfecció democràtica dâaquest estat.

A Bolívia, país que amb prou feines té 8,5 milions dâhabitants i disposa dâun dels subsòls més generosos del planeta, un grapat de potentats acaparen les riqueses i el poder polític des de fa 200 anys, mentre el 60% de la població viu per sota del llindar de la pobresa. Els amerindis âmajoritarisâ continuen discriminats, la mortalitat infantil arriba a uns índexs desmesurats, lâatur és endèmic, lâanalfabetisme domina i el 51% dels habitants encara no disposa dâelectricitat. Però tot això no modifica pas lâessencial: es tracta dâuna democràcia.

Així, quan els dies 11 i 12 dâoctubre passat, seguint ordres del president Gonzalo Sánchez de Losada, lâexèrcit va disparar amb metralladores pesants contra els manifestants i va provocar uns seixanta morts i centenars de ferits (1), la consellera del president dels Estats Units, Condoleezza Rice, parlant dâaquesta revolta i adreçant-se als membres de la Societat Interamericana de Premsa (SIP) reunits a Chicago, declarava que Washington adverteix els manifestants (!) contra «qualsevol temptativa dâenderrocar per mitjà de la força un govern elegit democràticament (2)». Recordem que, lâ11 dâabril del 2002, quan Hugo Chávez, president democràticament elegit de Veneçuela, va ser enderrocat momentàniament per uns militars als quals donaven suport la patronal i els principals mitjans de comunicació, Washington es va afanyar a reconèixer els responsables del cop dâestat amb el pretext fal·laç que Chávez «havia fet disparar contra el seu poble».

El carnisser, com van batejar els bolivians Sánchez de Losada, va buscar, naturalment, refugi a Miami, el 17 dâoctubre, sense que els Estats Units tinguin cap intenció de portar-lo davant del tribunal acusat de crims contra la humanitat.

Per què ho haurien de fer? Sánchez de Losada, ministre de Planificació del 1986 al 1989, assessorat per lâeconomista Jeffrey Sachs, havia sotmès el seu país a una teràpia de xoc, tal com desitjava Washington, una política que va tenir com a conseqüència lâacomiadament de desenes de milers dâassalariats del sector de lâEstat. Durant el seu primer mandat (1993â1997), aquest president ultraliberal, que es va convertir en un dels homes més rics del seu país, va acceptar, sempre sota la pressió dels Estats Units, dâaplicar un programa dâeradicació de la coca responsable de la ruïna de centenars de milers de conreadors que no tenien altra solució de supervivència, i que a partir dâaleshores continuen en estat de revolta permanent. Es va dedicar també a privatitzar, a favor dâempreses bàsicament dels Estats Units, tot el patrimoni de lâEstat: ferrocarrils, mines, petroli, electricitat, telèfon, companyies aèries, aigua.

La privatització de la distribució dâaigua a la ciutat de Cochabamba a favor de lâempresa nord-americana Bechtel (una de les principals beneficiàries del programa de privatització integral de lâIraq que porten a terme actualment les autoritats dâocupació) va provocar, lâabril del 2000, una insurrecció i va acabar amb la fugida de Bechtel, la reculada del Govern i la renacionalització de lâaigua.

Aquests dos conflictes, el dels cultivadors de coca i el de Cochabamba, van ser testimonis de lâarrencada dâun dirigent popular fora de sèrie: Evo Morales. Un home de quaranta-dos anys, indi aimara, autodidacta, dirigent sindical que està des de fa uns vint anys al capdavant del sector més reivindicatiu: el dels camperols arruïnats per lâeradicació de la coca.

A escala de lâAmèrica Llatina i entre els altermundialistes, Evo Morales, mascaró de proa dâun moviment indígena que es manifesta amb una enorme força a lâEquador, al Perú, a Xile i a Paraguai, sâha convertit en una personalitat molt popular. Juntament amb un altre dirigent indi, Felipe Quispe, del Moviment Indígena Pachakuti (MIP), són ell i la seva organització, Moviment al Socialisme (MAS), els qui han dirigit lâofensiva contra la política neoliberal de Sánchez de Losada i del seu aliat socialdemòcrata Jaime Paz Zamora. Una política que, a través dâun grup de multinacionals, pretenia expropiar les reserves de gas del país i vendre-les a baix preu als Estats Units, i que, en última instància, va provocar lâexplosió.

Els indis bolivians nâestan fins al capdamunt, després dâuna colla de segles dâexperiència històrica. Lâexportació de les riqueses naturals (plata, estany, petroli) no ha millorat mai la situació dels pobres ni tampoc ha permès la modernització del país. Tal com va passar a lâEquador el gener del 2000 contra el president Jamil Mahuad, al Perú el novembre del 2000 contra el president Alberto Fujimori i a lâArgentina el desembre del 2001 contra el president Fernando de La Rua, la població boliviana, en enderrocar Sánchez de Losada, rebutja un model econòmic que, a tota lâAmèrica Llatina, ha agreujat la corrupció, arruïnat les poblacions i augmentat lâexclusió social.


International Herald Tribune, París, 15 dâoctubre de 2003. En total, el nombre de víctimes de la repressió sumaria uns 78 morts i uns quants centenars de ferits. Cal afegir-hi els 34 morts i 205 ferits del febrer, en una revolta de treballadors i... de la policia contra lâaplicació dâun impost sobre els baixos salaris. Ni un sol diari a França es va dignar col·locar aquestes informacions a la primera pàgina.

Notícies dâAP i EFE, 13 dâoctubre de 2003.
Sindicat