|
|
|
Notícies :: amèrica llatina |
|
BolÃvia
|
|
|
per Per Ignacio Ramonet |
07 gen 2004
|
|
|
BOLÃ?VIA
Era una democrà cia perfecta. O és que no respectava els dos drets humans fonamentals: llibertat de premsa i llibertats polÃtiques? El fet que es trepitgessin sistemà ticament el dret al treball, el dret a l’habitatge, el dret a la sanitat, el dret a l’educació, el dret a l’alimentació i tants altres drets igual de fonamentals sembla que no feia minvar gens la perfecció democrà tica d’aquest estat.
A BolÃvia, paÃs que amb prou feines té 8,5 milions d’habitants i disposa d’un dels subsòls més generosos del planeta, un grapat de potentats acaparen les riqueses i el poder polÃtic des de fa 200 anys, mentre el 60% de la població viu per sota del llindar de la pobresa. Els amerindis —majoritaris— continuen discriminats, la mortalitat infantil arriba a uns Ãndexs desmesurats, l’atur és endèmic, l’analfabetisme domina i el 51% dels habitants encara no disposa d’electricitat. Però tot això no modifica pas l’essencial: es tracta d’una democrà cia.
AixÃ, quan els dies 11 i 12 d’octubre passat, seguint ordres del president Gonzalo Sánchez de Losada, l’exèrcit va disparar amb metralladores pesants contra els manifestants i va provocar uns seixanta morts i centenars de ferits (1), la consellera del president dels Estats Units, Condoleezza Rice, parlant d’aquesta revolta i adreçant-se als membres de la Societat Interamericana de Premsa (SIP) reunits a Chicago, declarava que Washington adverteix els manifestants (!) contra «qualsevol temptativa d’enderrocar per mitjà de la força un govern elegit democrà ticament (2)». Recordem que, l’11 d’abril del 2002, quan Hugo Chávez, president democrà ticament elegit de Veneçuela, va ser enderrocat momentà niament per uns militars als quals donaven suport la patronal i els principals mitjans de comunicació, Washington es va afanyar a reconèixer els responsables del cop d’estat amb el pretext fal·laç que Chávez «havia fet disparar contra el seu poble».
El carnisser, com van batejar els bolivians Sánchez de Losada, va buscar, naturalment, refugi a Miami, el 17 d’octubre, sense que els Estats Units tinguin cap intenció de portar-lo davant del tribunal acusat de crims contra la humanitat.
Per què ho haurien de fer? Sánchez de Losada, ministre de Planificació del 1986 al 1989, assessorat per l’economista Jeffrey Sachs, havia sotmès el seu paÃs a una terà pia de xoc, tal com desitjava Washington, una polÃtica que va tenir com a conseqüència l’acomiadament de desenes de milers d’assalariats del sector de l’Estat. Durant el seu primer mandat (1993–1997), aquest president ultraliberal, que es va convertir en un dels homes més rics del seu paÃs, va acceptar, sempre sota la pressió dels Estats Units, d’aplicar un programa d’eradicació de la coca responsable de la ruïna de centenars de milers de conreadors que no tenien altra solució de supervivència, i que a partir d’aleshores continuen en estat de revolta permanent. Es va dedicar també a privatitzar, a favor d’empreses bà sicament dels Estats Units, tot el patrimoni de l’Estat: ferrocarrils, mines, petroli, electricitat, telèfon, companyies aèries, aigua.
La privatització de la distribució d’aigua a la ciutat de Cochabamba a favor de l’empresa nord-americana Bechtel (una de les principals beneficià ries del programa de privatització integral de l’Iraq que porten a terme actualment les autoritats d’ocupació) va provocar, l’abril del 2000, una insurrecció i va acabar amb la fugida de Bechtel, la reculada del Govern i la renacionalització de l’aigua.
Aquests dos conflictes, el dels cultivadors de coca i el de Cochabamba, van ser testimonis de l’arrencada d’un dirigent popular fora de sèrie: Evo Morales. Un home de quaranta-dos anys, indi aimara, autodidacta, dirigent sindical que està des de fa uns vint anys al capdavant del sector més reivindicatiu: el dels camperols arruïnats per l’eradicació de la coca.
A escala de l’Amèrica Llatina i entre els altermundialistes, Evo Morales, mascaró de proa d’un moviment indÃgena que es manifesta amb una enorme força a l’Equador, al Perú, a Xile i a Paraguai, s’ha convertit en una personalitat molt popular. Juntament amb un altre dirigent indi, Felipe Quispe, del Moviment IndÃgena Pachakuti (MIP), són ell i la seva organització, Moviment al Socialisme (MAS), els qui han dirigit l’ofensiva contra la polÃtica neoliberal de Sánchez de Losada i del seu aliat socialdemòcrata Jaime Paz Zamora. Una polÃtica que, a través d’un grup de multinacionals, pretenia expropiar les reserves de gas del paÃs i vendre-les a baix preu als Estats Units, i que, en última instà ncia, va provocar l’explosió.
Els indis bolivians n’estan fins al capdamunt, després d’una colla de segles d’experiència històrica. L’exportació de les riqueses naturals (plata, estany, petroli) no ha millorat mai la situació dels pobres ni tampoc ha permès la modernització del paÃs. Tal com va passar a l’Equador el gener del 2000 contra el president Jamil Mahuad, al Perú el novembre del 2000 contra el president Alberto Fujimori i a l’Argentina el desembre del 2001 contra el president Fernando de La Rua, la població boliviana, en enderrocar Sánchez de Losada, rebutja un model econòmic que, a tota l’Amèrica Llatina, ha agreujat la corrupció, arruïnat les poblacions i augmentat l’exclusió social.
International Herald Tribune, ParÃs, 15 d’octubre de 2003. En total, el nombre de vÃctimes de la repressió sumaria uns 78 morts i uns quants centenars de ferits. Cal afegir-hi els 34 morts i 205 ferits del febrer, en una revolta de treballadors i... de la policia contra l’aplicació d’un impost sobre els baixos salaris. Ni un sol diari a França es va dignar col·locar aquestes informacions a la primera pà gina.
NotÃcies d’AP i EFE, 13 d’octubre de 2003. |
