|
|
|
Els dimonis replicaires
|
|
|
per thc |
06 gen 2004
|
CARLO FABRETTI
escriptor i matemàtic |
Els dimonis replicaires
CUBA, EUSKADI, IRAQ...LA LLISTA PODRIA SEGUIR AMB PALESTINA I EIXAMPLAR-SE AMB UNA DOTZENA MÉS DE NOMS. PERÒ N´HI HA PROU AMB AQUESTS TRES PA�SOS PER EXEMPLIFICAR ELS FRONTS D´AQUESTA AUTOANOMENADA "CREUADA ANTITERRORISTA" QUE SERVEIX COM A PRETEXT ALS VERITABLES TERRORISTES PER REEIXIR EN ELS SEUS PLANS D´ESPOLI I EXTERMINI.
Cuba és prà cticament l´últim reducte occidental del socialisme i un perillós exemple que va estenent-se amb força creixent per tota l´Amèrica Llatina. La revolució bolibariana, els zapatistes, les mobilitzacions socials de l´Argentina, i à dhuc experiències dubtoses o fallides com les de Brasil o Equador, són sÃmptomes alarmants per a l´imperialisme nord-americà i els còmplices europeus. Però l´epicentre d´aquesta tremolor sòcio-polÃtica que sacseja Amèrica és -continua sent- Cuba. Per això, i de sobte, Fidel s´ha convertit en l´objecte d´una campanya de satanització orquestrada pels mitjans de comunicació al servei del poder (que són, no cal dir-ho, la majoria). I per això el diari El PaÃs (que ja va donar suport, en funció d´interessos semblants, als colpistes veneçolans) dóna espai a les seves pà gines des de fa temps, i diversos cops per setmana, als més vils i "agusanats" pamflets anticubans. El darrer, en escriure aquestes lÃnies, és una semblança d´Ernesto Guevara ("El Che, un mito perdurable") a cà rrec d´un Juan LuÃs Cebrián cada cop més envilit (com el propi diari al que tant li deu), on el pèssim pseudo-novel.lista s´atreveix a parlar dels "dolentÃssims poemes" del Che i a dir que va ser un fanà tic mesià nic, un totalitari sense embuts i un governant desastrós (per quan la semblança de Polanco, per cert?), que no va arribar a ser corrupte perquè "no va tenir edat per això" (ho diu un expert: Cebrián, que va començar dirigint un diari amb vocació progressista, sap molt bé quina és l´edat de la corrupció).
L´ENEMIC
Euskadi -o més exactament el nacionalisme basc- representa, el mite de l´Enemic (que és el mite fonamental, sovint fundacional, de tot poder que es preui), el submite de l´Enemic interior. I l´Enemic amb majúscula és, per definició, el dimoni: no es pot negociar amb ell, ni tan sols parlar-hi (i per això la insistència en "condemnar-lo", com es "condemna" una porta o una finestra); és el mal irreductible, inapel.lable, absolut.
Per dimonitzar un col.lectiu cal un nucli dur del qual neix tot, i que en el nacioanlisme basc, no cal afirmar-ho, és ETA. Des d´acÃ, el procés de satanització és ben senzill: l´esquerra abertzale, com un sol home, dóna suport a ETA, i el nacionalisme en general és el brou de cultiu
-"l´entorn"- d´aquella esquerra filoterrorista. (La mateixa recepta serviria per dimonitzar, per exemple, els catòlics, a partir de l´Opus Dei, els Legionaris de Crist o les connexions del Vaticà amb la Mà fia.) En el fons (i també en la forma), la raó per la qual es dimonitza l´esquerra abertzale, és la mateixa per la qual s´intenta dimonitzar Cuba: perquè constitueix un desafiament real a la globalització capitalista, tant en l´à mbit estatal com a l´internacional.
El cas de l´Iraq és més senzill encara o més complex, segons es miri. Per una banda, és -més aviat simbolitza- l´enemic "exòtix", no occidental i no judeo-cristià . Per l´altra, té petroli i a més podria haver suposat una amenaça per a l´hegemonia d´Israel a la zona. Però la dimonització de Sadam, amb la que s´ha intentat justificar la matança de quasi dos milions d´iraquians i la invasió del paÃs, s´ha dut a terme de la mateixa forma i amb els mateixos mitjans que amb d´altres.
Al poder, però, els dimonis els hi han sortit replicaires. Cuba resisteix tot i les quatre dècades de setge imperialista, i seguirà resistint malgrat que els grans mitjans i els intel.lectuals a sou continuïn fent d´altaveu de les consignes contrarevolucionà ries dels seus amos. Euskadi resisteix tot i els tancaments, les il.legalitzacions, les tortures. I l´Iraq resisteix i contraataca i els ocupants només tenen dues opcions: marxar pel seu propi peu o fer-ho dins d´una bossa de plà stic.
Dos, tres, molts Vietnams, va dir el Ché. En això estem. |
