Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Comentari :: guerra
Els dimonis replicaires
06 gen 2004
CARLO FABRETTI
escriptor i matemàtic
Els dimonis replicaires

CUBA, EUSKADI, IRAQ...LA LLISTA PODRIA SEGUIR AMB PALESTINA I EIXAMPLAR-SE AMB UNA DOTZENA MÃS DE NOMS. PERà N´HI HA PROU AMB AQUESTS TRES PAÃ?SOS PER EXEMPLIFICAR ELS FRONTS D´AQUESTA AUTOANOMENADA "CREUADA ANTITERRORISTA" QUE SERVEIX COM A PRETEXT ALS VERITABLES TERRORISTES PER REEIXIR EN ELS SEUS PLANS D´ESPOLI I EXTERMINI.

Cuba és pràcticament l´últim reducte occidental del socialisme i un perillós exemple que va estenent-se amb força creixent per tota l´Amèrica Llatina. La revolució bolibariana, els zapatistes, les mobilitzacions socials de l´Argentina, i àdhuc experiències dubtoses o fallides com les de Brasil o Equador, són símptomes alarmants per a l´imperialisme nord-americà i els còmplices europeus. Però l´epicentre d´aquesta tremolor sòcio-política que sacseja Amèrica és -continua sent- Cuba. Per això, i de sobte, Fidel s´ha convertit en l´objecte d´una campanya de satanització orquestrada pels mitjans de comunicació al servei del poder (que són, no cal dir-ho, la majoria). I per això el diari El País (que ja va donar suport, en funció d´interessos semblants, als colpistes veneçolans) dóna espai a les seves pàgines des de fa temps, i diversos cops per setmana, als més vils i "agusanats" pamflets anticubans. El darrer, en escriure aquestes línies, és una semblança d´Ernesto Guevara ("El Che, un mito perdurable") a càrrec d´un Juan Luís Cebrián cada cop més envilit (com el propi diari al que tant li deu), on el pèssim pseudo-novel.lista s´atreveix a parlar dels "dolentíssims poemes" del Che i a dir que va ser un fanàtic mesiànic, un totalitari sense embuts i un governant desastrós (per quan la semblança de Polanco, per cert?), que no va arribar a ser corrupte perquè "no va tenir edat per això" (ho diu un expert: Cebrián, que va començar dirigint un diari amb vocació progressista, sap molt bé quina és l´edat de la corrupció).

L´ENEMIC
Euskadi -o més exactament el nacionalisme basc- representa, el mite de l´Enemic (que és el mite fonamental, sovint fundacional, de tot poder que es preui), el submite de l´Enemic interior. I l´Enemic amb majúscula és, per definició, el dimoni: no es pot negociar amb ell, ni tan sols parlar-hi (i per això la insistència en "condemnar-lo", com es "condemna" una porta o una finestra); és el mal irreductible, inapel.lable, absolut.

Per dimonitzar un col.lectiu cal un nucli dur del qual neix tot, i que en el nacioanlisme basc, no cal afirmar-ho, és ETA. Des d´ací, el procés de satanització és ben senzill: l´esquerra abertzale, com un sol home, dóna suport a ETA, i el nacionalisme en general és el brou de cultiu
-"l´entorn"- d´aquella esquerra filoterrorista. (La mateixa recepta serviria per dimonitzar, per exemple, els catòlics, a partir de l´Opus Dei, els Legionaris de Crist o les connexions del Vaticà amb la Màfia.) En el fons (i també en la forma), la raó per la qual es dimonitza l´esquerra abertzale, és la mateixa per la qual s´intenta dimonitzar Cuba: perquè constitueix un desafiament real a la globalització capitalista, tant en l´àmbit estatal com a l´internacional.

El cas de l´Iraq és més senzill encara o més complex, segons es miri. Per una banda, és -més aviat simbolitza- l´enemic "exòtix", no occidental i no judeo-cristià. Per l´altra, té petroli i a més podria haver suposat una amenaça per a l´hegemonia d´Israel a la zona. Però la dimonització de Sadam, amb la que s´ha intentat justificar la matança de quasi dos milions d´iraquians i la invasió del país, s´ha dut a terme de la mateixa forma i amb els mateixos mitjans que amb d´altres.
Al poder, però, els dimonis els hi han sortit replicaires. Cuba resisteix tot i les quatre dècades de setge imperialista, i seguirà resistint malgrat que els grans mitjans i els intel.lectuals a sou continuïn fent d´altaveu de les consignes contrarevolucionàries dels seus amos. Euskadi resisteix tot i els tancaments, les il.legalitzacions, les tortures. I l´Iraq resisteix i contraataca i els ocupants només tenen dues opcions: marxar pel seu propi peu o fer-ho dins d´una bossa de plàstic.

Dos, tres, molts Vietnams, va dir el Ché. En això estem.
Sindicat