Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme : globalització neoliberal : corrupció i poder : criminalització i repressió : amèrica llatina : mitjans i manipulació : pobles i cultures vs poder i estats
La democràcia s'enfronta al desafiament multicultural (segons alguns suposats demòcrates)
02 gen 2004
Estem preparant un article per desmentir algunes de les barbaritats que el text recull. Us convidem a fer-ho vosaltres també. Només per escalfar motors recordar al catedràtic que l’explotació capitalista encara no a finalitzat i que molt de nosaltres ho tenim clar el capital és el capital pregui a Crist o Ala. I que en agradaria que ens expliques de quina democràcia parla, i on la vist ell, ja que nosaltres no la hem vist ni a l’Iran ni als EEUU. La gent no es marginal... se la margina, com a forma de dominació i explotació!!!
La democràcia s'enfronta al desafiament multicultural

⢠Ãs de preveure que els drets humans i la lluita contra la desigualtat primin sobre les identitats tribals
SALVADOR GINER CATEDRÃTIC DE SOCIOLOGIA DE LA UB

Durant els últims anys, el moviment progressista ha estat víctima de dos mites: el de la mundialització i el del pensament únic. Si la humanitat ha de prosseguir per un camí de progrés que condueixi a una societat decent s'haurà d'alliberar de tots dos tòpics. O, almenys, redefinir-los radicalment.
Ãs evident que hi ha hagut i hi ha un procés de mundialització, amb unes arrels que s'enfonsen en el segle XV i amb algunes de les seves etapes més significatives incloses en el XIX, i no precisament ahir. No obstant, no és l'imaginat pels terribles simplificadors que el confonen amb l'hegemonia occidental (i, molt en especial, ianqui), unívocament perversa. Que el procés de modernització, irreversible, és una criatura de la civilització occidental és un fet incontrovertible. No és assumpte d'opinió. Però també és indubtable que es tracta d'un procés complex. Des d'una perspectiva moral és, almenys, ambivalent. Si per un costat se li poden atribuir tots els daltabaixos i maldats que vulguem, per un altre caldrà convenir que és també l'origen de la democràcia, la noció de drets civils i humans, i el desig de generalitzar les condicions de ciutadania a tota la població. No està malament.
La vocació de la democràcia és la de mundialitzar-se a si mateixa. La democràcia tolera malament l'exis- tència de tiranies en llocs en què no regna. La democràcia demana tres coses: un govern legítim, una oposició lliure i igualment legítima i una societat civil independent. Només hi haurà mundialització genuïna quan es generalitzi aquesta tríada inseparable. La mundialització, en realitat, no consisteix només en l'expansió de les tecnologies de la telecomunicació ni en la del capitalisme transnacional. Ãs alguna cosa més que tot això.
Es comprèn que els moviments que emanen de les societats civils en contra de la mundialització maligna estiguin a favor de la benigna. No obstant, sovint la seva estratègia parteix de supòsits que són precisament enemics de l'universalisme de drets (llibertat, igualtat, fraternitat) que constitueix històricament la substància de la civilització occidental. Encara que no se n'adonin. Un exemple notable d'error de partida és l'atracció que aquests moviments senten pel neotribalisme i per un cert multiculturalisme. La insurgència a Chiapas durant els últims anys va posar en relleu la indubtablement greu situació en què es troben els indis en certes parts de Mèxic, no només els d'aquella regió. Ràpidament va atraure atenció mundial, i va produir el turisme cultural de no pocs intel.lectuals, nostàlgics potser del seu desaparegut proletariat revolucionari.
Molt inferior va ser l'atenció que ells mateixos havien prestat poc abans a les matances intertribals> a l'Ãfrica central, que van adquirir proporcions apocalíptiques. Aquests presumptes pensadors van abandonar a casa, abans de partir, la noció essencial de l'universalisme republicà (la ciutadania igual per a tothom) per descobrir els drets comunitaris d'unes tribus amb prou feines capaces d'entendre-ho. Els regionalismes, els nacionalismes i les reivindicacions ètniques que ells no permetrien als seus propis països els semblaven ara fascinants. Coses de l'exotisme.
La gravetat d'aquesta miopia, que confon les classes explotades amb les col.lectivitats ètniques (que a vegades coincideixen amb elles, sens dubte) és que, al fer-ho, s'oblida que allò que ha de ser soscavat o, com a mínim, que ha de ser limitat és la desigualtat classista, i no una altra cosa.
Això respon sens dubte a una mudança cultural notable entre les files de la comunitat democràtica progressista. Aquesta comunitat estava obsessionada, només ahir, pel conflicte de classes i per les desigualtats provocades pel capitalisme, encara que les de l'esfera sovietitzada del món preocupaven, sorprenentment, molt menys. Avui, en canvi, ho està per la multiculturalitat, però per preservar-la.
No és estrany que l'ahir massiva indústria editorial dedicada a les anàlisis de classe en ciències socials s'hagi encongit espectacularment respecte de la literatura sobre multiculturalisme. Com que aquesta moda, en tot cas, durarà ja poc, és de preveure que es produeixi un cert retorn a l'interès per l'assumpte, realment important, de la desigualtat. Aquest, en el seu sentit tradicional, està vinculat a la dignitat de la persona humana i només secundàriament als drets grupals, ideològics, racials, ètnics, nacionals o d'una altra índole col.lectiva.
Està clar que l'erosió del que els ideòlegs del multiculturalisme acostumen a anomenar exclusió social és desitjable. El que és dolent és que costa entendre de quina manera l'eliminació de l'exclusió --és a dir, la integració-- pot succeir sense que es llimin diferències essencials i es modifiquin identitats.
Identitat, paraula fetitxe avui dia, ¿què significa? I ¿a qui li interessa incloure una minoria --immigrant, per exemple-- si aquesta manté costums, mentalitats i comportaments que són incompatibles amb els principis essencials de tota societat democràtica?
El pensament democràtic sempre ha assumit que en una república la tolerància de les peculiaritats de cadascú ha de ser la màxima possible, sempre que cada un dels individus i de les comunitats integrades en la república acceptin activament els seus principis, així com la seva cultura cívica.
El que avui s'anomena exclusió, presumeixo, és el que tradicionalment s'anomenava desigualtat i, com a màxim, marginació. Però avui no només ens enfrontem amb l'exclusió que els privilegiats exerceixen contra els que no ho són, sinó també amb l'inquietant fenomen que hi ha comunitats que, al no voler entrar a l'univers polític de mínims que tota bona república exigeix, se n'autoexclouen. Dificulten la seva integració.
En una societat universalista, en cert sentit, el gitano ha de ser una mica menys gitano; l'hebreu, una mica menys hebreu; l'africà, una mica menys africà. I el catòlic, una mica menys apostòlic i romà. La modernitat democràtica atenua identitats tribals. Encara que les respecti. Alhora que fomenta la possibilitat de les identitats individuals, que cadascú sigui cadascú. Que cadascú, no el seu clan, esculli, decideixi i es responsabilitzi.
Segur que un altre món és possible, com diu el lema d'aquells que, des de determinats sectors admirables de la societat civil, volen canviar-lo del tot. Tot i així, haurà de ser un món diferent de l'imaginat per aquells que pensen que, per crear- lo, s'han de reivindicar autonomies neolítiques o cultures per definició incapaces de tenir-se-les amb aquell altre món que dissenyen.
Dins del complex àmbit civil dels que lluiten, no ja contra la mundialització, sinó a favor d'una altra mena de mundialització hi ha moviments lúcids (Amnistia Internacional, per exemple) que sempre han fonamentat la seva activitat en aspiracions morals universalistes a més de realistes pel que fa al que es pot aconseguir i al que s'ha d'aconseguir. Per tant, res seria més neci que desqualificar-los a tots. Com en la proverbial Vinya del Senyor, a Porto Alegre, hi ha de tot, o hi ha hagut de tot. I fora d'allà, també.
Els anys venidors ensenyaran la complexitat de la situació del que fins ara la premsa ha insistit a anomenar, impròpiament, moviments antiglobalització. Els que volen l'abolició de l'ablació del clítoris de centenars de milers de nenes a molts països musulmans (l'espantable xifra anual prové de l'OMS), dels caciquismes tribals (gens democràtics) a molts llocs de les Amèriques, l'Ãfrica i l'Ã?ndia, de la tortura política, i de totes les tiranies, han d'estar a favor de la més militant i oberta mundialització, que imposi les que ahir van ser nocions clau de la civilització occidental. Avui ja ho són de tot el món. Els arguments contra l'eurocentrisme cultural avui no tenen, precisament gràcies a la mundialització, el més mínim fonament. L'eurocentrisme avui només té interès arqueològic.
Dic que ensenyaran la complexitat perquè no hi ha cap senyal que els odis i els exterminis tribals hagin de disminuir demà. Els centenars de milers de persones d'ètnia xinesa liquidats al sud-est asiàtic fa alguns anys, els morts a Rwanda i a Burundi, l'obliteració avui dia de Txetxè-nia per part del Govern rus, la destrucció final del Tibet a mans de Pequín, la demència compartida a Palestina i a Israel tindran la seva continuació en ells mateixos o en altres persecucions i fanatismes igualment espantables.
Encara no hi ha senyals que el món occidental o l'ONU tinguin el coratge de crear forces expedicionàries potents per intervenir, pacificar i assentar les condicions de la convivència civil democràtica. Ningú gosa suggerir la idea elemental que és necessari crear protectorats sota l'autoritat de l'Organització de les Nacions Unides. En el seu lloc tenim invasions com la de l'Iraq, unilaterals i il.legítimes. Ineptituds que incrementen l'odi intercultural i legitimen el terrorisme en ments desesperades.
Les nostres societats civils, fins on són relativament fortes, com a Europa, Amèrica del Nord i alguns altres llocs, generen per fortuna ciutadans actius, responsables, que es mobilitzen més enllà dels aparells partidistes i ens públics, per fer que valgui una mica més la pena el món en què vivim.
Però si aquestes ciutadanies fraternes i avançades volen veure triomfar els seus anhels, s'han de tornar a aferrar als ideals i criteris d'universalisme i humanitat, sense els quals no hi ha cap possibilitat que es materialitzin.
Afortunadament, el pensament únic no ha existit mai, ni té pinta d'existir, excepte com un eslògan publicitari de certa ideologia de verbosa radicalitat. La crítica del que hi ha i de l'ordre polític i econòmic que vivim és necessària. Ha de ser immisericordiosa.

El periódico 02.01.04
Mira també:
http://www.kaosenlared.net/
Sindicat Terrassa