|
Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Notícies :: sanitat |
|
Metamorfosi de la carn en l’era de la mundialització
|
|
|
per mcdonals |
01 gen 2004
|
El bistec amagat dels fast-food
Els fast-food, inscrivint-se en una tendència a l’escenarització dels aliments iniciada pels gegants nord-americans de la indústria agroalimentària, proposen una carn paròdica i desencarnada. |
Aquesta estratègia està destinada a assolir el seu cor objectiu: els nens, (futurs) consumidors que cal fer que siguin fidels a qualsevol preu. Però aquest tranvestiment es tradueix, més clarament, —i traeix— també una aproximació occidental a la carn molt ambigua.
Per Pascal Lardellier *
La carn no és un aliment ordinari. Posseeix una densitat simbòlica de la qual no estaran mai envestits l’endÃvia, les tallarines o el torró. Això no és només una ocurrència: es tracta de l’aliment d’alguna manera absolut. Vivenda, etimològicament, significa “el que serveix a la vidaâ€?. En efecte, hi ha moltes ambigüitats de natura antropològica que contrarien la relació de l’home occidental amb la carn, fent-la complexa i equÃvoca.
La carn ens retorna en principi a la nostra naturalesa carnÃvora, per tant de depredador. Constitueix una irrupció de la natura en la cultura. Vianda, violació, violència s’assemblen, i són semà nticament molt properes unes de les altres. Aquest aliment animal conté, a la vegada, la vida i la mort. En engolir la carn, “digerim les agoniesâ€?, segons la frase cèlebre de Marguerite Yourcenar. No és un incident que aquest aliment susciti passió i repulsió, ganes i fà stic.
La carn també s’ha assimilat simbòlicament a les pulsions per a religiosos i filòsofs. Els vegetarians s’adjudiquen una forma de puresa, i qualsevol ascesi (com la Quaresma) proscriu en primer lloc la carn, invariablement. Per contra, menjar la carn vermella és el gaudi per procuració, alhora que la violència a distà ncia.
El problema és que cal donar aquesta mort, ja que som carnÃvors però no carronyaires. Aquesta operació delicada ha estat, en nom d’una certa sensibleria i hipocresia, rebutjada darrere els nostres horitzons urbans i sobretot morals, a la fi de les ciutats. Naturalment, Claude Fischler ens recorda que “la “ramificació carnalâ€? té una dificultat: “hi ha alguns aspectes que, literalment, no es pot mostrar, i que no es volen veure (1)â€?. Però el mot anglès ‘escorxador’, slaughterhouse (casa de matança), també ens recorda com s’hi perpetuen les carnisseries. L’operació de donar mort s’ha industrialitzat, parcel·lat, mecanitzat. Però encara apareix una mala consciència en els nostres bistecs; un 89% dels consumidors no deixarien de menjar carn si haguessin de matar l’animal ells mateixos?
Bèsties asexuades i rebatejades
Finalment, la postmodernitat occidental, que no és més que una altra incoherència, ha portat l’hiperantropomorfisme als animals de companyia, per rebutjar en la negació la massa fosca d’aquests milions de bèsties que reben la vida per necessitat, el temps (impartit) de retornar a aquesta mort que els farà finalment útils; és a dir, consumibles. Aleshores hi ha una crisi, igual a la de la vedella amb hormones dels anys setanta, o de la vaca boja, recentment, per fer-nos adonar de sobte d’aquestes incoherències.
Llavors, pacientment, hi ha una tendència occidental dominant que consisteix a desencarnar la carn, costi el que costi. Al final d’una llarga cadena de transposicions semà ntiques i escenogrà fiques, s’ha desanimalitzat pacientment les bèsties per menjar. Aquestes estan asexuades i rebatejades —el bou no és vuit de cada deu vegades vaca?—, pelades, esquarterades..., fins que l’animal ja no sigui visible en cap moment (2). A la petita safata blanca del supermercat, el bistec és un producte anònim, igual que tots els que ompliran el carro al seu costat. Més que clandestÃ, l’animal és eliminat, fins i tot negat.
Els fast-food, que van fer irrupció a França a penes fa dues dècades, han impulsat aquestes últimes disminucions dels termes d’aquesta relació amb la carn, que de tan ambigua és esquizoide: la realitat ja no és la realitat, i funcionem amb dos registres de percepció diferents.
Al “Mc Do�, per exemple, es presenta al consumidor cor de l’objectiu —el nen— una carn buida de sentit, si es pot dir... Una carn desencarnada, paròdica i sobretot, etimològicament i a dos nivells, carnavalesca: en primer lloc, perquè és lúdica i transvestida, a continuació perquè cal adonar-se que aquest mot, que ve de l’italià carne levare, que literalment significa, ‘la carn se’n va’, ‘la carn s’ha prohibit’.
El fast-food proposa l’engoliment una transformació paròdica (la figura emblemà tica de la cadena Mc Donald no és el pallasso Ronald?) que se situa a les antÃpodes de la tragèdia inherent a la carn. Aquest succedani degenerat no s’assumeix, i també menteix a la seva naturalesa profunda, ja que no hi ha carn ni nom, ni la forma, ni el gust, amagat, ocult, que es manté està sota una transformació cursi i ensucrada de sang: el quetxup.
Al fast-food, l’animal, completament esborrat, si no és absent, com a mÃnim invisible. Aixà s’usen noms com: nuggets, hamburgers, rings... L’anglès —i la regla no té excepcions— és preferible al francès, aixà encara hi ha menys equÃvoc possible; on l’enganyifa és total. Per sobre la forma, aquests aliments han estat desnaturalitzats, desestructurats, recompactats, acolorits, i transvestits, finalment, per tal que resultin conforme a la norma gustativa que els mastodonts nord-americans de l’agroalimentà ria intenten imposar: una tendència acolorida i ensucrada, sigui quin vulgui l’aliment que es produeix (3).
Aquesta carn, que ni tan sols té el mateix nom, es troba escenaritzada, inscrita en un continu de jocs, colors, sorpreses, happenings medià tics i/o culturals (promoció de pel·lÃcules, etc.), en el qual només és un epifenomen, un producte marginal i també menor. D’altra banda, un petit sondeig prova que la immensa majoria dels nens de menys de cinc anys volen “anar al Mc Doâ€? “primer pel regal, després per les patates fregides i el quetxupâ€?. Ocult en capes successives d’hamburguesa, la carn és pallassa. Els estrats i el ventall de jocs de taula, salses, capes d’ingredients intermedis no la posen en valor, però abans només l’amaguen.
El color de la carn, que té habitualment un rol fonamental —també es parla de carn blanca i de carn vermella—, també és evacuat, eludit. Mc Donald’s (igual que tots els seus competidors) ha eufemitzat i aseptisat un univers per naturalesa trà gic i violent, fins a fer-lo infantil, debilitant-lo. Als establiments de menjar rà pid, la boca riu, si es pot dir aixÃ, però ja no és la mateixa de què parlem.
En un text cèlebre, Roland Barthes descrivia el bistec en termes dramatúrgics: “El bistec participa de la mateixa mitologia sanguinà ria que el vi. És el cor de la carn, és la carn en estat pur, i qualsevol que en prengui, assimila la força taurina (4)â€?. I la carn de carnisseria guarda aquesta marca de carà cter viril i potent. Cada peça és única, en forma, talla i pes. És el producte d’una relació personalitzada entre l’animal, el carnisser i el client. Amanit amb pebre i mostassa, coadjuvants de la seva potència intrÃnseca, aquesta carn sagnant recela i revela una dimensió trà gica. D’aquesta manera, no se la menja amb les armes disfressades, aquesta forquilla i aquest ganivet que porten, parell a la seva forma, aquesta nostà lgia de les armes que van ser, i encara continuen essent?
L’episodi revelador dels freedom fries
Tot i aixÃ, als fast-foods, es passa del trà gic al lúdic, d’un univers viril a un altre, pueril i regressiu. En essència, el global substitueix el local, l’estandarditzat canvia el personalitzat, el sucre a la sal. Gisèle Harrus-Révidi, que es lliura al Psychanalyse de la gourmandise a una lectura penetrant de l’hamburguesa afirma aixÃ: el que mengem als fast-foods, “no és ni l’aliment familiar, ni l’aliment extrafamiliar. Es tracta d’un producte intermedi que no ha nascut ni de si ni del món exterior. El bistec picat i les patates fregides no són ni carn ni verdures, és el Mac Do (5)â€?.
A una escala major, les representacions exagerades pels establiments de menjar rà pid s’inscriuen en una tendència à mplia i profunda d’importació americana, i els efectes de la qual se senten a tots els nivells de la societat: es tracta d’allò polÃticament correcte. D’una alimentació i una carn requalificades per lÃtotes i traduccions per tal de no xocar a ningú, suavitzades, alhora consensuades, dolces i ensucrades, estandarditzades i intercanviables, per plaure al que pensem que és el desig de les masses consumidores (6).
Tot i batejar la realitat, canviar el sentit de les paraules, trencar aquesta adequació fundadora i convencional que assegura l’equilibri de les paraules i les coses, quan l’operació no té nom de poesia, no és instaurar una forma arbitrà ria? Sobretot, no és el primer reflex del totalitarisme, per tal de convertir la realitat conforme a la nova visió del món, la seva pròpia? Un dels (mals) costums dels fast-foods consisteix precisament a tornar a posar nom a les coses, per tal d’adaptar-les als seus sistemes de valors i de representacions, per una sèrie d’eufemismes o de perÃfrases... L’assumpte de les french fries, enviades al desastre, rebatejades, i anomenades freedom fries a l’altre costat de l’Atlà ntic, a causa de la diplomà cia francoamericana referent a la intervenció a l’Iraq, és menys anecdòtic del que sembla. Més enllà d’un patriotisme vil, és l’expressió d’una violència simbòlica igual a la que consistia en la mateixa època a tirar els vins francesos a les cunetes, davant les cameres encantades d’aquests autos de fe alimentaris.
Mentre el lligam social està en crisi, cal recordar que la comensalitat —el fet de ‘compartir el menjar’, de ‘menjar amb’— procedeix a una simbolització, de posar una certa distà ncia a les instà ncies fisiològiques per una causa superior, la cultura. Aprendre a menjar amb, a menjar junts, és aprendre a viure en societat: es respecta les regles, els ritus i els ritmes, refrena les seves pulsions, dóna abans de rebre, s’aprecia els mil matisos de les arts de taula alhora que els comensals, se celebra els valors, produint un lligam social. En aquest sentit, els fast-foods obren per defecte una degeneració inquietant del principi de convivència, i de convencions d’educació individual i social que cobreix. Al final d’una regressió generalitzada, tot el món menja la mateixa cosa, amb els dits, sovint dret, a qualsevol hora. La relació amb l’alimentació és compulsiva i instintiva. Les regles fisiològiques i socials primà ries, i el simple bon sentit dietètic –invocar el bon gust semblaria retrògrad o elitista— es troben ridiculitzats clarament.
La propaganda publicità ria dels establiments de menjar rà pid invoca el plaer, la famÃlia, la convivència, un Edèn social sense igual. Qualsevol que hi posi els peus només una vegada amb lucidesa sap que la realitat és a les antÃpodes d’aquest discurs calmant: s’hi troba un món funcional i sense joia, aseptitzat, estandarditzat, trist i sociòfug, aclarit clÃnicament, on els vigilants robotitzats vetllen, per conjurar i contenir la violència latent dels llocs i del sistema. Finalment recordem que l’obsessió higienista dels fast-foods, i la invocació mà gica d’un univers de treball i de consumició pacÃfica i lúdica, recorren a un infern d’aparença que no té res de ParadÃs, degudament enunciat i denunciat per múltiples investigacions periodÃstiques i sociològiques, i de jurisprudència (7).
Aquest és doncs el món dels establiments de menjar rà pid... Un univers normativitzat i sense joia, un cap de pont del taylorisme aplicat a l’agroalimentà ria, on se serveix d’aquests “OCNI —objectes comestibles no identificats— que evoca Claude Fischler (8), en un ambient nietszchià , el del Crépuscle des idoles. La metà fora té naturalment els seus lÃmits. No obstant això, semblen obrir ben pocs horitzons alimentaris alegres.
(1) “Le mangeur et l’animalâ€?. A: Autrement, ParÃs, núm. 172, juny de 1997, pà gina 145.
(2) La triperia que mostra clarament els animals (caps, peus, orelles, panxes...) és l’agonia, tant la causa de la desafecció generalitzada dels consumidors, com de diverses directives europees. Des del punt de vista antropològic, aquest és més simptomà tic que incident.
(3) La generalització de la presència del quetxup a les taules franceses, i especialment als menjadors escolars, i prà cticament contemporani a l’arribada dels fast-foods.
(4) Roland Barthes. Mythologies. ParÃs: Seuil, 1957, pà gina 77.
(5) Gisèle Harrus-Révidi. Psychanalyse de la gourmandise. ParÃs: Odile Jacob.
(6) Amb la normalització alimentà ria programada per als establiments de menjar rà pid, torna circularment i cÃnicament a l’enganyifa pesant de sentit de Ford, que afirmava en resum fa gairebé un segle: “demaneu-me tots els colors pel meu Ford T... sempre que sigui negre...â€?
(7) Per a la lectura de crÃtiques raonades del sistema de fast-foods, dirigiu-vos a Paul Ariès. Les Fils de Mac Do. ParÃs: L’Harmattan, 1997. O Eric Schlosser. Les Empereurs du fast-food. ParÃs: Autrement, 2003.
(8) Claude Fischler. L’Homnivore. ParÃs: Odile Jacob, 2001.
* Professor de ciències de la comunicació a la Universitat de Borgonya (IUT de Dijon). Darreres obres: Violences médiatiques. Contenus, dispositifs, effets. ParÃs: L’Harmattan, 2003 (dir.). I Les Miroirs du Paon. Rites et rhétoriques politiques dans la France de l’Ancien Régime. ParÃs: Honoré Champion, 2003. |
Comentaris
|
Re: Metamorfosi de la carn en l’era de la mundialització
|
|
per esh |
01 gen 2004
|
totalmente de acuerdo, sobre todo en la idea de que cualquier imposición simbólica del nuevo totalitarismo pasa necesariamente por rebautizar las cosas, así son más digeribles y digestivas.
i'm lovin'it ;¬( |
Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more
|
