|
|
|
Notícies :: corrupció i poder |
|
rèquiem per la democràcia espanyola
|
|
|
per ciutadà |
30 des 2003
|
L'ARTICLE DEL DIA // JOSÉ MANUEL FAJARDO
RÈQUIEM PER LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA
• El fanatisme acaba destruint els ideals democràtics que diu que defensa. La llei no pot estar sotmesa al capritxós arbitri d'Aznar
JOSÉ MANUEL Fajardo
Escriptor
www.elperiodico.es |
El pitjor irresponsable en assumptes públics és el que presenta la falta de prudència i de mesura com a exemple de sensatesa i de ponderació. En aquest cas només són possibles dues hipòtesis, i no se sap quina és més temible: és un hipòcrita que es creu la seva pròpia impostura o és un ximple satisfet de la seva pròpia falta de lucidesa. Si a això hi afegeix, com a definitiu factor de risc social, l'arrogant certesa que la seva és l'única actitud correcta i, per tant, considera qualsevol forma de discrepància com a manifestació de vilesa o de traïció, podem afirmar que ens trobem davant d'una greu patologia política.
Per a desgràcia de la democràcia espanyola, el president Aznar presenta tots els símptomes d'aquesta síndrome, en fase aguda, des que va obtenir la majoria absoluta parlamentària.
EL PROBLEMA és que, quan s'és al cim del poder polític de la societat, una patologia com la descrita deixa de ser un assumpte privat del governant per convertir- se en contagiosa malaltia social. La llei que el Govern acaba de tirar endavant al Parlament, que castiga amb pena de presó els que convoquin il.legalment un referèndum, és la prova alarmant que la síndrome d'Aznar amenaça d'endur-se a la tomba la democràcia espanyola. I, la cosa més trista, habituats com estem que el polític de torn acusi els seus adversaris d'antidemocràtics davant de qualsevol discrepància, correm el risc que nin- gú es doni per assabentat ara que el llop antidemocràtic ha arribat de veritat.
Al cap de 25 anys de l'aprovació de la Constitució espanyola, el nostre sistema polític està en crisi. Com una pandèmia propagada des de la presidència dels Estats Units, es va estenent un nou model polí- tic mundial que buida de contingut el sistema democràtic a la vegada que s'emborratxa amb la paraula llibertat, de manera que torna a una penosa actualitat la cèlebre frase de madame Roland: "Llibertat, quants crims es cometen en nom teu". A aquest nou model s'hi ha apuntat Aznar, tant en el pla internacional com en el de la política espanyola. I ho ha fet en els dos casos amb autèntic fanatisme.
En l'àmbit internacional, el Govern d'Espanya ha anat mostrant unes ínfules imperials que, en l'argot que s'estila, es denominen "recerca d'un lloc per a Espanya en el concert de les nacions". A la pràctica, aquesta recerca no ha estat res més que l'adopció d'una actitud de servilisme davant de l'empresa guerrera de Bush. Els interessos d'Espanya s'han sacrificat (deteriorant les bones relacions amb el món àrab, convertint Espanya en objectiu d'un altre terrorisme, l'islàmic, com si no n'hi hagués prou amb el d'ETA, enfrontant-se a França i Alemanya, marginant l'ONU, etcètera) en ares del protagonisme d'Aznar en el nou ordre imperial.
La política nacional duta a terme pel president no presenta símptomes que siguin gaire millors. De la mateixa manera que al covard la por el pot fer temerari (una cosa que és ben diferent de ser valent), al polític li pot pujar la mediocritat al cap fins a fer que es cregui un salvador de la pàtria.
Evidentment, hi ha perills més que reals que amenacen les nostres societats i el terrorisme n'és un dels principals. Però ni tan sols en la defensa de la democràcia hi pot haver una actitud fanàtica, perquè el fanatisme acaba destruint els ideals que diu defensar. La democràcia emanada de la Constitució del 1978 no es pot defensar a costa de buidar-la de contingut fins a convertir-la en una mera closca retòrica.
L'ESTAT DE dret es fonamenta en la submissió a la llei, però exigeix com a condició prèvia l'existència de lleis justes promulgades a partir d'un mínim consens social. Sense aquest equilibri, la llei passa a convertir-se en factor de dominació, no de concòrdia. I tirar endavant una llei, amb l'oposició de tota l'oposició, que permet empresonar presidents autonòmics per tirar endavant iniciatives po- lítiques, com és un referèndum, introdueix de fet una lògica de repressió en la controvèrsia política, incompatible amb un sistema democràtic.
Perquè un sistema tan cuirassat jurídicament que arribi a desdenyar la integració de la dissidència i fins i tot l'assumpció de la possibilitat de moments d'inestabilitat, s'acaba negant a si mateix.
Però el que potser aclarirà millor la verdadera índole de la síndrome d'Aznar és recordar que es tracta del mateix home que no va tenir cap inconvenient a violar la Constitució, que tant diu que defensa, al declarar il.legalment la guerra a l'Iraq durant la cèlebre reunió de les Açores. Si les nostres lleis continuen sotmeses al capritxós arbitri del poder de torn, la democràcia espanyola es convertirà en un mort vivent al qual ni tan sols se li podrà entonar un rèquiem. |
