Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal
nacionalisme-internacionalisme? ciutadania global!
29 des 2003
Les darreres setmanes s'esta produint un debat amb algunes coses, llàstimosament poques, interessants: la crítica aquests idea tan càduca del nacionalisme.

Entre les aportacions que defensen el nacionalisme n'hi han que cauen pel seu propi pes i no aporten cap diferència important amb el nacionalisme espanyol: volen pel que en diuen Catalunya o els Països Catalans el mateix que tenen els espanyols. I empren un essencialisme molt perillós.A aquesta postura crec que en un espai com aquest anticapitalista no cal ni discutir-la.

N'hi ha d'altres de postures dins el nacionalisme que diuen defensar la creació d'un estat català, però això si amb matisos socials: des de les versions social-democràtes arribant fins a postures de tipus estat socialista.Tampoc és una postura massa seriosa a tenir en compte:
defensar la creació d'un estat des d'una òptica anticapitalista esdevé, per dir-ho ràpid, grotesc. I defensar alguna versió de l'estat socialista, després de les experiències totalitàries de la URSS, de Corea del Nord, de la Xina o fins i tot de Cuba, és un acudit de mal gust.

Encara que també discutible és més interessant, en canvi, és la postura que defensa el nacionalisme vinculat a una mena d'internacionalisme. Ara bé, cal no confondre´s: el lema històric de tots els moviment socials (la patria del proletariat és el món sencer), amb l'adequació actual que tracta de fer el moviment de moviments reivindicant la ciutadania global, no és cap mena d'internacionalisme. Aquest, l'internacionalisme, és una mena de consens entre les identitats nacionals que preserven les seves diferències però negocien algun acord limitat.

I això té poc a veure amb el fet que la pàtria del proletariat és el món sencer i ara la passió global del moviment de moviments. No es negocia sobre la base de les identitats nacionals, sinó directament en virtut de les necessitats i els desitjos comuns, independenment de fronteres, pàtries i els seus límits.

Finalment el que si m'ha semblat interessant és la supressió de la nació, que no cal oblidar que és un invent capitalista, per una cosa semblant a la comunitat, on es doten perque volen, per que així s'autoorganitzen de les institucions més properes al territori, defensant alhora que els humans no som pas herbes i que volem barrejar-nos, tenir més d'una llengua, més d'una cultura, fent de la vida un projecte mestís. I per fer-ho cal preservar la cultura popular que es fa en català, no contra les altres (quin disbarat xenòfob!), sino amb les altres per proveir al món, per autoproveir-nos a nosaltres, d'aques bagatgei que, com a totes les cultures territorials del món té algunes coses bones i d'altres, la majoria, absolutament prescindibles

Això pot ser interessant i bé val que les persones que ho sostenen aportin elements que poden ajudar-nos a tots i totes en aquest nou desafiament a l'ordre dominant que protagonitza el moviment de moviments arreu del món.

Comentaris

Re: nacionalisme-internacionalisme? ciutadania global!
29 des 2003
Aquí va un fragment d´un text de l´escriptor Julià de Jodar anomenat "els Moviments d´Alliberament Nacional enfornt de la Globalització." Per a llegir el text sencer entreu a www.endavant.org


3. Els moviments antiglobalització i les nacions sense Estat

Ara com ara, constatem que els moviments antiglobalització potser no acaben d´abastar els esmentats àmbits d´intervenció de l´ofensiva capitalista.

Així, el territori i la seva formació històrico-cultural i material són vistos com una part alíquota en la defensa del medi contra depredadors i especuladors, però els pobles que hi formen una unitat indestriable, amb la seva pròpia història, la seva cultura i la seva llengua, són vistos, especularment, com destinats a dissoldre´s en una humanitat paradoxalment refundadora d´una nova fase històrica del planeta a partir de pobles... que haurien de renunciar a la seva història. O, més ben dit: de pobles que no posseeixin Estat, car, aquells que sí que en tenen, d´Estat, semblen tenir garantida una presència indiscutida i indiscutible en els afers de la futura humanitat, alliberada del jou del capital.

Ãs cert, tanmateix, que les batalles político-econòmiques, amb les seves mobilitzacions de masses, la difusió dels seus components parcials i totals, i la descentralització dels seus poders sense perdre-hi eficàcia coordinadora, demostren un alt grau de comprensió dels designis últims del sistema i de la manera de combatre´ls. Però, en els terrenys concrets de lluita, la combinació d´elements en presència pateix d´una manca de comprensió de la qüestió dels pobles i del paper de les nacions i de les cultures pel que fa a la eficàcia global dels moviments. En aquest sentit, constantem la nova paradoxa que la vocació universalista meni a un reduccionisme que pretendria subsumir les particularitats de llengua i cultura, pastades al llarg de la història, en un totum revolutum que impediria distingir, al si de les lluites específiques, els components històrico-concrets que les alimenten, les doten de sentit i, sobretot, en garanteixen la seva patrimonialització en benefici de la humanitat en general, per tot allò que representen de camp de proves i de contenidor de la memòria en acte. Només els pobles, amb la seva cultura específica i els seus costums i les seves llengües, són garants de l´oportunitat de la intervenció (arrelament), la bondat de les estratègies (coneixement del medi), la utilitat dels mitjans (abast, proporció i renovació), la direcció coordinada (xarxa territorial), i, en definitiva, l´acumulació d´experiència, l´assimilació d´ensenyances, i la reserva de cara a noves i imprevisibles mobilitzacions. Dit d´una altra manera: sense la base nacional-cultural concreta, no hi ha combat generalitzable d´abast universal.

Els exemples que donarem abaix són la prova fefaent que, sense una base històrica, una cultura de la terra arrelada en el poble, i una activitat político-ideològico-cultural al servei de la defensa del patrimoni territorial, històric i cultural d´una comunitat, els moviments particulars resten a mercè: a) de la fragmentació, demagògicament induïda des dels poders político-econòmico-mediàtics; b) de la repressió, selectivament planificada, sinó provocada, pels poders jurídico-policials per tal de desgastar el moviment bo i presentant-lo fins i tot com un ââ¬Åperillââ¬Â? per a la ââ¬Ågent de béââ¬Â?; c) de l´aïllament, car sols una resposta difosa i arrelada permet resistir, cercar solidaritats, i lligar allò concret amb allò universal.



4. Qui combat la globalització capitalista? Autodeterminacions i subjectes col.lectius

El repte davant la globalització capitalista no és només la seva contestació genèrica, o plantejar receptes per a corregir-ne els seus aspectes més perniciosos. Ãs també definir quins són els subjectes que poden qüestionar-la i construir alternatives. L'estratègia per a fer front a l'actual etapa del capitalisme passa per reforçar els estats, que en són actors fonamentals, o per depassar-los des de baix, és a dir, des dels pobles, mitjançant processos d'autodeterminació?

Els estats nacionals d'una banda i les nacions i pobles sense estat d'una altra no són només antagonistes històrics pel que fa a la gènesi de l'actual mapa polític del món, sinó també a l'hora de construir els nous subjectes col.lectius de la sobirania popular en el marc de la mundialització.

Prou sabem que no tots els processos d'independència nacional són portadors de transformacions socials positives, ans al contrari, sovint reprodueixen i a voltes intensifiquen els models dels estats més convencionals i conservadors. Tanmateix, els processos d'autodeterminació eixamplen l'àmbit dels drets col.lectius i amplien els marcs de decisió popular. En segon lloc, motiven una reemergència de la societat enfront de l'estat i del mercat. En tercer lloc, plantejen oportunitats de qüestionament del sistema i obren possibilitats de transformació social.

Els projectes d'autodeterminació, doncs, dinamitzen la vida col.lectiva en tres sentits: com a activadors del dret dels pobles a la sobirania nacional, com a possibilitat d'autoorganització popular i de radicalització de la democràcia i com a oportunitat de transformacions socials creatives.

La dimensió cultural de l'autodeterminació n'és una altra dimensió essencial, ja que si no es realitza pot deixar sense singularitat civilitzatòria la reemergència política d'un poble, reduint-lo a una subdivisió administrativa d'un conjunt culturalment homogeneïtzat.

Els processos d'autodeterminació ens plantejen també el repte del subjecte de la sobirania nacional radicalitzant l'afirmació que aquesta és sinònima de sobirania popular. Tanmateix, aquesta ha estat tradicionalment substituida pel mercat en els sistemes liberals i per l'estat tant en aquests com en els règims socialistes. La societat com a tal no ha estat normalment reconeguda com a subjecte amb entitat pròpia i en conseqüència no ha gaudit d'institucions, potestats i capacitats polítiques pròpies diferenciades de mercat i estat. Els projectes d'autodeterminació obren una oportunitat a reconstruir la societat, el poble, com un subjecte polític amb identitat pròpia, com l'actor fonamental de l'àmbit públic.

La clau per a que l'autodeterminació generi dinàmiques alternatives és que sigui exercida mitjançant processos de radicalització democràtica basats en l'autootganització popular i en la singularitat cultural.

En conclusió, la qüestió essencial pel que fa a plantejaments d'autodeterminació és quin és el subjecte o subjectes col.lectius que han d'exercir-la de forma continuada. Aquests venen possibilitats pel respecte a la territorialitat de l'àmbit de decisió, i també per la capacitat popular d'autoorganitzar-se. Finalment, òbviament, aquest procés inclou la possibilitat d'independitzar-se políticament dels estats nacionals actualment constituïts per tal de crear noves alternatives d'organització política de la societat. Una independència que no ha des ser només institucional, sinó també popular mitjançant nous models de democràcia directa.

Els moviments alternatius optaran per un cosmopolitisme basat en l'homogeneïtzació imposada pels estats primer i per la globalització després, o reconeixeran l'àmbit de la diversitat i l'autodeterminació dels pobles com una oportunitat per a emancipar energies col.lectives cap a una nova noció de la ciutadania basada en la combinació d'igualtat de drets i de diversitat cultural, i en escenaris de refundació de la comunitat social enfront de l'estat i del mercat?

Com respondre, des d'un pensament alternatiu a paradoxes com la crítica a la globalització combinada amb la reivindicació d'un govern mundial basat en els actuals estats, amb l'exigència de l'ús del castellà a les assemblees de la campanya contra el Banc Mundial a Barcelona, o amb el consum generalitzat dels productes i referents produïts per la indústria cultural anglossaxona o hispana?

Si optem per construir subjectes col.lectius que siguin portadors de processos alliberadors i creatius, ens caldran no només moviments socials de caràcter internacional, sinó també moviments d'alliberament nacional d'àmbit local i regional, que des d'una vocació clarament internacionalista posin en qüestió les actuals divisions polítiques del territori i generin noves solidaritats i aliances a d'altres escales. En el nostre cas, com avaluem un àmbit de Països Catalans en el marc d'un ampli projecte euromediterrrani?
especulando con el espectáculo
29 des 2003
Modificat: 10:25:41
Luca, el JEFE del movimiento

"Quién es el esbirro de la derecha? Es Giussepe Grasso, dirigente de la Policía del Estado, llamado a garantizar el orden público en Riva del Guarda, en ocasión de la cumbre europea de ministros que tuvo lugar a primeros de septiembre.

Quién es el esbirro de la izquierda? Es Luca Casarini, dirigente de la Policía del Movimiento, llamado a garantizar el orden público en Riva del Guarda, en ocasión de la cumbre europea de ministros que tuvo lugar a primeros de septiembre."
Mira també:
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/64005
Re: nacionalisme-internacionalisme? ciutadania global!
30 des 2003
Proletaris del món, uniu-vos!!!
Proletarios del mundo, unios!!!
Workers of the world, United!!!

La nostra pàtria són els/les que lluiten!!!

http://www.kaosenlared.net

Els drets els deixideixens el ciutadans i un dret que poden exercir, companys, és el de configurar-se com a nació!!!

Salut

Una abraçada pels i per a les que lluiten!!!
Re: nacionalisme-internacionalisme? ciutadania global!
30 des 2003
Quina empanada mental que porten els antinacions !
De fet, feu el joc a en Savater i cia, que deien el mateix que vosaltres fa 20 anys. Ja veieu on els ha portat el seu suposat "internacionalisme". També pensa com vosaltres en Jon Juaristi i el seu admirador català, l'Ivan Tubau. Al final, acabareu sent còmplices dels Aznar i els Felipes de torn en nom de la "pàtria universal". Sou els clònics d'aquells fills de burgesos catalans que durant els anys 60 tenien com a consigna : El catalán lengua de la burguesía ! (Solé Tura i altres "revolucionaris" en són els exponents més clarividents). Llàstima que s'els oblidés que d'altres llengues ho eren de l'Ejército, de la Guardia Civil, de la Gran Banca, dels torturadors, de la Falange, etc. La majoria d'aquells "progres" després ha servit l'estat espanyol, silenciant la tortura, el g.a.l, ... dificilment podia ser d'una altra manera.

Una cosa és l'estat-nació i l'altra la nació. Els apatxes, els tibetans, els quetchues, els irlandesos, els castellans, els catalans, els bascos, els corsos, els kurds ...som nacions, amb estats o sense. Els estat-nació molt sovint no són nacions, sino estats plurinacionals sotmesos a una nació dominant. Dir-li comunitat a la nació no arregla res. Els estats-nació van eclosionar durant la revolució industrial, però de fet ja tenien un model antecedent en estats centralistes com la monarquia francesa de segles abans. És a dir, un model on desde l'estat es volia "nacionalitzar" la població, dit d'una altra manera, eliminar les nacions, o pobles, o comunitats "perifèriques", assimilant-les a la nació, poble, comunitat ..."central". Les nacions, en canvi, són un fet pre-politic que ja existia en societats sense classes i sense estat (els irokesos eren -i són- una nació i no tenien ni una cosa ni l'altra). No són una invenció del capitalisme. Els grecs clàssics eren una nació sense unitat política, però amb una grans consciència de la seva unitat cultural. I de l'època de l'esclavisme. Etc, etc.

Els nacionalismes dels pobles oprimits volen -volem- la supervivència nacional, és a dir, la continuitat dels diferents pobles, sense ser assimilats per les nacions que per haver generat un estat imperial (millor dit, les seves classes dominants l'han engendrat, encara que l'ideologia de domini sobre tercers estigui molt generalitzada al si d'aquests pobles, inclós el proletariat) estan en disposició d'empassar-se les llengues, cultures i identitats nacionals dels demés.

No volem ser fusionats amb ningú, ni que sigui "amablement" (cas ben improbable). Lenin sempre recordava, parlant del cas de les altes finances, que les fusions sempre es fan en funció de la força de cada grup, cosa que determina qui serà l'absorbit i qui l'absorbent. Ho podem extrapolar al nostre cas : en cas d'una fusió entre Rússia i Lituània : quina personalitat nacional romandria ? quina moriria ? . Tots sabem la resposta.

La supervivència nacional només pot tenir lloc, en principi, en quatre escenaris :

1- un estat centralitzat summament respectuós amb l'identitat nacional dels pobles que el composen. Cas impossible, segons ens mostra l'experiència : qui en sàpiga un cas, que m'avisi. L'inscriuré al Guinnes.

2- un estat federal summament respectuós amb idem de idem. Hi han aproximacions (llunyanes) a aixó. Potser la capitalista Suïssa seria el cas més clar. L'U.R.S.S. , durant cert periode, va combinar l'opressió nacional i la revifalla nacional de diverses nacionalitats que no tenien escriptura, etc. El balanç, però, és negatiu. Respecte de l'estat espanyol, tenint en compte que del 70 al 80 per cent de la població és assalariada, i que per tant una gran part del vot del PP prové de sectors d'aquesta classe (i que el vot Psoista és també en gran part pro-opressió nacional), la via federal a un estat multinacional de pobles lliures és molt més imaginària que real. Per a mi, ilusòria. En d'altres casos pot ser viable, per exemple al Canadà, encara que és un mal exemple, perqué les nacions autòctones d'allà (com els alguonquin, ojibwas, crees, hurons, naskapis, irokesos, etc.) són els perdedors d'aquesta història.

3- L'opció del no-estat : l'única cosa que s'hi assemblaria va ser la Catalunya d'entre el juliol del 36 i el maig del 37. I, per cert, al Pont de la Torrassa, a L'Hospitalet, hi havia penjades grans pancartes que deien : "prohibido hablar en catalán"...La meva familia, que en bona part era de CNT quan la guerra, m'en va donar testimoni molts cops. L'experiència parla per si sola. A més, en societats complexes com les nostres, dubto molt i molt que els estats acabin realment de desaparèixer mai ...amb el permís de Marx i Engles. (no ho argumentaré, és massa llarg).

4- Queda l'opció independentista, és a dir, no-dependentista, que pel dit fins aquí només pot provenir de posseir un estat propi, que jo vull socialista i que algun dia es confederarà a escala mundial en l'Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques del Món. Sembla l'únic escenari possible per a la majoria de nacions.


D'altra banda, aixó de que els obrers no tenim pàtria només és correcte si s'entén com una manera de parlar per a dir que tots els treballadors del món tenim un interès comú en la lluita contra el capital, que està pel damunt dels il.legitims interessos de les respectives burgesies nacionals (fer guerres, pillatges, etc.) i que, sobretot en una societat on hi ha una intensa i creixent divisió internacional del treball, només desde una aliança internacional dels treballadors concretada en una organització internacional i en una acció comuna poden ser vençuts i superats el capitalisme i l'imperialisme.

Però aixó no vol dir que els treballadors de cada nació no tinguem els nostres legítims, repeteixo lo de legítims -només aquests- drets nacionals. Els propis Marx i Engels, autors de la frase segons la qual "el proletariat no té pàtria", eren molt favorables a certs moviments nacionals que veien com a progressistes, bé pels seus postulats interns o pel paper que jugaven : defensaven la reivindicació nacional polonesa, dirigida per feudals !!!contra l'estat zarista : per tant, eren partidaris en certs casos de posar noves fronteres. Un altra cas era el d'Irlanda, on mantenien una postura gairebé independentista i de gran simpatia pels lluitadors irlandesos (fins i tot els terroristes) que contrastava amb el miserable imperialisme de la major part del proletariat anglés, que certament demostrava "tenir pàtria" en el pitjor sentit de la paraula, com la tenen la major part dels treballadors xinesos-han front als tibetans, els mogols, els uigurs ...; els turcs front als kurds, russos front als txetxens, marroquins front als saharauis, espanyols front a bascos, catalans i gallecs ... (la postura dels "purs anticapitalistes antiglobalitzadors" hauria estat, de ben segur, atacar "el nacionalisme" irlandès, al temps que haurien defensat "l'unitat de la Gran Bretanya" en nom de "la pàtria universal", "no posar més fronteres" i altres romanços per l'estil, tots ells corcadament reaccionaris).

Lenin, en el.laborar les seves tesis sobre el dret d'autoderminació de les nacions, va reconèixer implicita i explicitament que l'internacionalisme dels treballadors, que com he dit cal concretar-ho en una organització internacional amb objectius i acció comuns, esdevé gairebé IMPOSSIBLE quan hi és present l'opressió nacional (perqué els treballadors, en el sentit més estricte del terme, sense "façons de parler", SI tenim pàtria) : així, el reconeixement del dret d'autoderminació, el cessament de l'opressió nacional, l'escrupulós respecte dels drets linguistics i culturals dels pobles, és una condició prèvia, sine qua non, per a fer possible la lluita internacional de la classe obrera. No és que Lenin sigués nacionalista -en absolut-, ni que sigués condescendent amb els nacionalismes dels pobles oprimits, és que sabia que sense la llibertat dels pobles de posar noves fronteres no s'arribaria mai a un món on es poguessin treure totes. Contradicció ?. No, dialèctica.

Llegiu les seves polèmiques amb Rosa Luxemburg, són aclaridores.
"prohibido hablar en catalan"
31 des 2003
m'agradaria que em donesssis més informació sobre el que dius de les pancartes penjades a l'Hospitalet al 36-37. Gracies. (Per cert be per l'analisi historic que fas, malgrat que em sobra el leninisme, tant en certa manera d'entendre les coses com en les solucions -jo he estat leninista)
Sindicato Sindicat