Si et fixes amb els ponents (Bifo, Global ràdio, Pasquanelli, Berria, Illacrua...) veuràs que aquestes jornades estan molt lluny de padrinos comunicatius a l'estil de Polanco and co. Si no saps qui son, visita els sites de rekombinant o ràdio sherwood que potser et donen alguna idea de per on van els trets.

Crec que aquesta conjunció de persones i idees que es trobaran a Barcelona el proper mes de gener serà una oportunitat força interessant per repensar formes de reapropiar-nos la comunicació com a excedent de cooperació social. Tot i ser extern a l'organització de les jornades m'ha sobtat la gratuïtat del teu atac i l'ús demagògic d'una frase descontextualitzada. Si no t'interessen aquests temes, em sembla bé, però no cal que donis la tabarra. T'ho agrairem.

Quan es parla de capitalisme cognitiu es fa referència a les transformacions ocorregudes al sí del règim d'acumulació capitalista que ha passat d'un sistema organitzat a partir de la producció i circulació de mercaderies (físiques) a una composició informacional regida per la seva artículació lingüística i comunicativa.

Aquesta transformació ha estat possible tant pel salt tecnòlogic causat per la introducció de les NTIC (Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació) com per la reestructuració i desmantellament de la precedent organització fordista de la producció (crisi del contracte capital treball, abandonament de les tesis keynesianes, hegemonia del capital financer i del capital informacional,...). Així ens trobem la paradoxa que és el llenguatge i la comunicació, un bé creat pel conjunt de la societat, el que continuament és encerclat i convertit en font de valorització del capital. En aquest sentit, s'han iniciat estratègies de reapropiació de la comunicació des de baix (que tant poden adoptar formes de guerrilla de la comunicació com iniciatives polítiques de crear esferas comunicatives al marge de l'estat i el capital lucratiu que privilegien la transversalitat i la horitzontalitat, Indymedia en seria un exemple.)

Si vols llegir un article sobre la qüestió del capitalisme cognitiu traduït al castellà pots adreçar-te a: El capitalismo cognitivo : du déjà vu ? d'Enzo Rullani. (Malgrat que hi ha molt material sobre el tema en italià, francès, anglès i castellà, no n'he trobat en català. Potser estaria bé que comencessim a traduir, o encara millor dit produir, material propi. No us sembla?

Quan es parla de capitalisme cognitiu es fa referència a les transformacions ocorregudes al sí del règim d'acumulació capitalista que ha passat d'un sistema organitzat a partir de la producció i circulació de mercaderies (físiques) a una composició informacional regida per la seva artículació lingüística i comunicativa.

Aquesta transformació ha estat possible tant pel salt tecnòlogic causat per la introducció de les NTIC (Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació) com per la reestructuració i desmantellament de la precedent organització fordista de la producció (crisi del contracte capital treball, abandonament de les tesis keynesianes, hegemonia del capital financer i del capital informacional,...). Així ens trobem la paradoxa que és el llenguatge i la comunicació, un bé creat pel conjunt de la societat, el que continuament és encerclat i convertit en font de valorització del capital. En aquest sentit, s'han iniciat estratègies de reapropiació de la comunicació des de baix (que tant poden adoptar formes de guerrilla de la comunicació com iniciatives polítiques de crear esferas comunicatives al marge de l'estat i el capital lucratiu que privilegien la transversalitat i la horitzontalitat, Indymedia en seria un exemple.)

Si vols llegir un article sobre la qüestió del capitalisme cognitiu traduït al castellà pots adreçar-te a: El capitalismo cognitivo : du déjà vu ? d'Enzo Rullani. (Malgrat que hi ha molt material sobre el tema en italià, francès, anglès i castellà, no n'he trobat en català. Potser estaria bé que comencessim a traduir, o encara millor dit produir, material propi. No us sembla?

Estic d'acord amb el text d'en Mark, és més, el document que em va arribar per correu sobre la convocatòria de les jornades es titulava "Societat civil i mitjans de comunicació: nous escenaris" (donat que no l'he trobat a la web d'ACS l'he penjat en format pdf perquè us el podeu descarregar) i el llenguatge era més planer que l'utilitzat per Lenz en el correu que va enviar a l'acp i que ha estat penjat a la web d'Indymedia BCN. El fet que aquest correu estigui escrit per una persona de fora, crec que explica algunes relliscades com la de escriure Associació envers d'Assemblea.

Personalment, ni participo de l'ACS ni tan sols sé si disposaré de temps d'anar a les jornades, tanmateix em sembla una iniciativa força interessant per introduir aire nou i repensar el paper de la comunicació social suara ara.

Tanmateix, la qüestió que apuntaves al voltant del llenguatge són figues d'un altre paner. Armar la crítica, al meu entendre, significa reinventarla, adoptar termes, categories que ens permetin anar més enllà dels límits establerts per un llenguatge empobrit. En el fons, tot pensament crític ha necessitat reinventar el llenguatge i dotar-se de paraules noves. Ara és un lloc comú emprar termes com neoliberalisme, desregulació social, pensament únic,... categories que fa quinze anys formaven part del club de lectors de teoria política i que ara empra "todo hijo de vecina".

De la mateixa manera, hem de perdre la por a termes com capitalisme cognitiu, esfera pública no-estatal, multitud,... termes que ara semblen "el més in del moviment global" però que no són altra cosa que eines per desarmar els procesos existents. Per què seguint utilitzant un mall per obrir un forat a la paret si disposem d'una llança tèrmica?

Una altra cosa, és que aquests termes s'usin a tort i dret com a llengües de drap. El seu abús, desmereix el seu potencial crític i pot portar-nos a nivells d'ininteligibilitat considerables. En aquest sentit, intento ser caut en el seu ús i evitar emprar-los com a lluïment personal.

Malauradament, als Països Catalans (deixeu-me que utilitzi aquest terme malgrat que em considero antinacionalista;) hi ha una manca de cultura política considerable, fruït de les múltiples desercions de la Transició, la fractura generacional i el "progressime guai" que infecta els departaments universitaris. Som un moviment alternatiu jove (i amb una potència que sovint ignorem), que frisa per refer la seva guia de navegació per enfrontar-nos a la tempesta global. En aquest senit tot espai de reflexió, intercanvi, contraban d'idees i producció crítica crec que ha de ser benvingut.