|
|
|
|
|
Anàlisi :: globalització neoliberal |
|
El cristianisme alternatiu
|
|
|
per Antoni Ferret |
26 des 2003
|
|
Dualitat històrica entre l'estructura oficial i els corrents alternatius |
En la història del cristianisme, o de la tradició judeo-cristiana, gairebé sempre hi ha hagut la dualitat entre, d'una banda, l'estructura oficial, dominant, i, d'altra banda, més o menys marginal, a vegades soterrat, el corrent o els corrents renovadors. En quasi totes les èpoques, el «poder» de les jerarquies reials o sacerdotals, molt sovint «enganxat» en interessos diversos, s'ha vist contestat per grups, generalment petits, que han reivindicat l'originalitat i la puresa del missatge i de l'estil de vida. Perquè «l'Esperit bufa per on vol», com diria un creient, o bé perquè «la dignitat humana, com més se la trepitja, més es revifa», com diria un agnòstic. Es digui com es digui, el fenomen ha existit. Ara bé: la seva petitesa, per una banda, i el fet que la història sempre l'escriuen els vencedors, per l'altra, han fet que la cosa sigui mal coneguda. Cal, doncs, parlar-ne, perquè es conegui.
* Començaríem pels profetes d'Israel, que, entre el segle VIII i el V aC, van anar marcant una línia alternativa a la dels sacerdots oficials i els reis, denunciant injustícies i maldats, advertint del desastre que vindria, prometent una salvació final. A vegades amb paraules dures. I a vegades deixant-hi la pell...
* Crist i després els apòstols van establir l'alternativa renovadora i plena d'empenta vivificant i exemplar davant el judaisme oficial dels grans sacerdots i dels fariseus. També hi van haver de deixar tots la vida. Els aspectes en què més van incidir van ser la curació de malalts i l'evangelització preferent dels pobres.
* Durant els 3 primers segles, no hi va haver dualitat dins el cristianisme, ja que el corrent oficial i el renovador coincidien, per causa de l'empenta inicial, que encara durava, i també per causa de la persecució. De fet, aleshores, la dualitat era entre les religions oficials imperials i la «nova» religió cristiana. Això va ser especialment evident davant el fet de l'esclavitud: dins les comunitats cristianes, els esclaus eren acceptats en igualtat de condicions que les persones lliures, se'ls permetia casar-se entre ells i entre ells i persones lliures (coses totes elles prohibides per les lleis de l'Imperi).
* Durant aquests segles i alguns dels següents, els anomenats «pares de l'Església» (autors doctrinals) van donar fe de postulats tan revolucionaris com havien fet, en el seu temps, els profetes d'Israel. Per veure uns exemples: «Els rics no haurien d'atrevir-se a traspassar els llindars de l'església» (sant Joan Crisòstom, segle IV). «Qualsevol ric, o és un lladre o és hereu de lladres» (sant Jeroni, segle IV).
* Al llarg de l'Edat Mitjana, i sobretot entrat el segon mil·lenni, l'Eglésia oficial (papes, bisbes, abats, abadesses, canonges) es va anar corrompent dins el marc del feudalisme i del poder econòmic terratinent. Això va suscitar reaccions de moviments renovadors, entre altres: la reforma cluniacenca (segle XI) i la cistercenca (segle XII), totes dues en el marc dels monestirs benedictins; el moviment valdès i l'albigès (segles XII-XIII), de caràcter laic; els moviments franciscà i dominic (segle XIII), ordes religiosos nous. El comú denominador de quasi tots aquests moviments era: el retorn a la pobresa de l'Església (o el treball agrícola dels frares) i el retorn a la predicació de la Paraula de Déu. Alguns van ser acusats d'errors «teòrics» (més o menys certs) i reprimits per una orgullosa jerarquia eclesiàstica que, amb la seva arrogància, no podia veure que ella mateixa estava enfonsada fins al coll en un enorme «error fàctic».
* Els moviments renovadors van continuar als segles següents, petits i locals, i van ocasionar dos famosos martiris: el de Jan Hus (predicador txec dels segles XIV-XV) i el de Girolamo Savonarola (predicador florentí del segle XV), tots dos condemnats com a heretges per uns eclesiàstics que, en l'ordre dels fets, eren molt més herètics que no ells.
* Al segle XVI s'esdevé la Reforma Protestant, gran reacció contra la corrupció eclesiàstica, i gran reivindicació de la divulgació i la predicació de la Paraula de Déu, així com del paper de la fe en la salvació, tot junt amb diverses altres qüestions molt discutibles. (Amb quasi tota seguretat, si s'haguessin atès els missatges de renovació medievals, no hi hauria hagut Reforma Protestant.)
* Aquell mateix segle, la joveníssima església sud-americana va excel·lir en la ferma defensa dels indis, bàrbarament explotats pels colons espanyols fins a l'extenuació i la mort. Montesinos, Las Casas, Quiroga, Valdivielso i altres bisbes d'origen espanyol van donar un valuós testimoni evangèlic davant la barbàrie imperialista. Però la monarquia espanyola va impedir a aquests bisbes participar en el Concili de Trento.
* A partir del Concili de Trento, la corrupció eclesiàstica va disminuir molt, però, en canvi, l'Església es va refugiar en un autotancament en relació al món, just quan la societat europea iniciaria tot un seguit de canvis i evolucions modernitzadores, que l'Església catòlica es mirava de molt lluny. La culminació de l'autotancament va ser el Concili vaticà I (1870). Llavors, les grans preocupacions de l'Església i del papat eren: proclamar nous dogmes de fe innecessaris; condenmar totes les innovacions de la societat moderna; reivindicar la conservació dels Estats pontificis, en mala hora aconseguits i en bona hora perduts. Però també llavors (o abans: primera meitat del segle XIX) anava sorgint el moviment dels socialistes cristians, que s'interrogava i avançava possibles respostes davant la industrialització, el capitalisme i l'explotació obrera. Els pensadors cristians francesos Saint-Simon, Cabet i altres van llançar idees, entorn de les quals es van formar grups d'activistes. Era com la «prehistòria» del socialisme, que després seria desdenyosament anomenada «socialisme utòpic», però que, vistos els resultats finals del socialisme científic, no estaria de més girar-hi una mica els ulls. En acabar el segle, el papa Lleó XIII (un cas «especial», o sigui normal) va recollir una part d'aquest missatge. Però no n'hi va haver pas prou, i la classe obrera va haver d'anar marxant d'una Església que ni la sabia comprendre ni la sabia estimar. Ni tampoc la va trobar a faltar...
* El moviment de la JOC (Joventut Obrera Cristiana, Bèlgica, 1912; i entitats similars) i el dels «sacerdots obrers» (França, anys 50 del segle XX) van ser les úniques (però excel·lents!) respostes evangèliques a aquesta dolorosa deserció.
* El Concili vaticà II (1962-65), sota la influència de diversos corrents renovadors centreeuropeus, va impulsar un canvi extraordinàriament important en l'Església catòlica, sobretot en el sentit d'un concepte de l'Església més popular («poble de Déu»), una litúrgia més participativa i una obertura i un diàleg amb el món. Però, encara, l'Església del Vaticà II volia compartir «els goigs i les esperances» i «les tristeses i les angoixes» de les persones del nostre temps, sobretot del pobres, però tot això referit més que res a la societat centreeuropea, la que havia donat l'impuls al concili (una societat relativament benestant).
* L'Església sud-americana, però, en les cimeres episcopals regionals de Medellín (Colòmbia, 1968) i Puebla (Mèxic, 1979), confrontada a un continent de pobres i d'extrema opressió, va intentar rellegir el missatge conciliar a la llum del «seu» món. I, tot seguint la via de l'eminent Luther King, el corrent de la «teologia de l'alliberament» (tan mal vist per les autoritats del Vaticà) intenta combregar no sols amb els goigs, les esperances, les tristeses i les angoixes de la gent del nostre temps, sinó també (atenció!) amb «les seves lluites». Recentment, quan els bisbes brasilers van decidir que un organisme dependent de la seva Conferència participés en el Fòrum Social Mundial que tenia lloc al seu país, al costat dels moviments socials reformistes i revolucionaris de tot el món, van prendre una «decisió històrica», una decisió que tancava el llarguíssim període d'apartament de l'Església dels afers del món iniciat a Trento. Però, vegem: ara per ara, només al Brasil...
* Mentre tot això passava a l'Amèrica del sud, a Europa es desenvolupaven unes maniobres d'ampli abast, dirigides des del Vaticà, per intentar encarrilar l'Església cap a vies més «tradicionals» (parcialment, és clar). Avui, com sempre, tenim encara la dualitat entre la burocràcia del poder i l'empenta renovadora de l'Esperit o dels ideals, o de totes dues coses.
(Article inspirat per la lectura del llibre «Renéixer a la solidaritat», de Víctor Codina.)
Antoni Ferret
http://www.terra.es/personal2/aferret |
Comentaris
|
Re: El cristianisme alternatiu
|
|
per Homilíes de Nadal ? |
27 des 2003
|
Tenim que suportar fins i tot a Indymedia les Homilies de Nadal?
La Religió ès l'opi d'el poble! Amen |
|
|
