pel futur del
català: única llengua oficial
La Coordinadora
d'Associacions per la Llengua catalana , tot continuant en el
compromís fundacional de treballar en favor de la plena
normalització de la llengua catalana, encetava l'any 2003 amb
una campanya de denúncia de la ineficàcia, per manca de
voluntat de compliment, de la Llei de Política
Lingüística de 1998, aprovada al Parlament del Principat de
Catalunya. Aquesta campanya evidencià, per una banda, que la
ineficàcia esmentada no era producte d'una ineptitud maldestra,
sinó de la supeditació política en què ens
trobem, en què les catalanes i els catalans no podem decidir el
nostre futur lingüístic, en tant que els Estats espanyol i
francès, no únicament no permeten una política
lingüística catalana autocentrada, arreu del territori
nacional (de les Corberes al Segura) i sense interferències de
París i Madrid, sinó que, a més, segueixen
intervenint al nostre país, practicant la secular
obstaculització de l'ús del català i
l'antidemocràtica imposició de les seves llengües
estatals. I és aquesta supeditació política la que
ens ha dut, després de més de tres-cents anys de
marginació del català i malgrat els tímids
avanços en uns quants àmbits socials, a una
situació en què el canvi lingüístic a favor
de l'espanyol i el francès, i en perjudici de l´ús
del català, és la norma habitual en la nostra comunitat
lingüística, en què la llengua catalana és
prescindible per viure al nostre país (ja que s'hi pot viure
perfectament en espanyol o francès), en què la ja
aconseguida bilingüització dels catalanoparlants ens apropa
més a la substitució del català, i en què
la llengua catalana no és (encara) la llengua comuna de tota la
societat, independentment del lloc d'origen o procedència.
La campanya de la CAL
també motivà que comencés a reprendre's el debat
sobre l'estat de la llengua catalana, en el qual prengueren part
destacats intel·lectuals i experts en la matèria,
així com el mateix director de Política
Lingüística, responsable de l'aplicació de la
denunciada llei.
A les acaballes d'any, el
debat encara resta obert i ha desembocat en dos posicionaments respecte
a la situació de la llengua. Aquells que s'han qualificat
“d'optimistesâ€?, defensors de la tesi que la situació del
català progressa amb més o menys dificultat, adduint que
les enquestes indiquen un augment del coneixement de la llengua
catalana. I per contraposició, els qualificats de “pessimistesâ€?,
que defensen la tesi que la situació de la llengua catalana
arreu dels Països Catalans està en retrocés, en
diferent grau en funció de la part del territori analitzat.
Fonamenten el discurs en els indicadors de treballs i enquestes que
apunten una disminució en l'ús social del català.
Com en tot, cal pensar que el debat és sempre positiu i
enriquidor, i que de l'enfrontament entre una tesi i una
antítesi en pot resultar una síntesi que regeneri la
conformació del nostre pensament.
Tanmateix, creiem que una
valoració rigorosa i acurada sobre la vitalitat de la llengua,
els agents de la substitució lingüística i la
necessària estratègia de la sobirania
sociolingüística catalana, solament es poden establir des
d'un enfocament i un tractament científic de la
qüestió.
Les investigacions en
l'àmbit de les ciències socials tenen unes
característiques específiques. Hi ha diferències
notables entre les investigacions realitzades a través
d'enquestes i aquelles que es basen només en l'ús de
documentació de diversos tipus.
Fins a dia d'avui, el debat
oficialista sobre la normalització del català s'ha fornit
gairebé exclusivament de l'anàlisi i la valoració
d'enquestes sociolingüístiques de coneixement de la llengua
i ha defugit les que fan referència a l'ús real del
català en els diversos àmbits de la societat. Alhora s'ha
prestat una atenció totalment desproporcionada a
l'anàlisi dels casos en els quals la normalització
lingüística es troba en situació de fracàs
(reversible, això no es posa en dubte, com ara Galícia,
Occitània, Bretanya...) en relació amb el mateix cas
català, però s'ha deixat de banda aquells casos que han
esdevingut nacions lingüístiques plenament normalitzades
després d'haver superat amb èxit un procés de
normalització lingüística (Hongria, Noruega,
Finlàndia, holandès a Bèlgica...).
És per aquest motiu
que, des de la CAL, creiem oportú difondre i promocionar
l´ús d'investigacions sociolingüístiques
fonamentades en la documentació de normalitzacions
lingüístiques reexides que s'han produït a Europa al
llarg del segle XX. Si volem assegurar el futur del català, que
esdevingui la nostra llengua nacional i comuna, serà bo que
analitzem els exemples d'aquelles comunitats lingüístiques
que ho han aconseguit i en quines condicions socials, polítiques
i culturals s'ha produït el seu procés de
normalització lingüística. Perquè, del
context general d'Europa en podrem extreure dades que ens ajudin a
obrir nous camins per a la normalització real de la llengua
catalana.
Programa
de l'acte
Dissabte
20 de desembre del 2003, des de les 7 del vespre
Cotxeres de Sants
Carretera de Sants, 79, Barcelona. [Veure'n
plànol]
A 3/4 de 7 del
vespre s'obrirà el recinte:
Presentació a
Barcelona de l'exposició itinerant: Jo també el
denuncio que pretén fer palès com la
repressió cultural i lingüística als Països
Catalans no és només un fet històric innegable
sinó també una política que continua en el
present.
El discurs expositiu s'ha dissenyat dividint el contingut
bibliogràfic i el material gràfic en plafons que donen
una visió retrospectiva dels més de 300 anys
d‘imposició de l'espanyol i del francès des del Tractat
dels Pirineus fins a l'actualitat.
La CAL disposarà de diferentes parades
de llibres, de productes artesans dels Països Catalans, i de
material de la CAL.
A les 7
s'iniciarà l'acte: Pel futur del català:
única llengua oficial
Els parlaments
En el decurs de
l'acte hi haurà parlaments a càrrec de cinc
persones destacades del món cultural i del camp de la
sociolingüística :
Aureli Argemí i
Roca
(Sabadell, 1936) és fundador i
secretari general (des de 1975) del CIEMEN (Centre Internacional
Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions). Entre
les activitats que ha realitzat el CIEMEN, despunten la creació
de la CRIDA a la Solidaritat, en defensa de la llengua, la cultura i la
nació catalanes; la fundació de la CAL; i la
promoció de la Conferència de Nacions sense Estat.
Investigador i expert en àrees de llengües, minories
ètniques i nacionals, especialment a Europa. Director del
programa Mercator: dret i legislació Lingüístics,
que compta amb el suport de la Comissió Europea. President del
Comitè Espanyol del Bureau Europeu per les Llengües Menys
Difoses, amb seu a Brussel·les i, alhora, membre del
Comitè Executiu de la mateixa entitat. Participà en el
procés de redacció de la Declaració Universal
de Drets Lingüístics i com a organitzador de la
Conferència de Barcelona. Membre del Consell Científic de
l'esmentada Declaració.
Bernat Joan i Marí
(Eivissa, 1960) és doctor en
filologia catalana per la Universitat de les Illes Balears i
catedràtic de llengua i literatura catalanes a l'Institut Santa
Maria d'Eivissa, i professor de la Universitat de les Illes Balears.
Col·laborador habitual de la premsa eivissenca i mallorquina, i
de revistes nacionals com El Temps o Descobrir
Catalunya . Ha escrit novel·la i teatre, però
és especialment conegut pels seus assajos de
sociolingüística. L'any 1984 publicà el seu primer
llibre: Bilingüisme? Normalització? , amb dades
sobre el conflicte lingüístic a l'illa d'Eivissa.
Començava, amb aquest llibre, una sèrie de textos (a
partir d'estudis i d'assaigs) de sociolingüística que han
tingut continuïtat fins ara. En Normalitat
lingüística i llibertat nacional , eixampla la tasca
iniciada a la seva tesi doctoral, Les normalitzacions reeixides,
afegint-hi els nous casos de normalització
lingüística que s'han produït a l'Europa de les
darreries del XX.
El 1979, amb un primer article a Diario de Ibiza, iniciava
una línia de col·laboració als mitjans de
comunicació que no s'ha interromput fins avui. Inicialment,
publicà a Diario de Ibiza , però ben aviat
col.laborà també a Ràdio Popular d'Eivissa ,
en un programa sobre nacions sense estat d'Europa (1982-83).
Actualment, a més de col·laborar en la premsa escrita i
en la ràdio, col.labora en un programa setmanal ("Temps
d'opinió") a la Televisió d'Eivissa i Formentera.
Salvador Cardús i Ros
(Terrassa, 1954) és doctor en
Ciències Econòmiques a la Universitat Autònoma de
Barcelona i actualment és professor de sociologia a la Facultat
de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB.
Com a investigador ha treballat en el camp de la sociologia de la
religió, els mitjans de comunicació i els fenòmens
nacionals. Ha publicat un estudi sobre el suïcidi, Plegar de
viure (1981), el llibre Les enquestes a la joventut de
Catalunya (1984) -tots dos amb Joan Estruch-, i treballs com Saber
el temps , El calendari i la seva significació a la
societat moderna (1985), Política de paper. Premsa i
poder a Catalunya 1981-1992 (1995) o la investigació Interdependència
territorial i vertebració política . La premsa
diària a les Illes Balears, el País Valencià i
Catalunya 1976-1996 (1998). També ha col·laborat
en diverses obres col·lectives com ara Catalunya 77-88
(1989), La política cultural europea (1990), Formas
modernas de religión (1994), Valors sota X (1996),
Taking Sides . Clashing Views on Controversial Issues in
World Politics (1998) o La mirada del sociòleg
(1999), entre d'altres, i ha publicat nombrosos articles en revistes
nacionals i internacionals de sociologia (Perspectiva Social, Papers,
Revista Española de Investigaciones Sociológicas,
Trípodos, Sistema, Diàlegs, International Social Science
Journal, etc.).
Com a periodista, va crear la revista Crònica d'Ensenyament
(1987-1988), va ser subdirector del diari Avui
(1989-1991), i col·labora regularment a la premsa i revistes del
país. A més, és assessor de l'equip de
televisió que ha realitzat els programes Ciutadans
(1994), Les coses com són (1995) i Vides
Privades (1996-1998) a la Televisió de Catalunya. Ha
rebut els premis Avui de periodisme (1989); el Premi
Nacional de Periodisme (1994), i el periodístic Serra i Moret de
Civisme (1995).
Tilbert Dídac Stegmann
(Barcelona, 1941) de pare i mare
alemanys. És catedràtic de filologia romànica a la
Universitat de Frankfurt i professor a la Universitat de Berlín.
Fundador de la Biblioteca Catalana de l'Institut für Romanische
Sprachen und Literaturen a Frankfurt. Fundador (i primer president) de
la Deutsch-Katalanische Gesellschaft (Associació
germano-catalana) que arriba a tenir 800 membres, entre ells el
President de la Generalitat de Catalunya, i com a presidents d'honor
els filòlegs Francesc de B. Moll, Ramon Aramon i Serra, Antoni
Badia i Margarit, entre d'altres d'alemanys. Fundador de la Zeitschrift
für Katalanistik (Revista d'Estudis Catalans). Fundador de
l'Oficina Catalana de Frankfurt (Katalanisches Kulturbüro).
Presenta el mètode EuroCom (1997) per a
l'adquisició ràpida i simultània de
competències lectores en totes les llengües
romàniques. En 25 anys d'activitat assagística catalana
Til Stegmann ha publicat més de 200 articles i contribucions i
ha editat una trentena de llibres (escriu amb la
col·laboració de la seva dona Inge Mees, la gran Guia
artístico-turística dels Països Catalans en alemany:
Katalonien und die Katalanischen Länder (Barcelona, Balearen,
Land València, Andorra, Nordkatalonien mit Rosselló)
(1992) . Catalunya vista per un alemany (1988),...). El r
essò del treball i de les activitats del Prof. Dr. Til Stegmann
a la premsa internacional sobrepassen les 800 referències,
durant el període 1971-2003. Rep la
Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya (1985) i el
Premi Internacional Ramon Llull (1992).
Víctor Alexandre i Benet
(Barcelona, 1950) és periodista i escriptor. La seva carrera
professional comença el 1972 a Ràdio Popular d'Eivissa.
El 1975, ja a Barcelona, a l'FM de Ràdio Joventut, esdevé
el primer locutor de Catalunya que presenta música estrangera en
català després d'una prohibició de 35 anys, cosa
que culmina a l'Ona Mitjana d'aquesta emissora en el programa Al
mil por mil conduint l'espai anomenat Dilluns, dimecres i
divendres, la música pop presentada en català per
Víctor Alexandre. Director i presentador de programes a
Ràdio 4 (1976-1993) –entre els quals el cinematogràfic Hollywood
Boulevard -, ha presentat el programa Cinema a l'abast
al circuit català de TVE. També ha estat corresponsal a
Alemanya del diari Avui , del setmanari El Temps
i de la Cadena SER i des del 1990 col·labora a Televisió
de Catalunya. Guardonat amb el Premi Recull de Periodisme 1996,
Víctor Alexandre ha estat redactor del programa Clàssica
del Canal 33 i és membre del consell editorial d' El
Diari de Sant Cugat , escriu sobre cinema a les pàgines
del setmanari Tot Sant Cugat i és autor dels llibres
Jo no sóc espanyol , Despullant Espanya i Despullats
(escrit conjuntament amb en Joel Joan); ha participat en el
llibre col·lectiu L'autoestima dels catalans i ha
escrit diverses obres de ficció per a la ràdio. En aquest
àmbit, ha estat guanyador en tres edicions del Premi Eduard
Rifà de la Corporació Catalana de Ràdio i
Televisió. També és autor de l'obra L'amor
abans de sopar, emesa per Catalunya Cultura. Recentment,
Enciclopèdia Catalana ha publicat el seu nou llibre. Es tracta
d'una carta oberta a un president imaginari dels Països Catalans,
un president que és una metàfora de nosaltres mateixos.
El títol: Senyor President.
L'Audiovisual
Amb la voluntat d'apuntar les causes històriques,
polítiques i sociològiques que han situat en l'estat
actual la llengua catalana a cadascun dels territoris que conformen els
Països Catalans, així com vies de solució proposades
per assolir la sobirania sociolingüística, fonamentades en
d'altres processos normalitzadors reexits, es projectarà
un audiovisual elaborat per la CAL ,
estructurat en els següents cinc apartats :
• Desemparament i persecució
política del català per part dels estats francès i
espanyol. Exemples històrics i actuals que
escenifiquen i evidencien la persecució del català i la
imposició de l'espanyol i el francès.
Amb les
intervencions dels historiadors:
-
Josep Maria
Solé i Sabaté : (Lleida, 1950) és doctor
en història contemporània per la Universitat de Barcelona
i llicenciat en filosofia pura. Professor titular a la Universitat
Autònoma de Barcelona i director del Museu d'Història de
Catalunya. Ha publicat una dotzena de llibres sobre la guerra civil, la
repressió franquista i la persecució contra la llengua
catalana. Dirigeix i realitza el programa Postres de músic
a Catalunya Ràdio.
-
Oriol Junqueras i
Vies: és d octor en història del pensament
econòmic. Professor del departament d'Història Moderna i
Contemporània i del departament d'Economia i Història
Econòmica. Col·laborador dels programes En
guàrdia! i Postres de músic de
Catalunya Ràdio i del programa Altres mons de
Catalunya Cultura. Assessor de diversos programes de TV3 i presentador
de la sèrie Apunts d'història dels canal
3/24.
•
Estratègia del bilingüisme com a via de
postergació i anorreament del català. El
bilingüisme social és una fase intermèdia en el
procès de substitució lingüística,
mitjançant la qual la llengua dominada tendeix a
desaparèixer.
• Una
mirada a Europa: Normalitzacions reeixides. Breu
anàlisis de processos de normalització reeixits al
tombant de segle XX i la I Guerra Mundial (finès,
hongarès, islandès, noruec, polonès, txec,...) i
d'altres més recents en països com Lituània,
Estònia i Letònia.
Amb les
intervencions de:
- Anne Elise Cloetta (d'origen noruec)
- Eligijus Kadziulis (d'origen lituà)
•
Llengua com a eina de cohesió social i nacional. El
concepte de nació des de la perspectiva dels nacionalisme
català coincideix amb el de comunitat lingüística.
És evident que com més factors uneixin un determinat grup
humà (lingüístic, territorial, cultural,...) la
cohesió nacional serà més gran i la
consciència de pertànyer a la mateixa societat
s'afermarà.
Qualsevol llengua normalitzada fa que els individus que més la
coneixen tinguin al seu abast l'accés a un major nombre de
possibilitats de realització personal, fins al punt que qui no
domina la llengua nacional no pot ocupar cap càrrec en
què es produeixi qualsevol mena de relació amb el
públic.
Amb les
intervencions de:
Adam (treballador
en el sector de la indústria de curtits) , Diego Arcos
(president del Casal argentí a Barcelona i coordinador de COENAC
(Coordinadora de Entidades argentinas de Catalunya y
Mediterráneo), Elsa Morató (membre de
la colla castellera dels Nyerros de la Plana), Gabi Cairo
(jugador d'hoquei patins del F.C. Barcelona), Puri Pinto
(portaveu de Veu Pròpia, organització independent de nous
catalanoparlants a favor del català), Matthew Tree
(escriptor i peri odista) , Salah Jamal (metge,
historiador i escriptor i és ponent de la comissió de
cultura de l'Ateneu Barcelonès) , Saoka Kingolo
(sindicalista i vinculat a l'organització Amic) i Virgínia
Unamuno (coordinadora del programa Mercator-CIEMEN per a la
promoció de les llengües minoritàries d'Europa)
•
Sobirania sociolingüística: cap un marc legal propi
pel català. Necessitat de la progressiva
construció d'un marc legal que condueixi a la creació
d'un mercat lingüístic en el qual la llengua anterioment
subordinada esdevingui l'hegemònica, bo i assolint l'oficialitat
exclusiva dins el territori de la comunitat parlant. L'objectiu no
seria una situació de normalitat relativament igualitària
en el pla dels drets lingüístics individuals, sinó
la sobirania sociolingüística del conjunt de la comunitat
subordinada o minoritzada en el pla del principi de territorialitat,
que correspon, en l'àmbit lingüístic, al concepte de
sobirania nacional.
Amb les
intervencions de:
-
Francesc Ricart i
Orús: (Fraga) és tècnic de
l'administració al Departament d'ensenyament. Llicenciat en
Història i mestre de català, té experiència
pedagògica en centres de primària i de secundària.
És un dels membres fundadors de l'Institut d'Estudis del Baix
Cinca i de la Junta del Casal Jaume I de Fraga. Col·laborador de
la revista Temps de Franja i fundador i
col·laborador de la publicació Batecs fins a
la desaparició (1988-1995).
-
Gemma Pasqual i
Escrivà: (Almoines -la Safor-, 1967) és
escriptora. La seua literatura va adreçada especialment als
joves. El 1998 va publicar la seua primera novel·la Una setmana
tirant de rock (Alfaguara/Voramar). Després van venir Marina
(Alfaguara/Voramar 2001), amb la qual va guanyar el premi Samaruc 2002;
Et recorde, Amanda (Alfaguara/Voramar 2002), novament guardonada amb el
premi Samaruc 2003; Gènova, «città chius@»
(Alfaguara/Voramar 2003) i L’últim vaixell (Alfaguara/ Voramar
2004).)
-
Maria del Carme
Junyent: (Masquefa, 1955) és doctora en filologia
romànica i professora titular de lingüística general
a la Universitat de Barcelona. Ha escrit diversos llibres, entre els
quals hi ha Les llengües d'Àfrica (1986), Les
llengües del món (1989), Vida i mort de les
llengües (1992) i Contra la planificació
(1996). És especialista en llengües africanes i
també en la vida i la mort de les llengües, i també
ha escrit uns quants articles per exposar el futur previsible de la
llengua catalana, com, per exemple, El català una llengua
en perill d'extinció?
-
Rosa Maria Calafat i Vila:
(Andratx, 1963) és doctora en filologia catalana i professora
titular de la Universitat de les Illes Balears des de 1989. Actualment
fa classes de llengua catalana, lingüística aplicada,
sociolingüística i morfologia als alumnes de filologia i
magisteri. Es doctorà amb un estudi sobre El projecte
glotofàgic borbònic. És coautora dels
llibres: La Pervivència del Rei En Jaume (1992) i Ecología
Lingüística (1998).
-
Biel Majoral : (Algaida)
Profund coneixedor de la música popular de Mallorca, des de fa
molts anys va cantant cançons de l'illa i d'altres que va creant
bàsicament a partir de poetes actuals. Les seves actuacions
són relativament freqüents arreu dels Països Catalans
i també a d'altres indrets, però sempre s'ha mostrat
recelós a l'hora de passar per un estudi d'enregistrament. Una
col·laboració al disc Cançons de festa de Maria
del Mar Bonet (1976), Tonades i cançons antigues i
Cançons de brega (1994), un tema al CD Cançons per La
Trapa (1994), alguna altra als reculls de Tradicionarius, Vou
verí vou per no dormir (1997) i Temps, temps, temps (2000)
és tot el bagatge discogràfic d'una carrera llarga i feta
sense concessions
Les actuacions
El transcurs de
l'acte serà amenitzat per diferentes actuacions:
- Meritxell Nus i Núria Agulló :
En record a Miquel Martí
i Pol , ens presentaran un recital
poètic amb l'acompanyament de la violoncel·lista Eulàlia
Ara.
- Carme Sansa : actriu, ens
recitarà els poemes Ara mateix de Miquel Martí
i Pol i A un castellà, perquè m'estimo la meva
llengua d'Apel·les Mestres.
- Toni Albà : actor, ens
farà riure satiritzant el rei espanyol Juan Carlos I.
- Al Tall : El grup de folk del
País Valencià, interpretarà la cançó
Viurem . A la nit, ens oferiran un concert al Via
Fora!-C.A.T.
- I algunes sorpreses més.
Al
Tall en concert
Centre
Artesà Tradicionàrius. Via Fora!
Travessia de Sant Antoni 6-8, Barcelona. [Veure'n
plànol]
A 2/4 de 12 de la nit
Al
Tall és un grup de música tradicional i
cançó creat al 1975 al País Valencià.
Els seus fundadors foren Manolo Miralles, Manolo Lledó, Miquel
Gil i Vicent Torrent. Al Tall recollí l'herència del grup
Equip València-Folk (1969-73), del qual havia estat mestre
Torrent. Aquesta formació ha contribuït a recobrar el
cançoner popular valencià i ha obert la seva
música a d'altres sons i ritmes mediterranis. Conrea un tipus de
cançó que dins l'embolcall de ritmes i formes
tradicionals, conté lletres que reflecteixen una
preocupació nacional i sociopolítica centrada en el
País Valencià. Algunes de les seves cançons, com
Tio Canya o Darrer Diumenge d'Octubre, han esdevingut himnes de les
reivindicacions nacionalistes, tant al País Valencià com
a la resta dels Països Catalans.
Preu i Punts de
venda d'entrades del concert
Preu del tiquet del
concert : 10€.
Es poden fer les reserves al 93 415 90 02 i a cal@cal-llengua.org
o bé comprar els tiquets als següents punts de venda:
Barcelona:
Seu de la CAL C. Santa Perpètua, 15,
baixos
Via Fora!-C.A.T. Travessia de Sant
Antoni, 6-8
Via Fora!-Gràcia C.Riera de Sant
Miquel,25
Via Fora!-La Farinera Gran Via Corts
Catalanes, 837
Ripollet:
Via Fora!-El local C.Monturiol, 32
Vilafranca del Penedès:
Via Fora!- Vilafranca C. Raval de la Font,
6-8
|
