|
|
|
|
|
Notícies :: antifeixisme : educació i societat |
|
Jornades de memòria històrica a Castelló
|
|
|
per s |
09 des 2003
|
Jornades de memòria històrica a Castelló
DIMECRES 10 DE DESEMBRE
-testimonis del franquisme a càrrec del membre de l'associació
gonzalez chermà, Joaquin Varea.
DIMECRES 17 DE DESEMBRE
-La repressió franquista a Castelló, a càrrec de Joan Lluis Porcar,
historiador
DIVENDRES 19 DESEMBRE
-Memòria històrica del franquisme a Castelló a càrrec de Ferràn
Archilès, historiador
TOTES LES XERRADES ES REALITZARAN A LA BIBLIOTECA RAFALAFENA A PARTIR
DE LES 19:OO. |
|
. |
Comentaris
|
Textos de suport per a les xerrades
|
|
per ei |
09 des 2003
|
1.- SOBRE LA MEMÒRIA HISTÓRICA.
Pedro GarcÃa Bilbao
La MEMÒRIA HISTÒRICA no és el col·leccionisme militar (la Militaria aqueixa famosa), la MEMÒRIA HISTÒRICA no és la fascinació pels fets militars o aventurers, no és l'interès pels uniformes, la quincalla variada o els camps de batalla. No és MEMÒRIA HISTÒRICA aqueix interès anglosaxó per classificar els tipus de botons dels Royal Green Jacquets per a comparar-los amb els de la Wessex Light Cavalery; no és recordar la gesta bèl·lica de Michael Wittmann en el seu Tiger quasi en solitari enfront d'un regiment brità nic en Villers-Bocage, o poder classificar els vestits de camuflatge de les waffen-ss.
 La MEMÒRIA HISTÒRICA és una altra cosa. la MEMÒRIA HISTÒRICA és un record col·lectiu, una evocació enfocada cap al present del valor simbòlic de les accions col·lectives viscudes per un poble en el passat. la MEMÒRIA HISTÒRICA és una acció que preserva la identitat i la continuïtat d'un poble, és no oblidar allò que s'ha après, moltes vegades amb sang, és el camà per a no repetir errors passats...
Són molts els que mantenen memòria dels succeït als seus familiars, o a ells mateixos. Però si el record no inclou una visió de conjunt, una reflexió serena sobre les circumstà ncies que van causar o van motivar els fets del passat, aqueix record pot resultar només un vel que ennuvole el bon entendre. Vaig conèixer a la filla d'un regidor socialista de Santiago de Compostel·la assassinat a l'Agost de 1936; la seua pobra mare era una jove llauradora sense major formació que es va vore amb el seu marit empresonat i després assassinat, amb tres xicotets a la porta d'una presó, sense treball, ni formació, ni diners, amb totes les portes tancades, amb el menyspreu, el rebuig i la por d'una societat sotmesa a la barbà rie feixista. Aqueixa xicoteta recordaria sempre el fam passada, el dolor sofert sense saber el perquè, el sacrifici de sa mare. Mai ningú li va donar una explicació de tot allò. O millor dit, sà li la van donar, ho van fer les monges del orfenat on va haver de ser acollida: li van dir que son pare havia sigut un monstre, que havia sacrificat a la seua esposa i fills per uns ideals anticristians i que era l'únic culpable de la tragèdia. La xicoteta va créixer educada en aqueix sentiment de rebuig i culpabilitat. Sent major va considerar que l'ordre natural de les coses era el dels vencedors i que els intents de canviar només eren font de patiment per als dèbils. Aqueixa senyora que vaig conèixer va aprendre només al final de la seua vida que son pare era socialista precisament perquè els amava a ella, a la seua esposa i als seus fills, amb absoluta desesperació. Però ja era tard per a la societat en què van viure els seus fills; una persona podria arribar a remuntar el fem i les foscor abocada durant dècades, però col·lectivament fer-ho és molt difÃcil i causa moltes tensions.Â
La MEMÃ’RIA HISTÃ’RICA és una altra cosa. D'entrada hi ha dos tipus de MEMÃ’RIA HISTÃ’RICA, dos subjectes col·lectius de MEMÃ’RIA HISTÃ’RICA. La dels pobles i la de les classes dominants. La MEMÃ’RIA HISTÃ’RICA dels dèbils, dels oprimits, és molt perillosa, sobretot per a les classes dominants. Recordar que un dia vas ser lliure és perillós per al que avui s'aprofita de les teues cadenes.Â
Només semblen tindre MEMÃ’RIA HISTÃ’RICA els poderosos, les classes dominants. I és que per a ells determinar els fets històrics no cal; la MEMÃ’RIA HISTÃ’RICA dels poderosos només precisa que es recorde el resultat final «qui s'enfronta a nosaltres sucumbeix i portarà la desgrà cia per a ell i els seus». La MEMÃ’RIA HISTÃ’RICA dels pobles, al contrari és un instrument bà sic i imprescindible per a identificar les causes de l'opressió, del dolor, de la guerra, de la dominació. Un poble que guarde memòria històrica és un poble amo dels seus destins. I això és quelcom que alguns consideren necessari impedir i tenen els recursos socials, polÃtics i econòmics per a aconseguir-ho. N'hi ha prou amb anihilar els sÃmbols, el llenguatge, buidar l'educació i la vida col·lectiva de senyes d'identitat col·lectives entroncades amb la realitat i la pròpia memòria comuna.
La MEMÒRIA HISTÒRICA no és un instrument de l'odi. És un element que assenyala l'interès comú dels pobles i els mostra que les divisions són moltes vegades artificials, estimulades des de dalt i des de darrere. La MEMÒRIA HISTÒRICA no necessita tòpics, ni d'idees preconcebudes, aqueixa seria una MEMÒRIA HISTÒRICA preconcebuda i falsa. La MEMÒRIA HISTÒRICA permet desmitificar els enfrontaments del present i buscar solucions. Els problemes que avui vivim ja van ser viscuts abans d'ara; la MEMÒRIA HISTÒRICA ens impediria repetir errors.
Sense MEMÒRIA HISTÒRICA la humanitat està condemnada a viure cada dia el mateix patiment, com a Prometeu encadenat.
No t'estranyes, Dimas, que la MEMÃ’RIA HISTÃ’RICA col·lectiva desperte tant de recel, fins i tot a la classe polÃtica d’«esquerra». Has tractat amb gent que va haver d'elegir entre «fer polÃtica» o «fer carrera» i van elegir allò segon. I per a fer carrera en la Transició (entre el franquisme i el neofranquisme actual) la MEMÃ’RIA HISTÃ’RICA col·lectiva (assumida individualment) era només un llast.
Per què tot açò?
Perquè una derrota històrica no és només quelcom que va succeir fa molt de temps. Una derrota històrica és una derrota les conseqüències de la qual es prolonguen per generacions, al llarg del temps, fins al present.Â
La recuperació de la Memòria Històrica és el primer pas per a recuperar el nostre futur com a poble lliure i amo dels seu destÃ. Busca als enemics d'aquest objectiu i tindrà s als qui dificulten la vostra tasca. Â
.- MEMÒRIA HISTÒRICA I IMPUNITAT(ARTICLE SOBRE RAMON SERRANO SUÑER)
El passat dia 1 de setembre moria Ramón Serrano Suñer. La major part dels diaris de difusió nacional s'han fet eco à mpliament de la notÃcia, ressaltant el paper clau que va exercir en els primers anys del règim franquista, règim sorgit del colp militar del 18 de juliol 1936 contra la República.
En aquest article es descriuen els fets a través de què es pot establir, de forma nÃtida, la responsabilitat directa de Serrano Suñer, i dels altres membres de la cúpula del règim franquista, en els “Crims contra la Humanitatâ€? (tal com caracteritzaria el Subcomitè del Consell de Seguretat de Nacions Unides en 1946) perpetrats contra els milers de republicans espanyols refugiats a França que van morir als camps de concentració del III Reich.
Al maig de 1940 l'exèrcit alemany va envair França i va fer presoners a milers de republicans espanyols allà refugiats. La major part d'ells formaven part de les “Companyies de Treballadors Estrangers� de l'exèrcit francès, que construïen obres militars per a la defensa de França.
La transformació de l'estatus jurÃdic d'aquests refugiats espanyols republicans, passant de ser presoners de guerra de l'exèrcit alemany a presoners polÃtics de la Gestapo, amb el consegüent trasllat des dels camps de detenció al front (frontstalag, en alemany) als camps de concentració nazis, es va fer amb l'acord entre les autoritats alemanyes i les autoritats espanyoles franquistes.
Aquest acord va portar a considerar com “apà tridesâ€? als republicans espanyols, tenint per això que portar un triangle blau invertit cosit als seus uniformes de presoners. A pesar de ser presoners de guerra, no es va aplicar l'estatut corresponent segons la Convenció de Ginebra, sinó que van ser considerats “combatents roigs espanyolsâ€? (rotspanienkämpfer, en alemany) i es va tractar en qualitat de presoners polÃtics a què calia aniquilar.
Com a clar exemple d'aquesta col·laboració entre les autoritats franquistes i el règim nazi, després de la captura de diversos milers de republicans espanyols a la ciutat francesa d'Angulema, l'Ambaixada Alemanya a Madrid va preguntar, el 20 d'agost de 1940, al Ministeri d'Assumptes Exteriors espanyol, si volia fer-se cà rrec d'aquests refugiats. Davant l'absència de resposta per part de la diplomà cia espanyola, l'Ambaixada del III Reich va repetir la pregunta una setmana després, afegint si volien fer-se cà rrec també d'altres cent mil republicans espanyols que estaven en camps de concentració instal·lats als territoris francesos ocupats per les tropes alemanyes.
Finalment, els hòmens fets presos en Angulema, fins i tot xiquets en alguns casos, junt amb altres detinguts en altres llocs de França, i fins a aconseguir la xifra de dotze mil, acabarien als camps de concentració nazis.
Els dirigents espanyols tenien coneixement del que passava en camps com el de Mauthausen. Per exemple, el Consolat Espanyol a Viena va tramitar diferents assumptes, com a defuncions, cartes, preguntes de familiars, i fins i tot l'alliberament d'algun xiquet dels camps a instà ncies d'alts cà rrecs espanyols com a Serrano Suñer (tal va ser el cas del Sr. Nos Fibla, natural d'Alcanar, provÃncia de Tarragona).
Col·laboració amb la Gestapo
El triomf militar de l'exèrcit franquista va suposar l'inici d'una enorme repressió que es va saldar amb centenars de milers d'execucions i de milers de persones preses per haver romà s fidels a la legalitat republicana, però el règim militar va voler estendre la seua repressió fins a França on vivien exiliats molts antics dirigents republicans espanyols amb l'estatut jurÃdic de refugiats.
El Ministre de Governació del general Franco, i cunyat seu, Ramón Serrano Suñer, va sol·licitar a les autoritats d'ocupació l'entrega de més de sis-cents refugiats espanyols que havien exercit cà rrecs democrà tics en la República Espanyola els noms de la qual figuren en una nota signada per Serrano Suñer, que avui es troba a l'Arxiu Nacional de França.
Com a Ministre de Governació franquista i cap de la seua policia, va ser també responsable, de la detenció per la Gestapo dels dirigents republicans espanyols refugiats a França com LluÃs Companys (antic Ministre de Marina i President de la Generalitat de Catalunya), Joan Peiró (sindicalista i Ministre), Julián Zugazagoitia (socialista, membre del Govern Basc) Rivas Cheriff (dramaturg, cunyat del president de la República Espanyola, Manuel Azaña), etc. en la França ocupada. Van ser entregats a la policia franquista que els va torturar abans d'afusellar-los.
Tots els detinguts per la Gestapo estaven en la llista que Serrano Suñer va reclamar a l'Estat francès. Davant les traves que trobava per les vies diplomà tiques va aprofitar el seu cà rrec en la Falange i les seues relacions amb el partit nazi alemany, especialment amb Himmler, per a aconseguir la detenció a França i trasllat d'aquests refugiats espanyols a Espanya. No van utilitzar els tractats d'extradició, sinó que es van fer valdre de l'estreta col·laboració entre la policia espanyola i la Gestapo, i de forma paral·lela, entra la Falange i el partit nazi per a dur a terme la repressió contra els “roigs espanyols� (rotspanien, en alemany) de forma clandestina.
Responsabilitat directa de Serrano Suñer
Nascut a Cartagena, en 1901, llicenciat en Dret, diputat per Saragossa pel partit Acció Popular en 1933. Casat amb una germana de Carme Polo, esposa del general Francisco Franco, serà el principal dirigent civil del règim franquista fins a la seua destitució com a Ministre d'Assumptes Exteriors d'Espanya el 2 de setembre de 1942, coincidint amb l'inici de la batalla de Stalingrad i l'inici del declivi militar del III Reich i de la Ità lia feixista. SÃmbol de l'estreta col·laboració entre els franquistes i els nazis, va ser cessat com a mesura de prevenció del règim davant el curs desfavorable que prenia la guerra per a les potències de l'eix.
Aquests van ser els anys de mà xima repressió. Es van vulnerar de manera sistemà tica els drets humans i els convenis internacionals. La llarga mà de la repressió de la policia espanyola, a les ordres de Serrano Suñer, es va estendre també per l'estranger, afectant particularment a França, com hem assenyalat. Durant aquest perÃode tota Espanya es va omplir de fosses comunes, camps de concentració, penals, presons, centres de detenció, on s'amuntegaven centenars de milers de persones. Als quarters de la Guà rdia Civil, les comissaries i als centres de detenció, les execucions, la tortura, els maltractaments i les violacions de dones van ser una prà ctica habitual.
Com a Ministre de Governació, Serrano Suñer, va crear els esquemes jurÃdics de la repressió basada en criteris polÃtics, tals com la promulgació de les lleis de Repressió de la Masoneria i el Comunisme (1-3-1940) i de Seguretat de l'Estat (març de 1941), que preveia pena de mort per a qualsevol dissidència, etc.
Serrano Suñer va organitzar la Falange, únic partit permès pel règim franquista i d'ideologia clarament nazi, seguint el model què Himmler havia dotat al Partit nacionalsocialista Alemany, amb dotze “serveis nacionals�, entre els quals estaven el servei de “Informacions i Investigacions� i el servei de “Relacions Internacionals.
Les relacions especials que mantenia amb el règim nazi es van posar de manifest en els diversos viatges que va fer a l'Alemanya nazi, on va ser rebut en la seua doble condició de ministre i de mà xim dirigent de la Falange. Especial importà ncia va tenir la seua visita de setembre de 1940 a BerlÃn on es va reunir amb Hitler i Himmler (cap dels SS) i altres alts cà rrecs del règim nazi. Coincidint amb aquesta visita, el diari Arriba, òrgan de la Falange, va publicar un editorial propugnant una policia forta i severa com la del III Reich.
El 28 de maig de 1946, el Govern francès va tramitar al Secretari General de les Nacions Unides diverses cartes descrivint les seues actuacions contra els republicans espanyols refugiats a França.
Durant la visita de Serrano Suñer a BerlÃn com a Ministre de Governació d'Espanya i President de la Junta Directiva de la Falange es va publicar l'ordre de deportació dels republicans espanyols a camps de concentració, com “apà tridesâ€?.
Entre el 16-10-1940 i el 3-9-1942 va ser Ministre d'Assumptes Exteriors, assumint en la prà ctica, de forma simultà nia, la responsabilitat del ministeri de Governació fins al mes de maig de 1941. Des del dit cà rrec va propugnar la intervenció d'Espanya en el bloc nazi-feixista, i va atorgar unes facilitats extraordinà ries d'actuació a la Gestapo a Espanya.
Serrano Suñer va ser un dels principals impulsors de la denominada “Divisió Blava�, els membres del qual van jurar fidelitat personal a Hitler, i que va combatre enquadrada en l'exèrcit alemany en l'ocupació dels territoris de l'antiga Unió Soviètica. En la declaració que el general Guenther Krappe, agregat militar alemany a Madrid durant la II Guerra Mundial i el coronel Hans Renner, militar alemany destacat a Tà nger, van fer per al Subcomitè del Consell de Seguretat de les Nacions Unides en 1946, es destaca la participació de Serrano Suñer en la preparació de la “Divisió Blava� en la que Krappe va participar com agregat militar.
 Crims contra la Humanitat
El Subcomitè del Consell de Seguretat de les Nacions Unides de l'any 1946 va arribar a les conclusions següents:
-“En origen, naturalesa, estructura i conducta general, el règim franquista és un règim feixista, seguint les pautes, i establert à mpliament com resultat de l'ajuda rebuda, de l'Alemanya Nazi de Hitler i la Ità lia Feixista de Mussolini�.
-“La correspondència intercanviada entre Hitler, Franco i Mussolini, junt amb altres documents capturats als alemanys, constitueixen una evidència contra Franco del mateix tipus que les (...) presentades en els Judicis de Nuremberg contra els criminals de guerra (...)�.
El memorà ndum enviat pel representant francès al citat subcomitè assenyala el paper destacat exercit per Ramon Serrano Suñer que formava part del nucli de dirigents del règim franquista que estaven més pròxims al partit nazi alemany i al partit feixista italià .
Els responsables dels crims contra la Humanitat que pertanyien al Partit nacionalsocialista Alemany, a la policia i a l'exèrcit del III Reich, van ser jutjats i condemnats en els judicis de Nuremberg, excepte els que es van suïcidar, com Hitler i Himmler. Precisament Francesc Boix, supervivent de Mauthausen, que hi havia estat internat pel fet de ser rotspanien, va ser testimoni de cà rrec per la part francesa en els citats judicis. Les seues fotografies dels camps d'extermini i de les visites dels alts cà rrecs del III Reich, extretes clandestinament del centre per altres rotspanien, van ser considerades proves irrefutables de la seua implicació.
No obstant, a pesar d'açò, els responsables espanyols del règim franquista i de la Falange no han sigut mai ni inculpats ni jutjats.
Acabar amb la impunitat
En el moment en què es produeix un clamor internacional exigint el cà stig per als militars responsables de la repressió a Xile i Argentina, davall les dictadures de Pinochet i Videla respectivament, sorprèn la impunitat amb què es continua tractant el cas dels crims perpetrats pel règim franquista.
No és hora ja de posar fi a tants anys d'impunitat i que els responsables de tan vils actes, provats i documentats com a Crims contra la Humanitat, siguen jutjats?
D'altra banda: quan seran tornats als ciutadans espanyols els milers i milers d'arxius i documents públics que Serrano Suñer conservava en el seu poder i que formen part de la nostra història i del nostre patrimoni col·lectiu?
Efectivament, ambdós són exigències democrà tiques elementals. Una forma d'honrar la Memòria Històrica d'aquells hòmens i dones que van defensar la legalitat republicana i també un deure amb les futures generacions, per a garantir la construcció d'una societat democrà tica, lliure de lligams amb un passat oprobiós.
Firmants: Ventureta Ballús Vinyallonga i Montserrat Sans Ballús (nebodes de Josep Vinyallonga Plana, mort al camp d'extermini de Bochum el 8-XII-1944). Jesús de Blas Ortega i Clemente de Blas Ortega (nebots de Manuel de Blas Sánchez, mort en Güsen-Mauthausen el l'XI). Jesús de Cos Borbolla (fill de Donat Cos Gutiérrez, mort en Güsen-Mauthausen el 22-VIII-1941). Enric Dalmau i Ezquerra (nebot de Rafel Dalmau i Comas, mort en Güsen-Mauthausen el 20-XII-1941). Maria Antonia de Lora Benaim (filla de Cristóbal de Lora i Castañeda, militar republicà , executat pels militars sublevats el 18 d'agost de 1936). Antoni Mascort Vert (fill de Joan Mascort Rissech, mort en Güsen-Mauthausen el 14-XII-1941). Jordi Riera i Sorribes (fill de Josep Riera Borrel, mort a Mauthausen el 10-II-1943). Soledad Rusca i Ferrerira (néta d'Agustà Rusca i Codina, mort en Güsen-Mauthausen el 22-VIII-1941). Xabier Arrizabalo (professor titular de la UCM i sindicalista de CCOO). Vicente Bautista Parra i Luis Montero Ramirez (sindicalistes, de la CPE de UGT Comunicacions). Floren Dimas Balsalobre (president regional "Amics dels Caiguts per la Llibertat 1939-1945" Regió de Múrcia). Francisco Espinosa Mestre (autor del llibre “La Columna de la Mortâ€? sobre la repressió franquista). José Luis Gutiérrez Molina (historiador, Grup d'Investigació Canal dels Presos). Christian H. MartÃn Rubio (Fundació "Rei del Corral" d'Investigacions Marxistes). Hernán Hormazábal Malarée (catedrà tic de Dret Penal, Universitat de Girona). Santiago López GarcÃa (professor Universitat de Salamanca, expert en repressió franquista).Fernando Magán Pineño (advocat, participa en diferents iniciatives jurÃdiques en pro de la recuperació de la Memòria Històrica). José Mª Pedreño Gómez (president del Fòrum per la Memòria). Manel Perona i Medina (president de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya,). Francisco Redondo (periodista expert en l'exili dels republicans espanyols a França). José Cabanyes González, Pedro Carrasco RodrÃguez, Baralides GarcÃa GarcÃa, Raquel Gómez Celestino, José MarÃa González DÃaz-Medino, Juan Antonio Muñoz Ferreras, Marisa Xaranga Ruiz, Domingo Ortega Criat, Nicolás RodrÃguez Fernández, José MarÃa Rojas Ruiz, FermÃn Sánchez MartÃn.
AMNISTIA INTERNACIONAL, Nº63. OCTUBRE 2003. ESPANYA: 30.000 DESAPAREGUTS ESPEREN VERITAT I JUSTICIA SOTERRATS EN FOSSES CLANEDESTINES
Izaskun Sánchez i Cèsar Ojaz.
Quan per fi van aparèixer les primeres restes humanes, els investigadors van poder respirar tranquils. Buscaven cinc persones llançades a una fossa clandestina 58 anys arrere, amb l'única ajuda de les dades mantingudes en secret durant dècades per algunes persones ja ancianes. Entre els testimonis del troballa, a penes uns ossos mal conservats, uns pocs familiars van sentir la mateixa emoció de tots els que troben a «els seus» desapareguts, encara que molts ni tan sols els van conèixer.
Ocorria a Espanya, el passat 5 de juliol, a la localitat segoviana de turó de Ferrers. Les vÃctimes eren membres de la Casa del Poble, arrestats i executats extra judicialment el 3 d'agost de 1936 per un gran grup de falangistes, partidaris del colp militar iniciat el18 de juliol contra el govern legÃtim de la República.
A pesar del temps transcorregut, es tractava de la primera fossa de la guerra exhumada a la provÃncia de Segòvia, encara que es té el rastre segur de desenes d'elles.
Tampoc s'han exhumat moltes més en la resta del territori espanyol. Encara que no hi ha dades oficials, es calcula que el nombre de desapareguts durant la Guerra Civil i la primera dècada de la dictadura franquista ascendeix a 30.000, repartits per tota la geografia espanyola en fosses comunes sense identificar. Â
Aquesta xifra, que molts consideren per davall de la. realitat, només es refereix als assassinats extra judicialment. Segons alguns historiadors, a les zones controlades pels colpistes durant la guerra civil (1936-39) es van superar els 140.000 afusellaments, la qual cosa quasi triplica els 50.000 realitzats a les zones controlades pel govern republicà . Una vegada acabada la Guerra Civil, entre el 1939 i el 1947, el règim franquista va executar a una mitjana dià ria de 10 persones.
Al mig milió de morts i un quart de milió d'exiliats produïts per la guerra, es van sumar uns 280.000 presos polÃtics, segons les dades que es manegen actualment, milers d'ells sotmesos durant anys a treball en condicions d'esclavitud per a suplir la falta de mà d'obra amb què reconstruir un paÃs arrasat per la guerra. Es van conèixer també casos de xiquets arrancats de les seues mares preses i entregats il·legalment en adopció.
VINT-I-CINC ANYS DE DEMOCRÀCIA.
Aqueixos desapareguts, vÃctimes d'execucions extrajudicials, són els que vol buscar un moviment naixent a Espanya, agrupat entorn d'organitzacions com l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, o el Fòrum per la Memòria, aquesta última vinculada al Partit Comunista d'Espanya, que treballen amb equips d'arqueòlegs, antropòlegs, psicòlegs i advocats voluntaris. Les seues actuacions responen a les crides d'institucions i familiars, convençuts que Espanya té encara una gran veritat que recuperar i moltes vÃctimes que honrar sense que els anys transcorreguts siguen raó per a condemnar-les a l'oblit.
Una acció empresa sense el degut suport institucional, a pesar de que han passat ja més de 25 anys des que Espanya va recuperar un sistema democrà tic per mitjà d'un pacte de transició en què es va acordar no remoure el passat, molt menys buscar als desapareguts.
Des d'aquestes associacions es reclama que l'Estat pague els costs de les exhumacions i les proves de ADN per a identificar les vÃctimes, i s'honre aixà la memòria dels executats extrajudicialment. Quelcom que pensen intentar fins i tot per la via judicial.
QÜESTIÓ URGENT.
Es tracta, a més, d'una qüestió urgent. No hi ha documents oficials sobre la ubicació de les fosses, tan sols els testimonis dels familiars, en la seua majoria ancians, que vius quan es van perpetrar els assassinats, i que en la majoria dels casos sobrepassen els 80 anys. Alguns investigadors s'han encabotat a fer un mapa de les fosses abans que moren, però la seua absència podria dificultar la consecució de permisos per a exhumar-les i identificar els cadà vers.
Es té el rastre de fosses sense exhumar en tota Espanya. Prop de Mèrida (Extremadura) es troba una de les més grans, en la que es calcula que pot haver-hi 3.500 cadà vers. A la fossa d'Oviedo (Astúries), de 21 metres d'ample per 12 de llarg, hi ha entorn d'1.316 cadà vers amb noms i cognoms, però el total supera els 1.600. El 28 d'octubre del 2000, en Priaranza del Bierzo (Castella i Lleó), un grup d'arqueòlegs voluntaris va trobar en una fossa les restes de 13 civils republicans assassinats a l'octubre de 1936. Després s'han obert o localitzat altres fosses, que es pretenen exhumar si s'aconsegueixen els mitjans i permisos necessaris.
Al PaÃs Basc s'ha creat una comissió per a investigar la desaparició de més de 3.000 persones durant la Guerra Civil en la comunitat autònoma, que fins al moment ha rebut 200 sol·licituds, de les que 190 procedeixen dels familiars dels desapareguts.
D'altra banda, la Secció Espanyola d'Amnistia Internacional va reclamar als partits polÃtics que promoguen l'exhumació de les fosses, dins de les propostes realitzades amb motiu de les últimes eleccions municipals i autonòmiques.
 «He sofert molt sent testimoni de dites excavacions, però a la mateixa vegada estic feliç, perquè amb això es van recuperar les memòries de les vÃctimes i Espanya ha donat reconeixement a aquells que van perdre la seua vida pel rancor i l'odi d'altres.» Testimoni d'Esther Montoto, una dona el pare de la qual va ser assassinat i enterrat clandestinament en Valdediós, Astúries, en 1937. Esther va viatjar des d'Estats Units a Espanya per a recuperar les seues restes. En el transcurs de les excavacions va relatar com durant molts anys havia esperat que un dia, després de sonar el timbre de sa casa, obriria la porta i apareixeria per fi aqueix pare a qui va perdre quan a penes tenia dos anys.
 «Una de les principals dificultats amb què ens enfrontem és la por. En molts pobles d'Espanya encara la gent té por a parlar de la Guerra Civil. la transició espanyola a la democrà cia es va dur a terme deixant al marge la responsabilitat internacional de tot Estat d'investigar les violacions greus i sistemà tiques als drets fonamentals. » Text inclòs en la Segona presentació de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica davant el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades de l'Organització de les Nacions Unides a l'agost del 2002.
,. CONSEQÜÈNCIES DE LA TRANSICIÓ NO MODÈLICA
Vicenç Navarro.
Com a conseqüència del gran domini que les forces conservadores van tenir en el procés de transició de la dictadura a la democrà cia a Espanya i de la gran debilitat de les esquerres en aquell procés (resultat de l'enorme repressió duta a terme per la dictadura), han existit dues versions molt generalitzades en ambients conservadors del paÃs del que va ser i va significar el colp militar de 1936, la dictadura que va instaurar, i la transició a la democrà cia. Una versió considera que el colp militar i la dictadura van ser necessaris per a restablir l'ordre i corregir la situació intolerable creada per la República. Aquesta versió està disposada a acceptar que la repressió, en ocasions, va ser excessivament fort i que el perÃode dictatorial va ser, potser, massa llarg, circumstà ncies que, no obstant, no invaliden el positiu que va ser per a Espanya l'existència de l'alçament militar i de la dictadura. Aquesta posició està à mpliament acceptada en l'establishment conservador d'Espanya encara que no s'explicite freqüentment en aquells mitjans d'informació que controla. Se expressa en la seua resistència a condemnar el règim franquista i a la seua oposició a eliminar al llarg del territori espanyol monuments al dictador o a altres figures rellevants d'aquell règim, homenatjant freqüentment als seus protagonistes intel·lectuals, polÃtics i religiosos. Segons aquesta versió, la democrà cia, instaurada a Espanya pel Rei nomenat pel general Franco, va significar l'obertura de les institucions estatals espanyoles conservadores a les esquerres i als nacionalistes catalans i bascs. Aquesta actitud va aparèixer clarament en l'advertència que Adolfo Suárez va fer a Josep Tarradellas, quan, en la primera trobada entre ambdós, Suárez li va recordar: "Vostè va ser cap d'un Govern de la Generalitat que va perdre la Guerra Civil" (Diari de Tarradellas, 27 de juny de 1977). La seua integració en les institucions espanyoles havia de reconèixer i admetre aquesta realitat. Aquesta versió, per cert, és compartida per molts membres del Govern conservador actual que, encara que assenyalen que, a causa de la seua edat, no van ser ells mateixos part d'aquell règim i per tant no es consideren responsables d'ell, s'enorgulleixen, no obstant, de la labor dels seus antecessors biològics que sà que van ser part d'ell, sense haver-hi mai condemnat tal règim.
L'altra interpretació, també molt estesa a Espanya, en cercles que s'autodefineixen com a centristes, és la que assumeix que el conflicte de 1936-39 va ser una Guerra Civil entre dos Espanyas, una anomenada l'Espanya Nacional i una altra l'Espanya Republicana, en la que els dos bà ndols van cometre enormes atrocitats (resultat, en part, d'un suposat carà cter espanyol afà a la violència) que és millor oblidar. Com prova de l'existència fins i tot territorial d'aquestes dos Espanyas, aquesta versió divideix a Espanya en zones que van romandre lleials a la República i zones que van recolzar al colp militar. En aquesta versió, en la que s'assumeix una equidistà ncia quant a responsabilitats per aquells fets, es considera que l'establiment de la Constitució de 1978 va significar també la desaparició de les dos Espanyas. Alguns autors pertanyents a aquesta postura accepten que els vençuts d'aquell conflicte han sigut maltractats i han de ser reconeguts i fins i tot homenatjats de la mateixa forma en què els vencedors ho van ser. S'admet aixà que aquesta equidistà ncia deuria també realitzar-se en l'equilibri de la memòria, ja que reconeix que l'oblit va significar una injustÃcia cap als vençuts. És a aquesta mentalitat a què un editorial recent del PAÃ?S, Desapareguts els nostres (8-VIII-02), apel·lava quan demanava al Govern conservador espanyol (assumint que sostenia aquesta visió de la nostra història) que ajudara els familiars dels desapareguts entre els vençuts a trobar-los a fi d'enterrar-los, honrar-los i homenatjar-los, tal com els vencedors ja van tenir l'oportunitat de fer-ho amb els seus desapareguts durant la dictadura.
Ambdós posicions, no obstant, són errònies i la seua visibilitat preferent respon precisament al gran poder de les forces conservadores a Espanya. La realitat històrica, rarament presentada a les escoles i en els migs d'informació espanyols, és distinta. La República Espanyola va ser un dels intents més profunds de modernització d'una de les estructures socials més opriments existents a Europa en els anys trenta. En les seues reformes, va afectar interessos corporatius (terratinents, grups empresarials, la Banca, l'Església, l'Exèrcit i molts altres) i a les classes socials de renda alta i mitjana alta, que van respondre, a través de l'Exèrcit, amb un colp d'Estat que va interrompre la modernització d'Espanya, imposant un gran retard econòmic, social, polÃtic i cultural al paÃs, que va danyar enormement el benestar de la gran majoria de la ciutadania espanyola, com ho demostra que quan el dictador va morir l'Estat del benestar espanyol era el més subdesenvolupat d'Europa. No va ser, per tant, una meitat d'Espanya contra una altra meitat, sinó una minoria enfront de la majoria de la població. D'aquà que les forces colpistes, per a mantindre's en el poder, hagueren de recórrer a una gran repressió i terror contra la majoria de la ciutadania que va continuar durant els quaranta anys de la dictadura, i que va ocórrer també a les zones que erròniament es considera que van recolzar al colp militar. En tal règim dictatorial, atrocitats dutes a terme pel règim nazi alemany, el règim feixista italià , el règim militar xilè i el règim militar argentà (totes elles denunciades avui), es van donar amb escreix. És cert que durant la República també van haver-hi casos greus de violació dels drets humans, però generalment tals actes van ser espontanis com resultat de la indignació popular pel colp militar de 1936 i en resposta a les brutalitats realitzades pel bà ndol franquista, sense que tals actes de represà lia, no obstant, comptaren amb el suport del Govern de la República, que va protestar i va intentar interrompre'ls. No aixà en el cas de les forces colpistes i de la dictadura, la qual va fer del terror una polÃtica d'Estat a fi de mantindre's en el poder. Seria just i necessari per a millorar la cultura democrà tica del paÃs condemnar el règim franquista i prohibir que se l'homenatjara. Alguns autors, com Gabriel Jackson, han protestat tal prohibició acusant-la de revengista (De la repressió franquista i la veritat, 23-XI-02). Revengista, no obstant, seria demanar l'enjudiciament, empresonament o expulsió dels responsables d'aquell règim, justÃcia a la qual les esquerres van renunciar quan, amb gran generositat, van acceptar l'amnistia (excusant el terror i la corrupció que va caracteritzar a aquell règim).
Prohibir l’homenatge al franquisme, no obstant, no és revengisme, sinó mera exigència democrà tica, ja que aquell règim va interrompre brutalment un règim democrà tic. El fet que ocorregueren també violacions dels drets humans durant la República no justifica -com Gabriel Jackson assumeix- que es considere errònia la petició de prohibició d'homenatge a què van interrompre la democrà cia, de la mateixa manera que les violacions de drets humans realitzades per les tropes aliades en la Segona Guerra Mundial (tal com el bombardeig de Dresden) no va ser raó suficient perquè l'Alemanya democrà tica deixara de condemnar i prohibir monuments al nazisme. La condemna i prohibició de l'homenatge al franquisme no implica tampoc que haja d'ocultar-se la veritat del que va ocórrer durant la República, incloent els seus aspectes negatius.
La veritat a Espanya hi ha estat oculta per l'amnèsia que va acompanyar a l'amnistia i que ha danyat enormement a la cultura democrà tica del paÃs. És cert que ara comencen a aparèixer llibres, sobretot en l'à mbit acadèmic, que documenten la naturalesa repressiva d'aquell règim, però la seua difusió és molt limitada, resultat de l'abisme que existeix a Espanya entre el món intel·lectual acadèmic i la cultura popular, la qual està predominantment influenciada pels mitjans televisius, en els quals el silenci sobre tal passat continua existint. El documental Els xiquets perduts del franquisme, que va documentar que les barbaritats ocorregudes durant les dictadures argentina i xilena (tals com el robatori de xiquets fills de pares demòcrates assassinats) es van donar també amb escreix en l'Espanya del franquisme, no ha sigut presentat en cap comunitat autonòmica excepte a Catalunya, al PaÃs Basc i a Andalusia, on es va emetre (per Canal Sud) de bon matÃ. I només recentment s'ha presentat un documental sobre l'exili, patrocinat per la Fundació Pau Esglésies. D'altra banda, el silenci televisiu és ensordidor.
La falta de compromÃs polÃtic per a recuperar la memòria històrica ha empobrit enormement la democrà cia espanyola, disminuint la seua cultura democrà tica, amb un gran cost polÃtic, tal com ho demostra el que segons una enquesta recent (EL PAÃ?S, 19-X-02) ni més ni menys que el 36,8% de la joventut espanyola (de 12 a 18 anys) creu que una dictadura pot ser necessà ria en ocasions o que tant dóna que tinguem dictadura o democrà cia sempre que hi haja ordre i progrés (l'eslògan del franquisme). Un altre indicador, entre altres molts, d'aquesta democrà cia incompleta és allò que s'ha ocorregut als familiars dels desapareguts del bà ndol republicà . Durant vint-i-cinc anys de democrà cia tals familiars van demanar al Rei i als presidents dels Governs democrà tics que els ajudaren a trobar els seus familiars sense que cap d'ells responguera satisfactòriament a aquesta petició d'ajuda, la qual cosa hauria d'haver motivat a l'editorialista del PAÃ?S (que va escriure l'editorial al qual em vaig referir anteriorment) a titular la seua editorial Vergonya nacional, assenyalant, com ho va fer recentment The New York Times (11-XI-02) la vergonya que suposava per a la democrà cia espanyola que els familiars dels desapareguts demòcrates encara estigueren buscant avui els seus morts sense que l'Estat democrà tic haguera respost positivament a la seua petició d'ajuda, forçant-los a denunciar tal fet a l'Agència de Drets Humans de les Nacions Unides. Per fi, les Corts Espanyoles han aprovat una resolució en què s'insta al Govern espanyol a ajudar tals famÃlies, reconeixent les vÃctimes del franquisme. És una mostra, no obstant, de l'enorme poder que les forces conservadores encara tenen en les institucions democrà tiques que tal resolució (a més de no condemnar explÃcitament i pel seu nom l'alçament militar i la dictadura, fent-ho només indirectament) instrueix que s'evite utilitzar el reconeixement de les vÃctimes per a "reactivar velles ferides i remoure el caliu de la confrontació civil" assumint erròniament que es pot homenatjar les vÃctimes sense denunciar als que els van matar.  Suposem, no obstant, que Espanya haguera tingut un altre tipus de transició, resultat de la derrota del franquisme o el seu col·lapse, tal com va ocórrer en altres dictadures europees -com les comunistes de l'Est d'Europa- sense vessament de sang. En aquest cas, és probable que avui tindrÃem a Espanya una república en compte d'una monarquia; amb una cultura antifranquista democrà tica ben establerta; amb uns mitjans d'informació i persuasió menys conservadors i més plurals; amb una memòria històrica viva (ensenyant-se en totes les escoles el que va ser la dictadura, la seua repressió i el retard social, econòmic i cultural que va imposar al paÃs); amb reconeixement i homenatge a què van lluitar en contra del feixisme i la dictadura, i que tindrien -com tenen a França, Alemanya i Ità lia- monuments i carrers en el seu nom; amb un Exèrcit que prendria com a figures exemplars als militars que van ser lleials a la República, en compte dels que es van sublevar en contra de la democrà cia, homenatjant els militars que van ser expulsats de l'Exèrcit durant la dictadura per la seua lluita per la democrà cia; amb una Església que hauria demanat perdó, no sols al seu Déu, sinó també al poble espanyol, pel seu suport al colp militar i a la dictadura, acceptant el seu lloc en un Estat laic respectuós de totes les religions; amb una dreta democrà tica que haguera denunciat sense cap ambigüitat el colp militar i el règim franquista, i amb unes esquerres menys moderades i més forts; amb un Estat del benestar més desenvolupat que l'actual i amb una Constitució més progressista, que a més reconeixeria la multinacionalitat d'Espanya amb possibilitat de reestructurar la relació entre els seus components segons la voluntat popular de cada u d'ells. Sóc conscient que, a causa del gran desequilibri de forces en la transició, no hi havia una altra alternativa que la que va existir. Però les forces democrà tiques haurien de ser conscients de les limitacions que va imposar la transició no modèlica a fi de corregir-les.
(publicat al PAÃ?S el 08-01-2003). |
|
Re: Jornades de memòria històrica a Castelló
|
|
per Carme |
09 feb 2005
|
|
Cuentistes!!. El que voleu es viure del "chollo". Es que no van matar també els del altra cantó? Voleu viure del compte.!! |
|
Re: Jornades de memòria històrica a Castelló
|
per Montse
mrobrenyo ARROBA telefonica.net |
11 abr 2005
|
Molts van matar a molts, però uns pertenyían al règim electe i els altres en els golpistes. El fet de que els golpistes fosin més, estiguessin recolçats per d'altres potències i ocupessin el govern durant un mun d'anys, no els hi don la raó. Si bé son ells els que han escrit els llibres d'història durant 40 anys i, el que molts han entés com a Guerra Civil, és el que varen aprendre a l'escola del règim franquista-golpista, imagino que com tú. Ancara avui en día, es continúan amagant aquests morts per els fills de qui els varen matar. Es normal, a ningú li agradaría tenir que reconeixer que el seu pare, mare, tiet, etc. és un assassí, però també es normal que molts fills, nebots i nets continuïn cercant en els seus. Ja és hora de anar-los a recollir i retornar-los a les families que els esperen. No hi han d'haver rencunies, però sí dignitat. Tingues en compte que els vençuts eren el govern establert, legal i electe i per tant "Espanya va perdre una Guerra" devant les forces d'un militar golpista.
Soc nascuda en La Llibertat que durant 40 anys no va existir en aquest país. No entenc la paraule "chollo" ni "cuentista", quan es parla de morts, de desapareguts i de gent que ha perdut la seva identitat familiar i/o la seva familia està trencada, disgregada i amb més d'un desaparegut, que deixa una taca de bidor al l'esperit, que suposo no pots entendre.
No serà que vas errada i et falta reflexionar una mica? Crec que haríes de reflexionar molt sobre el que t'han ensenyat a l'escola i sobretot tot el que et manca per aprendre. |
|
Re: Jornades de memòria històrica a Castelló
|
|
per julyt fred |
27 nov 2005
|
Fructuoso Miaja "Por el camino del mar hacia la libertad".
PARA LEER LOS ARTÃ?CULOS PINCHE AQUÃ?:
http://www.guerrayrepresion-ceuta-protectorado.com/ |
|
|
