Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: educació i societat : pobles i cultures vs poder i estats
20-D: PEL FUTUR DEL CATALÀ, ÚNICA LLENGUA OFICIAL
per correlaveu 08 des 2003
El Manifest

Pel futur del català: única llengua oficial

Després de més vint-i-cinc de la reinstauració d'un règim que s'autoproclama democràtic a l'estat espanyol i de molts més anys de jacobinisme francès, és evident que la llengua catalana no és una llengua normal: ni és utilitzada efectivament en tots els àmbits socials ni és possible que qualsevol catalanoparlant pugui viure únicament en català al seu propi país.

Aquesta situació, però, no és nova: de fet, es tracta d'un procés de substitució lingüística que comença el 1659, amb el tractat dels Pirineus, a les terres del nord, i a partir del 1707 amb la victòria dels Borbons a la guerra de successió al sud del país. Des d'aleshores, les lleis espanyoles i franceses no han afavorit mai el català: en última instància, l'únic que s'ha aconseguit en alguns casos ha estat la despenalització de l'ús.

El 1979, el manifest ‘Una nació sense estat, un poble sense llengua' de la revista Els marges ja assenyalava que el nou règim instaurat a l'Estat Espanyol mantenia la secular desigualtat entre les diferents llengües de l'estat, evidentment en favor del castellà. L'aspiració dels estats espanyol i francès continua sent l'assimilació de la nostra cultura a les seves.

Una clara prova d'aquesta estratègia assimiladora és la fal·làcia del bilingüisme: determinats sectors de la societat ens volen fer creure que regna entre nosaltres un equilibri lingüístic, però a la pràctica, el bilingüisme sempre és asimètric i unidireccional, del català cap al castellà o francès, però en cap cas a la inversa: això pressuposa un monolingüisme en espanyol o francès, però mai en català. I aquesta situació converteix el català en una llengua prescindible. I si una llengua no és necessària per viure en societat, aleshores és una llengua en procés de desaparició (quin sentit té una llengua que no es pot desenvolupar en societat, fora de la intimitat dels parlants i que, per tant, no es pot nodrir de l'intercanvi comunicatiu?).

El futur de la nostra llengua depèn de la possibilitat de poder-la utilitzar sense restriccions, i això només és possible en un marc jurídicopolític que ho permeti. I l'actual marc que regeix als territoris dels Països Catalans no ho permet, ja que ni la constitució espanyola ni la francesa no doten la llengua catalana de cap mecanisme per a normalitzar-se, sinó tot el contrari. I la millor manera d'aconseguir la plena normalització és l'oficialitat única del català als Països Catalans , entenent, evidentment, que al nostre país hi conviuen persones que tenen com a pròpies altres llengües.

Per tal d'aconseguir la plena normalització del català, a més de polítiques efectives que n'afavoreixin l'ús, també és necessària la implantació d'un moviment actiu i popular que, inserit en el conjunt del teixit associatiu català, mobilitzi en favor de normalitat de la llengua i que la faci esdevenir llengua comuna arreu dels Països Catalans.

És per això que us convoquem i us demanem la vostra adhesió a l'acte públic que es durà a terme el proper 20 de desembre a les Cotxeres de Sants amb el títol de ‘ Pel futur del català: única llengua oficial '.



Països Catalans, 27 de setembre de 2003
mini-cartell.png
(extret de la web)
La Coordinadora d'Associacions per la Llengua catalana , tot continuant en el compromís fundacional de treballar en favor de la plena normalització de la llengua catalana, encetava l'any 2003 amb una campanya de denúncia de la ineficàcia, per manca de voluntat de compliment, de la Llei de Política Lingüística de 1998, aprovada al Parlament del Principat de Catalunya. Aquesta campanya evidencià, per una banda, que la ineficàcia esmentada no era producte d'una ineptitud maldestra, sinó de la supeditació política en què ens trobem, en què les catalanes i els catalans no podem decidir el nostre futur lingüístic, en tant que els Estats espanyol i francès, no únicament no permeten una política lingüística catalana autocentrada, arreu del territori nacional (de les Corberes al Segura) i sense interferències de París i Madrid, sinó que, a més, segueixen intervenint al nostre país, practicant la secular obstaculització de l'ús del català i l'antidemocràtica imposició de les seves llengües estatals. I és aquesta supeditació política la que ens ha dut, després de més de tres-cents anys de marginació del català i malgrat els tímids avanços en uns quants àmbits socials, a una situació en què el canvi lingüístic a favor de l'espanyol i el francès, i en perjudici de l´ús del català, és la norma habitual en la nostra comunitat lingüística, en què la llengua catalana és prescindible per viure al nostre país (ja que s'hi pot viure perfectament en espanyol o francès), en què la ja aconseguida bilingüització dels catalanoparlants ens apropa més a la substitució del català, i en què la llengua catalana no és (encara) la llengua comuna de tota la societat, independentment del lloc d'origen o procedència.

La campanya de la CAL també motivà que comencés a reprendre's el debat sobre l'estat de la llengua catalana, en el qual prengueren part destacats intel·lectuals i experts en la matèria, així com el mateix director de Política Lingüística, responsable de l'aplicació de la denunciada llei.

A les acaballes d'any, el debat encara resta obert i ha desembocat en dos posicionaments respecte a la situació de la llengua. Aquells que s'han qualificat “d'optimistes�, defensors de la tesi que la situació del català progressa amb més o menys dificultat, adduint que les enquestes indiquen un augment del coneixement de la llengua catalana. I per contraposició, els qualificats de “pessimistes�, que defensen la tesi que la situació de la llengua catalana arreu dels Països Catalans està en retrocés, en diferent grau en funció de la part del territori analitzat. Fonamenten el discurs en els indicadors de treballs i enquestes que apunten una disminució en l'ús social del català. Com en tot, cal pensar que el debat és sempre positiu i enriquidor, i que de l'enfrontament entre una tesi i una antítesi en pot resultar una síntesi que regeneri la conformació del nostre pensament.

Tanmateix, creiem que una valoració rigorosa i acurada sobre la vitalitat de la llengua, els agents de la substitució lingüística i la necessària estratègia de la sobirania sociolingüística catalana, solament es poden establir des d'un enfocament i un tractament científic de la qüestió.

Les investigacions en l'àmbit de les ciències socials tenen unes característiques específiques. Hi ha diferències notables entre les investigacions realitzades a través d'enquestes i aquelles que es basen només en l'ús de documentació de diversos tipus.

Fins a dia d'avui, el debat oficialista sobre la normalització del català s'ha fornit gairebé exclusivament de l'anàlisi i la valoració d'enquestes sociolingüístiques de coneixement de la llengua i ha defugit les que fan referència a l'ús real del català en els diversos àmbits de la societat. Alhora s'ha prestat una atenció totalment desproporcionada a l'anàlisi dels casos en els quals la normalització lingüística es troba en situació de fracàs (reversible, això no es posa en dubte, com ara Galícia, Occitània, Bretanya...) en relació amb el mateix cas català, però s'ha deixat de banda aquells casos que han esdevingut nacions lingüístiques plenament normalitzades després d'haver superat amb èxit un procés de normalització lingüística (Hongria, Noruega, Finlàndia, holandès a Bèlgica...).

És per aquest motiu que, des de la CAL, creiem oportú difondre i promocionar l´ús d'investigacions sociolingüístiques fonamentades en la documentació de normalitzacions lingüístiques reexides que s'han produït a Europa al llarg del segle XX. Si volem assegurar el futur del català, que esdevingui la nostra llengua nacional i comuna, serà bo que analitzem els exemples d'aquelles comunitats lingüístiques que ho han aconseguit i en quines condicions socials, polítiques i culturals s'ha produït el seu procés de normalització lingüística. Perquè, del context general d'Europa en podrem extreure dades que ens ajudin a obrir nous camins per a la normalització real de la llengua catalana.
Mira també:
http://www.cal-llengua.org/20D/
http://www.cal-llengua.org/

Comentaris

Re: 20-D: PEL FUTUR DEL CATALÀ, ÚNICA LLENGUA OFICIAL
per non 09 des 2003
i els que parlin castellà, que els hi fareu? els fotreu a la pressò? massa repressió aixó de la llengua oficial. la llengua serveix per comunicar-se, i realment, si volem entendre'ns ens entenem parlem l'idioma que parlem...
menys patriotisme i més llibertat internacional...
Re: 20-D: PEL FUTUR DEL CATALÀ, ÚNICA LLENGUA OFICIAL
per Monfi 09 des 2003
A Non:

Pues los que hablan castellano lo seguirán hablando (pero como en Francia o Alemania).

Realmente y hablando en plata, sin Independencia y sin ser unica lengua oficial el catalán tiene escaso futuro...
Re: 20-D: PEL FUTUR DEL CATALÀ, ÚNICA LLENGUA OFICIAL
per Asoka 09 des 2003
los que quieran hablar castellano en Catalunya lo tendran igual de mal que los que quieran hablar catalan en Madrid.. o chino en Segovia.
Re: 20-D: PEL FUTUR DEL CATALÀ, ÚNICA LLENGUA OFICIAL
per xid 09 des 2003
Si Catalunya fos un estat independent, la gent que parla català (entre un 40 i un 50% de la població) podrien dir que són una minoria lingüística oprimida.

Parlem el que volguem i deixent-nos de religions.
Re: 20-D: PEL FUTUR DEL CATALÀ, ÚNICA LLENGUA OFICIAL
per manelic 09 des 2003
Parla el que vulguis però deixa'ns que normalitzem la nostra llengua i la nostra llengua només restarà normalitzada quan sigui la única oficial.
Re: 20-D: PEL FUTUR DEL CATALÀ, ÚNICA LLENGUA OFICIAL
per jo 09 des 2003
No entenc com algu se li pot passar pel cap que reinvindicar la oficialitat unica del catala es incompatible amb parlar el que un o una vulgui.
Per exemple, hi ha molta gent a Barcelona que parla arab, angles, urdu, frances, rus i unes 30 llengues més sense ser oficials (ara ho son el català i el castellà i no aquestes) sense que es pugui objectar res, excepte algun cafre i d'aixo n'hi deu haver tants catalanoparlants com castellanoparlants -lluita per la llengua i respecte a una realiat multicultural no tenen perque esta renyides.
(per cert el manifest diu: "entenent, evidentment, que al nostre país hi conviuen persones que tenen com a pròpies altres llengües" s'ha de llegir tot)
Es pot objectar que oficials ho haurien de ser totes o cap. El que passa es que amb aquesta realitat que venin arrossegant historicament i amb la legislació que l'acompanya ja em direu on evidentment anem a parar. I aixo pot tenir a veure amb patriotismes o llibertats internacionals o intergalactiques, pero no forçosament.
Sindicato Sindicat