|
|
|
|
|
Notícies :: amèrica llatina |
|
el pais de lula
|
|
|
per s |
03 des 2003
|
Montse Poblet
El país de Lula
Ara Llibres |
«A novidade
Que t em no Brejo da Cruz
˜ a crian˜ada
Se alimen tar de luz
Alucinados
Meninos ficando azuis
E de sencarnandoooooooo
«La novetat
Que hi ha al Brejo da Cruz
És que els nens
S ’alimenten de llum
Al ·lucinats
Nens que es tornen blaus
I es desencarnen »
Br ejo da Cruz ,cançó de Chico Buarque
_____________________________________
És violent demanar a algú si passa fam, quants cops al dia els seus fills tenen un plat a taula, d’on treu els diners per comprar menjar quan s’acaba el que hi ha al rebost... Les meves pregun-tes només surten amb naturalitat després que una dona m’ar-rossegui
cap a casa seva dient-me:
—No em fa cap vergonya que se sàpiga que sóc pobra. No és culpa meva que els meus nens no mengin. La casa és vella, està feta de fang i troncs i coberta de teules i uralites. Hi fa calor, una calor sufocant que dificulta la respiració. Gairebé no hi ha mobles, només un parell de llits atrotinats i una cuina neta però gastada.
—Faig el que puc —es justifica la dona mentre m’ensenya els forats de les parets. Fa massa temps que van fer la casa i ningú no l’ha retocada. Hi ha d’altres prioritats. El fang s’ha
ressecat i les fustes s’estellen.
La fam, al Brasil, un dels principals exportadors d’aliments del món, té, almenys, segons xifres del govern Lula, 44 milions de boques (10 milions més, segons l’Institut Brasiler de Geografia
i Estadística), les quals sovint no tenen com comprar els aliments que els reportin el mínim de calories necessàries per passar el dia. Són brasilers amb rendes tan baixes que estan permanentment en risc de quedar-se sense un plat a taula. El lloguer, la compra d’una medecina o les llibretes escolars dels nens, deixen regularment un de cada quatre brasilers sense aliments.
Segons dades de la FAO, el Fons de l’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura, el Brasil té una disponibilitat d’aliments equivalent a 2.960 quilocalories per dia per persona, però el cert és que un de cada deu brasilers n’ingereix menys de 1.650 diàries, per sota fins i tot de les 1.900 recomanades. Les dades encara són més doloroses si es té en compte que el Brasil és un país que produeix més menjar del que són capaços de consumir els seus 175 milions d’habitants. El problema, per tant, no rau en la falta d’aliments sinó en la impossibilitat de milions de persones de tenir-hi accés.
«Mentre hi hagi un germà brasiler o una germana brasilera passant fam, tindrem motius de sobres per cobrir-nos de ver-gonya. Si al final del meu mandat, tots els brasilers tenen la possibilitat d’esmorzar, dinar i sopar, hauré complert la missió de la meva vida. Per això avui proclamo: acabem amb la fam al nostre país.Transformem el final de la fam en una gran causa
nacional.» L’1 de gener del 2003Luiz Inácio Lula da Silva casava, amb aquest fragment del seu primer discurs com a president del Brasil, la seva història de vida i el seu compromís polí-tic.
Lula assumia davant els milions de brasilers que seguien la seva presa de possessió en directe per la televisió, que la lluita contra la fam i la desnutrició seria la primera prioritat del nou
executiu a través del programa Fome Zero (Fam Zero). Quan analitza aquest discurs, la sociòloga Cristiane Costa, coordinadora nacional del Fòrum Brasiler de Garantia Ali-mentària i Nutricional, hi veu una declaració d’intencions que va més enllà de l’assistencialisme.
—Entenc que si Lula parla de garantir el dret de tots elsbrasilers a menjar tres cops per dia admet implícitament l’obligacióde l’Estat de vetllar perquè aquest dret sigui respectat. És el reconeixement presidencial que no serveix de res que l’Estat garanteixi educació o serveis sanitaris o qualsevol altra cosa si la gent a la qual s’ofereixen aquests serveis no pot menjar.
L’afirmació de Lula a la presa de possessió treu el problema de l’alimentació de l’àmbit de la caritat i l’assistència d’emergència i el col·loca en l’àmbit del dret de la ciutadania.
Què costa un vot en una regió desèrtica?
A Umãs, una antiga aldea indígena del sertão central, una espècie de desert situat al nord-est del Brasil, la terra ja s’asseca. La pluja només cau, amb sort, tres mesos l’any. La resta de dies el cel està lliure de núvols i els cactus i els matolls, la poca vegetació que hi sobreviu, perd fulles i colors al mateix ritme que la gent que hi viu perd la seva vitalitat. Un bon hivern és
un hivern que plou, però enguany l’últim cop que va caure aigua del cel era el 19 de març, ara fa més de quatre mesos. D’aleshores ençà, res de res.
La Lourdes és una dels més de 44 milions de brasilers que estan en situació de risc nutricional, dit d’una altra manera, que són tan pobres que no saben com fer-s’ho per menjar bé amb regularitat. La pell, els ulls i els cabells se li han emblanquinat abans d’hora. Ja no brillen. Li costa moure’s. Està cansada i trista.
—Des que es van acabar les pluges només mengem un parell de cops al dia: arròs i fesols i, per variar una mica, fesols i arròs. A partir de demà, si res no canvia, i no canviarà res,
només hi haurà arròs —m’explica.
La Lourdes no dubta. Ha crescut en aquest lloc i el coneix prou bé per saber que, encara que ben a prop hi hagi gent que produeix raïm, síndries, goiabas i cocos, aquí, a Umãs, no hi poden fer res. La seva gana, per tant, no és fruit d’una terra erma on és impossible produir. La gana al sertão és el fruit d’una construcció històrica injusta: la dels terratinents que des de l’època de la colònia dominen políticament i econòmicament la regió i utilitzen la seva influència per canalitzar les inversions públiques, bé cap als seus negocis, bé cap als llocs on en poden treure
rendiment polític. Són els Coelho, els Cavalcante, els Arrais…
Tothom en sap els noms i els cognoms, encara que no sempre s’atreveixin a dir-los. La família de la Lourdes no hi té res a veure, tot i que n’ha sentit sempre a parlar.
—Visc per la gràcia de Déu —em diu la Lourdes—. Ja fa temps que no em puc guanyar la vida perquè vaig caure quan collia fruites i em vaig quedar ben esguerrada. Ningú no em
reconeix cap dret: el capatàs va dir que era culpa meva, que no m’hi vaig fixar, i la Seguretat Social diu que la gent que es trenca una cama i un braç no té dret a pensió perquè no és
prou greu per deixar la feina. No sé com ho veuen ells, però a mi el cos no em funciona i no puc anar a treballar enlloc per-què ni camino ni puc agafar bé les coses. Qui treballa és el meu
marit, però amb sort aconsegueix 35 reals per setmana fent feines a les terres dels altres o ajudant el meu pare a fer totxa-nes. Quan cobra vaig al mercat i quan en surto no em queda ni
un cèntim. Cada setmana és igual. Amb el que guanya puc comprar sis quilos d’arròs, una llauna d’oli, una capsa de mar-garina, dos paquets de blat de moro, un de galetes que només ens serveix per esmorzar dissabte i diumenge, un quilo de cafè, un de sucre, un de sal i un de farina, una cabeça d’alls, dues capses de llumins, i de vegades un fregall. És el que tenim per
passar la setmana el meu marit, els meus tres fills i jo. Quan apugen els preus, o m’aguanto, o vaig a casa la mare a veure si a ella li’n sobra.
La impossibilitat de fer la compra bàsica setmanal té atrapades milions de famílies en la misèria vital i política. L’anomenada «indústria de la sequera», imperant encara avui a les àrees rurals
d’aquesta zona, és un sistema pervers de compra de vots i favors basat en la gana i la set que pateix bona part de la població.
—De nosaltres, només se’n recorden un cop cada quatre anys, quan ve la política —es queixa la Lourdes, tot recordant que en les últimes eleccions, fa tres anys, el candidat a regidor li
va dir que li compraria regularment les nines de ganxet que fa per guanyar alguna cosa. Ella el va votar, però ell no va complir amb la promesa.
La gana i la set, al sertão pernambucà, al nord-est més sec, són instruments polítics als quals difícilment les oligarquies locals renunciaran. Sempre les han fet servir per comprar voluntats.
En la mesura que la gent no té aigua ni aliments, els polítics de torn poden comprar vots amb sacs d’arròs, camions cisterna carregats d’aigua o «fronts de treball», amb els quals s’arriba
a donar feina temporal a poblacions senceres, sovint per fer obres públiques sense sentit mentre es deixen de construir les realment necessàries, les que resoldrien el problema i acabarien
amb tot el muntatge. Alexandre Araújo, membre de l’Articulació del Semiàrid, creu que «no hi ha res que pugui trencar amb el poder d’aquestes oligarquies a curt termini. A tot estirar podem esperar que governs populars, que no vol dir populistes, estimulin l’organització política i econòmica de la població de tal manera que d’aquí a 20 o 30 anys deixin d’obeir els dictats d’aquestes elits».
Un camió cisterna carregat d’aigua en plena sequera orienta els vots cap a una banda o una altra.Tant és així que moltes autoritats locals, inclosos els alcaldes, intenten obstruir i prohibir
la feina d’organitzacions com la d’Araújo, que treballen a la zona per instal·lar cisternes casolanes amb què les famílies més necessitades podran beure i rentar-se els mesos que no plogui.
La gana,per tant, continua sent un negoci per a alguns i una sentència de vida per a molts altres. La desnutrició, l’aigua mal-tractada i les deficiències de vitamines, ferro o iode comprometen
el creixement de nens i adults fins al punt que, segons dades del Ministeri Extraordinari de Seguretat Alimentària i Combat a la Fam, de cada 1.000 nens nascuts vius al Brasil,
prop de 32 moren abans de fer un any.
Al llarg dels anys noranta, tot i que alguns programes d’ajut a famílies pobres han deixat de ser gestionats per les autoritats locals, i per tant de ser susceptibles d’usos clientelistes, els governs s’han continuat limitant a subministrar una renda mínima a les famílies perquè puguin comprar aliments. Esgarrapar un d’aquests ajuts, el Vale Gas (Tiquet Gas), el Bolsa Escola (Beca Escola) o qualsevol altre programa d’assistència,és per a molta gent l’única possibilitat de tenir alguns diners per comprar el més bàsic, però, en vista dels resultats, és evident que no van a l’arrel del problema.La filla més petita de la Lourdes,de sis me-sos, té dret a un dels programes governamentals de distribució de llet per als nadons perquè està per sota del pes que li pertoca i es considera que pateix un risc nutricional. La pesen cada 30 dies, però si aconsegueix el pes ideal la retiraran del programa que suposa que la família rebi 15 reals mensuals. La Lourdes li
treu cada dia una mica de la llet que li pertoca per donar-la als germans més grans i quan veu que s’acosta al pes marcat, li redueix la ració per no perdre l’ajut.
Els nens s˜alimenten de llum
A Recife la gana forma part del paisatge, és al mig de la ciutat, barrejada amb els supermercats, amb els semàfors, amb els parcs. En qualsevol racó em creuo amb escenes que em recorden que la gana, aquí, encara és més difícil d’aguantar que al sertão. A la ciutat, si no hi ha feina, no hi ha diners, i sense diners no es menja. Un nen dorm cargolat a les escales d’una ONG amb les ungles brutes i trencades i el cos envellit abans d’hora. Les cames tenen músculs que no es corresponen amb l’edat però sí amb la vida de qui arrossega munts de cartró en un carretó per vendre’ls a un centau el quilo. Espera que obrin Ruas e Praças, una ONG que surt cada dia al carrer per fer tallers i xerrades amb els nens que hi viuen. Quan obren demana galetes i aigua.A les parets hi ha cartells que denuncien que al Brasil 500.000 nens i adolescents no tenen infància perquè treballen netejant les cases dels altres; una pancarta recorda que «amb gana no es pot pensar, amb gana no es pot jugar» i algú ha penjat una invitació a un concert on s’entra de franc però cal donar un quilo de menjar sense caducar per repartir-lo entre els que no en tenen. Els monitors de Ruas e Praças m’acompanyen fins a Lagoa Dourada. Quan el carreró Lagoa Dourada s’insinua, l’avinguda deixa de ser avinguda,els autobusos i els cotxes es desvien i els vianants fan veure que no el veuen i acceleren el pas per no creuar-se amb la misèria.Al carrer no hi ha cases numerades, ni voreres, ni clavegueram, no hi ha comptadors de la llum ni de l’aigua, no hi ha res que recordi una ciutat moderna, però el carrer és al mig de Recife, a Santo Amaro, una de les moltes favelas que hi ha a la capital de Pernambuco. La calçada de Lagoa Dourada és de terra trepitjada i els forats es tapen amb trossos de totxos, restes d’ampolles, algunes pedres i les closques dels musclos i les petxines que els veïns cullen als manglars contaminats que encara hi ha a les voreres dels rius que creuen Recife. Els veïns de Lagoa Dourada no viuen, sobreviuen sense que la majoria de gent que viu al voltant ni tan sols els vegi.Tothom sap que hi són, però són pocs els que se’ls miren, fer-los invisibles és la millor manera que ha trobat la classe mitjana per conviure envoltada de tanta misèria.
Un altre nen del carrer
A Lagoa Dourada busquen en Romario, un nen que va sortir de casa fa quatre dies i encara no ha tornat. La nit de la desaparició, el seu pare, borratxo de cachaça, l’havia estomacat. Els venedors ambulants diuen que va marxar en un autobús cap a la ciutat de Caeté amb una dona que li oferia xocolata. La família ja ha anat a la policia, a un centre d’ajut als nens del
carrer i als albergs que els acullen. Ningú no en té notícies. Els pares recorren el carrer amb una fotografia de festa d’aniversari que ensenyen a la gent perquè els diguin si l’han vist. Els comentaris dels veïns no hi ajuden gens: diuen que els nens desapareixen i que aquesta setmana la policia en va matar dos que demanaven pel carrer.
Són les deu i un altre noi, el Jadison, encara no s’ha llevat. Li pesa el cos perquè es va passar tota la tarda i part de la nit netejant vidres de cotxes al semàfor del carrer Rosas Silva i se’n va
anar tard al llit. Quan tenia vuit anys ho va provar per primer cop: va marxar al carrer i s’hi va quedar. Casa seva no era un lloc per viure: se’ls inundava un parell de cops l’any, quan les
marees venien altes, i mai no es treien de sobre el fang i l’olor del manglar, una pudor de terra podrida que s’impregna a la pell i costa d’arrencar. El pare, que va morir fa tres mesos de
cansament, treballava pescant musclos a les ribes dels rius de Recife i recollint cartrons i llaunes que arrossegava en un carretó, talment com si el seu cos fos el d’una mula i no el d’un home.
Al principi només seguia els altres per demanar menjar i omplir la panxa. Després es va instal·lar en un semàfor a la Rua Lima amb les quatre filles de la veïna i es van dedicar a netejar cotxes fins que va perdre el món de vista i durant sis anys no el va tornar a veure. Li feia massa mal. El Jadison va començar a esnifar cola quan tenia deu anys. N’hi deien Todinho, que és com es diu el Cacaolat brasiler, perquè olorant-la, se’ls passava la gana.
La senyora Irani, la seva mare, el desperta. El Jadison es pren un cafè aigualit i ensucrat, i se’n va. La casa li cau a sobre i del que guanyi en depenen nou persones: la mare, els germans, els
nebots i els cunyats. La il·lusió de la senyora Irani de tenir una vida millor a la ciutat que al camp on va néixer, ja fa molts anys que es va esfumar.
—El Jadison porta a casa dos o tres reals cada dia, màxim quatre, i aquest altre —diu assenyalant el fill més gran que a les deu del matí encara arrossega la ressaca— se’n treu vint-i-cinc al mes venent targetes d’autobús. Ho vaig ajuntant tot i, quan no en tinc prou, demano que me’n fiïn. Per sort, els tres nens han entrat en un programa del Govern i ens donen 240 reals al
mes per anar tirant. El problema és que aquests diners entren per un lloc i surten per l’altre. Aquest mes m’ho van donar el dimarts i el dissabte ja no quedava res perquè tenia un munt de
deutes.Ara, el Jadison ja no roba ni demana, però quan pot es compra una risca de cola.
Al carrer Lagoa Dourada hi torna a haver una nena embarassada.
La seva mare li fot quatre crits i li assenyala la panxa. És la segona vegada. Encara renta les gasses de la primera néta que ja li’n ve una altra! La casa és una capsa fosca amb quatre llits
desfets on penja la roba estesa. La pudor d’humit es barreja amb el vapor de l’aigua dels fesols. Els agents del Ministeri de Sanitat passen casa per casa per mirar els dipòsits d’aigua i
posar-hi un insecticida que mata el mosquit del dengue, una malaltia que deixa el cos com si l’haguessin estomacat, provoca febres altes, vòmits i marejos.
El Jadison vol una feina però no sap com trobar-la. Encara no sap llegir bé i tot just fa tercer de primària perquè mentre vivia al carrer ni se li passava pel cap de trepitjar l’escola. Ara hi va cada dia amb el germà petit. Somia que l’exèrcit l’esculli per fer el servei militar. Seria una sortida, encara que només durés un any, per rebre un sou i aprendre a fer alguna cosa.
—Si el Jadison tingués un carretó vendria musclos dels manglars, o Coca-Cola,o aigua, o qualsevol cosa que es pogués vendre i sortiria d’aquesta merda —diu la seva mare amb la fatalitat de qui sap que difícilment reuniran prou diners per comprar el que els falta per escapar de la misèria de Santo Amaro.
A Lagoa Dourada tothom parla alt menys quan es diuen coses de la boca, el punt de venda de drogues que funciona a uns dos-cents metres de la casa del Jadison i la senyora Irani. La dona xiuxiueja quan m’explica que aquesta setmana la policia ha detingut la mestressa i hi ha un munt de gent de Santo Amaro venent marihuana i bosses de coca per poder pagar-li la fiança.Aquí la gent veu, de vegades escolta, sent coses, confirma sospites, però sempre calla. Obrir la boca es paga amb la vida i encara que sigui precària, la gent se l’estima. En Jadison torna tard a casa.Té poca cosa a la panxa.Avui només hi ha entrat el got de cafè del matí i un plat d’arròs i fesols que li ha donat un venedor ambulant instal·lat al costat del seu semàfor. Quan neteja els vidres dels cotxes nota que la gent se’l mira amb recança. Si poden, desvien la mirada. De vegades ni tan sols baixen els vidres per donar-li uns quants centaus.
Ni la Lourdes, ni el Jadison, ni la dona que ha perdut el fill, ni la nena que torna a estar embarassada, ni els que venen marihuana i coca per alliberar la mestressa de la boca saben com
fer-s’ho per accedir al programa del govern Lula Fam Zero. |
Comentaris
|
Re: el pais de lula
|
|
per menin@ |
04 des 2003
|
|
el text és molt interessant però algu sap si està en castellà? i si no fos així, podrieu traduir-lo? d' aquesta manera podria fer-lo arribar a persones que encara no dominen la nostra parla però que tenen el mateix dret a coneixer l' existència d' aquest escrit. Gracies |
|
Re: el pais de lula
|
|
per Anims fam0 |
04 des 2003
|
Lula ha posat sobre de la taula un problema evident i s'ha compromès a solucionar-ho. Sembla utòpic, però aquest compromís ja diu alguna cosa d'ell i a una sinceritat poc acostumada entre els polítics de tot arreu. Aquesta és una promesa i compromís al que després li passaran factura i la qual no serà tan fàcil esquivar. Lula s'ha posat una contrarellotge amb un inici un final i un objectiu, cosa que l'honra i haurien de fer tots els partits amb temes que realment ens interessen o ens afecten, aquí podriem parlar de la vivenda-especulació, el mercat laboral-precarització.... El problema ha estat i estarà en com Lula podrà fer-ho?
Per aconseguir alimentar a tot un país on milions de persones passen gana, s'hauran de retallar despeses i pressupostos d'altres partides. Aquí és on Lula haurà de ser consecuent perque haurà de lluitar contra els interesos dels de sempre i dir-los que han de rebaixar el seus guanys, aquí saltaran tots (FMI,BM, grans multinacionals...) i potser aquí Lula ens dona una sorpresa plantant-los cara. Ara, si no toca als que ha de tocar allà no canviarà res.
És la meva humilt opinió. |
|
|
