Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Entrevista :: especulació i okupació
Entrevista a Pere de Medinyà, exokupa de Ca la Sileta de Salt
30 nov 2003
âCreia en lâokupació i la tornaria a defensarâ?


Era lâany 1993, lâèpoca del boom del moviment okupa, i en aquell moment a Salt (el Gironès) hi havia dues ocupacions: la de La Maret i la de Ca la Silueta. La Maret es va convertir en el Casal Popular dâaquest grup social, el local on sâhi feien reunions, concerts i teatre, on âsâintentava crear i expressar â?. En Pere de Medinyà era un dels okupes del pis de Ca la Sileta. Tenia 18 anys i sâhi va quedar fins als 25. Ara en té 28 i assegura que repetiria i tornaria a defensar allò en què realment creien i encara creu. En Pere també va estar a Can Pixera, una casa ocupada i desallotjada en dues ocasions. En la segona, el jutge els va donar la raó i els va absoldre i aquest exokupa de Medinyà recorda bé les seves paraules: âHi ha un problema clar dâhabitatge i aquests nanos només han utilitzat un espai infravalorat que sâestà esperant que caigui a terra per poder-hi construir pisos i posar-los a preus desorbitatsâ?.
Per quin motiu vas marxar de casa?

Per lâaventura, perquè era jove i tenia ganes de fer coses. A més, a casa no hi estava gaire bé, havia dâanar a la mili i no volia, era insubmís, i la idea no agradava. En aquella època vaig començar a anar en diverses ocasions a reunions del CAS (Colâ¢lectiu Antimilitarista de Salt) i vaig descobrir tot un món.



Quina mena de món?

Era un món on vaig aprendre que tot el que tenia ganes de fer ho podia fer realment, érem gent jove amb ganes de fer coses i de canviar el món.

Què reivindicàveu?

Protestàvem per moltes coses, per exemple, pel problema de lâhabitatge, que continua sent vigent.

De fet ara està pitjor que fa 10 anys.

No sé si millor o pitjor, però està clar que no sâha trobat cap mena de solució, els preus continuen sent desorbitats, tant els de compra com els de lloguer, i continua havent-hi desocupacions i desallotjaments⦠Ara tinc 28 anys i encara em trobo que amb la meva parella hem de treballar moltes hores tots dos per uns sous molt baixos i hem de pagar una hipoteca âdesquiciadaâ?, mentre les cases estan caient a terra. I això ens sembla ridícul i vergonyós.

Estem dâacord. Com era Ca la Sileta?

Ãs on vivíem i érem 25. Però âal tantuâ?, molta gent es pensa que quan hi ha 25 persones allà ficades estan totes en una sala amb 25 matalassos i no era així, allò era un bloc de pisos, de quatre portes per planta.

Com sâhi vivia?

Bé, com a qualsevol altre lloc, tranquilâ¢lament, com en un pis dâestudiants. Com a okupa formes part dâun moviment que inclou moltes altres cases i això era bo perquè coneixies molta gent de Barcelona i de tot arreu i et podies moure per molts àmbits que no hauria conegut mai si no hagués estat en una casa ocupada.

Quines altres cases recordes de les rodalies de Girona?

Va haver-hi un boom, i van haver-hi cases a Sant Feliu, a Figueres, a Banyoles... aquesta última era una de les més importants de les comarques gironines.

Tornem a Ca la Sileta. Què hi fèieu?

Doncs, mira, si els estudiants parlaven dels seus exàmens, nosaltres arreglàvem el món i parlàvem de la sexualitat, del capitalisme, del comunisme i de tot, i ens informàvem i volíem aprendre. Teníem 18 anys, 20, dâaltres 25 i ens plantejàvem coses com ara, per exemple, què podíem fer per acabar amb els exèrcits o, si no ens agradaven els âtorusâ?, a on calia anar a queixar-se⦠Senties que realment podies canviar moltes coses i fèiem una feina social, voluntàriament o involuntàriament.

A qui pertanyia?

El propietari es deia Benitu i era lâamo de la botiga de queviures de la planta baixa de lâedifici, un personatge fabulós, realment. Ãrem allà, aguantàvem el pis dret, i solíem anar a comprar les coses que ens faltaven en aquest comerç de barri.

Can Pixera també era de propietat particular?

Sí, no en sé el nom però és dâun paio que està esperant que caigui la casa per fer-hi pisos, això sí que ho sé. I a La Maret ara hi ha un concessionari de la BMW.

Però en la majoria de casos els habitatges ocupats pertanyen als bancs i a les immobiliàries.

Sí, val, però deixaât estar, especular és tenir una casa buida i punt. Allà ningú anava a ocupar per quedar-se amb la propietat, robar-la i fer-se amb els papers, anàvem a utilitzar un espai abandonat, senzillament, i mentre la casa està buida, tenint en compte com estan els preus, doncs lâaprofitem i lâocupem.

Amb els veïns vau arribar a tenir algun problema?

No, mai, els problemes els vam tenir sempre amb la policia, amb el veïnat tot al contrari, parlàvem i tot anava bé.

Què en queda dâaquell boom, a les comarques gironines?

Que jo sàpiga ara no hi ha res ocupat. Dâaltra banda, el moviment okupa és cada cop més polític perquè li estan posant les coses molt difícils. Nosaltres ho fèiem perquè en teníem moltes ganes, no perquè érem joves sinó perquè realment ho sentia i em tocava la fibra, ens ho crèiem i realment vèiem que hi havia problemes a plantejar i resoldre,. Amb 25 anys ja portava dos judicis per ocupació i al final de lâúltim, quan et deixen dir alguna cosa, vaig aixecar-me i vaig continuar defensant la meva postura, i
ara ho tornaria a fer. Hi ha un problema amb lâhabitatge, aquella casa estava abandonada i nosaltres la volíem rehabilitar i utilitzar-la mentre ningú la fes servir.

Ingrid Ribalta
Mira també:
http://www.republicavirtual.org
Sindicat