|
|
|
|
|
Anàlisi :: globalització neoliberal |
|
El món segons Google
|
|
|
per .. |
26 nov 2003
|
Les eleccions silencioses dels motors de recerca
Una comoditat quasi banalitzada; un tub més, sovint empalmat per les mateixes societats que proporcionen l’aigua, el telèfon o la televisió: la xarxa d’Internet no desperta ni grans angoixes ni grandeses líriques. Tot és allà, a l’abast del ratolí, en les memòries gegantesques dels motors de recerca. Però quins són els criteris de selecció? Quin biaix introdueixen en les representacions? Dissecció del primer d’ells, Google.
Per Pierre Lazuly * |
Internet, amb els seus mil milions de pà gines, sovint és descrit com l’enciclopèdia més completa: una documentació incomparable posada graciosament a la nostra disposició, i les eines que saben respondre al segon a la menor de les nostres preguntes. Els motors de recerca són tan eficaços que només calen unes paraules disperses per trobar una informació quan ens falla la memòria.
Aquestes eines ineludibles són, paradoxalment, cada vegada menys nombroses: només quatre empreses americanes encara poden proposar a un públic mundial un servei de qualitat. Abans de pretendre orientar l’internauta en un volum de dades que no para de créixer, en efecte cal poder mobilitzar els milers d’ordinadors per recórrer la xarxa i catalogar la informació disponible. Però sobretot cal saber extreure’n les pà gines més pertinents. Aquesta capacitat, la intel·ligència del motor de recerca, és que farà que tingui èxit o no. Google ho ha demostrat, convertint-se en menys de tres anys, en el motor de recerca més usat del món: la seva innovadora aproximació li permet proposar, en general, des de la primera pà gina de resultats, la informació que es busca.
El boca–orella va ser immediat: els iniciats animaven els seus amics a utilitzar aquest motor genial, i Google va passar de les 10.000 peticions dià ries, de la primeria del 1999, a més de 200 milions a la primavera del 2003: ara se li confien un 53% de les peticions mundials, fins al punt que els seus 70 milions d’usuaris aconsegueixen assimilar Internet sencer en aquesta eina incomparable. “Google s’ha convertit insensiblement en un instrument essencial que supera clarament la idea que un es fa generalment d’un motor de recerca�, resumeix el periodista Francis Pisani. “Només cal que consulti al motor de recerca per tenir accés a pà gines que contenen informació. Els resultats exhibits com a resposta a una pregunta són suficients i les pà gines que es donen com a referència només funcionen com a instrument de verificació (1)�.
Tot i aixà la supremacia de Google aconsegueix aixecar preguntes reals: com pot un algoritme, encara que sigui tan genial, escollir les deu respostes més pertinents per la petició Iraq, entre tres milions de pà gines que contenen aquesta paraula?
Com qualsevol motor de recerca, l’eina pateix en primer lloc d’una limitació important: només pot proposar la informació que s’ofereix al gran públic. Si ningú no considera oportú publicar un article sobre els hà bits de l’à guila marina (per recuperar l’expressió d’Alexandre Vialatte), qualsevol recerca sobre aquest tema serà inútil: “apel·lant a Internet�, no consultem tot el conjunt dels coneixements disponibles, sinó només els que els diferents contribuïdors —universitats, institucions, mitjans, particulars...— decideixin proposar a l’accés lliure. La qualitat d’aquesta oferta té un paper important en la pertinença de les respostes que es proposen.
Ara bé, tot i que el nombre total de pà gines accessibles no para de progressar, algunes fonts institucionals han empobrit voluntà riament les seves pà gines. L’endemà de l’11 de setembre del 2001, el nombre de pà gines oficials americanes també van expurgar les dades sensibles —com ara la pà gina de l’exèrcit americà que presentava amb orgull els seus vuit magatzems d’armes quÃmiques (2) al gran públic, però també s’ha retirat molta informació civil. Geographical Information Services ha prohibit l’accés als seus mapes de la xarxa de carreteres (3), mentre que l’Estat de Pensilvà nia retirava els plà nols de la seves infraestructures de telecomunicacions, les seves escoles i els seus hospitals (4). Sota cobert de la lluita contra el terrorisme, algunes empreses han fet desaparèixer informació que els grups ambientals només podien obtenir després de batalles: els productors californians d’electricitat també han retirat les dades relatives a les emissions contaminants de les seves centrals elèctriques (5)...
L’enfonsament de la nova economia, el 2001, també ha contribuït a aquesta retirada: els editors en lÃnia cada vegada reserven més els seus articles per només els seus abonats. De totes maneres, aquesta estratègia, que vol aportar alguns ingressos suplementaris, té un revers: la seva desaparició de la Xarxa. Les pà gines a què només s’accedeix per abonament (encara que sigui gratuït) són efectivament ignorades pels motors. Encara que el New York Times publiqués el mes passat una investigació destacable sobre els hà bits de l’à guila marina, tampoc no es proposaria. La majoria dels articles de premsa també són virtualment invisibles.
Alhora, hi ha actors nous que s’apropien de la xarxa. Les empreses desitjoses d’assegurar-se visibilitat es fan un suport privilegiat per a la seva comunicació; les organitzacions militants hi descobrien un altre mitjà per promoure la seva causa... Els internautes, sobretot, sempre creen més pà gines personals: l’autopublicació, abans reservada als més tecnòfils, s’ha democratitzat amb l’aparició d’eines més fà cils d’utilitzar.
A mitjan dècada dels noranta, dos estudiants d’informà tica de la Universitat americana d’Stanford, Sergey Brin i Larry Page, en enfrontar-se a aquest flux d’informació suplementà ria, van seguir una intuïció: un motor de recerca basat en l’estudi matemà tic de les relacions entre les pà gines produiria molts millors resultats que les tècniques rudimentà ries usades en aquella època. Convençuts que les pà gines més pertinents són les que se citen amb més freqüència (les que les altres pà gines han escollit per fer-hi referència a través dels enllaços d’hipertext), van decidir convertir-ho en el seu projecte d’estudis i van posar les bases d’un motor més matemà tic, que van batejar amb el nom de Google quan van crear la seva empresa, el setembre del 1998.
Per avaluar la pertinença de les pà gines de la xarxa, Brin i Page van inventar la PageRank, una escala de valors pròpia per Google. El valor d’una pà gina web es revalua sense parar en funció del nombre de cites de què és objecte. Les pà gines aïllades, que no són destinatà ries de cap lligam d’hipertext, continuen essent poc visibles, sense legitimitat. Les pà gines que se citen amb abundà ncia esdevenen, per contra, en el Google, pà gines de referència. Aquest algoritme original dóna resultats impressionants.
El sistema ja presenta un inconvenient: les pà gines que es creen de nou estan discapacitades i no seran visibles fins que aconsegueixin atreure l’atenció de les pà gines que ja estan ben establertes. “Page Rank es basa en la naturalesa purament democrà tica de la web�, afirmen els fundadors de Google, que tanmateix han d’acceptar que els “vots que surten de pà gines importants compten més i ajuden a donar importà ncia a d’altres pà gines�. Una democrà cia sorprenent, on els actors ja influents disposen d’un dret de vot molt més important que els que hi entren de nou.
Caçadors de renom
Una anècdota que narra Andrew Orlowski a The Register és molt instructiva (6) en aquest tema. El 17 de febrer del 2003, un article que es va publicar a la portada del New York Times descrivia el moviment de protesta antiguerra com l’emergència d’una segona superpotència. “Les immenses manifestacions antiguerra per tot el món aquest cap de setmana —assegurava— ens recorden que sens dubte existeixen dues superpotències al planeta: els Estats Units i l’opinió pública�. El secretari general de les Nacions Unides, el Sr. Kofi Annan, va reprendre immediatament aquesta expressió.. Una recerca sobre l’expressió second superpower, consultada a Google durant les setmanes següents, enviava correctament a aquesta definició original.
Un universitari de Harvard, James F. Moore, va decidir llavors encendre un contrafoc: el 31 de març, va inaugurar la seva pà gina personal amb un article titulat “La segona superpotència mostra el seu bell rostre (7)�. Un text dels més anodins, en el qual el terme de segona superpotència reapareixia en una versió suavitzada pròpia per seduir fins i tot un membre del Partit Republicà . Altres tecno-utopistes llavors van reconèixer el seu pensament i, amb les seves recensions influents a la xarxa, fer del seu obscur article la referència del tema. En efecte, un mes més tard, 27 de les primeres 30 respostes proposades pel Google per a la recerca segona superpotència reenviaven a la seva versió asèptica. James Moore, expert en estratègia econòmica, tecnologia i lideratge, sabia el que es feia.
“Fan falta milions de persones del món per forçar la Gran Muda a descriure el moviment antiguerra com la segona superpotència; només calen un grapat de bloguers (8) que facin referència al seu article per tal que aquest, grà cies a l’algoritme PageRank de Google, es beneficiï d’una legitimitat tal que la seva definició inofensiva elimini totes les altres, constata Andrew Orlowski. Si el motor de recerca fos la vostra principal visió del món, farÃeu malament de creure que l’expressió segona superpotència pugui significar una altra cosa. El seu sentit original prà cticament ha desaparegutâ€?.
Per Andrew Orlowski, l’anècdota demostra que “Google no és autènticâ€?, sinó “sintèticâ€?: una recerca no reenvia a la principal referència sobre el tema sinó a la seva acceptació més referenciada. Un fenomen amplificat per la legislació sobre el dret d’autor, que prohibia la publicació en lÃnia dels escrits que protegeix. Tot i que una recerca sobre Raoul Vaneigem reenviés cap a alguns dels seus textos (molts dels seus llibres estarien disponibles en lÃnia), només obtindrÃeu, per contra, per la majoria d’autors, una invitació a adquirir les seves obres i, en el millor dels casos, la recensió d’un llibre feta per un internauta. Una situació que es podria comparar amb la d’una biblioteca que, havent de renunciar al préstec gratuït de les seves obres, només pogués proposar fitxes de lectures redactades pels seus afiliats.
Aquesta absència d’escrits de referència afavoreix les preses de posició en el terreny de joc ideològic. I, curiosament, aquest poder simbòlic —aquesta capacitat de fer prevaler la seva percepció d’un tema concret— és un dels pocs que escapen a l’estructura habitual de distribució de poder. La ideologia dominant no està sobrerepresentada, sinó al contrari: una recerca llançada respecte al nom d’un ministre d’Interior adepte als xà rters us orientarà cap a les associacions de defensa dels sense papers; consultant sobre un home de negocis, Google podria ignorar els seus comunicats de premsa i reanimar el record dels escà ndols financers en què es va veure implicat. En realitat, el poder d’influència dels diferents actors depèn sobretot del seu grau d’apropiació de la xarxa: cal desenvolupar una pà gina, i a més també ser capaç de teixir enllaços amb les altres pà gines i obtenir un reconeixement dels que compten a la xarxa.
Tot i que molts es beneficien de la seva bona fe del reconeixement dels seus escrits, d’altres saben explotar sà viament les febleses de l’eina. Algunes agències es creen una especialitat a fer, a compte de diversos lobbies, pà gines d’informació amb un contingut que podria a primera vista fer pensar en notÃcies. Aquesta aparent objectivitat sovint és suficient per enganyar l’internauta que, creient que és una informació seriosa, podria sentir-se temptat de fer-ne referència a la seva pròpia pà gina... i per tant donar-li un poder simbòlic del que es podrà beneficiar de seguida.
Alguns temes sensibles, com els organismes genèticament modificats o el conflicte israelopalestÃ, també són objecte d’una lluita aferrissada en la qual cada un s’esforça per fer que la seva ideologia sigui “la més legÃtimaâ€? segons el Google. Fins al punt que el responsable d’una pà gina d’Internet de referència —com a mÃnim per Google— recentment va tenir la sorpresa de rebre l’oferta d’un intermediari comercial una mica particular: “Estic interessat en la compra d’enllaços d’hipertext en la vostra pà gina per tal de promoure les pà gines dels nostres clients. Aquest enllaços no cal que estiguin destacats en la vostra pà gina, ja que no esperem una repercussió directa en termes de visites. La vostra pà gina és molt apreciada en els motors de recerca, aquests enllaços permetrien augmentar la visibilitat d’aquestes pà gines als motorsâ€?. Entre els seus clients, aquest expert destacat mencionava pà gines financeres, agències de viatge i empreses farmacèutiques.
Sens dubte davant de totes les qüestions de carà cter polÃtic, sobre les quals coexisteixen diferents punts de vista radicalment diferents en la xarxa, que Google demostra realment els seus lÃmits: els seus criteris matemà tics poden privilegiar de facto algunes opinions i acordar una pertinença indeguda als escrits que només reflecteixen l’opinió d’alguns. El ciment i la sobrerepresentació de la qual es beneficien els “que han arribat primerâ€? a la xarxa, la densitat dels enllaços que mantenen (sobretot a través del fenomen essencialment americà dels weblogs), designen —matemà ticament— les “directrius de pensamentâ€? actuals de Google. Efectivament, l’eina ha donat testimoni amb claredat a les qüestions tècniques o prà ctiques. Però en aquest terreny la seva pertinença escapa als algoritmes.
(1) Francis Pisani, “Ma vie Google�, Netsurf,
(2) “Security concerns prompt army to review Web sites, access�, Defense Information and Electronics Report, 26 d’octubre de 2001,
(3) San Francisco Chronicle, 5 d’octubre de 2001.
(4) The News Media and The Law, revue du Reporters Committee for Freedom of the Press, tardor de 2002.
(5) Jean-Pierre Cloutier, “Crise: sites Web censurés, modifiés, amendés�. A: Les chroniques de Cybérie, 30 d’octubre de 2001,
(6) Andrew Orlowski, “Anti-war slogan coined, repurposed and Googlewashed... in 42 days�. A: The Register, 4 de març de 2003. .
(7) James F. Moore, “The Second Superpower Rears its Beautiful Head�,
(8) Internauta que disposa d’una pà gina personal en la qual publica els seus propis escrits. Llegiu Francis Pisani, “Internet saisi par la folie des weblogs�. A: Le Monde diplomatique, agost de 2003.
* Autor de Chroniques du Menteur (menteur.com), i animador de “L’Autre Portail� (rezo.net).
La xarxa de SPIP
Hi ha un punt comú entre les pà gines d’Internet tan oposades com les de l’Act Up–ParÃs i la “missió un per unâ€? de la Sra. Cristine Boutin, la pà gina governamental d’informació sobre les jubilació, la del Fòrum Social Europeu o la de Monde diplomatique. Totes aquestes pà gines funcionen grà cies a l’SPIP, un programa de publicació desenvolupat per Arnaud Martin, Antoine Pitrou i el signatari d’aquestes lÃnies, amb el suport d’una desena de contribuïdors que canvien les seves fórmules i els seus codis a la xarxa.
Aquest programa no està destinat als informà tics, sinó a tots els que desitgen esprémer la xarxa. És mal·leable a gust, com en dóna testimoni la diversitat de les pà gines sota SPIP registrades (1). Sobretot, té la particularitat d’haver nascut d’un projecte més polÃtic que tècnic, i continua impregnat de valors que els seus creadors intenten defensar. Per exemple, en lloc de proposar jerarquies complexes entre els diferents interventors d’una pà gina (visitants, redactors, redactors en cap, correctors, grafistes, etc.), l’SPIP insisteix en les responsabilitats de cadascú. L’ajuda i la documentació, sovint negligides en aquest tipus de projecte, estan fetes per acompanyar els principiants i facilitar la seva expressió en lÃnia sense passar per un professional.
L’èxit d’aquest programa gratuït, desenvolupat per benèvols, altera els interessos i afila l’apetit. Però el programa està protegit amb un contracte —la llicència pública general (GPL)— que el posa a recés de temptatives ocasionals d’apropiació o de privatització. Situant-lo sota aquesta llicència, els autors de l’SPIP donen a cada usuari la llibertat de llegir el codi i modificar-lo, aixà com també el dret de redistribuir-lo, amb una única condició: que el programa redistribuït ofereixi als seus usuaris les mateixes llibertats.
Un risc que pesa en el seu futur, com el de tots els programes lliures: el reconeixement, per la Comissió de Brussel·les, de patents informà tiques els situaria de facto sota l’amenaça de societats d’informà tica propietà ria. Ja que les firmes propietà ries de milers de patents informà tiques tant als Estats Units com al Japó podrien fer reconèixer i aplicar aquestes patents a Europa, quan els petits productors de programes no tenen ni els mitjans financers ni el desig de prendre aquestes patents per prohibir als altres usar les seves descobertes.
La llei en lloc de protegir aquests béns públics mundials, es transformaria en l’espasa de Dà mocles. Tot reforçant la influència dels oligopolis, pels quals la llicència GPL és tan contagiosa com un virus, fragmentaria aquesta parcel·la d’independència tecnològica conquerida pels estats i els grups socials que intenten alliberar-se de la seva empresa.
La pròxima versió de l’SPIP serà multilingüe (ja està traduïda a llengües com l’à rab, el crioll de la Reunió, l’occità , l’anglès, el danès, l’esperanto, etc.). A la xarxa, de diversitat cultural, pastÃs dels col·loquis sobre la societat de la informació, no n’hi haurà si no gosa participar-hi ningú.
Philippe Rivière |
Mira també:
http://www.mondiplomatic.org
|
|
|
