Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: globalització neoliberal
El món segons Google
26 nov 2003
Les eleccions silencioses dels motors de recerca


Una comoditat quasi banalitzada; un tub més, sovint empalmat per les mateixes societats que proporcionen l’aigua, el telèfon o la televisió: la xarxa d’Internet no desperta ni grans angoixes ni grandeses líriques. Tot és allà, a l’abast del ratolí, en les memòries gegantesques dels motors de recerca. Però quins són els criteris de selecció? Quin biaix introdueixen en les representacions? Dissecció del primer d’ells, Google.

Per Pierre Lazuly *
Internet, amb els seus mil milions de pàgines, sovint és descrit com lâenciclopèdia més completa: una documentació incomparable posada graciosament a la nostra disposició, i les eines que saben respondre al segon a la menor de les nostres preguntes. Els motors de recerca són tan eficaços que només calen unes paraules disperses per trobar una informació quan ens falla la memòria.

Aquestes eines ineludibles són, paradoxalment, cada vegada menys nombroses: només quatre empreses americanes encara poden proposar a un públic mundial un servei de qualitat. Abans de pretendre orientar lâinternauta en un volum de dades que no para de créixer, en efecte cal poder mobilitzar els milers dâordinadors per recórrer la xarxa i catalogar la informació disponible. Però sobretot cal saber extreureân les pàgines més pertinents. Aquesta capacitat, la intel·ligència del motor de recerca, és que farà que tingui èxit o no. Google ho ha demostrat, convertint-se en menys de tres anys, en el motor de recerca més usat del món: la seva innovadora aproximació li permet proposar, en general, des de la primera pàgina de resultats, la informació que es busca.

El bocaâorella va ser immediat: els iniciats animaven els seus amics a utilitzar aquest motor genial, i Google va passar de les 10.000 peticions diàries, de la primeria del 1999, a més de 200 milions a la primavera del 2003: ara se li confien un 53% de les peticions mundials, fins al punt que els seus 70 milions dâusuaris aconsegueixen assimilar Internet sencer en aquesta eina incomparable. âGoogle sâha convertit insensiblement en un instrument essencial que supera clarament la idea que un es fa generalment dâun motor de recercaâ?, resumeix el periodista Francis Pisani. âNomés cal que consulti al motor de recerca per tenir accés a pàgines que contenen informació. Els resultats exhibits com a resposta a una pregunta són suficients i les pàgines que es donen com a referència només funcionen com a instrument de verificació (1)â?.

Tot i així la supremacia de Google aconsegueix aixecar preguntes reals: com pot un algoritme, encara que sigui tan genial, escollir les deu respostes més pertinents per la petició Iraq, entre tres milions de pàgines que contenen aquesta paraula?

Com qualsevol motor de recerca, lâeina pateix en primer lloc dâuna limitació important: només pot proposar la informació que sâofereix al gran públic. Si ningú no considera oportú publicar un article sobre els hàbits de lâàguila marina (per recuperar lâexpressió dâAlexandre Vialatte), qualsevol recerca sobre aquest tema serà inútil: âapel·lant a Internetâ?, no consultem tot el conjunt dels coneixements disponibles, sinó només els que els diferents contribuïdors âuniversitats, institucions, mitjans, particulars...â decideixin proposar a lâaccés lliure. La qualitat dâaquesta oferta té un paper important en la pertinença de les respostes que es proposen.

Ara bé, tot i que el nombre total de pàgines accessibles no para de progressar, algunes fonts institucionals han empobrit voluntàriament les seves pàgines. Lâendemà de lâ11 de setembre del 2001, el nombre de pàgines oficials americanes també van expurgar les dades sensibles âcom ara la pàgina de lâexèrcit americà que presentava amb orgull els seus vuit magatzems dâarmes químiques (2) al gran públic, però també sâha retirat molta informació civil. Geographical Information Services ha prohibit lâaccés als seus mapes de la xarxa de carreteres (3), mentre que lâEstat de Pensilvània retirava els plànols de la seves infraestructures de telecomunicacions, les seves escoles i els seus hospitals (4). Sota cobert de la lluita contra el terrorisme, algunes empreses han fet desaparèixer informació que els grups ambientals només podien obtenir després de batalles: els productors californians dâelectricitat també han retirat les dades relatives a les emissions contaminants de les seves centrals elèctriques (5)...

Lâenfonsament de la nova economia, el 2001, també ha contribuït a aquesta retirada: els editors en línia cada vegada reserven més els seus articles per només els seus abonats. De totes maneres, aquesta estratègia, que vol aportar alguns ingressos suplementaris, té un revers: la seva desaparició de la Xarxa. Les pàgines a què només sâaccedeix per abonament (encara que sigui gratuït) són efectivament ignorades pels motors. Encara que el New York Times publiqués el mes passat una investigació destacable sobre els hàbits de lâàguila marina, tampoc no es proposaria. La majoria dels articles de premsa també són virtualment invisibles.

Alhora, hi ha actors nous que sâapropien de la xarxa. Les empreses desitjoses dâassegurar-se visibilitat es fan un suport privilegiat per a la seva comunicació; les organitzacions militants hi descobrien un altre mitjà per promoure la seva causa... Els internautes, sobretot, sempre creen més pàgines personals: lâautopublicació, abans reservada als més tecnòfils, sâha democratitzat amb lâaparició dâeines més fàcils dâutilitzar.

A mitjan dècada dels noranta, dos estudiants dâinformàtica de la Universitat americana dâStanford, Sergey Brin i Larry Page, en enfrontar-se a aquest flux dâinformació suplementària, van seguir una intuïció: un motor de recerca basat en lâestudi matemàtic de les relacions entre les pàgines produiria molts millors resultats que les tècniques rudimentàries usades en aquella època. Convençuts que les pàgines més pertinents són les que se citen amb més freqüència (les que les altres pàgines han escollit per fer-hi referència a través dels enllaços dâhipertext), van decidir convertir-ho en el seu projecte dâestudis i van posar les bases dâun motor més matemàtic, que van batejar amb el nom de Google quan van crear la seva empresa, el setembre del 1998.

Per avaluar la pertinença de les pàgines de la xarxa, Brin i Page van inventar la PageRank, una escala de valors pròpia per Google. El valor dâuna pàgina web es revalua sense parar en funció del nombre de cites de què és objecte. Les pàgines aïllades, que no són destinatàries de cap lligam dâhipertext, continuen essent poc visibles, sense legitimitat. Les pàgines que se citen amb abundància esdevenen, per contra, en el Google, pàgines de referència. Aquest algoritme original dóna resultats impressionants.

El sistema ja presenta un inconvenient: les pàgines que es creen de nou estan discapacitades i no seran visibles fins que aconsegueixin atreure lâatenció de les pàgines que ja estan ben establertes. âPage Rank es basa en la naturalesa purament democràtica de la webâ?, afirmen els fundadors de Google, que tanmateix han dâacceptar que els âvots que surten de pàgines importants compten més i ajuden a donar importància a dâaltres pàginesâ?. Una democràcia sorprenent, on els actors ja influents disposen dâun dret de vot molt més important que els que hi entren de nou.

Caçadors de renom

Una anècdota que narra Andrew Orlowski a The Register és molt instructiva (6) en aquest tema. El 17 de febrer del 2003, un article que es va publicar a la portada del New York Times descrivia el moviment de protesta antiguerra com lâemergència dâuna segona superpotència. âLes immenses manifestacions antiguerra per tot el món aquest cap de setmana âasseguravaâ ens recorden que sens dubte existeixen dues superpotències al planeta: els Estats Units i lâopinió públicaâ?. El secretari general de les Nacions Unides, el Sr. Kofi Annan, va reprendre immediatament aquesta expressió.. Una recerca sobre lâexpressió second superpower, consultada a Google durant les setmanes següents, enviava correctament a aquesta definició original.

Un universitari de Harvard, James F. Moore, va decidir llavors encendre un contrafoc: el 31 de març, va inaugurar la seva pàgina personal amb un article titulat âLa segona superpotència mostra el seu bell rostre (7)â?. Un text dels més anodins, en el qual el terme de segona superpotència reapareixia en una versió suavitzada pròpia per seduir fins i tot un membre del Partit Republicà. Altres tecno-utopistes llavors van reconèixer el seu pensament i, amb les seves recensions influents a la xarxa, fer del seu obscur article la referència del tema. En efecte, un mes més tard, 27 de les primeres 30 respostes proposades pel Google per a la recerca segona superpotència reenviaven a la seva versió asèptica. James Moore, expert en estratègia econòmica, tecnologia i lideratge, sabia el que es feia.

âFan falta milions de persones del món per forçar la Gran Muda a descriure el moviment antiguerra com la segona superpotència; només calen un grapat de bloguers (8) que facin referència al seu article per tal que aquest, gràcies a lâalgoritme PageRank de Google, es beneficiï dâuna legitimitat tal que la seva definició inofensiva elimini totes les altres, constata Andrew Orlowski. Si el motor de recerca fos la vostra principal visió del món, faríeu malament de creure que lâexpressió segona superpotència pugui significar una altra cosa. El seu sentit original pràcticament ha desaparegutâ?.

Per Andrew Orlowski, lâanècdota demostra que âGoogle no és autènticâ?, sinó âsintèticâ?: una recerca no reenvia a la principal referència sobre el tema sinó a la seva acceptació més referenciada. Un fenomen amplificat per la legislació sobre el dret dâautor, que prohibia la publicació en línia dels escrits que protegeix. Tot i que una recerca sobre Raoul Vaneigem reenviés cap a alguns dels seus textos (molts dels seus llibres estarien disponibles en línia), només obtindríeu, per contra, per la majoria dâautors, una invitació a adquirir les seves obres i, en el millor dels casos, la recensió dâun llibre feta per un internauta. Una situació que es podria comparar amb la dâuna biblioteca que, havent de renunciar al préstec gratuït de les seves obres, només pogués proposar fitxes de lectures redactades pels seus afiliats.

Aquesta absència dâescrits de referència afavoreix les preses de posició en el terreny de joc ideològic. I, curiosament, aquest poder simbòlic âaquesta capacitat de fer prevaler la seva percepció dâun tema concretâ és un dels pocs que escapen a lâestructura habitual de distribució de poder. La ideologia dominant no està sobrerepresentada, sinó al contrari: una recerca llançada respecte al nom dâun ministre dâInterior adepte als xàrters us orientarà cap a les associacions de defensa dels sense papers; consultant sobre un home de negocis, Google podria ignorar els seus comunicats de premsa i reanimar el record dels escàndols financers en què es va veure implicat. En realitat, el poder dâinfluència dels diferents actors depèn sobretot del seu grau dâapropiació de la xarxa: cal desenvolupar una pàgina, i a més també ser capaç de teixir enllaços amb les altres pàgines i obtenir un reconeixement dels que compten a la xarxa.

Tot i que molts es beneficien de la seva bona fe del reconeixement dels seus escrits, dâaltres saben explotar sàviament les febleses de lâeina. Algunes agències es creen una especialitat a fer, a compte de diversos lobbies, pàgines dâinformació amb un contingut que podria a primera vista fer pensar en notícies. Aquesta aparent objectivitat sovint és suficient per enganyar lâinternauta que, creient que és una informació seriosa, podria sentir-se temptat de fer-ne referència a la seva pròpia pàgina... i per tant donar-li un poder simbòlic del que es podrà beneficiar de seguida.

Alguns temes sensibles, com els organismes genèticament modificats o el conflicte israelopalestí, també són objecte dâuna lluita aferrissada en la qual cada un sâesforça per fer que la seva ideologia sigui âla més legítimaâ? segons el Google. Fins al punt que el responsable dâuna pàgina dâInternet de referència âcom a mínim per Googleâ recentment va tenir la sorpresa de rebre lâoferta dâun intermediari comercial una mica particular: âEstic interessat en la compra dâenllaços dâhipertext en la vostra pàgina per tal de promoure les pàgines dels nostres clients. Aquest enllaços no cal que estiguin destacats en la vostra pàgina, ja que no esperem una repercussió directa en termes de visites. La vostra pàgina és molt apreciada en els motors de recerca, aquests enllaços permetrien augmentar la visibilitat dâaquestes pàgines als motorsâ?. Entre els seus clients, aquest expert destacat mencionava pàgines financeres, agències de viatge i empreses farmacèutiques.

Sens dubte davant de totes les qüestions de caràcter polític, sobre les quals coexisteixen diferents punts de vista radicalment diferents en la xarxa, que Google demostra realment els seus límits: els seus criteris matemàtics poden privilegiar de facto algunes opinions i acordar una pertinença indeguda als escrits que només reflecteixen lâopinió dâalguns. El ciment i la sobrerepresentació de la qual es beneficien els âque han arribat primerâ? a la xarxa, la densitat dels enllaços que mantenen (sobretot a través del fenomen essencialment americà dels weblogs), designen âmatemàticamentâ les âdirectrius de pensamentâ? actuals de Google. Efectivament, lâeina ha donat testimoni amb claredat a les qüestions tècniques o pràctiques. Però en aquest terreny la seva pertinença escapa als algoritmes.



(1) Francis Pisani, âMa vie Googleâ?, Netsurf,

(2) âSecurity concerns prompt army to review Web sites, accessâ?, Defense Information and Electronics Report, 26 dâoctubre de 2001,

(3) San Francisco Chronicle, 5 dâoctubre de 2001.

(4) The News Media and The Law, revue du Reporters Committee for Freedom of the Press, tardor de 2002.

(5) Jean-Pierre Cloutier, âCrise: sites Web censurés, modifiés, amendésâ?. A: Les chroniques de Cybérie, 30 dâoctubre de 2001,

(6) Andrew Orlowski, âAnti-war slogan coined, repurposed and Googlewashed... in 42 daysâ?. A: The Register, 4 de març de 2003. .

(7) James F. Moore, âThe Second Superpower Rears its Beautiful Headâ?,

(8) Internauta que disposa dâuna pàgina personal en la qual publica els seus propis escrits. Llegiu Francis Pisani, âInternet saisi par la folie des weblogsâ?. A: Le Monde diplomatique, agost de 2003.


* Autor de Chroniques du Menteur (menteur.com), i animador de âLâAutre Portailâ? (rezo.net).


La xarxa de SPIP

Hi ha un punt comú entre les pàgines dâInternet tan oposades com les de lâAct UpâParís i la âmissió un per unâ? de la Sra. Cristine Boutin, la pàgina governamental dâinformació sobre les jubilació, la del Fòrum Social Europeu o la de Monde diplomatique. Totes aquestes pàgines funcionen gràcies a lâSPIP, un programa de publicació desenvolupat per Arnaud Martin, Antoine Pitrou i el signatari dâaquestes línies, amb el suport dâuna desena de contribuïdors que canvien les seves fórmules i els seus codis a la xarxa.

Aquest programa no està destinat als informàtics, sinó a tots els que desitgen esprémer la xarxa. Ãs mal·leable a gust, com en dóna testimoni la diversitat de les pàgines sota SPIP registrades (1). Sobretot, té la particularitat dâhaver nascut dâun projecte més polític que tècnic, i continua impregnat de valors que els seus creadors intenten defensar. Per exemple, en lloc de proposar jerarquies complexes entre els diferents interventors dâuna pàgina (visitants, redactors, redactors en cap, correctors, grafistes, etc.), lâSPIP insisteix en les responsabilitats de cadascú. Lâajuda i la documentació, sovint negligides en aquest tipus de projecte, estan fetes per acompanyar els principiants i facilitar la seva expressió en línia sense passar per un professional.

Lâèxit dâaquest programa gratuït, desenvolupat per benèvols, altera els interessos i afila lâapetit. Però el programa està protegit amb un contracte âla llicència pública general (GPL)â que el posa a recés de temptatives ocasionals dâapropiació o de privatització. Situant-lo sota aquesta llicència, els autors de lâSPIP donen a cada usuari la llibertat de llegir el codi i modificar-lo, així com també el dret de redistribuir-lo, amb una única condició: que el programa redistribuït ofereixi als seus usuaris les mateixes llibertats.

Un risc que pesa en el seu futur, com el de tots els programes lliures: el reconeixement, per la Comissió de Brussel·les, de patents informàtiques els situaria de facto sota lâamenaça de societats dâinformàtica propietària. Ja que les firmes propietàries de milers de patents informàtiques tant als Estats Units com al Japó podrien fer reconèixer i aplicar aquestes patents a Europa, quan els petits productors de programes no tenen ni els mitjans financers ni el desig de prendre aquestes patents per prohibir als altres usar les seves descobertes.

La llei en lloc de protegir aquests béns públics mundials, es transformaria en lâespasa de Dàmocles. Tot reforçant la influència dels oligopolis, pels quals la llicència GPL és tan contagiosa com un virus, fragmentaria aquesta parcel·la dâindependència tecnològica conquerida pels estats i els grups socials que intenten alliberar-se de la seva empresa.

La pròxima versió de lâSPIP serà multilingüe (ja està traduïda a llengües com lâàrab, el crioll de la Reunió, lâoccità, lâanglès, el danès, lâesperanto, etc.). A la xarxa, de diversitat cultural, pastís dels col·loquis sobre la societat de la informació, no nâhi haurà si no gosa participar-hi ningú.
Philippe Rivière
Mira també:
http://www.mondiplomatic.org
Sindicat Terrassa