|
|
|
|
|
Anàlisi :: globalització neoliberal |
|
A baix la propietat privada !
|
|
|
per . |
24 nov 2003
|
Combatre el tabú dels tabús
No és qüestió que l’Estat francès prengui una participació en una empresa, seria un dels florons de la indústria. Així ho ha decidit el comissari europeu encarregat de la competència, que va rebutjar la compra pública d’un 30% del capital d’Alstom..., però va autoritzar un préstec d’1,3 mil milions d’euros, amb un pla de supressió de treball a la clàusula. Aquesta intrusió europea en els assumptes interiors francesos és encara més discutible que el fet que el capital privat pugui comprar-lo encara que ho vulguin els grups públics.
Per Alain Bihr i François Chesnais * |
Des del segle xviii, el dret de propietat constitueix una de les bases del pensament polÃtic i jurÃdic occidental. La Declaració dels drets de l’home i del ciutadà del 26 d’agost del 1789, en el seu article 17, l’instaura com “un dret inviolable i sagrat (del qual) no es pot privar ningú, fora que la necessitat pública legalment constatada ho exigeixi de manera evident, i sota la condició d’una indemnització justa i prèviaâ€?. Formulació moderada, ja que posa a aquest dret “inviolableâ€? uns lÃmits imposats en determinats moments de la història de França. En canvi, la Constitució del Estats Units, seguint l’exemple d’altres codis jurÃdics nacionals, estipula que la propietat dels béns no ha d’experimentar, fora de les qüestions estrictes d’ordre públic, cap trava relativa a l’ús (usus), a la valoració (fructus) i a l’alienació (abusus).
La sacralització de la propietat individual, a expenses de les diferents formes de la propietat pública i de la propietat social (1), se sosté sobre unes quantes confusions ordinà ries. D’entrada, sobre la naturalesa del bé posseït: en efecte, es posen en el mateix pla alhora els béns d’ús personal, dels quals els individus en gaudeixen sols o amb la seva famÃlia, i els mitjans necessaris per a la producció (terra, immobles, infraestructures productives, fà briques i magatzems, etcètera). La segona confusió, molt més greu encara, se centra en el contingut mateix de la relació de propietat: es posa llavors al mateix nivell la possessió d’un bé que, en un grau o altre, procedeix del treball personal del seu propietari, i la possessió d’un bé que resulta de l’apropiació exclusiva de tot el treball social o d’una part d’aquest.
En el lÃmit d’aquesta doble confusió, la possessió per part d’un individu d’un habitatge, fruit del seu treball personal, s’assimila a la propietat privada de mitjans de producció (d’empreses), que resulta de l’acumulació dels fruits del treball de desenes, fins i tot de centenars, de milers d’assalariats, durant decennis. La forma capitalista de propietat, sota la qual es realitza la dominació i l’explotació del treball assalariat, es pot presentar aixà com la condició i el fruit de la llibertat personal.
Unes confusions com aquestes encobreixen en realitat l’extraordinà ria contradicció que trobem al bell mig d’aquesta apropiació exclusiva del treball socialitzat, i que constitueix la mateixa essència de la propietat capitalista. Contradicció que no deixa de reproduir-se en una dimensió cada cop més ampliada. El capital socialitza el procés de treball, organitzant la cooperació dels treballadors a gran escala, dividint les tasques productives entre ells, augmentant constantment la part de treball mort (les matèries i els mitjans de treball) en relació amb el treball viu (salaris, cotitzacions socials...). D’aquesta manera, tota mercaderia des de la llauna de pèsols fins a la refineria controlada per ordinador és la materialització i la suma d’innombrables actes productius, repartits en el conjunt de l’espai mundial i del temps històric. Aquest treball socialitzat és el que el capital inclou en el marc de la propietat privada, de manera que uns quants individus o grups socials limitats s’apropien dels resultats d’una immensa acumulació d’operacions productives.
Un dels objectius i dels resultats més importants del procés de desregulació i privatització dels últims vint anys ha estat el d’ampliar considerablement l’esfera de la propietat privada. En aquest context, la qüestió de la forma de la propietat dels mitjans de producció, de comunicació i de canvi, que curiosament s’ha convertit en un tema tabú tant per als dirigents sindicals i polÃtics com per a la majoria dels intel·lectuals d’esquerres, no ho és pas per a la burgesia mundial: per a aquesta, la propietat té una importà ncia estratègica, i no se n’amaga pas (2).
Des de fa vint anys, s’assisteix aixà en el si de l’esfera del capital privat a una transformació profunda de la mateixa definició de la propietat, dels drets que li corresponen (els de l’accionariat esdevingut totpoderós) i de les previsions que els accionistes poden legÃtimament alimentar en termes de rendibilitat de les seves parts de propietat. La contrarevolució conservadora es basa en la revitalització contemporà nia d’aquesta institució tan especÃfica del capitalisme que és el mercat de valors (la Borsa). Aquesta institució garanteix als accionistes, fora de crisis financeres greus, la liquiditat de les seves accions; és a dir, la possibilitat de desfer-se quan vulguin d’aquesta fracció de la seva propietat que ha pres la forma de parts de tal o tal altra empresa. Els mercats borsaris en uns anys han passat de la situació de mercats on es negocien tÃtols a la de mercats on es negocien, s’intercanvien, es fusionen o es desmantellen empreses senceres (3).
Encara no fa deu anys que quedava bé ironitzar sobre els jocs de mecanos dels ministeris d’indústria. Aquests han estat superats i de bon tros per les megafusions dels mercats borsaris, gegantines tant per les seves dimensions i el seu poder monopolÃstic com pels malbarataments. Només cal citar Vivendi i France Télécom. Com que la propietat dels tÃtols ha esdevingut lÃquida, cal que el capital fÃsic (els mitjans de producció) i sobretot els assalariats tinguin la mateixa liquiditat, la mateixa flexibilitat, amb la possibilitat d’anar a parar a l’abocador, de ser liquidats en el sentit corrent del terme. AixÃ, invocant les exigències dels mercats, les direccions dels grups decidiran la reestructuració o el tancament de desenes d’establiments industrials i, a través d’aquests, l’acomiadament de centenars de milers de treballadors amb l’únic objectiu de crear valor per a l’accionista (i preservar-lo des del començament del crac sibil·lÃ).
Paral·lelament, el capital financer multiplica les pressions per arrambar amb les formes socialitzades de la relació salarial: els diferents sistemes de protecció social edificats en el curs de les dècades passades. La transformació dels règims de jubilació per repartiment en benefici de fons de pensió, per exemple, o les incitacions fiscals per desenvolupar fórmules individuals d’estalvi salarial. Les assegurances privades, la mà xima de les quals és: “a cadascú segons els seus mitjans (contributius)�, intenten apropiar-se de la part de la riquesa social, producte del treball, fins avui més o menys redistribuïda sota formes de fons públics o socials.
A escala internacional, l’Acord General sobre el Comerç dels Serveis (AGCS), en el marc de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), té com a objectiu, sota capa de llibertat, la transformació dels serveis públics (especialment l’ensenyament i la sanitat) en mercats. Aquests només esdevindrien accessibles als qui tenen els mitjans monetaris, com succeeix ja en part als Estats Units.
El terreny més recent de l’ofensiva és el de l’apropiació privada dels coneixements cientÃfics, aixà com la forma particular de patrimoni comú de la humanitat que són els mecanismes de producció i de reproducció biològica de la biodiversitat. El capital es proposa d’ara endavant acaparar el conjunt de les condicions tant materials com intel·lectuals del procés de producció, obra del treball històric, social de la humanitat.
Aquesta voluntat d’apropiació privada procedeix del lloc que ha pres la ciència i la tecnologia (el coneixement com a força productiva directa) en la competència i de la recerca permanent del capital de nous camps de valoració, per tal d’ajornar el moment en què esclaten les seves crisis. Però també correspon a una de les tendències més profundes del capitalisme, que el distingeix de totes les formes d’organització social que l’han precedit: el moviment que l’empeny cap a una apropiació “total� del conjunt de les condicions de l’activitat social (4).
D’aquesta manera, en nom de la protecció de la propietat industrial, els grans grups farmacèutics occidentals han intentat imposar als països pobres uns preus de medicaments exorbitants, sobretot els destinats a combatre la sida. I si, finalment, hi han hagut de renunciar si més no de moment a causa de la decisió de determinats estats (Sud-à frica, el Brasil, l’�ndia) de posar al mercat uns genèrics d’aquests medicaments, no s’han pas posat més en qüestió la “protecció industrial� i el règim de patents que la seva ampliació a allò que és viu (5).
De fet, cada vegada que un grup farmacèutic col·loca la seva patent en un medicament, s’apropia dels coneixements cientÃfics produïts socialment i finançats públicament, ja que el producte patentat és sempre conseqüència alhora d’una llarga acumulació general de coneixements feta independentment del grup que patenta; i el resultat de treballs concrets d’investigadors que sovint treballen en els laboratoris públics i universitaris d’un o de diversos països. La patent organitza i defensa jurÃdicament aquest procés d’expropiació dels investigadors i dels països que els financen. Permet després als grups oligopolÃstics de transformar el saber social aixà privatitzat en mecanisme d’extracció de flux de rendes i en instrument de dominació social i polÃtica (6).
I encara sembla més il·legÃtim el fet de patentar sistemà ticament allò que viu, prà ctica a la qual s’han llançat els grups agroquÃmics i farmacèutics. De què es pot tractar si no és d’una apropiació exclusiva dels mecanismes de producció i de reproducció biològica que són el patrimoni de la humanitat? La Unesco protegeix, amb tot el dret, ciutats i indrets dels estralls de la privatització. S’hauria de tractar d’una altra manera el patrimoni biològic? Paral·lelament, el desenvolupament d’organismes genèticament modificats (OGM), la substitució més o menys forçada de les plantacions tradicionals en l’agricultura, tradueix un procés anà leg, que acaba amb l’expropiació dels productors (7).
Preeminència del dret dels treballadors
Finalment, la propietat privada i els drets que confereix conformen la base de la crisi ecològica, conseqüència del productivisme cec o com a mÃnim miop, que comporta la recerca del profit i que acaba d’agreujar la dominació dels inversors financers. Això no obstant, les úniques solucions recomanades són extensions o aplicacions de l’apropiació privada. AixÃ, la Convenció de Rio (1992), presentada generalment com una etapa important en la protecció de l’ecologia del planeta, reforça els drets del capital sobre la natura. Reconeix certament que els camperols i les comunitats han utilitzat i conservat els recursos genètics des de temps immemorials, però no els concedeix cap dret de gestió o de propietat sobre aquests recursos.
Tenint en compte les múltiples facetes de la qüestió de la propietat, el moviment d’oposició a la contrareforma neoliberal podria, com a primer pas, posar en marxa una discussió col·lectiva, a partir d’alguns principis.
El Planeta i el conjunt de les seves riqueses tant si són minerals, vegetals o animals s’haurien de considerar com el patrimoni comú i indivisible de tota la humanitat, present i futura. Tota apropiació exclusiva d’aquestes riqueses esdevé il·legÃtima. Com a mà xim es pot reconèixer a tota la humanitat o part d’aquesta (individu o col·lectivitat) un dret d’ús sobre una part de les riqueses esmentades, amb la condició que aquest ús no sigui perjudicial per a la resta de la humanitat, present o futura.
En segon lloc, la propietat privada dels mitjans socials de producció (mitjans produïts per un treball socialitzat i que només es pot posar en prà ctica amb un treball socialitzat) hauria de donar pas a tota una altra concepció. La propietat d’uns mitjans com aquests hauria de retornar a la societat (potencialment a la humanitat en el seu conjunt). Un primer pas consistiria a afirmar la superioritat del dret dels treballadors sobre el dels propietaris, accionistes i gestors, especialment per tot el que pertoca a les decisions que afecten directament les seves condicions de treball i d’existència. Però cal també defensar el principi que les qüestions relatives a la producció i a l’ús d’aquests mitjans els llocs de la seva implantació, les opcions tecnològiques per al seu desenvolupament hauran de sortir de la decisió de tota la societat.
Evidentment, s’haurà de considerar fonamentalment il·legÃtima l’apropiació privada dels equipaments col·lectius, dels serveis públics, dels fons socialitzats de protecció social. Aixà mateix, tot individu té dret a una part de la riquesa produïda, resultat d’un treball viu à mpliament socialitzat, i d’un treball anterior acumulat en forma de coneixements cientÃfics i de mitjans de producció, que són el producte del passat de tota la humanitat.
(1) Vegeu des de punts de vista diferents quant al contingut exacte d’aquests termes, Yves Salesse, Réformes et révolution: propositions pour une gauche de gauche. Marsella: Contrefeux, Agone, 2001; Robert Castel en dià leg amb Claudine Haroche, Proprieté privée, proprieté sociale, proprieté de soi. ParÃs: Fayard, 2001; i Tony Andréani et alii, L’apropriation sociale. ParÃs: Les Notes de la Fondation Copernic, Editions Syllepse, 2002.
(2) Vegeu François Chesnais, “Travail socialisé et appropriation sociale: un enjeu international�. A: A l’Encontre, núm. 10, desembre de 2002, Lausana.
(3) Vegeu André Orléan, Le pouvoir de la finance. ParÃs: Odile Jacob, 1999, capÃtol IV.
(4) Vegeu Alain Bihr, La réproduction du capital: prolégomènes à une théorie générale du capitalisme. Lausana: Cahiers libres, Editions Page deux, 2001.
(5) Vegeu Philippe Demenet, “Ces profiteurs du sida� i Philippe Rivière, “Offensive sur le prix des médicaments�. A: Le Monde diplomatique, febrer de 2002.
(6) Vegeu “Les droits de la propriété industrielle: nouveaux domaines, nouveaux enjeux�, número especial de la Revue d’Economie Industrielle dirigida per Benjamin Coriat, núm. 99, 2n trimestre de 2002.
(7) Vegeu Jean-Pierre Berlan (coordinat per) La guerre au vivant: OGM et mystifications scientifiques. Marsella: Contre-feux, Agone, 2000.
* Professor de sociologia a la Universitat de Franche Comté i professor adjunt de ciències econòmiques a la Universitat Paris-XIII-Villetaneuse, respectivament. |
Comentaris
|
sE Ofrece Public Relations Broker
|
|
per MegaLerdo&Razional S.L. |
24 nov 2003
|
hago informes BUENOS BONITOS BARATOS
(Referencia:Susanna Bouis) |
|
|
