Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: globalització neoliberal
A baix la propietat privada !
24 nov 2003
Combatre el tabú dels tabús

No és qüestió que l’Estat francès prengui una participació en una empresa, seria un dels florons de la indústria. Així ho ha decidit el comissari europeu encarregat de la competència, que va rebutjar la compra pública d’un 30% del capital d’Alstom..., però va autoritzar un préstec d’1,3 mil milions d’euros, amb un pla de supressió de treball a la clàusula. Aquesta intrusió europea en els assumptes interiors francesos és encara més discutible que el fet que el capital privat pugui comprar-lo encara que ho vulguin els grups públics.

Per Alain Bihr i François Chesnais *
Des del segle xviii, el dret de propietat constitueix una de les bases del pensament polític i jurídic occidental. La Declaració dels drets de lâhome i del ciutadà del 26 dâagost del 1789, en el seu article 17, lâinstaura com âun dret inviolable i sagrat (del qual) no es pot privar ningú, fora que la necessitat pública legalment constatada ho exigeixi de manera evident, i sota la condició dâuna indemnització justa i prèviaâ?. Formulació moderada, ja que posa a aquest dret âinviolableâ? uns límits imposats en determinats moments de la història de França. En canvi, la Constitució del Estats Units, seguint lâexemple dâaltres codis jurídics nacionals, estipula que la propietat dels béns no ha dâexperimentar, fora de les qüestions estrictes dâordre públic, cap trava relativa a lâús (usus), a la valoració (fructus) i a lâalienació (abusus).

La sacralització de la propietat individual, a expenses de les diferents formes de la propietat pública i de la propietat social (1), se sosté sobre unes quantes confusions ordinàries. Dâentrada, sobre la naturalesa del bé posseït: en efecte, es posen en el mateix pla alhora els béns dâús personal, dels quals els individus en gaudeixen sols o amb la seva família, i els mitjans necessaris per a la producció (terra, immobles, infraestructures productives, fàbriques i magatzems, etcètera). La segona confusió, molt més greu encara, se centra en el contingut mateix de la relació de propietat: es posa llavors al mateix nivell la possessió dâun bé que, en un grau o altre, procedeix del treball personal del seu propietari, i la possessió dâun bé que resulta de lâapropiació exclusiva de tot el treball social o dâuna part dâaquest.

En el límit dâaquesta doble confusió, la possessió per part dâun individu dâun habitatge, fruit del seu treball personal, sâassimila a la propietat privada de mitjans de producció (dâempreses), que resulta de lâacumulació dels fruits del treball de desenes, fins i tot de centenars, de milers dâassalariats, durant decennis. La forma capitalista de propietat, sota la qual es realitza la dominació i lâexplotació del treball assalariat, es pot presentar així com la condició i el fruit de la llibertat personal.

Unes confusions com aquestes encobreixen en realitat lâextraordinària contradicció que trobem al bell mig dâaquesta apropiació exclusiva del treball socialitzat, i que constitueix la mateixa essència de la propietat capitalista. Contradicció que no deixa de reproduir-se en una dimensió cada cop més ampliada. El capital socialitza el procés de treball, organitzant la cooperació dels treballadors a gran escala, dividint les tasques productives entre ells, augmentant constantment la part de treball mort (les matèries i els mitjans de treball) en relació amb el treball viu (salaris, cotitzacions socials...). Dâaquesta manera, tota mercaderia des de la llauna de pèsols fins a la refineria controlada per ordinador és la materialització i la suma dâinnombrables actes productius, repartits en el conjunt de lâespai mundial i del temps històric. Aquest treball socialitzat és el que el capital inclou en el marc de la propietat privada, de manera que uns quants individus o grups socials limitats sâapropien dels resultats dâuna immensa acumulació dâoperacions productives.

Un dels objectius i dels resultats més importants del procés de desregulació i privatització dels últims vint anys ha estat el dâampliar considerablement lâesfera de la propietat privada. En aquest context, la qüestió de la forma de la propietat dels mitjans de producció, de comunicació i de canvi, que curiosament sâha convertit en un tema tabú tant per als dirigents sindicals i polítics com per a la majoria dels intel·lectuals dâesquerres, no ho és pas per a la burgesia mundial: per a aquesta, la propietat té una importància estratègica, i no se nâamaga pas (2).

Des de fa vint anys, sâassisteix així en el si de lâesfera del capital privat a una transformació profunda de la mateixa definició de la propietat, dels drets que li corresponen (els de lâaccionariat esdevingut totpoderós) i de les previsions que els accionistes poden legítimament alimentar en termes de rendibilitat de les seves parts de propietat. La contrarevolució conservadora es basa en la revitalització contemporània dâaquesta institució tan específica del capitalisme que és el mercat de valors (la Borsa). Aquesta institució garanteix als accionistes, fora de crisis financeres greus, la liquiditat de les seves accions; és a dir, la possibilitat de desfer-se quan vulguin dâaquesta fracció de la seva propietat que ha pres la forma de parts de tal o tal altra empresa. Els mercats borsaris en uns anys han passat de la situació de mercats on es negocien títols a la de mercats on es negocien, sâintercanvien, es fusionen o es desmantellen empreses senceres (3).

Encara no fa deu anys que quedava bé ironitzar sobre els jocs de mecanos dels ministeris dâindústria. Aquests han estat superats i de bon tros per les megafusions dels mercats borsaris, gegantines tant per les seves dimensions i el seu poder monopolístic com pels malbarataments. Només cal citar Vivendi i France Télécom. Com que la propietat dels títols ha esdevingut líquida, cal que el capital físic (els mitjans de producció) i sobretot els assalariats tinguin la mateixa liquiditat, la mateixa flexibilitat, amb la possibilitat dâanar a parar a lâabocador, de ser liquidats en el sentit corrent del terme. Així, invocant les exigències dels mercats, les direccions dels grups decidiran la reestructuració o el tancament de desenes dâestabliments industrials i, a través dâaquests, lâacomiadament de centenars de milers de treballadors amb lâúnic objectiu de crear valor per a lâaccionista (i preservar-lo des del començament del crac sibil·lí).

Paral·lelament, el capital financer multiplica les pressions per arrambar amb les formes socialitzades de la relació salarial: els diferents sistemes de protecció social edificats en el curs de les dècades passades. La transformació dels règims de jubilació per repartiment en benefici de fons de pensió, per exemple, o les incitacions fiscals per desenvolupar fórmules individuals dâestalvi salarial. Les assegurances privades, la màxima de les quals és: âa cadascú segons els seus mitjans (contributius)â?, intenten apropiar-se de la part de la riquesa social, producte del treball, fins avui més o menys redistribuïda sota formes de fons públics o socials.

A escala internacional, lâAcord General sobre el Comerç dels Serveis (AGCS), en el marc de lâOrganització Mundial del Comerç (OMC), té com a objectiu, sota capa de llibertat, la transformació dels serveis públics (especialment lâensenyament i la sanitat) en mercats. Aquests només esdevindrien accessibles als qui tenen els mitjans monetaris, com succeeix ja en part als Estats Units.

El terreny més recent de lâofensiva és el de lâapropiació privada dels coneixements científics, així com la forma particular de patrimoni comú de la humanitat que són els mecanismes de producció i de reproducció biològica de la biodiversitat. El capital es proposa dâara endavant acaparar el conjunt de les condicions tant materials com intel·lectuals del procés de producció, obra del treball històric, social de la humanitat.

Aquesta voluntat dâapropiació privada procedeix del lloc que ha pres la ciència i la tecnologia (el coneixement com a força productiva directa) en la competència i de la recerca permanent del capital de nous camps de valoració, per tal dâajornar el moment en què esclaten les seves crisis. Però també correspon a una de les tendències més profundes del capitalisme, que el distingeix de totes les formes dâorganització social que lâhan precedit: el moviment que lâempeny cap a una apropiació âtotalâ? del conjunt de les condicions de lâactivitat social (4).

Dâaquesta manera, en nom de la protecció de la propietat industrial, els grans grups farmacèutics occidentals han intentat imposar als països pobres uns preus de medicaments exorbitants, sobretot els destinats a combatre la sida. I si, finalment, hi han hagut de renunciar si més no de moment a causa de la decisió de determinats estats (Sud-àfrica, el Brasil, lâÃ?ndia) de posar al mercat uns genèrics dâaquests medicaments, no sâhan pas posat més en qüestió la âprotecció industrialâ? i el règim de patents que la seva ampliació a allò que és viu (5).

De fet, cada vegada que un grup farmacèutic col·loca la seva patent en un medicament, sâapropia dels coneixements científics produïts socialment i finançats públicament, ja que el producte patentat és sempre conseqüència alhora dâuna llarga acumulació general de coneixements feta independentment del grup que patenta; i el resultat de treballs concrets dâinvestigadors que sovint treballen en els laboratoris públics i universitaris dâun o de diversos països. La patent organitza i defensa jurídicament aquest procés dâexpropiació dels investigadors i dels països que els financen. Permet després als grups oligopolístics de transformar el saber social així privatitzat en mecanisme dâextracció de flux de rendes i en instrument de dominació social i política (6).

I encara sembla més il·legítim el fet de patentar sistemàticament allò que viu, pràctica a la qual sâhan llançat els grups agroquímics i farmacèutics. De què es pot tractar si no és dâuna apropiació exclusiva dels mecanismes de producció i de reproducció biològica que són el patrimoni de la humanitat? La Unesco protegeix, amb tot el dret, ciutats i indrets dels estralls de la privatització. Sâhauria de tractar dâuna altra manera el patrimoni biològic? Paral·lelament, el desenvolupament dâorganismes genèticament modificats (OGM), la substitució més o menys forçada de les plantacions tradicionals en lâagricultura, tradueix un procés anàleg, que acaba amb lâexpropiació dels productors (7).
Preeminència del dret dels treballadors

Finalment, la propietat privada i els drets que confereix conformen la base de la crisi ecològica, conseqüència del productivisme cec o com a mínim miop, que comporta la recerca del profit i que acaba dâagreujar la dominació dels inversors financers. Això no obstant, les úniques solucions recomanades són extensions o aplicacions de lâapropiació privada. Així, la Convenció de Rio (1992), presentada generalment com una etapa important en la protecció de lâecologia del planeta, reforça els drets del capital sobre la natura. Reconeix certament que els camperols i les comunitats han utilitzat i conservat els recursos genètics des de temps immemorials, però no els concedeix cap dret de gestió o de propietat sobre aquests recursos.

Tenint en compte les múltiples facetes de la qüestió de la propietat, el moviment dâoposició a la contrareforma neoliberal podria, com a primer pas, posar en marxa una discussió col·lectiva, a partir dâalguns principis.

El Planeta i el conjunt de les seves riqueses tant si són minerals, vegetals o animals sâhaurien de considerar com el patrimoni comú i indivisible de tota la humanitat, present i futura. Tota apropiació exclusiva dâaquestes riqueses esdevé il·legítima. Com a màxim es pot reconèixer a tota la humanitat o part dâaquesta (individu o col·lectivitat) un dret dâús sobre una part de les riqueses esmentades, amb la condició que aquest ús no sigui perjudicial per a la resta de la humanitat, present o futura.

En segon lloc, la propietat privada dels mitjans socials de producció (mitjans produïts per un treball socialitzat i que només es pot posar en pràctica amb un treball socialitzat) hauria de donar pas a tota una altra concepció. La propietat dâuns mitjans com aquests hauria de retornar a la societat (potencialment a la humanitat en el seu conjunt). Un primer pas consistiria a afirmar la superioritat del dret dels treballadors sobre el dels propietaris, accionistes i gestors, especialment per tot el que pertoca a les decisions que afecten directament les seves condicions de treball i dâexistència. Però cal també defensar el principi que les qüestions relatives a la producció i a lâús dâaquests mitjans els llocs de la seva implantació, les opcions tecnològiques per al seu desenvolupament hauran de sortir de la decisió de tota la societat.

Evidentment, sâhaurà de considerar fonamentalment il·legítima lâapropiació privada dels equipaments col·lectius, dels serveis públics, dels fons socialitzats de protecció social. Així mateix, tot individu té dret a una part de la riquesa produïda, resultat dâun treball viu àmpliament socialitzat, i dâun treball anterior acumulat en forma de coneixements científics i de mitjans de producció, que són el producte del passat de tota la humanitat.


(1) Vegeu des de punts de vista diferents quant al contingut exacte dâaquests termes, Yves Salesse, Réformes et révolution: propositions pour une gauche de gauche. Marsella: Contrefeux, Agone, 2001; Robert Castel en diàleg amb Claudine Haroche, Proprieté privée, proprieté sociale, proprieté de soi. París: Fayard, 2001; i Tony Andréani et alii, Lâapropriation sociale. París: Les Notes de la Fondation Copernic, Editions Syllepse, 2002.

(2) Vegeu François Chesnais, âTravail socialisé et appropriation sociale: un enjeu internationalâ?. A: A lâEncontre, núm. 10, desembre de 2002, Lausana.

(3) Vegeu André Orléan, Le pouvoir de la finance. París: Odile Jacob, 1999, capítol IV.

(4) Vegeu Alain Bihr, La réproduction du capital: prolégomènes à une théorie générale du capitalisme. Lausana: Cahiers libres, Editions Page deux, 2001.

(5) Vegeu Philippe Demenet, âCes profiteurs du sidaâ? i Philippe Rivière, âOffensive sur le prix des médicamentsâ?. A: Le Monde diplomatique, febrer de 2002.

(6) Vegeu âLes droits de la propriété industrielle: nouveaux domaines, nouveaux enjeuxâ?, número especial de la Revue dâEconomie Industrielle dirigida per Benjamin Coriat, núm. 99, 2n trimestre de 2002.

(7) Vegeu Jean-Pierre Berlan (coordinat per) La guerre au vivant: OGM et mystifications scientifiques. Marsella: Contre-feux, Agone, 2000.

* Professor de sociologia a la Universitat de Franche Comté i professor adjunt de ciències econòmiques a la Universitat Paris-XIII-Villetaneuse, respectivament.

Comentaris

sE Ofrece Public Relations Broker
24 nov 2003
hago informes BUENOS BONITOS BARATOS

(Referencia:Susanna Bouis)
Sindicat