Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Comentari :: guerra
Dogville
21 nov 2003
ISMET (Istanbul, 20.11.2003)
La plaça està gairebé en silenci. La calma la trenquen només les sirenes
que s'escolten cada cop més a prop, els gossos que borden a la llunyania, i
els ocells que sobrevolen nerviosament aquella infern de Dant . En algún
moment miro cap al cel, però durant un segon el fum negre s'esvaeix i deixa
veure la brillantor del sol. No massa lluny meu, algú gemega. Tanmateix,
els sons no em resulten del tot perceptibles. Tinc l'esquena xopa i no em
puc moure. No sento dolor, crec. Ni fred, malgrat ser a la segona meitat
del mes de novembre. Fins i tot noto una certa escalfor. A la cama dreta,
concretament. Em passen pel cap varis pensaments, però són poc ordenats.
Són més aviat imatges. La de la meva dona, Sema, que m'espera a dinar com
tots els dijous, i la dels nens, Fatih i Okan, que encara deuen ser a
l'escola. La mare i el pare són morts de fa temps. Els meus cinc germans
encara són al poble. Sóc l'únic que als 18 anys va anar a provar fortuna a
Istambul. No sento dolor, crec. Ni fred, malgrat ser a la segona meitat del
mes de novembre. Fins i tot noto una certa escalfor. A la cama dreta,
concretament.

JOE (Bagdad, 20.11.2003)
La plaça està gairebé en silenci. La calma la trenquen només les sirenes
que s'escolten cada cop més a prop, els gossos que borden a la llunyania, i
els ocells que sobrevolen nerviosament aquella infern de Dant . En algún
moment miro cap al cel, però durant un segon el fum negre s'esvaeix i deixa
veure la brillantor del sol. No massa lluny meu, algú gemega. Tanmateix,
els sons no em resulten del tot perceptibles. Tinc l'esquena xopa i no em
puc moure. No sento dolor, crec. Ni fred, malgrat ser a la segona meitat
del mes de novembre. Fins i tot noto una certa escalfor. A la cama dreta,
concretament. Em passen pel cap varis pensaments, però són poc ordenats.
Són més aviat imatges. La de la meva dona, Heather, que és la noia més
bonica d'Ohio, i la dels nens, Ben i Tommy, que ara deuen estar dormint. La
mare i el pare són morts de fa temps. Els dos meus germans, Paul i
Veronica, viuen a Nova York i a Philadelphia, respectivament. Sóc l'únic
que als 18 anys va enrolar-se a l'exèrcit. No sento dolor, crec. Ni fred,
malgrat ser a la segona meitat del mes de novembre. Fins i tot noto una
certa escalfor. A la cama dreta, concretament.

Comentaris

Re: Dogville
21 nov 2003
Lo malo no es ser habitante de una ciudad de perros, sino creerse que uno no es perro.
Re: Dogville
21 nov 2003
on es el testimoni d'un noi iraquià que jugant amb un joguet de colors vius (bomba de fragmentació), li peten les cames?

el ianqui és on és perque li dona la gana i com dein al maeu poble qui no vullga pols que no vaja a l'era
Sindicat Terrassa