Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: laboral
Aquesta remor que se sent’
14 nov 2003
Dimarts 11 de novembre del 2003. Passada la tempesta i la pluja que ha esbandit el cel, la llum del migdia llarg ens ha portat la notícia –estúpida notícia que cal donar perquè ha passat però que alhora és mentida- de la mort del poeta Miquel Martí i Pol. I ja està. O no del tot. O gens ni mica. Qui ho ha dit que s’ha mort? Un periodista? Un teletip? Una pantalla de televisió? Mentides.
Un poeta no mor mai. Moren els homes, moren les dones, grans i petites, alts i baixos, burgeses i obreres, grossos i esprimatxats, dâaccident i de malaltia, tothom es mor... però un poeta?, un poeta com Martí i Pol mai no mor. Perquè un poeta que dóna veu, que ens dóna, que ens ha donat i ens donarà veu... reviu cada cop que ens el fem nostre a través de la lectura, cada cop que obrim els seus llibres i passem pàgines apressadament o a poc a poc, cada cop que ens concentrem en una paraula i ens hi sentim reconfortats, cada vegada que la nit seâns fa dia i el sol ens ve a dir que ja nâhi ha prou de llegir i que avui tornarem a treballar amb son de no haver aclucat lâull...

I si a més el poeta ens parla des de nosaltres, des de la nostra pròpia classe (lâobrera), des de la nostra pròpia sensibilitat (la humana) i amb la nostra pròpia llengua (la catalana), aleshores ell i nosaltres som el mateix i per tant la mort del cos és només una anècdota.

Martí i Pol va ser la meva porta dâentrada al món de la lectura de poesia, un món en què els sentiments del món es fonen amb els propis i acabes esdevenint part conscient de la humanitat que es fa i respon les mateixes preguntes arreu del planeta, sobre lâamor, sobre la mort, sobre la vida i sobre tot el que dâuna forma o altra ens preocupa, ens il·lusiona i ens dóna lâempenta necessària per continuar endavant.

Però, a més, Martí i Pol és la veu dâuna classe, dâun poble que mai on havia tingut poetes i que es retrobava, en la nostra llengua, amb una generació âen la qual es trobava ell- als anys setanta que volia parlar ras i curt per a tothom, venint des dels mateixos orígens socials dels suposats lectors. En els segles anteriors, lâofici de poeta estava reservat a qui tenia el neguit amb inspiració o treball però també, i sobretot, la vida solucionada. Ãs a dir, la poesia la conreaven els rics o alguns dels rics i això, tot i que hi ha qui sâentesti a dir que no volia dir res més que això jo crec que condicionava completament el resultat final. Amb Martí i Pol, una nova generació de treballadors passava a expressar-se i a parlar des de la seva pròpia classe, que és la classe de la majoria de la població. I ho feia amb una sensibilitat exquisida però també amb un llenguatge a lâabast de la majoria, parlant en molts casos de moltes de les coses que preocupen a la majoria, sense abandonar per això ni la sensibilitat ni la poesia pròpiament.

I només cal recordar âLa fàbricaâ?, âEl pobleâ? o âVint i set poemes en tres tempsâ?, que potser no són els més representatius però sí els que em van apropar el poeta a mi, per entendre que queden ben lluny les maneres dels noucentistes i fins i tot dels modernistes rebels que malgrat la seva rebel·lia acabaven sent, en la seva majoria, part de la classe de la qual renegaven estèticament i social. Pol parla per al seu poble i per a la seva classe i ho fa amb una sensibilitat que es desplaça al llarg dels anys en els temes i en les actituds, però que hem de recordar com a pròpia, perquè avui mateix ja hi ha qui menysprea aquesta part de la seva obra i se centra en el que va escriure a partir dels vuitanta, molt lloable també però que no ens ha de fer oblidar que abans de ser ungit com a poeta nacional (de totes i tots) lâautor de Roda de Ter va ser âi és- lâescriptor de la classe obrera, lâescriptor dels qui hem heretat âlâesperança dels avis i la paciència dels paresâ?, de la Rita Carambell i la Soledad González i de lâAgustí gran sapastre, âla gent que es lleva quan encara és de nitâ? i que sabem ben cert, malgrat els pesi als rics i poderosos, que âla remor persisteixâ?. Miquel Martí Pol no ha mort ni morirà mai, perquè ell va assumir la veu del seu poble i, tal com deia Estellés, és i serà poble.


Jordi Martí Font, filòleg i secretari de Comunicació de la CGT de Catalunya

www.cgt.es/cgtcatatalunya
Sindicato Sindicat