Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: @rtivisme
Martí i Pol no ha mort
11 nov 2003
És mentida que Miquel Martí Pol hagi mort. Un poeta del Poble mai no mor, perquè és poble i aquest mai no mor.
‘Aquesta remor que se sent’

Dimarts 11 de novembre del 2003. Passada la tempesta i la pluja que ha esbandit el cel, la llum del migdia llarg ens ha portat la notícia –estúpida notícia que cal donar perquè ha passat però que alhora és mentida- de la mort del poeta Miquel Martí i Pol. I ja està. O no del tot. O gens ni mica. Qui ho ha dit que s’ha mort? Un periodista? Un teletip? Una pantalla de televisió? Mentides.
    Un poeta no mor mai. Moren els homes, moren les dones, grans i petites, alts i baixos, burgeses i obreres, grossos i esprimatxats, d’accident i de malaltia, tothom es mor... però un poeta?, un poeta com Martí i Pol mai no mor. Perquè un poeta que dóna veu, que ens dóna, que ens ha donat i ens donarà veu... reviu cada cop que ens el fem nostre a través de la lectura, cada cop que obrim els seus llibres i passem pàgines apressadament o a poc a poc, cada cop que ens concentrem en una paraula i ens hi sentim reconfortats, cada vegada que la nit se’ns fa dia i el sol ens ve a dir que ja n’hi ha prou de llegir i que avui tornarem a treballar amb son de no haver aclucat l’ull...
    I si a més el poeta ens parla des de nosaltres, des de la nostra pròpia classe (l’obrera), des de la nostra pròpia sensibilitat (la humana) i amb la nostra pròpia llengua (la catalana), aleshores ell i nosaltres som el mateix i per tant la mort del cos és només una anècdota.
    Martí i Pol va ser la meva porta d’entrada al món de la lectura de poesia, un món en què els sentiments del món es fonen amb els propis i acabes esdevenint part conscient de la humanitat que es fa i respon les mateixes preguntes arreu del planeta, sobre l’amor, sobre la mort, sobre la vida i sobre tot el que d’una forma o altra ens preocupa, ens il·lusiona i ens dóna l’empenta necessària per continuar endavant.
    Però, a més, Martí i Pol és la veu d’una classe, d’un poble que mai on havia tingut poetes i que es retrobava, en la nostra llengua, amb una generació –en la qual es trobava ell- als anys setanta que volia parlar ras i curt per a tothom, venint des dels mateixos orígens socials dels suposats lectors. En els segles anteriors, l’ofici de poeta estava reservat a qui tenia el neguit amb inspiració o treball però també, i sobretot, la vida solucionada. És a dir, la poesia la conreaven els rics o alguns dels rics i això, tot i que hi ha qui s’entesti a dir que no volia dir res més que això jo crec que condicionava completament el resultat final. Amb Martí i Pol, una nova generació de treballadors passava a expressar-se i a parlar des de la seva pròpia classe, que és la classe de la majoria de la població. I ho feia amb una sensibilitat exquisida però també amb un llenguatge a l’abast de la majoria, parlant en molts casos de moltes de les coses que preocupen a la majoria, sense abandonar per això ni la sensibilitat ni la poesia pròpiament.
    I només cal recordar “La fàbricaâ€?, “El pobleâ€? o “Vint i set poemes en tres tempsâ€?, que potser no són els més representatius però sí els que em van apropar el poeta a mi, per entendre que queden ben lluny les maneres dels noucentistes i fins i tot dels modernistes rebels que malgrat la seva rebel·lia acabaven sent, en la seva majoria, part de la classe de la qual renegaven estèticament i social. Pol parla per al seu poble i per a la seva classe i ho fa amb una sensibilitat que es desplaça al llarg dels anys en els temes i en les actituds, però que hem de recordar com a pròpia, perquè avui mateix ja hi ha qui menysprea aquesta part de la seva obra i se centra en el que va escriure a partir dels vuitanta, molt lloable també però que no ens ha de fer oblidar que abans de ser ungit com a poeta nacional (de totes i tots) l’autor de Roda de Ter va ser –i és- l’escriptor de la classe obrera, l’escriptor dels qui hem heretat “l’esperança dels avis i la paciència dels paresâ€?, de la Rita Carambell i la Soledad González i de l’Agustí gran sapastre, “la gent que es lleva quan encara és de nitâ€? i que sabem ben cert, malgrat els pesi als rics i poderosos, que “la remor persisteixâ€?. Miquel Martí Pol no ha mort ni morirà mai, perquè ell va assumir la veu del seu poble i, tal com deia Estellés, és i serà poble.


Jordi Martí Font, secretari de Comunicació de la CGT de Catalunya

Comentaris

Re: Martí i Pol no ha mort
11 nov 2003
"i via fora! que tot estar per fer i tot es possible"
Re: Martí i Pol no ha mort
11 nov 2003
"i via fora! que tot estar per fer i tot es possible"
Re: Martí i Pol no ha mort
11 nov 2003

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d’un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s’ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d’un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

1

Pensem-la clara aquesta quietud

que escampa tants de ressons impensats;

pensem-la clara i suggerent, que ens ompli

l’espai concret d’ara mateix, l’espai

en què no hi ha cap mena de sorpresa

i tot és vell, i trist, i necessari.

 

Vam girar full temps ha, i alguns s’entesten

a llegir encara la mateixa plana.

2

Potser el secret és que no hi ha secret

i aquest camí l’hem fet tantes vegades

que ja ningú no se’n sorprèn; potser

caldria que trenquéssim la rutina

fent algun gest desmesurat, alguna

sublimitat que capgirés la història.

 

Potser, també, del poc que tenim ara

no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap!

3

Molt lentament giravolta la sínia

i passen anys, o segles, fins que l’aigua

s’enfila al cim més alt i, gloriosa,

proclama la claror per tots els àmbits.

Molt lentament davallen aleshores

els catúfols per recollir més aigua.

 

Així s'escriu la història. Saber-ho

no pot sobtar ni decebre ningú.

4

Massa sovint girem els ulls encara

i el gest traeix angoixa i defallences.

L’enyor, voraç, ens xucla la mirada

i ens gela el moll del sentiment. De totes

les solituds, aquesta és la més fosca,

la més feroç, i persistent, i amarga.

 

Convé saber-ho i convé, d’altra banda,

pensar el futur lluminós i possible.

5

¿Qui sinó tots - i cadascú per torna -

podem crear des d’aquest límits d’ara

l’àmbit de llum on tots els vents s’exaltin,

l’espai de vent on tota veu ressoni?

Públicament i amb tota llei d’indicis.

 

Serem allò que vulguem ser. Debades

fugim del foc si el foc ens justifica.

6

Ni llocs ni noms ni espai suficient

per replantar l’arbreda, ni cap riu

que remunti el seu curs i ens alci el cos

per damunt de l’oblit. Tots sabem bé

que no hi ha camp obert per cap retorn

ni solc en mar a l’hora del perill.

 

Posem senyals de pedra pels camins,

senyals concrets, de fonda plenitud.

7

Compartirem misteris i desigs

d’arrel molt noble i secreta, en l’espai

de temps que algú permetrà que visquem.

Compartirem projectes i neguits,

plaers i dols amb dignitat extrema,

l’aigua i la set, l’amor i el desamor.

 

Tot això junt, i més, ha de donar-nos

l’aplom secret, la claredat volguda.

8

En clau de temps i amb molt de patiment.

Vet ací com podem guanyar el combat

que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.

En clau de temps i potser en solitud,

acumulant en cadascú la força

de tots plegats i projectant-la enfora.

 

Solc rera solc per mar de cada dia,

pas rera pas amb voluntat d’aurora.

9

Ni cap llevant luxuriós, ni cap

ponent solemne. Més ens val saber

que no hi ha grans misteris, ni un ocell

d’ales immenses que ens empari; res

d’allò que tants de cops han proclamat

amb veu mesella foscos endevins.

 

Posem la mà damunt la mà i els anys

conferiran duresa a cada gest.

10

Vam preservar del vent i de l’oblit

la integritat d’uns àmbits, d’uns projectes

en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.

I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa

malmet l’impuls de renovada fúria

que ens feia quasi delejar la lluita?

 

Del fons dels anys, crida, barbullent,

la llum d’un temps expectant i frondós.

11

Convertirem els silencis en or

i els mots en foc. La pell d’aquest retorn

acumula la pluja, i els afanys

esborren privilegis. Lentament

emergim del gran pou, heures amunt,

i no pas a recer de cap malastre.

 

Convertirem el vell dolor en amor

i el llegarem, solemnes, a la història.

Sindicat Terrassa