|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
dolor de llengua
|
|
|
per truita d´ou |
06 nov 2003
|
|
|
El dia 4 de juliol de 2003 el diari Avui va publicar un article dels professors de Filologia Catalana de la UAB, Vicent de Melchor i Albert Branchadell, que duia el títol de Més immigració, més català. En aquest article els autors desmenteixen la idea que la nova immigració sigui una amenaça per al català i defensen la tesi que els "novíssims catalans" -fórmula que utilitzen per referir-se als immigrants d'aquests últims anys-, són la garantia de la permanència i de la vitalitat futura de la llengua.
En aquest article no ens proposem definir-nos sobre el tema plantejat per de Melchor i Branchadell, sinó tan sols analitzar i rebatre un dels arguments que empren els autors per demostrar la tesi esmentada. L'argument en qüestió diu que l'arribada massiva d'immigrants a Catalunya durant el segle XX ha fet augmentar el nombre de catalanoparlants i, per tant, ha fet millorar la situació de la llengua:
"Estudis recents de la professora Anna Cabré sobre la demografia històrica de Catalunya a partir de 1900 fan notar que si durant el segle XX no s'hagués produït l'esmentat fenomen migratori, la població catalana no hauria sobrepassat l'any 1996 els 2,4 milions d'habitants. Ara bé, el cens de 1996 ens informava que Catalunya tenia 6 milions d'habitants, dels quals 4,5 milions sabien parlar en català. D'altra banda, diferents estudis sociolingüístics permeten afirmar que a finals del segle XX almenys la meitat dels catalans considerava que el català era la seva llengua i la feien servir habitualment. En qualsevol dels sentits del terme, doncs, podem dir que a Catalunya hi ha més de 2,4 milions de "catalanoparlants", que són els que li tocarien com a màxim en absència de la immigració espanyola del segle XX. Altrament dit: si actualment el català té el potencial demolingüístic que té és, en molt bona part, precisament, gràcies a aquells immigrants espanyols que l'havien de matar, i sobretot als seus fills."
El mateix argument ja havia estat emprat pel professor Jesús Royo ("El català progressa" Arguments per al bilingüisme). Royo el feia servir, igual que de Melchor i Branchadell, per refutar la tesi que el català es troba en perill de desaparèixer en un termini relativament curt de temps. L'argumentació de de Melchor i Branchadell està clarament relacionada amb la de Royo. A continuació reproduïm de l'esmentat llibre de Royo publicat el 2000 la citació següent:
"...Si segons l'Anna Cabré els natius per creixement natural a Catalunya ara serien 2.300.000, i els de llengua materna són tres milions, vol dir que hi ha un guany de 700.000 parlants de primera llengua, en cent anys. Però és que presumiblement, dels tres milions, dos milions són fruit de parelles mixtes! Si el català fos una llengua en recessió, actualment només el parlaria com a màxim un milió de persones, els fills de pares i avis catalans."
Tant de Melchor i Branchadell com Royo obvien un fet que és decisiu a l'hora d'establir una valoració sobre l'evolució de la llengua catalana i sobre la seva viabilitat futura: el percentatge de parlants del català dins de la societat catalana ha disminuït de manera sostinguda en el període comprès entre 1900 i el 2000, i no es pot dir que aquesta tendència s'hagi capgirat, ni tan sols que s'hagi ralentit, en els anys posteriors a la restauració de la democràcia a l'Estat espanyol, tot i que la societat catalana ha disposat en aquest període d'uns recursos que durant la dictadura franquista no tenia (escola, mitjans de comunicació, legislació, etc.).
Una comunitat de 2,4 milions d'habitants amb un 85% de catalanoparlants, faria viable la llengua catalana, mentre que un col·lectiu d'uns 3 milions de persones en una comunitat de 6,2 milions i amb una tendència a disminuir en termes percentuals, no garanteix la pervivència de la llengua. La raó és que, si la tendència a la baixada percentual no s'atura, arribarà un dia que el percentatge de catalanoparlants serà tan baix que aquests individus veuran molt restringides les possibilitats d'ús de la llengua i, per tant, deixaran d'utilitzar-la. En efecte, la comunitat catalanoparlant no viu aïllada, sinó que viu en contacte amb dues comunitats lingüístiques més grans i amb més poder polític, l'espanyola i la francesa. Catalanoparlants i hispanoparlants d'una banda, catalanoparlants i francòfons d'una altra, formen una societat única que s'organitza amb unes normes d'ús lingüístic que minoritzen el català i el subordinen a l'espanyol i al francès. D'aquesta manera, l'ús de la llengua catalana en aquesta societat en els àmbits d'ús no formals -que són els que mantenen viva una llengua- és cada cop menor. En la hipotètica societat de 2,4 milions d'habitants amb un percentatge molt majoritari de catalanoparlants, la major part de comunicacions interpersonals es farien en català. A la societat actual, on els catalanoparlants ja són menys del 50%, l'ús efectiu de la llengua, més enllà del nombre de persones que es declarin catalanoparlants o que sàpiguen parlar la llengua, queda molt reduït, perquè, com dèiem fa un moment, els catalanoparlants i els hispanoparlants es comuniquen diàriament un munt de vegades, i en cada ocasió utilitzen una llengua i no utilitzen l'altra.
Si deixem de banda aquell grup minoritari de persones que han elaborat una consciència lingüística que els substrau de les tendències generals, la majoria de la població, tant els catalanoparlants com els hispanoparlants, actua lingüísticament d'acord amb unes normes comunes que afavoreixen l'espanyol. Així, si el conjunt de la societat catalana el reduíssim a 5 elements, en el moment actual 2 serien catalanoparlants i 3 hispanoparlants. Si els catalanoparlants els anomenem C1 i C2, i els hispanoparlants E1, E2 i E3 les converses possibles entre dos individus són: C1-C2, C1-E1, C1-E2, C1-E3, C2-E1, C2-E2, C2-E3, E1-E2, E1-E3 i E2-E3. Doncs bé, amb les normes d'ús actuals, d'aquestes deu converses possibles tan sols una, C1-C2, està garantit que sigui en català, i encara amb reserves perquè en determinades circumstàncies -persones desconegudes, joves que viuen en ambients molt castellanitzats- fins i tot el contacte entre C1 i C2 pot produir-se mitjançant la llengua espanyola. Aquesta dinàmica d'intercanvi lingüístic serà així tant si el nombre de C és molt elevat com si és molt petit. Queda clar, doncs, que la pervivència de la llengua catalana no depèn del nombre total de catalanoparlants, sinó del percentatge que representen en la societat on viuen.
En el moment actual la població de Catalunya d'origen estranger supera les 300.000 persones, és a dir, un 5% de la població del Principat. Totes les enquestes confirmen allò que l'experiència diària ja ens havia fet intuir, és a dir, que el coneixement i l'ús del català per part d'aquest col·lectiu és molt més baix que el coneixement i ús de l'espanyol. Les raons d'aquesta situació són diverses:
1. Una part d'aquest contingent és d'origen sud-americà, i, per tant, una de les llengües amb què es troba a Catalunya -a molts indrets, la llengua hegemònica, i en tots els casos, la llengua en què se li adreça la població autòctona- coincideix amb la seva llengua familiar o amb la llengua oficial i hegemònica al seu país d'origen.
2. La tendència de la majoria de les persones que canvien de país és utilitzar la llengua que li imposa la necessitat d'ús per poder funcionar com a membre de la societat receptora. A Catalunya la situació no és uniforme, però a les zones urbanes més dinàmiques des en l'aspecte econòmic la llengua necessària i obligatòria és l'espanyol. En conseqüència, aquests nous ciutadans que viuen en aquestes zones -o sigui la gran majoria en termes absoluts- utilitzen l'espanyol i no el català.
3. A més de la necessitat d'ús, hi ha també un factor de tipus ideològic que influeix sobre els immigrants en l'adquisició de les llengües: es tracta d'aquell prejudici que diu que a cada estat li correspon una llengua i que la llengua de l'Estat espanyol és l'espanyol. Així, es genera una norma d'ús segons la qual tot ciutadà que canvia d'estat ha d'aprendre la llengua oficial i hegemònica de l'estat receptor, llevat que la necessitat d'ús imposi una altra llengua en una zona concreta d'aquest estat.
La combinació d'aquests factors fa que la majoria dels "novíssims catalans" esdevinguin usuaris de l'espanyol i no del català, i que, per tant, contribueixin a reduir el nombre percentual de catalanoparlants a la societat catalana.
Text extret de www.contrastant.org |
Comentaris
|
Re: dolor de llengua
|
|
per Castellar antifeixista |
06 nov 2003
|
Totalment d'acord:
de fet, si segons ens diuen , el català no fa més que millorar i guanyar terreny, perquè sempre em trobo jo amb els quatre gats que no el parlen? |
|
Re: Deixeu viure les sargantanes
|
|
per Quim Gibert, psicòleg |
06 nov 2003
|
Un dels esports favorits de gran part dels vailets de la meva generació era el d’apedregar gats. Deixar-los bornis, coixos o malferits era una manera divertida de combatre l’avorriment. D’altres perseguien sargantanes o bestioles que acabaven amb la cua escapçada o amb el cap esclafat.
Ve un dia, però, que molts d’aquests nois s’adonen de la crueltat que, sense solta ni volta, han emprat amb els animals. En comencen a ser conscients quan esdevenen empàtics amb el dolor dels altres, encara que en aquest cas estiguem parlant de gats de carrer. Posar-se a la pell de l’altre, sobretot quan aquest pateix, és un aprenentatge que desenvolupa la nostra sensibilitat, és a dir que ens humanitza. Tant és així que el psicòleg Carl Jung sosté que no és possible prendre consciència de les coses sense dolor.
Amb el patrimoni lingüístic passa quelcom similar. La història de la humanitat és plena d’escenes sàdiques amb els parlants de pobles subjugats. I com en el món de la fauna, els maltractes lingüístics tampoc passen mai de moda. No fer els esforços suficients per normalitzar les llengües minoritzades de l’Europa del segle XXI és una forma de menyspreu contra els seus parlants. En siguin o no conscients els afectats.
A hores d’ara gairebé tots els estats europeus en són còmplices. I és que les polítiques lingüístiques estatals són d’allò més arbitràries amb les llengües dels seus territoris. N’exalten una, que rep els honors de llengua oficial de l’estat (en el cas espanyol és el castellà). I les altres simplement les toleren, però no les tracten amb el mateix respecte (el català en el Principat) o bé les ignoren (el català a la Franja de Ponent).
En aquest sentit la líder del PP Ana Mato assegurava, immediatament després d’haver votat el seu partit en contra de l’oficialitat del català a Europa, que la nostra llengua «no pot passar per damunt de l’espanyola a les institucions europees» (El Punt, 8-9-03). La dreta espanyola troba lògic que el català estigui per sota de l’espanyol.
És a dir, que el català pugui gaudir en el vell continent dels mateixos drets que el castellà és percebut amb recel i, per tant, bandejat. No se’n diu d’això racisme lingüístic?
L’educació que hem rebut és cabdal a l’hora de gaudir d’uns determinats valors. Tant és així, que molts europeus no saben que patir per l’esdevenidor d’una llengua en procés de
substitució forçada, com tantes n’hi ha a l’Europa contemporània, és patir per un valor tan important com el de la riquesa lingüística del planeta.
I és que des de fa segles hem estat instruïts per tal de no sentir dolor per la mort d’una llengua tan «regional» com la nostra. Hem viscut convençuts que un fet d’aquest estil no podia produir cap mena de dolor. I que altrament calia posar-hi pell morta. O bé autoanestesiar-nos, que és la pitjor de les anestesies.
No poder conviure en un ambient lingüístic lliure d’estrès genera malestar. La fragilitat lingüística del català a casa nostra és precisament analitzada, des d’un punt de vista emocional, per l’escriptor Enric Larreula en el seu darrer llibre Dolor de llengua. I és que els parlants que pateixen per una llengua que va de mal borràs poden tenir problemes físics, psicològics i socials. Larreula ens parla, entre d’altres coses, de catalans que no se senten a gust al lloc on viuen, ja que no es poden manifestar com són: «algú pot dir que no n’hi ha per tant, però saps el que representa intentar viure en català a Perpinyà, a Alacant, a l’Hospitalet o a s’Arenal de Mallorca?
La gent que no ho viu potser no se’n fa el càrrec del dolor que pot representar aquesta lluita constant; a més és un dolor mal comprès per la gent que no ho pateix (...) perquè quan intentes reivindicar entres en conflicte amb una societat que ja s’ha acostumat al fet que el català desaparegui» (Presència, 5-9-03).
Descobrir i ser solidaris amb la diversitat lingüística, sobretot amb la que corre alguna penúria, és un aprenentatge ric en vitamines ecològiques. Les mateixes que un dia ens van transformar en gent disposada a estimar les sargantanes. |
|
Re: El relleu
|
|
per Matthew Tree |
06 nov 2003
|
Ara ja fa uns mesos, l’amic Francesc Puigpelat va publicar un article al diari Avui sota el títol «L’agonia del català», en què anava al gra pel que fa a les possibilitats de supervivència d’aquest idioma. A les Illes Balears, per exemple, va descobrir que només un 14% dels menors de 29 anys parlen als seus fills en català (14%!). Pel que fa al Principat, citava un estudi presentat al Tercer Simposi sobre Ensenyament del Català a No Catalanoparlants, segons el qual un 60% dels nens catalans de 12 anys utilitzen el castellà en les converses amb els companys, el 34% el català i el 6% tots dos idiomes.
Puigpelat continuava: «En l’àmbit familiar, el 44% dels nens declaren que no utilitzen mai [el català], mentre que només el 27% el fa anar sempre. Què passarà amb el català a Catalunya quan la generació d’aquests nens de 12 anys governi?».
Bona pregunta. No estaria malament que hi hagués més articles tan francs i clars com el d’en Puigpelat, perquè hi ha una tendència generalitzada a donar per descomptat que el català sobreviurà passi el que passi. Al cap i a la fi, diu la gent, tenim premsa en català, escoles en català, mitjans de comunicació en català, llibres en català per a totes les edats, anuncis en català, fins i tot algun menú en català.
L’univers català sembla ben present, ben sòlid, doncs. Però tal com assenyala la Carme Junyent al seu llibre Vida i mort de les llengües (Editorial Empúries), un idioma es mor en dues generacions, és a dir, en el moment que una generació decideix no transmetre l’idioma considerat menys útil als seus fills.
I si el 60% dels nens de 12 anys a Catalunya fan servir exclusivament el castellà, no cal dir quin idioma consideraran menys útil quan arribin a l’edat de reproduir-se. Per inversemblant que pugui semblar ara mateix, es pot imaginar perfectament un futur pròxim en el qual el català haurà desaparegut en tant que idioma d’ús corrent.
A Televisió de Catalunya ara fan sèries on reposen fragments de programes ja clàssics de TV3, com ara «Curar-se en salut» o «La cuina dels Rovira». D’aquí a uns anys els hauran d’afegir subtítols, de manera que els nostres néts puguin entendre allò que els avis miraven en el passat, aquell passat estrany quan no es parlava «normal»? |
|
|
