|
|
|
Notícies :: guerra |
|
El videojoc com a arma de propaganda
|
|
|
per jotake |
02 nov 2003
|
|
ESCENIFICACIÓ DELS “SOLDATS DEL BÉ� |
D’una guerra del Golf a l’altra, l’analogia entre el videojoc i les operacions militars s’ha utilitzat per desrealitzar la violència del conflicte. Més enllà d’això, el vÃdeo lúdic s’ha convertit en un veritable instrument de propaganda polÃtica. Els jocs es multipliquen, posant avantatjosament en escena un soldat americà amb el qual s’ha d’identificar el jugador. Tant els fabricants com els responsables polÃtics subestimen aquest endoctrinament llampant.
El videojoc ja forma part del paisatge cultural. Per convèncer-nos només cal escoltar el discurs dels mitjans o el de la classe polÃtica. Durant la inauguració del pavelló numèric de Futuroscope a Poitiers, el Sr. Jean-Pierre Raffarin va defensar la indústria del vÃdeo i va anunciar la creació d’una escola nacional dels mitjans interactius, arribant fins i tot a parlar de “República numèricaâ€?.
A la primeria de la dècada dels noranta, durant la guerra del Golf, molts periodistes van descriure aquest conflicte com a semblant a un videojoc: ni una gota de sang, ni d’un iraquià , ni tampoc d’un americà a primer pla o en situació per contradir aquesta imatge de guerra neta, llisa com les imatges de sÃntesi que han il·lustrat la progressió de les tropes dels aliats a les cadenes de televisió. Aquesta concepció de guerra es reprèn a mitges paraules dotze anys més tard. El Sr. George W. Bush ho va expressar clarament el 6 de febrer del 2003 amb el seu famós “The Game is Overâ€? (‘el joc s’ha acabat’), astuciosament recuperat pel Sr. Jacques Chirac (“It’s not a game, it’s not overâ€?)(‘No és un joc i no s’ha acabat’). D’una manera més franca, un general de l’exèrcit americà parla de tà ctica militar extreta del videojoc Pac Man.
Aquests termes podrien agradar als fans del joc que trobarien aquà la prova que el seu oci preferit ja no es considera com un efecte de moda. Això seria un gran error de judici. A la boca dels militars i els seus Ãntims, aquestes referències només busquen minimitzar els horrors de la guerra. En el món virtual, ningú no resulta ferit; els morts no tenen famÃlia ni amics. Acostar el món real i virtual només apunta a desrealitzar els actes condemnables. Tot i que és cert que, aquesta vegada, en el tractament dels esdeveniments de l’Iraq, els periodistes s’han esforçat a explicar als telespectadors que aquesta nova guerra del golf no era un videojoc.
Si es mira la producció videolúdica actual, sembla ben clar que s’ha convertit en una eina de propaganda, una eina polÃtica com qualsevol altre mitjà . El videojoc no és només un oci innocent: es tracta d’un mitjà d’expressió. I, com a tal, és lògic que sigui utilitzat, desviat del seu primer objectiu com ho van ser i encara ho són, en alguns països, el cinema, la televisió, la rà dio o la premsa escrita. Aquesta utilització del videojoc per a fins polÃtics és més hipòcrita com més desconeguts siguin els seus codis i referents pel gran públic. Tothom sap el que és un videojoc, però pocs pares saben acompanyar els seus fills durant la descoberta d’aquest mitjà . La recuperació no és tan fà cil.
Els jocs de guerra s’ha desenvolupat molt rà pid, la incursió del real dins el virtual s’ha operat amb rapidesa amb la mediació del sÃmbol d’identitat nacional: la bandera. No es tracta de jocs de vocació històrica, com alguns wargames repeteixen la història del colonialisme, sinó més aviat de jocs orientats polÃticament, entre ells Conflict Desert Storm (‘Tempesta del desert’) en continua essent el sÃmbol.
El jugador se submergeix en una realitat de la guerra. No s’escull el camp: s’encarna el soldat americà o brità nic que té la missió d’alliberar l’Iraq del jou del seu dictador. La visualització del joc ens immergeix en el cor de l’acció, amb una informació clara: l’enemic és el soldat iraquià . A la seva sortida (el 13 de setembre del 2002 a Europa), el joc no va suscitar cap reflexió ni rebuig. Està en venda lliure, només desaconsellat per als menors de setze anys. Lluny de canviar les idees rebudes, situa el jugador en posició de defensor de l’ordre mundial.
La sortida de Return to Castle Wolfenstein (‘Retorn a la fortalesa Wolfenstein’) va ser més delicada. El jugador encarna un soldat americà durant la Segona Guerra Mundial. S’infiltra als castells nazis, creuant-se amb soldats SS i algunes creus gammades que es troben a les cantonades dels passadissos. Molts van creure que el joc propagava ideologia nacionalsocialista. La primera polèmica va esclatar el 1992, durant la sortida de Wolfenstein 3D, tatxat d’antisemita i de filonazi. El mateix argument que es va usar durant la sortida de Return to Castle Wolfenstein, el novembre del 2001.
És un debat fals: tant si es tracta de Conflict Desert Storm com de Return to Castle Wolfenstein, el punt de vista és partidari. Hi juga un soldat americà . La diferència essencialment és en el tractament. En el primer cas, la mort és asèptica i s’encarna el bé. En el segon cas, les representacions mòrbides aflueixen (ens trobem amb vÃctimes torturades) i el joc és molt realista, molt sagnant. En aquest sentit, Return to Castle Wolfenstein, encara que sigui una mica massa mòrbid, és molt menys propagandista que Conflict Desert Stormâ€?. La versió en lÃnia de Return to Castle Wolfenstein podria conferir-li una dimensió històrica remarcable, ja que es pot viure la realitat del desembarcament vist des del costat aliat o des del costat alemany.
Calderó: un joc desenvolupat per l’exèrcit americà i distribuït gratuïtament a Internet: America’s Army (). Va sortir el 4 de juliol del 2002, el jugador era un soldat americà . L’exèrcit proclama clarament les seves intencions, explicant que aquest joc té com a vocació atraure al major nombre possible de joves cap a la carrera militar. En efecte, per jugar, cal inscriure’s a la pà gina de l’exèrcit. Més d’un milió de persones ja ho han fet; d’aquestes, aproximadament unes 600.000 han acabat les missions d’entrenament.
Un punt de vista americÃ
Els desenvolupadors, presents per segon any consecutiu al Saló del Videojoc que té lloc a Los Angeles del 13 al 16 de maig del 2003, envoltats de militars autèntics amb armes carregades, van anunciar les evolucions futures del joc: la introducció de vehicles nous, missions noves i la presència de personatges civils dins el joc. Sempre preocupats per barrejar el virtual i el real, les persones que esperaven l’obertura de les portes van assistir a una simulació d’atac que va fer la divisió 101 de l’exèrcit d’aire davant les portes del saló. Aquestes demostracions s’han repetit dues vegades al dia durant tots els dies que hi ha hagut la iniciativa. L’exèrcit americà no s’ha parat aquÃ: també es podia admirar davant les portes de la Meca del videojoc dos nous enginys militars. Una incursió amb força que és qualsevol cosa excepte anodina.
L’exèrcit americà va contractar els programadors més dotats, va comprar els motors de joc més èxit, ha reclutat i entrenat les seves tropes amb el biaix del videojoc. Tot i aixà aquesta incursió polÃticament orientada continua sent poc discutida. El desenvolupador més gran i els editors continuen obrant en aquest sentit: des de l’inici de les operacions militars a l’Iraq, el 20 de març del 2003, Sony es va afanyar a registrar la marca Shock an Awe (‘Xoc i terror’) amb l’objectiu molt probable de desenvolupar un videojoc que en portés el nom! Poc després d’aquest anunci, un corrent de crÃtiques va empènyer Sony a abandonar la idea d’utilitzar la marca. Però no hi ha res que impedeixi al constructor, lÃder de mercat del videojoc, desenvolupar un joc sobre el tema de la guerra a l’Iraq. SCI, el desenvolupador de Conflict Desert Storm, ja ha anunciat que se’n preparava la continuació. El videojoc Back to Bagdad (‘Retorn a Bagdad’) tornarà a submergir el jugador en el conflicte del 1991, sempre des d’un únic punt de vista: el dels americans.
La submissió de la indústria del joc és evident, malgrat algunes produccions subversives i per aquest motiu considerades violentes i perilloses per a la joventut. D’aquesta manera els jocs GTA 3 i GTA Vice City (que figuren entre les millors vendes del món) han patit nombroses crÃtiques directes per part dels mitjans i dels governs. L’Estat de Washington, per exemple, ha adoptat una llei que sanciona amb una multa de 500 dòlars qualsevol mercader que vengui a un menor un videojoc on es pugui atacar un oficial de policia. Posar-se a la pell d’un soldat és acceptable, fins i tot recomanable; entrar en el rol d’un gà ngster que treballa per a la mà fia no ho és.
Tots els jocs una mica pertorbadors pateixen un veritable barrera de foc. Com per exemple Burnout, en què el jugador pilota un bòlid i ha de colar-se a gran velocitat pels circuits urbans, incitaria els automobilistes a fer el mateix a la vida real! State of emergency (‘Estat d’urgència’) ha estat acusat d’incitar els jugadors al motÃ. Per contra, no s’ataca els jocs de guerra propagandistes, ni tampoc els que escullen transvestir la història, com ara Iron Storm (‘Tempesta d’acer’), que situa el jugador a l’inici de la guerra de 1914–1918 i que, amb una pirueta escenarÃstica, explica que la guerra hauria durat fins el 1960.
El videojoc és un mitjà que té més de trenta anys, però la mitjana d’edat dels jugadors es troba al voltant dels vint anys. Tècnicament, ara es poden explicar històries molt més complexes que l’etern enfrontament entre el bé i el mal. S’ha d’imposar als artistes que ofereixin informacions i emocions diverses: aixà és com evolucionarà el mitjà , com van fer abans la literatura i el cinema. Però, per això, cal que els intel·lectuals deixin de mirar amb mals ulls els videojocs i no els considerin com un objecte que infantilitza. No actuar davant la deriva actual és acceptar que, al final, el videojoc es converteixi en una arma de propaganda silenciosa, amb milions d’exemplars distribuïts. |
