|
|
|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió |
|
Fem memòria
|
|
|
per ep! |
28 oct 2003
|
Testimonis escrits sobre les experiències viscudes pels independentistes catalans i catalanes detingudes en les ràzzies policials de 1992.
Informació més actualitzada a
http://www.republicavirtual.org |
Marcel Dalmau i Brunet
Les amenaces, tortures i vexacions de tota mena me les produïren a la Dirección General de la Guardia Civil de Madrid. A la caserna de Girona, malgrat el clima d'intimidació que hi regnava, em tractaren amb una certa correcció.
Vaig entrar a la Dirección General diumenge dia 5 de juliol a la matinada. Me'n van treure per dur-me a l'hospital la matinada següent. Les sessions de tortura a què em sotmeteren consistiren bà sicament a fer-me estar hores i hores de genolls damunt el sòl on hi havia una mena d'estelles que se'm clavaven a la carn. Arran d'això se m'arrancà la pell dels genolls. Em col•locaren les mans a l'esquena i una bossa de plà stic al cap que un o dos torturadors m'anaven estrenyent al voltant del coll produint-me una angoixosa asfÃxia. Mentrestant, altres torturadors, de cinc a vuit, em colpejaven fortament per tot el cos (al cap, al ventre, als testicles). Eren puntades de peu, cops de puny i també cops amb objectes, amb un llibre. és a dir, mentre m'ofegaven amb la bossa de plà stic rebia una veritable pluja de cops i de crits. Entre els crits hi havia constants insults contra Catalunya i les catalanes i catalans d'un contingut racista i masclista. Durant la tortura el cap em quedava negat de suor. A vegades em tiraven fum a la bossa abans d'estrènyer-la, també cremaven amb una cigarreta l'extrem interior de la bossa per tal que aspirés el fum del plà stic cremat. Aquesta tortura me la infligiren repetidament al llarg de sessions interminables.
El mateix terror que provoca sentir uns agents que gaudeixen asfixiant-te i colpejant-te forma part d'aquesta tortura. També m'obligaren a posar-me als testicles un fil elèctric que tenia tres terminacions. Van estar una llarguÃssima estona intimidant-me i dient-me bestieses de contingut sà dic al voltant de temes sexuals. Durant aquesta tortura les vexacions de tota mena i el terror van ser interminables, permeteu-me que m'estalviï de descriure-la amb més detall perquè en recordar-ho se'm reprodueixen els efectes d'aquesta experiència terrible.
Entre sessió i sessió, quan paraven per descansar, em tancaven en una cel•la. Aquests intervals no passaven mai dels vint minuts.
Després de l'última sessió de tortura abans que intentés suïcidar-me em digueren que la Carme, la meva companya, també estava detinguda i que la portaven cap a Madrid, i que podria sentir els seus crits en "so estèreo" quan la torturessin tal com havien fet amb mi. Si bé jo ja feia hores que estava destrossat, això em va deixar absolutament abatut. Amb tot el que m'havien fet i em feien jo no tenia cap dubte sobre la veracitat de les seves intencions.
Al cap d'una estona d'estar a la cel•la, a causa de l'estat en què em trobava i amb una perspectiva immediata encara més horrible i monstruosa, vaig veure'm empès al suïcidi. Mai en la meva vida havia pensat a suïcidar-me, però aquà se'm va presentar com una necessitat (no podia més) i com una resposta a tanta crueltat i vexació. Com que no tenia res amb què suïcidar-me vaig llençar-me corrents de cap contra la paret. Vaig quedar immòbil a terra, amb el cap que em donava voltes. Em trobava semiinconscient. Seguidament entraren un grapat de guà rdia civils molt esverats. Un d'ells va ventar-me un seguit de coces, els seus col•legues l'aturaren. Jo no em podia moure. Estaven molt neguitosos, no sabien què fer. Jo vaig perdre el coneixement. Em portaren a un hospital. Els agents que allà em custodiaven es van portar amb correcció. Jo estava molt desorientat. Pensava en la Carme, però cap dels vigilants no sabia o no volia dir-me res sobre ella. A l'hospital vaig tenir una visita llampec d'un individu que proferia amenaces contra mi i la meva famÃlia si gosava parlar de les tortures, tot recordant-me que jo ja sabia "què" havia de declarar. I que si no deia allò que ells volien que digués, tot el que havia passat no seria res comparat amb el que em passaria a mi, a la Carme i a la meva famÃlia.
Ben entrat el vespre es presentaren mitja dotzena de guà rdia civils a l'habitació de l'hospital, on ja n'hi havia dos amb una mà quina d'escriure i un advocat d'ofici que prà cticament ni em va fer cas. Em prengueren declaració des del llit, i l'endemà al matÃ, quan encara em sentia atordit i marejat i tenia serioses dificultats per desplaçar-me, em portaren a declarar a l'Audiència Nacional. Durant el trajecte vaig preguntar per la Carme però ningú em va donar cap mena d'explicació. Pensava el pitjor. Vaig relacionar la seva sort amb les amenaces que havia rebut a l'hospital.
Ja per acabar, i a causa de les amenaces rebudes de forma repetida i insistent per part de funcionaris de l'estat espanyol, responsabilitzo el ministre espanyol de l'Interior i a la Dirección General de la Guardia Civil de qualsevol dany o agressió que rebi la meva dona, qualsevol membre de la meva famÃlia o jo mateix.
------------------------------------------------------------------------
Xavier Ros
Membres de la Guà rdia Civil em van agafar el dia 7 de juliol cap a dos quarts de nou del vespre tot sortint de casa. Em van dur a Girona. Durant el trajecte em van colpejar la cara i el clatell mentre em feien preguntes. A Girona, a la caserna em van fer despullar, em posaren cara la paret i em donaren cops. Em van fer caure i a terra seguiren colpejant-me. L'endemà , de bon matÃ, comencen a insultar-me, em posen en una cel•la, em cobreixen amb una manta per evitar que els cops deixin senyals, em fan agenollar i em colpegen al cap, al clatell, a l'esquena, a l'estómac i a les cames molt més intensament que el dia anterior. Em demanen per un zulo. Per aturar la pluja de cops els dic que els portaré a un lloc de la muntanya. Excaven unes quantes hores i no apareix res. M'amenacen de mort amb una pistola. Tornem a Girona i es passen el viatge colpejant-me. El mateix dia em porten a Madrid, arribem a la matinada. Després d'esmorzar em posen en una cel•la de cara a la paret. Sessió de preguntes i cops de puny durant tot el matÃ. A la tarda em van posar una bossa de plà stic al cap dues vegades per provocar-me l'asfÃxia. Em van colpejar repetidament amb una mena de porra de plà stic a l'esquena, al cap i al clatell.
Em van fer estar unes quantes hores dret a la cel•la, a causa del cansament em vaig adormir i com a cà stig per haver-me adormit em van picar amb una porra a l'esquena durant una bona estona.
Al dia següent, es repeteixen totes les tortures abans esmentades. Em fan fer flexions i m'amenacen d'aplicar-me la "mà quina". Tot plegat amb crits i insults personals i contra Catalunya, i amb amenaces contra la meva famÃlia.
Durant l'interrogatori em deien allò que havia de declarar. Em feien aprendre de memòria la resposta que ells havien triat i me la feien repetir diverses vegades. Em deien que si no responia el que ells em deien m'anirien torturant.
A l'Audiència Nacional, abans de declarar davant del jutge se'm va permetre parlar amb l'advocat. L'advocat em va dir que signés tot allò que la Guà rdia Civil m'havia fet dir mitjançant les tortures. Em va assegurar que el jutge li havia dit que signant aquella declaració em deixaria en llibertat sota fiança, com aixà va ser.
Xavier Ros, 29 de juliol de 1992
------------------------------------------------------------------------
Xavier Puigdemont
Em van agafar cap a les sis de la tarda del dia 7 de juliol en el meu lloc de treball. Em van portar a la caserna de Girona. Em van insultar i em van donar uns quants “clatellots�, però res greu.
Em van dur a Madrid. Vam arribar a la matinada. Durant els interrogatoris em taparen els ulls amb una mena de cinta de plà stic. Em feien posar dret de cara a la paret i em feien preguntes mentre m'anaven colpejant per tot el cos.
Em van amenaçar amb l'aplicació d'elèctrodes. D'aquesta tortura en deien la mà quina. Jo els vaig dir que patia asma, però ells se'n van riure. Em van dir que el forense els havia dit que jo podia resistir 3600 W i que si no ho suportava la culpa no era seva, sinó del metge forense per no assessorar-los prou bé. Els seus comentaris eren d'un gran cinisme sà dic. Jo estava atemorit. Em posaren una mena d'objectes a les mans, com unes varetes. No puc precisar-ho millor perquè continuava amb els ulls tapats. Mentre jo tenia a les mans aquells objecte ells discutien sobre si abaixar o no abaixar la palanca. Jo estava atemorit. Em volien donar a entendre que discutien sobre la possibilitat d'electrocutar-me.
Em van amenaçar de fer-me la banyera. Ja se m'enduien a fer-me la tortura però de sobte va aparèixer l'agent "bo" i els ho va impedir. Em van fer sentir les veus dels meus companys detinguts.
Em van posar dues vegades la bossa de plà stic al cap. la segona vegada van estrènyer molt fort mentre m'anaven colpejant de forma ininterrompuda per tot el cos.
Durant els dies que va durar la detenció no vaig menjar ni dormir. Em vaig aprimar set quilos. Mai a la meva vida havia sentit tant de terror. Durant la declaració vaig signar tot el que ells em van dir davant la por que es repetissin les tortures. Em van dir que com que jo tenia un historial net no m'havia de preocupar, que si signava podria sortir.
Xavier Puigdemont, Girona, 29 de juliol de 1992
------------------------------------------------------------------------
Xavier Alemany
Em van agafar a l'Estartit a les 5 de la tarda del dia 7 de juliol. Em van dur a la caserna de la Guà rdia Civil de l'Estartit. Uns agents em van colpejar mentre em preguntaven per un amagatall d'armament. Em posaren una mena de passamuntanyes que em tapava els ulls. Al cap d'una estona em van portar a Girona. Durant el viatge em van amenaçar de parar el cotxe i "escarmentar-me". A Girona, a la caserna, no em van agredir fÃsicament.
A Madrid, a la matinada, a poc d'arribar, vaig demanar per anar al wà ter, m'hi van conduir i un cop a dins no em deixaren orinar. Em feren fer flexions durant molta estona enmig dels excrements i l’orina. Al matà va ser el primer interrogatori, em deien que reconegués tot allò que ells anaven dient. Jo m'hi negava perquè era mentida. Ells m'anaven colpejant a l'esquena, al cap, al clatell i a les cames. La sessió va durar tot el matÃ. M'amenaçaren de posar-me corrents elèctrics. A la tarda, em posaren una bossa de plà stic al cap dues vegades. Em tiraven fum de cigarreta a dins de la bossa per augmentar la sensació d'asfÃxia. El primer cop que em posaren la bossa vaig estar a punt de perdre el coneixement.
Al dia següent em van colpejar amb un objecte que semblava una guia de telèfons enrotllada, en forma de tub. Em van fer agenollar i em col•locaren els dits dels peus de forma que no pogués recolzar el pes del cos en el peu, sinó que tot caigués en els genolls. mentre estava de genolls em colpejaren molta estona per tot el cos. Els insults, les amenaces, les coaccions es van repetir una vegada i una altra.
L'endemà vaig signar la declaració. La Guà rdia Civil m'obligà a repetir allò que ells havien decidit que digués sota amenaça de noves tortures.
Xavier Alemany, Girona, 29 de juliol de 1992
------------------------------------------------------------------------
Eduard Lòpez
Sóc detingut el dilluns dia 6 de juliol —aproximadament a dos quarts de dotze de la nit— i traslladat amb els ulls tapats a una caserna de la Guà rdia Civil de la qual en cap moment no arribaré a conèixer ni tan sols la ubicació. Al moment de la detenció, realitzada al portal de casa quan vaig baixar reclamat pel porter automà tic per veure una suposada "amiga de Vic", em llancen una jaqueta al cap, m'entren en un cotxe i no se'm revelen els motius del meu arrest —em diuen "Sabes a qué venimos, verdad?"—. Sols quan arribo a la sala d'interrogatoris se m'informa que estic detingut per la meva suposada relació amb Terra Lliure i se'm llegeixen els drets. Signo un document en aquest sentit.
A la primera nit d'interrogatoris vaig rebent els primers cops de mà al clatell i alguna esporà dica puntada. Em fan estar constantment de peu, amb els ulls embenats i de cara a la paret. Fins a l'arribada del matà —ho identifico pels primers ocells— no se'm permet seure.
Començo a sentir el brogit de guà rdies que s'incorporen a la feina. Els interrogatoris s'endureixen. Augmenten els cops. Identifico una persona com a mà xim responsable del meu interrogatori. Quan vol, parla en català —amb un fort accent castellà — tot i que em prohibeix la utilització d'aquest idioma. —"Aquà hay gente que no lo entiende"—. Ell mateix s'encarrega de donar-me cops de puny als ronyons i d'incitar-me a "confessar" quan em comencen a aplicar el que ells qualifiquen de "mà quina de pensar" —una bossa de plà stic col•locada al cap que impedeix de respirar i acaba per provocar ofegament.
M'amenacen amb fer "la banyera" i amb ficar el meu cap en una tassa de wà ter. Durant la meva estada a Barcelona no em permeten de dormir ni em donen res per menjar. Esporà dicament —"si em porto bé"— em deixen beure algun got d'aigua. Em duen al lavabo dues vegades: la primera el matà de dimarts i la segona a la tarda, poc abans de ser traslladat a Madrid.
El trasllat a Madrid s'efectua amb un furgó. Durant tot el viatge vaig emmanillat i amb els ulls tapats. Em sembla, —no ho podria assegurar— que som tres els detinguts que som traslladats. El furgó pren una gran velocitat i fins i tot tinc por que no es pugui produir un accident.
Arribem a Madrid. Em deixen en una cel•la sense llum i amb un llit amb dues mantes. Sento crits esfereïdors procedents del pis de dalt. De seguida em porten a interrogar. Comença un veritable calvari. M'apliquen una bossa de plà stic al cap i, en ofegar-me, me l'arrenco amb certa violència. Enfurismats m'emmanillen les mans al darrere i me'n continuen aplicant. Em fan posar de genolls —un d'ells se m’asseu al damunt— amb més bosses al cap i amb una contÃnua pluja de cops al cap. Em donen puntades i cops de puny. Lluito i aconsegueixo incorporar-me mÃnimament diverses vegades. M'amenacen a aplicar-me electricitat si no "col•laboro" i al mateix temps un d'ells recorre els meus braços amb la punta dels dits. Ignoro durant quant de temps es perllonga la sessió. Identifico el guà rdia que sap parlar català com la persona que porta la veu cantant. És ell qui dóna l'ordre que em deixin seure en una cadira i em demana si vull un got d'aigua. Quan em baixen altre cop a la cel•la em fan estar dret de cara a la paret. Tinc molta son i em sembla defallir. De tant en tant els guà rdies obren la reixeta de la porta de la cel•la per comprovar que no hagi caigut en la temptació d'estirar-me al llit.
La resta d'interrogatoris —efectuats pel que parla català acompanyat d'un noi més jove— seran un constant "repàs de cara a l'examen" a partir de les falsedats que em fan dir en aquest primer interrogatori. M'intimiden amb el soroll produït per bosses de plà stic i continua, encara que no amb un ritme tan intens, la pluja de cops al cap.
Al cap d'unes hores del primer interrogatori em fan passar a una habitació on una dona se m'identifica amb un carnet del Colegio de Forenses de Madrid. Prèviament m'han retirat la bena dels ulls. Em demana si em medico, si tinc malalties contagioses, etc. Em fa una revisió i comprova que tinc una ferida al genoll. En pren nota, però, tot i que li nego que la meva detenció hagi estat violenta, no em pregunta com s'ha produït la ferida. En preguntar-me quin és el tracte que estic rebent de la Guà rdia Civil m'encongeixo d'espatlles i la miro als ulls. Ella abaixa els seus. Com a comiat em recomana que, tot i el mal trà ngol, no deixi de menjar. Segons ella, em convé.
Poc després arriba el "sopar". és la primera cosa que puc menjar des de l'inici de la detenció. A partir d'aleshores la qüestió culinà ria s'anirà normalitzant.
Dijous al matÃ, un guà rdia entra a la cel•la i em fa signar un paper del jutge segons el qual se'm prorroga l'aïllament durant 48 hores més.
Els meus interrogadors m'adverteixen que aviat em faran pujar a parlar amb "uns amics seus". Sembla ser que es refereixen a la meva futura declaració policial. Al darrer interrogatori ja no hi assisteix el que sap parlar català . Me'l fa el que sembla més jove.
La matinada de dijous a divendres em fan pujar a declarar. Prenent un camà diferent del que condueix a l'habitació on acostumen a interrogar-me. Trobo un escrivent, un guà rdia de paisà que em fa les preguntes i, asseguda a la meva esquerra una dona que no diu res. Quan demano qui és, el guà rdia m'ensenya un carnet que la identifica com a advocada del Colegio de Madrid.
Em diuen si vull declarar. No sé què fer i tinc por. Responc que sÃ. Mentre declaro se senten gemecs procedents d'una habitació propera. L'advocada no diu “ni piuâ€?. El que em pregunta s'aixeca i obre la porta del passadÃs, diu que fa molta calor i que vol que corri l'aire… Al cap d'una estona el reclamen fora, desapareix i quan retorna em formula una nova pregunta. Acabo per declarar substancialment el que els meus dos "instructors" m'exigien.
L'endemà em porten a l'Audiència. Cap al migdia passo al despatx del jutge. Em fa les preguntes a partir de la meva declaració policial. Nego la part més patentment falsa i, tot i que voldria matisar una mica algun altre aspecte de la meva declaració, no vull passar per mentider i "vivales" davant el jutge. Em fa molt de respecte. Denuncio les tortures a què he estat sotmès i en pren nota. Prèviament, quan era a la cel•la de l'Audiència, un forense ha pres nota de la meva ferida al genoll i li he explicat el seu origen.
Barcelona, 13 de juliol de 1992
------------------------------------------------------------------------
Vicent Conca
Em dic Vicent Conca i Ferrà s, sóc militant de l’MDT des de fa anys. El passat 1 de juliol de 1992 vaig ser detingut cap a les 8 del vespre a la seu de l’MDT de Barcelona. Em va detenir la Guà rdia Civil, la qual em traslladà a una de les seves comandà ncies de Barcelona o rodalies. No puc saber quina era perquè tenia els ulls tapats o embenats. L'endemà em conduïren en cotxe cap a Madrid, però tampoc no sé exactament a quin lloc. En aquest lloc vam romandre fins a la nostra declaració davant el jutge de l'Audiència Nacional.
Durant tot el perÃode de detenció, gairebé quatre dies, vaig estar incomunicat i no vaig tenir cap possibilitat de tenir contacte amb cap familiar o advocat. Això permeté que la Guà rdia Civil actués amb tota impunitat i em sotmetés a tota mena de tortures, amenaces, pressions i humiliacions.
Tot seguit detallaré aquests fets per tal que tothom se'n faci cà rrec:
Vaig ser interrogat constantment durant gairebé tres dies. En aquests interrogatoris no vaig poder veure qui em torturava perquè sempre tenia els ulls tapats amb una bena o amb les meves mans. Durant aquestes sessions vaig poder sentir els crits dels meus companys, que estaven essent torturats en habitacions contigües.
Els cops efectuats amb les mans afectaren el meu cap, el coll i l'esquena (la part superior). Aquests cops foren constants durant els interrogatoris i només s'acabaren quan vaig declarar davant la Guà rdia Civil. Els agents que em colpejaven podien ser un o, com solia succeir, tres o quatre alhora.
Durant un dia (el primer de la meva detenció) no vaig dormir ni menjar. Una altra nit, la tercera, em despertaven contÃnuament i m'obligaven a posar-me dempeus o a fer flexions. La segona nit vaig dormir poques hores, encara que no em van trencar el son. Només la quarta nit, la del dissabte a diumenge, se'm va deixar tranquil, ja que havia declarat el que ells volien.
En els intervals que hi havia entre un interrogatori i un altre, em forçaven a estar dempeus i, de vegades, a fer flexions. Tot això impedia que durant el dia pogués descansar.
Se'm va aplicar nombroses vegades el mètode de la bossa per tal de provocar-me l'asfÃxia. Les bosses, segurament de brossa, cobrien el meu cap i la part superiors del meu cos; només en alguna ocasió feren ús d'una bossa que cobria prà cticament tot el meu cos. Aquest sistema de tortura anava acompanyat de cops al coll, al cap i també, encara que menys, de cops a l'estómac.
En tres ocasions em van submergir tot el cap en aigua per ofegar-m'hi. No vaig poder veure on era l'aigua perquè em tapaven els ulls. Aquest mètode era anomenat per ells com a "la banyera".
Em posaren un revòlver diverses vegades (al cap i a la boca) tot amenaçant-me de matar-me si no responia el que ells volien. Igualment m'amenaçaren de dur-me a una muntanya i matar-m'hi. Tot assegurant que això ja havia passat moltes vegades i ningú no se n'assabentava
Altres tipus d'amenaces foren la de torturar i agredir sexualment la meva companya, de qui afirmaven que també era detinguda; la de torturar encara més els meus companys detinguts; i la de fer-me empassar aigua mitjançant un tub fins a ofegar-me.
Abans de la declaració davant la Guà rdia Civil, realitzada dissabte dia 4 a la tarda, m'advertiren que si no responia el que ells m'havien dit o no signava la declaració, tornarien a torturar-me i repetirien el procés tantes vegades com calgués. Vull esmentar el fet que l'advocat d'ofici davant el qual vaig declarar aquell dia i amb el qual no vaig poder parlar va afirmar dos o tres cops que jo feia mala cara. Tot i això vull remarcar la relativa indiferència dels dos advocats d'ofici que em van assistir, un en la declaració i l'altre en la identificació de fotos.
Diumenge al matÃ, un guà rdia civil ens va dir des del passadÃs de les cel•les que si denuncià vem tortures ja ens trobarÃem algun dia al carrer i ens podria ocórrer algun accident.
Els insults (marcadament masclistes, en molts casos) contra la meva persona, la meva companya, la meva ideologia, el poble català i els seus sÃmbols foren constants durant tot el perÃode de la meva detenció. D'altra banda, se'm forçà a cridar consignes com "Viva España", "Viva la Guardia Civil" o a comptar en veu alta fins a cent en espanyol.
Per acabar aquesta enumeració m'interessa de remarcar l'interès que mostrà la Guà rdia Civil a detenir i, sobretot, a torturar Carles Castellanos. Les al•lusions que hi feien els agents eren constants i reiteratives.
Vull insistir en el fet que les tortures fÃsiques cessaren prà cticament un cop vaig fer la declaració policial, dissabte dia 4 a la tarda, és a dir, un cop havien aconseguit una declaració autoinculpatòria. A partir d'aquest moment els maltractaments quedaren reduïts a amenaces, insults i vexacions.
Per tot això, la declaració que vaig fer davant la Guà rdia Civil no té cap validesa i només em ratifico en la que vaig efectuar a l'Audiència Nacional. Un estat que necessita sistemà ticament de la tortura per eliminar el que considera els seus enemics polÃtics no pot ser considerat democrà tic.
Alcalá-Meco 14 de juliol de 1992
------------------------------------------------------------------------
Jaume Oliveras
Vaig ser detingut per dues persones, una d'elles apuntant-me amb una pistola, a dos quarts de set de la tarda del dimecres dia 1 de juliol de 1992 quan sortia del local de la Ronda de Sant Pere; em van fer pujar a un cotxe identificant-se posteriorment com a membres de la Guà rdia Civil i dient-me que estava sota la llei antiterrorista per ser acusat de pertà nyer a Terra Lliure.
Durant el trajecte fins a la caserna de la Guà rdia Civil vaig anar rebent continuats cops al cap; tenint que mantenir els ulls tancats i el cap entre els genolls, amb les mans emmanillades. Vaig estar una llarga estona dins una habitació; de seguida vaig exposar els meus problemes respiratoris ja que pateixo d'asma.
Després em van portar a una altra habitació on ja van començar els interrogatoris. Em van portar els dos esprais que necessito per l'asma; però prèviament vaig notar que es van dedicar a buidar-los pel soroll que sentia. Sempre anava amb una caputxa i un tros de bossa de deixalles amb cinta adhesiva als ulls i les mans emmanillades. A Barcelona em van amenaçar de fer-me la banyera diverses vegades.
A la matinada em van pujar en un cotxe i em van traslladar a Madrid, passant el trajecte emmanillat i el cap i els ulls tapats. Crec que, aproximadament, cap al mig dia vaig arribar a la caserna de Madrid i allà vaig passar la nit de dijous, divendres i dissabte.
A Madrid, els maltractes i amenaces van ser continuats. Només arribar ja van començar els nombrosos interrogatoris i de tant en tant em tancaven a una cel•la. Fins al dissabte a la matinada no em van deixar estirar una estona una mica llarga i vaig estar quasi sempre dret i amb els ulls tapats. ContÃnuament era traslladat de la cel•la a diferents habitacions on era interrogat.
A part d'aquest cansament i pressió psicològica vaig rebre cops al cap, al clatell, l'espatlla i l'esquena d'una forma continuada. Malgrat que quan era a cel•la i ho demanava, em donaven els medicaments per l'asma; de res em va servir ja que em van fer la "bossa" diferents vegades. Ficant-me una o dues bosses alhora i deixant-me sense respiració i en alguna de les ocasions introduint-me fum del tabac per dins.
Van estar a punt en força ocasions de fer-me la banyera, arribant només a tirar-me aigua per sobre. Una nit també vaig ser amenaçat amb els elèctrodes, passejant-me'ls per la cara i mostrant-me una cadira amb rodes on m'havien de lligar amb una bossa al cap per començar a donar-me cops. Psicològicament vaig quedar destrossat, sentint-me com un vegetal. Em van amenaçar que si no deia el que ells volien no els costaria res tirar-me al port del Masnou per ofegar-me. També van amenaçar i insultar la meva companya, amenaçant-me amb la seva detenció i volent-la implicar.
Van manifestar el seu especial interès en torturar en Carles Castellanos; fent-me repetir que jo era la seva mà dreta. Les dues declaracions policials que vaig tenir de fer i signar van ser una autèntica farsa. Abans de fer-les me les feien assajar quatre o cinc vegades i si no ho feia bé com ells volien, em tornarien a baixar per interrogar-me.
La primera declaració va ser dissabte a la tarda i abans de fer-la ja em van comunicar que tenia una pròrroga de 24 hores d'incomunicació; per tant havia de tornar a baix a la cel•la. Diumenge al matà vaig fer la segona declaració, havent de tornar a la cel•la abans de ser traslladat a l'Audiència. Algunes de les respostes en la declaració policial ja eren contestades pel mateix interrogador; els advocats d'ofici van mostrar un total desinterès pel cas, i per les declaracions que em van obligar a signar la Guà rdia Civil. Finalment, un cop a l'Audiència, vaig manifestar a la forense que havia rebut aquests maltractes i amenaces.
Alcalá-Meco, 14 de juliol de 1992
------------------------------------------------------------------------
Ramon Lòpez
Em dic Ramon Lòpez i Iglésias i sóc militant independentista des de fa anys. Tot seguit descriuré el meu pas pels soterranis de la comandà ncia de la Guà rdia Civil, a Barcelona i Madrid, a partir de la meva detenció a Barcelona fins a la declaració davant del jutge de l'Audiència Nacional de Madrid, amb la intenció que serveixi per donar a conèixer a l'opinió pública en general la prà ctica de TORTURES per part de les forces de seguretat de l'estat i perquè es facin les investigacions oportunes, si arribés el cas.
La meva detenció es va produir el dimecres 1 de juliol de 1992 cap a quarts de vuit del vespre. En aquells moments estava junt amb d'altres companyes i companys, a l'interior de la seu que l’MDT té a Barcelona, al carrer Sant Pere més Baix. Van entrar al local un grup de membres de la Guà rdia Civil vestits de paisà acompanyats d'un jutge i una secretaria i es disposaven a registrar el local, al mateix temps que demanaven la documentació a tots i totes les persones que érem a dins.
En el moment d'identificar-me em van agafar pel braç fins a la porta de sortida on una altra persona em va comunicar la meva detenció, mentre una altra em posava les manilles, i tres o quatre més em conduïren, cap a baix, a l'interior d'un cotxe. M'havien aplicat la llei antiterrorista, per tant restava incomunicat i sense dret a un advocat durant quatre dies.
Va ser a partir d'aquell moment que van començar els maltractaments. Durant tot el trajecte fins la comandà ncia de la Guà rdia Civil a Barcelona (Plana Major, 2∫ secció, 4∫ regió), un cop m'havien cobert el cap amb una bossa de plà stic, no deixaven de donar-me cops a la cara, al cap i a l'estómac, al mateix temps em proferien amenaces i insults contra la meva persona i famÃlia.
Els interrogatoris a Barcelona van durar tota la nit. Consistien fonamentalment en forts cops al cop, a la cara, a l'estómac i als genitals. Em van fer el mètode de tortura anomenat "la bossa", que consisteix a cobrir el cap fins a l'alçada del coll amb una bossa de plà stic de les escombraries de color negre, i prement fort produeix al cap de poc temps la sensació angoixant d'asfÃxia.
Al mateix temps que em feien "la bossa", em donaven cops al cap amb un llibre gruixut o una guia telefònica, la qual cosa en un primer moment em produïa una sensació de pèrdua de coneixement momentà nia tot restant agenollat al terra. A més a mes, les amenaces i insults eren constants. Una de les amenaces consistà en dir-me que em tirarien per un barranc després de matar-me, al mateix temps que tocaven una sina amb un objecte metà l•lic que podria simular o ser una pistola.
Tot això, resumit, és el que em feren fins al matà del 2 de juliol abans de fer el viatge en cotxe fins la comandà ncia de la Guà rdia Civil de Madrid.
Durant tot el viatge vaig dur els ulls embenats i no em van donar res de menjar, igual que tota la nit anterior. Un cop a Madrid, i des del mateix moment d'arribar, els interrogatoris no van deixar de produir-se, només amb l'interval de temps que hi havia entre l'interrogatori d'algun dels meus companys i el meu, encara que moltes vegades feien fins a tres alhora. En tot aquest temps, des de l'arribada del dia 2 de juliol fins a la declaració a l'Audiència Nacional, el dia 5 de juliol, les tortures, les amenaces i la humiliació a la meva persona van ser constants. La cel•la, situada als soterranis de l'edifici, era totalment fosca i la pudor feia l'aire irrespirable, més tard, en el moment d'obrir la porta i abans de tapar-me els ulls, vaig veure restes d'excrements humans a una banda de la cel•la.
Els mètodes de tortura eren tant de tipus fÃsic com psicològic .A més dels cops per tot el cos, però sobretot al cap i l'aplicació de "la bossa" en tot els interrogatoris, les amenaces eren tant de tipus sexual contra la meva companya, com contra la meva famÃlia i insults contra els catalans. Amenaces de mort contra la meva persona i l'aplicació d'altres mètodes de tortura, tot ensenyant-me, no visualment sinó per contacte, el que ells anomenaven "la banyera", que consistia en introduir-me el cap dins l'aigua fins provocar la sensació d'ofec i asfÃxia, i l'aplicació del que ells anomenaven la "mà quina de parlar", que no era una altra cosa que descà rregues elèctriques mitjançant l'aplicació d'uns elèctrodes, unes pinces en els genitals o en una altra part del cos.
Durant tot el temps, duia una bena als ulls, la foscor era un factor de gran tensió, no sabia on era, no veia ningú ni tampoc d'on venien els cops. En els interrogatoris n'hi havia els que més parlaven i feien preguntes i els que pegaven o torturaven, però hi havia moments que tots es posaven a donar-me cops i a cridar fort, amenaçant-me i insultant-me.
En una de les sessions, em tenien agenollat a terra i emmanillat a l'esquena i amb la bossa ben estreta al cap, mentre altres trepitjaven els meus peus i no paraven de donar-me cops al cap i ala cara. En aquell moment, quan se'm feia impossible de resistir més estona, em van venir una mena d'atac de nervis, després del qual vaig quedar estirat a terra agafat pels peus i l'espatlla mentre un agent deixava caure el pes del peu sobre la meva cara.
En altres ocasions deixaven que sentÃs com torturaven els altres companys, escoltant crits i cops, i em demanaven si entre aquests reconeixia els crits de la meva companya que l'estaven torturant i que depenia de mi que paressin de fer-ho, això ho acompanyaven del detall de tot tipus d'agressions sexuals que li estaven fent.
Durant tot el temps de la meva detenció no vaig poder seure ni canviar-me de roba, i només a partir del tercer dia em van donar de menjar.
En altres ocasions em van obligar a cridar consignes com "Viva la Guardia Civil" i d'altres per l'estil i contra el poble català .
Dissabte dia 4 de juliol, abans de pujar a declarar davant la Guà rdia Civil, em van amenaçar tot dient-me que si no declarava el que ells volien, anul•larien la declaració i em tornarien a torturar fins que declarés tal com ells volien. Diumenge dia 5, el mateix dia de la declaració a l'Audiència Nacional, abans de sortir de la comandà ncia de la Guà rdia Civil, vaig rebre una altra amenaça, si no em ratificava de la meva declaració i si declarava tortures i maltractaments davant el jutge, anirien a detenir la meva companya tot incloent-la en el sumari. Aquesta amenaça la tornaren a repetir en els soterranis de l'Audiència Nacional, abans de posar-me en mans de la Policia.
Tota aquesta declaració és un resum de tot el que he hagut de passar i de patir durant la meva detenció. Ben segur que em deixo detalls que la meva memòria no vol tornar a recordar, però puc assegurar que en cap moment he volgut dramatitzar en res de la meva declaració, més aviat al contrari, ja que és difÃcil d 'expressar en paraules els sentiments, el dolor, la crueltat, la degradació i el patiment.
Qualsevol estat o govern autoanomenat democrà tic i de dret que necessiti i faci servir la TORTURA com a prà ctica sistemà tica i com a instrument polÃtic, és un estat corrupte i podrit. Un estat sense cap legitimació ètica ni legal de cap tipus.
Ramon Lòpez i Iglesias, Alcalá-Meco, 15 de juliol de 1992
------------------------------------------------------------------------
Josep Poveda
Durant els dies que vaig estar en mans de la Guà rdia Civil (a la comandà ncia de Barcelona primer i a la de Madrid posteriorment),des del moment de la meva detenció a les vuit del vespre del dia 6 de juliol i fins al migdia del dia 8 de juliol que vaig passar a l'Audiència Nacional, vaig ser objecte de tortures i maltractaments que denuncio tal i com vaig fer en el seu moment. A continuació passo a detallar-les:
Des del moment de la detenció al meu domicili em van obligar a no veure la llum del dia i a mantenir els ulls tancats mitjançant unes benes lligades amb cinta adhesiva i també amb una caputxa.
Constantment vaig rebre cops de puny per tota la cara i cos amb el llom d'unes "guies telefòniques" i amb barres de ferro embolicades amb periòdics. Aquests maltractaments prà cticament no em deixaren senyal a excepció del nas, l'avantbraç i el coll.
Durant la nit de dilluns a dimarts m'obligaren a restar despert i vaig rebre contÃnuament, al llarg de tot el dimarts, amenaces de tortures que —segons ells— m'aplicarien tot seguit, tant sà com no ( la "banyera", la "mà quina"…). El trasllat, dimarts a la tarda, cap a Madrid fou en una “furgonaâ€? i amb l'obligatorietat de mantenir-me immòbil durant tot el trajecte, sota el pretext de deixar-me inconscient.
A Madrid, als calabossos de la Guà rdia Civil, vaig ser objecte de l'aplicació de l'anomenada "bossa" que m'aplicaren diversos cops durant tota aquella llarga nit de dimarts a dimecres. L'intent d'ofegar-me amb aquella bossa fou constant, també l'obligatorietat de restar dempeus tota aquella nit fou un altre dels maltractes que vaig rebre.
Psicològicament també puc explicar que vaig rebre amenaces sobre tortures de què podrien ser objecte amics allà presents, companys i familiars… Si no declarava exactament el que ells volien que digués.
En arribar aquÃ, fent un punt i a part, em veig amb l'obligació de fer esment sobre l'interès, gairebé obsessiu, per part de la Guà rdia Civil amb la persona de Carles Castellanos i Llorenç per tal d'aplicar-li tota mena de maltractaments i tortures i de tenir-lo allà present. És en aquest sentit que faig esment d'aquest fet, tot alertant a l'opinió pública en general de l'odi sistemà tic que arriben a fabricar-se la Guà rdia Civil contra tot moviment o persona relacionada amb la lluita per les llibertats.
Alcalá-Meco 14 de juliol de 1992
------------------------------------------------------------------------
Esteve Comellas
La meva detenció es produà en el meu domicili, amb el que semblava una ordre de detenció (no me la deixaren pas llegir) i la presència d'un secretari del jutjat de Manresa. Em llegiren els meus drets, que incloïen la presència d'un advocat per fer qualsevol tipus de declaració, cosa que vaig demanar i se'm va negar adduint que alhora m'aplicaven una legislació especial i que no podia ser. Acte seguit començaren a regirar el pis començant per l'habitació on dormia, on hi havia la meva companya. Em comminaven a que si tenia alguna cosa al pis ho digués, amb amenaces cap a ella i insults. Començaren a buidar armaris de qualsevol manera i em deixaren anar un parell de cops de puny i a fer preguntes sobre persones i llocs desconeguts.
Davant la presència de la meva dona, amb clara afectació nerviosa pel que succeïa, i davant preguntes sobre què passava em baixaren al carrer on m'emmanillaren i amb una caçadora texana m'embolicaren el cap tot introduint-me dins un cotxe, a la part de darrere estirat a terra i ajagut i prement-me el coll tot seguit, sempre amb el cap cot. Poca estona durà el trajecte fins a la Guà rdia Civil de Manresa on em conduïren a una sala on hi havia tres o quatre persones que acte seguit, continuant fent-me preguntes sobre persones i llocs, em descarregà vem cops al cap i m'aplicaven una bossa de plà stic amb intermitència, dificultant-me la respiració, i acompanyat de cops de puny al ventre.
En dir que havia vist una dona la nit anterior voltant pel meu barri que creia que era guà rdia civil, aquesta, que era allà , em donà una puntada als testicles. M'insultà arrel d'aquest fet. M'aplicaren repetides ocasions la bossa al cap i continuaven els cops dient-me que ho sabien tot i que a més la meva companya se l'emportarien per endavant. Això m'afectà molt i se n'adonaren ja que a partir d'aquest moment fou l'amenaça constant i em deixaven anar frases de què ella ho explicava tot i que altres persones també la implicaven. Això durà com una hora, després i sempre amb el cap cop o tapat per la texana, m’introduïren en una cel•la a les fosques des de la qual sentia com diferents guà rdia civils m'espiaven per una reixeta i m'anaven insultant amb paraules de "hijo puta", "terrorista", "matarlo teneis que hacer". Al cap de poc m'obriren la cel•la i amb el cap tapat i després de passar per uns passadissos m’introduïren dins un cotxe amb el cap cot tocant gairebé a terra. Durant un trajecte desconegut que durà com una hora continuaren les preguntes, insults i amenaces a partir de la meva companya, amb cops a l'espatlla i al cap.
No sé on em portaren, però recordo baixar del cotxe i continuant amb el cap tapat amb la texana vaig arribar a uns lavabos (bé, una pica i un WC) on em feren seure amenaçant-me que no girés el cap (quan els semblava que ho feia hi havia algú que em picava al cap). Començaren a repetir-me noms i dates estranyes, que tenia en uns disquets a casa, on tenia llistes de gent, etc. En no saber de què anava m'aplicaren la bossa al cap tres o quatre vegades tot dient-me que recordés, i advertint-me que em capbussarien en el WC, que tenien la meva companya presa i que ho passaria malament i l'acusarien d'un seguit d'actes que desconeixia.
De tant en tant, durant uns deu minuts, em deixaven sol fins que tornava a venir la "veu", dic "veu" perquè n'hi havia una de molt dura i una altra de suau que feia recomanacions. No podia inventar-me coses, els deia, i ells em facilitaven dades, llocs i persones que anava jo memoritzant i repetint.
La pressió forta, un cop cessaren els cops i ofecs amb la bossa, era la situació de la meva companya que no sabia del seu estat més que per boca seva i amb contestes dispars quan em preguntaven noves qüestions desconegudes. Segons recordo era dilluns però no sé les hores ni si era de dia o de nit. Em feren repetir una declaració amb noves incorporacions de persones i fets com 10 o 15 vegades.
Em traslladaren cap al tard vespre a una cambra amb divers material i de tant en tant apareixia el que em preguntava sobre fets i persones. Em deia que era un “pringat� i que tothom (deia 16 o 17persones) ho havia dit tot. Cap al vespre a una altra sala, sempre de cara a la paret i repetint una declaració que ja sabia de memòria.
A la nit, dins un cotxe turisme, emmanillat i cap cot, emprenguérem un viatge que durà fins que fou de dia, vaig entendre que a Madrid. Allà vaig ser introduït just sortir del cotxe (sempre amb el cap tapat) a una cel•la d'un metre i mig d'ample per tres de llarg sense cap bombeta.
Amb interferències, en principi de 2 hores, m'obrien la cel•la i d'esquena a la paret em deien que em posés un antifaç que em donaven per tapar-me els ulls i em conduïen a una sala on s’asseien en un racó i començaven altre cop les preguntes. Després, a la tercera o quarta vegada, feien que jo sol expliqués els fets, corregint-me ells quan m'equivocava. A vegades eren altes hores de la matinada, i sempre al final era repetir el mateix. Passen dies, que comprovo pels à pats, fins que davant d'un advocat d'ofici declaro el que havia après de memòria.
Respecte a la meva companya, Teresa Mas, a Barcelona unes hores abans de ser introduït al cotxe que m'havia de dur a Madrid, me la deixaren veure i dir-li unes paraules, dient-me tot seguit que si no recordava més coses se l'endurien també. Això m'afectà molt. A Madrid, m'amenaçaren que em portés bé a l'hora de la declaració i que si ho feia la deixarien lliure, per obligar-me me la deixaren tornar a veure a través d'una reixa sense poder intercanviar cap mot. Al moment de declarar a l'instructor se'm feu saber que ella estava lliure sense jo creure-m'ho.
Recordo els cinc dies com un patiment i trencament psicològic pel que li estaven fent a ella. Ho sabien aprofitar perquè recités el que ells volien.
------------------------------------------------------------------------
Joan Rocamora
Em detingueren, el dia 28 a les 11.30 hores aproximadament, de manera violenta un grup d'individus (sobre la dotzena) desconeguts i, pel que puc recordar, de paisà . Se'm llançaren a sobre quan jo circulava en moto, rà pidament i evitant la curiositat dels vianants em col•locaren les manilles i un sac de roba al cap. Posteriorment em dugueren al cotxe, on començà la foscor quasi absoluta fins al cap de cinc dies.
Primer intentaren d'asfixiar-me amb el sac i m'amenaçaven de llançar-me al Llobregat. Pararen el/els cotxes i em portaren a una mena de “descampat� no lluny de la ciutat (per la meva orientació), allà ja començaren els cops, amenaces de mort —“No te acuerdas de lo que le pasó a Mikel Zabalza?�, i de violació de la meva companya. Més tard feren veure que em llançaven a un precipici deixant-me enlaire i a les seves mans, i em col•locaren al clatell una (suposo) pistola. Tot això entremig de cops, amenaces i asfixia.
Veient que no cedia als seus requeriments em portaren a un altre lloc, sempre amb el cap ajupit i la bossa. AllÃ, en una mena de cambra-cel•la em canviaren la bossa de roba per una de plà stic. Allà començà el que ells deien l'interrogatori "en serio" i on jo vaig començar a notar el canvi de cops i amenaces al que era tortura pura i dura.
Els mètodes que m'aplicaren van ser els de la bossa de plà stic al cap (agenollat o dret), la "banyera" dins d'un WC que no em provocà l'asfixia total, però els vaig informar de la meva malaltia, l'asma, llavors cedirem a donar-me el medicament, per posteriorment continuar amb la sessió de tortures. Em simularen que m'aplicaven els elèctrodes. Em donaren cops i feren pressió amb les mans als testicles i altres parts del cos com el clatell i els timpans. Cops a tot el cos amb una guia de telèfons i cops de puny i puntades de peu no tan subtils per totes les parts del cos. Tot això en un context de tortura psicològica, d'amenaces a éssers estimats, amenaces de sodomia, el joc de simular declaracions i falses declaracions en què et volen involucrar.
Amb la recança de sentir els crits de dolor i plors, tan femenins com masculins. Tot això durant aproximadament les 24 hores que vaig passar a Barcelona. Després a Madrid prosseguiren amb menor intensitat i interès car ja havia donat la "informació" i declaracions que ells pretenien.
Alcalá-Meco
------------------------------------------------------------------------
Ferran Ruiz
Vaig ser detingut a les 8 del dia 29 de juny a casa per unes 10 persones que s'identificaren com a "guà rdies civils", anaven de paisà , m'emmanillaren i escorcollaren la casa fins a 2/4 de 9 del matÃ, que va ser l'hora que van despertar els veïns que havien de servir de testimonis.
Poc després em van fer vestir i em van tornar a emmanillar amb les mans a l'esquena i ben fort, amb la caçadora tapant-me el cap. D'aquesta forma m’introduïren dins un cotxe, estirat al terra, bocaterrós, el genoll esquerre contra el pit entre els seients del davant i els del darrere, on es trobava un dels agents que durant el lent trajecte de Vic a Barcelona (entre les voltes que feien per disposar de més temps per torturar-me) em va posar una bossa, de les que es fan servir per a la brossa, al cap. Mentre em colpejaven fent-me preguntes (el cotxe en marxa) i el copilot m'apuntava a peu dret amb la pistola i m'estrenyia la corretja dels pantalons fins a tal punt que aquesta es va trencar. Del rebot l'agent em va picar als testicles, al fetge i a l'esquena repetides vegades i en una de les vegades va picar sobre les manilles perquè aquestes em fessin més mal. Jo m'estava ofegant i ells em picaven al cap i m'estrenyien la bossa, jo em moria…
Arribarem a Barcelona i em tragueren la bossa i m'embenaren els ulls, và rem haver d'agafar-me de l'interior del vehicle entre dos agents perquè tenia les cames entumides i dolgudes dels cops (que no s'havien acabat).
Em van introduir en una sala on em van fer seure emmanillat i em van deixar respirar una estona, i després van tornar amb les preguntes i la bossa al cap. Em colpejaven amb una guia de telèfons al crani (que encara em fa força mal), rebia cops de totes menes i a totes les parts per part de, jo diria que eren una dotzena de "persones", que al mateix temps m'insultaven i em deien que què feia jo amb aquesta gent, que jo no era català , que jo era francès, que els altres ho havien dit tot, van obrir una porta perquè sentÃs els crits que en sortia, em van tornar a picar amb la guia, a posar-me la bossa, a preguntar un altre cop, i un altre, i un altre.
Em van posar les manilles al davant (a la nit) i em van donar un entrepà que era fastigós, després em ficaren en un cotxe particular, sense donar-me la caçadora ni les mil peles que duia a sobre, camà de Madrid, però aquest cop assegut. La conducció va tenir algun incident; es va rebentar un pneumà tic del cantó dret de darrere, jo pensava que em farien una de grossa, però no va ser aixÃ, van fer moltes aturades, vaig estar amb l'ai al cor durant tot el trajecte.
Arribant a Madrid vaig poder jeure una mitja hora i després em van fer posar dret de cara a la paret de la cel•la durant moltes hores, sense moure'm ni recolzar-me fins que vinguessin a buscar-me per fer més interrogatoris els mateixos agents que m'havien detingut a Vic. Em van tornar a torturar amb la bossa i a donar-me cops amb els llibres (la guia) mentre jo estava dret de cara a la paret apunt de caure amb tantes preguntes i sense menjar (ho fèiem un cop al dia, i era un entrepà petit).
Ells tenien un guió i te'l feien aprendre a cops perquè el repetÃs a la declaració, les hores que vaig dormir van ser poques, i abans de declarar davant de l'advocat d'ofici (per a mi, era “bòfiaâ€?) em van fer pujar i baixar unes escales de cargol moltes vegades amb la cara tapada i un agent que em torçava els braços apuntant-me el clatell amb la pistola.
Amb tot això i l'amenaça de prorrogar-me els dies a la DGGC, pots dir fins i tot que has matat a Napoleó.
Els dies que vaig estar segrestat a la DGGC vaig sentir com torturaven en Musté quan portaven la galleda amb l'aigua i els elèctrodes, li van dir que es despullés i es tragués les ulleres, després vaig sentir que li posaven els peus a dins, i per la forma de cridar que tenia en Josep el vaig reconèixer. Ells no paraven de preguntar-li, fins que vaig sentir cridar a ells (els “bòfios�) perquè en Josep havia perdut el coneixement, això va passar diverses vegades la mateixa nit. Li havien aplicat elèctrodes!
Ferran Ruiz Martos, Alcalá-Meco
------------------------------------------------------------------------
David MartÃnez
Eren més o menys les tres de la matinada, quan em dirigia cap a casa meva amb el cotxe del meu germà , de cop i volta em surt un cotxe, un Golf, en direcció contrà ria, frena de cop i veig baixar 5 individus. Tots van amb pistoles a les mans i apuntant-me, surten encara més individus pel darrere meu, obren la porta i em llencen a terra d'una esgarrapada, premen fort el meu cap amb el nas contra l'asfalt, m'emmanillen les mans al darrere ben fort.
Em tapen el cap amb l'americana que duia, no paren de donar-me cops al clatell i cops de puny als ronyons. Em fan pujar en un cotxe, estirat al terra del darrere amb sis peus a sobre trepitjant-me ben fort. Tot això va ser cosa de 2 minuts. Des del primer moment em van dir de tot: "Vamos hijo de puta que se te va a caer el pelo, cabrón, a ti y a tus putos Paises Catalanes, cerdo independentista, separatista".
El trajecte va ser curt, durant el qual podia sentir com deien:"Vamos al lago ese que hay, vamos a refrescarle la memoria, que le va a hacer falta". Em van dur dins una espècie de cel•la molt petita, jo de cara a la paret i dues persones m'anaven colpejant per tot arreu fins que va entrar un tercer i els altres dos van marxar, aquest vaig veure que duia una carpeta a la mà i em va dir "empieza a cantar", jo li vaig preguntar, qui sou?, i tot seguit em fot un cop al clatell i crida: "¡tú venga vámonos!". Em carreguen en un altre cotxe, al darrere assegut, amb un individu a cada banda. L'un comença a dir: "Venga, cuéntamelo todo que alguien ya ha cantado tu nombre", i jo li dic que no sé de què em parla i torno a preguntar que qui són, mentrestant l'altre em colpeja contÃnuament al cap durant tot el viatge fins que paren el cotxe.
Em fan baixar, em posen un antifaç als ulls i em porten fins a una habitació, em posen de cara a la paret i em treuen l'antifaç. A la paret hi ha un escut de la Guà rdia Civil, ells em pregunten si m'agrada, jo contesto que no, sense pensar-m'ho, em va sortir del cor. Immediatament comença un brutal interrogatori, hi ha molta gent darrere meu clavant-me cops de puny als ronyons i al cap. Fan moltes preguntes tots alhora i cridant molt, no podia contestar, de cop i volta un d'ells em fa girar i un altre em diu que per què em giro i em fot un cop de genoll als testicles. Caic a terra plegat del dolor, em diuen que m'aixequi, jo no puc i ho fan ells, em treuen la camisa dient-me: "¡Tú ahora si que vas a cantar asesino de niños!" i m'apliquen elèctrodes a l'esquena. La primera descà rrega és relativament fluixa en comparació a la segona, que em fa caure a terra mig marejat; em ruixen la cara i el cap amb aigua i em fan asseure en una cantonada de cara a la paret. Aleshores comencen a dir-me que a la meva mare l'han hagut d'ingressar a l'hospital amb un atac de cor i que el meu germà ha tingut un atac de nervis.
Em pregunten si tinc nòvia, jo els dic que no, ells diuen: "¿Entonces con quien follas? ¿con el Angel Colom?, ¿no lo sabes Es maricón, ya te mandaremos unas fotos a la cárcel en la que sale él y su amiguito". De tant en tant em miraven el cap, suposo que per veure si tenia algun bony. Em diuen que ho canti tot, que tothom que passa per acà ho fa tard o d'hora i obren una porta perquè escolti els crits d'agonia d'un altre detingut. Em tornen a posar l'antifaç als ulls i tot seguit una pistola al nas que puc veure per sota l'antifaç i diuen: "Ya está bien, o cantas o te dejamos escapar y luego ¿te disparamos?". Després d'una estona llarga em fan signar un paper en el qual per primer cop m'informen que estic detingut per la Guà rdia Civil a Barcelona i de tots els meus drets com a tal.
Comença un altre interrogatori, jo dic que tinc dret a no contestar, es posen a riure i m'apallissen, em posen una bossa al cap i l'estrenyen fins a ofegar-me, això tres o quatre cops. Després m'expliquen tot el que em preguntaran davant l'advocat d'ofici i el que hauré de contestar, unes set o vuit vegades fins que m'ho aprenc de memòria.
Ja havien passat moltes i moltes hores quan em diuen que anem a Madrid. Em carreguen en un cotxe i durant tot el viatge no deixen d'estomacar-me. Un cop a Madrid, descanso una estona llarga en una cel•la d'un metre i mig per tres. Sense adonar-me'n ja hi tornem a ser, una bossa al cap i el mateix procediment que a Barcelona; per les veus em sembla que els agents són els mateixos, recordant-me que si no feia la declaració davant de l'advocat que tantes vegades havÃem assajat tornaria a tastar la bossa i potser d'altres procediments. Per estalviar-me tot això faig la declaració exacta. Em tornen a dur a la cel•la i un altre cop de cara a la paret, per la finestreta de la porta controlen que no m'estiri en una mena de llit que hi ha. Més tard entra un agent a la cel•la i s'escalfa clavant-me cops de puny als ronyons, al cap i als testicles mentre m'insulta dient: "Haces peste a catalán, tu ¡a ver si te duchas guarro!". No hi va haver dia que no em caigués un cop o un altre.
Tots els dies que vaig ser a Madrid em duien davant una forense la qual em preguntava si m'havien maltractat i jo li vaig contestar que per seguretat meva no contestaria aquesta pregunta fins que no fos a l’Audiència, i aixà ho vaig fer.
Després de cinc dies sense poder menjar ni dormir com cal i a còpia de tortures em portaren davant de l’Il. Sr. jutge Baltasar Garzón, on vaig declarar tortures i vaig negar tot el que la guà rdia civil deia de mi. Hores més tard Carabanchel semblava un paradÃs per a mi, allà vaig gaudir de la millor dutxa de la meva vida.
------------------------------------------------------------------------
Josep Musté
A les dues de la matinada, més o menys, a l'altura d'Olot, em varen fer parar la furgoneta tres cotxes. El primer era de la Guà rdia Civil i els altres dos camuflats. Varen sortir d'ells una dotzena d'homes armats, apuntant-me i obligant-me a baixar de la furgoneta amb empentes i sense dir-me per què em detenien. Em van fer pujar a un cotxe estirat al terra i havent-me tapat els ulls amb una bena, que ja no me la traurien més fins a l’Audiència Nacional, al cap de cinc dies. Mentrestant, em feien preguntes, m'amenaçaven de mort i em deien que em tirarien al llac de Banyoles o em tirarien un tret al cap en una muntanya que ells coneixien.
Durant el recorregut fins la comandà ncia de Barcelona em varen canviar de cotxe tres vegades, arrossegant-me pel terra ja que anava emmanillat i no em deixaven aixecar. Mentre em feien preguntes em posaven una bossa de plà stic al cap quan a ells els semblava fins gairebé ofegar-me.
En arribar a la comandà ncia varen començar a donar-me cops per totes les parts del cos, especialment als testicles, ronyons i al cap, amb les mans, els peus i amb uns llibres molt pesats. Mentrestant m'anaven fent preguntes, de tant en tant em posaven la bossa de plà stic al cap fins gairebé ofegar-me, i m'amenaçaven a mi i sobretot a la meva companya. Em van fer creure que també l'havien detinguda, i em deien que la violarien i la tirarien junt amb mi per un terraplè, aixà semblaria que havia estat un accident.
Quan s'acabava l'interrogatori em tancaven en una cel•la de cinc passes de llarg per un i mig d'ample, fins que em volien tornar a interrogar. En una ocasió em van amenaçar amb descà rregues elèctriques i em feien passar un fil per les cames mullades abans, però només era per intimidar-me. Cap al vespre em van dir que farien un viatge llarg i que allà sà que hi passaria malament si no els ajudava amb les declaracions. El trasllat va ser amb un cotxe, emmanillat i lligat al darrere. No em varen deixar anar al lavabo ni a Barcelona ni en tot el viatge, això va fer que m'hagués de pixar sobre meu mentre els guà rdies civils reien i es mofaven de mi.
En arribar a Madrid tot va ser igual que a Barcelona, és a dir, cops al cap amb un llibre pesat, cops a totes les parts del cos i la bossa de plà stic al cap mentre m'interrogaven. Després emportaren a un cel•la i allà vaig rebre el primer entrepà després de quasi dos dies sense menjar res. L'entrepà era molt picant i dolent i gairebé no el vaig tastar.
Això va anar aixà tot el dimarts i tot el dimecres, fent-me anar a declarar cada matinada davant d'un senyor que em deien que era advocat però que no s'identificava mai, només a l'hora de signar el que havia declarat. En aquestes declaracions eren els únics moments que em treien la bena. Abans d'anar-hi, però, ja m'amenaçaven si no deia el que ells volien que digués. No em tocava cap més remei si no volia ser salvatgement colpejat altra vegada.
Dijous, juntament amb el dia que vaig passar a Barcelona, van ser els dos dies que vaig "rebre" més i més fort. Dijous vaig arribar, tant per les pressions fÃsiques com psÃquiques, a un extrem que vaig explotar i en negar-me a contestar el que ells volien em van insultar i em van dir que el valent el fes en un altre lloc, que ja se m'abaixarien els fums. Em van lligar a unes barres, em va semblar perquè anava amb els ulls tapats, i em van treure la camisa, em van mullar el pit i els braços i em van donar unes descà rregues elèctriques al colze. Després vaig quedar com “atontatâ€? i em van fer seure en una cadira mentre em preguntaven el mateix que abans. En negar-me em van tornar a mullar i a lligar i em van tornar a donar descà rregues elèctriques.
Cal dir que des del primer moment de la meva detenció em preguntaven per persones concretes de l'independentisme combatiu com Carles Castellanos, Jaume Oliveres, Ramon Lòpez, Toni Lecha, etc. Des del primer moment vaig veure que el que volien era carregar-se el moviment independentista. Cal dir que vaig denunciar aquestes tortures a l’Audiència Nacional, tant al metge forense com al jutge. El metge forense em va visitar cada dia, però jo m'ho callava per por a què fos un guà rdia civil més.
Pep Musté, Alcalá-Meco
------------------------------------------------------------------------
Jordi Bardina
------------------------------------------------------------------------
Em van detenir a les 7 del matà a casa meva membres de la Guà rdia Civil; immediatament m'emmanillaren molt fort i em dugueren a la comandà ncia de Manresa. Durant el viatge em varen posar una bossa de plà stic al cap i em començaren a colpejar tot dient-me que de mi depenia que tot anés bé o malament. En aquells moments no sabia ni de què se m'acusava.
Un cop arribat a la comandà ncia de Manresa (sempre amb la bossa al cap) els cops continuen constantment, sobretot al clatell i cops de puny al cap; tot això combinat amb insults cap a mi i la meva companya (Perro catalán nos vamos a joder a la puta de tu novia); poc després em fan pujar a un cotxe (sempre amb la bossa al cap, que van estrenyent quan els sembla), amb el cap cot i gairebé tocant el terra, i em traslladen, segons vaig saber hores després, a Barcelona.
A Barcelona, va ésser sense cap mena de dubte on vaig patir les tortures més brutals. Interrogatoris constants i sempre com a mÃnim per part de tres o quatre persones que em preguntaven tots alhora i cridant. Sempre amb la bossa al cap que anaven estrenyent fins que no podia més; un cop em posaren el cap dins una pica plena d'aigua, fins al lÃmit de l'ofegament, mentre reien i anaven dient que recordés Mikel Zabalza. Els cops són constants, sobretot al cap, al pit i a l'estómac; amb els cops em parteixen el llavi i em tornen a picar tot dient que m'ho he fet jo. En els moments que em deixen descansar em fan seure en un racó de cara a la paret; sovint em colpegen dient que m'he girat; una mica de descans i llavors altre cop el procés: cops, insults, amenaces de mort…
M'arriben a dir que del disgust que ha tingut, la meva mare en saber que el seu fill era un “terrorista asesino de niños�; havia patit una crisi nerviosa i estava molt greu, internada en un hospital. Em pregunten per la meva companya; jo dic que no en tinc i tornen a picar-me i diuen que també l'han detinguda i que “nos la estamos follando todos�. Vaig perdre la noció del temps, recordo que em varen deixar en una sala molt petita, sempre de cara a la paret; llavors em van dir que era a Barcelona i que em traslladaven a Madrid, on seria pitjor.
Em fan pujar dins un cotxe amb les mans emmanillades per sota les cames. Era ja negra nit. Un cop a Madrid em porten a una cel•la sense llum que feia 1,5 metres per 3 de llargada; era molt bruta i feia una pudor insuportable.
De tant en tant em treuen de la cel•la i em tornen a posar la bossa; els interrogatoris comencen de nou, ara malgrat que criden molt i em fan repetir constantment el que ells diuen, tan sols hi ha cops esporà dics i estic estones molt llargues sense la bossa al cap.
No tinc ni idea de quantes hores o dies passen, però de cop i volta em duen a declarar davant d'un instructor; em diuen que la noia que es troba allà present és advocada, encara que en cap moment no s'acredità ni vaig poder parlar amb ella. Allà mateix vaig declarar maltractaments i tot el que vaig guanyar va ser una pallissa quan vaig tornar a la cel•la, cops de puny, puntades… Mentre em deien que ara sà que sabria el que eren tortures.
M'agafen i em porten a un cotxe; els cops són constants, m'estrenyen la bossa i em diuen que em porten al Retiro a remullar-me, “Vamos a ver si eres tan valiente y vuelves a declarar torturas hijo de puta� em deien; finalment em deixen en una altra cel•la, ara amb un potent llum que no apagaran en cap moment.
Finalment, després de cinc dies sense gairebé haver dormit, destrossat tant fÃsicament com moralment, i tan sols amb ganes de poder descansar, declaro davant de l’il•lustrÃssim Sr. Magistrat Baltasar Garzón.
Jordi Bardina, presó d'Alcalá-Meco
------------------------------------------------------------------------
Eduard Pomar
Dilluns dia 6 de juliol. A les 9 del vespre tocades, surto de casa per anar a sopar; quan sóc al carrer se m'acosten tres homes que s'identifiquen com a agents de la Guà rdia Civil. Van de paisà . Em diuen que estic detingut, registren el meu cotxe i em porten a la caserna que la Guà rdia Civil té a Mira-sol (Sant Cugat). Els demano de fer una trucada per telèfon per avisar la meva famÃlia i em responen que em trobo incomunicat i que se m'acusa de col•laboració amb Terra Lliure. Em posen les manilles i em porten amb cotxe fins a Manresa; abans d'arribar, però, em tapen la cara amb l'americana que porto posada.
Un cop dins de la caserna de Manresa, em tanquen en una cel•la que no fa més de 2 metres de llarg per 1 d'ample; el matalàs que hi ha està cremat i la flassada molt bruta. |
Comentaris
|
Re: Fem memòria
|
|
per pombagira |
28 oct 2003
|
|
matarifes, és que són matarifes... |
|
Re: Fem memòria
|
per Fer
fer ARROBA fer.ct |
26 oct 2004
|
|
EN ESTE PA�S SÓLO PAGAN SUS CR�MENES LOS QUE NO SE SIENTEN ESPAÑOLES!!!! |
|
|
