|
|
|
|
|
Notícies :: amèrica llatina |
|
Article de E. Galeano sobre Bolívia, traduït al català.
|
|
|
per Torsimany |
27 oct 2003
|
|
Article de E. Galeano sobre Bolívia, traduït al català. |
El país que vol existir
Eduardo Galeano
Rebelión
www.rebelion.org
Traducció: www.torsimany.ua.es
Una immensa explosió de gas: això va ser l'alçament popular que va sacsejar tota Bolívia i va culminar amb la renúncia del president Gonzalo Sánchez de Lozada, que es va escapolir deixant rera seu si un tendal de morts.
El gas anava a ser enviat a Califòrnia, a preu
irrisori i a canvi de miserables contrapartides, a
través de les terres xilenes que en altre temps havien estat bolivianes. La sortida del gas per un port xilè va ser com posar sal a la ferida, a un país que des de fa més d'un segle ve exigint, vanament, la recuperació de la sortida a la que va perdre el 1883, en la guerra que Xile va guanyar.
Però la ruta del gas no va ser el motiu més important de la fúria que ha esclatat arreu del país. El motiu principal n’és la indignació popular, que el govern ha respost amb tirs, com és costum, tot regant de morts carrers i camins. La gent s'ha alçat perquè es nega a acceptar que amb el gas passi com abans va ocórrer amb la plata, el salnitre, l'estany i tot la resta.
A Bolívia la memòria dol i ensenya: els recursos
naturals no renovables marxen per no tornar mai més.
Pels volts de 1870, un diplomàtic anglès va patir a Bolívia un incident desagradable. El dictador Mariano Melgarejo li va oferir un got de chicha,la beguda nacional feta de blat de moro fermentat, i el diplomàtic el va agrair però va dir que preferia la xocolata. Melgarejo, amb la seva habitual delicadesa, el va obligar a beure una enorme palangana plena de xocolata i després el va passejar en un ruc pels carrers de la ciutat de La Paz muntat a l’inrevés. Quan la reina Victoria, a Londres, se’n va assabentar, va demanar que li portessin un mapa, va assenyalar el país amb una creu de guix i va sentenciar: "Bolívia no existeix".
M’ha explicat aquesta història diversos cops. Haurà esdevingut així? Potser sí, potser no.
Però aquests sentència, atribuïda a l'arrogància
imperial, es pot llegir també com una involuntària
síntesi de la turmentada història del poble bolivià. La tragèdia es repeteix, girant com un carrusel des de fa cinc segles. La fabulosa riquesa de Bolívia maleeix els bolivians, que són els pobres més pobres de Sudamèrica. "Bolívia no existeix": no existeix per als seus fills.
Durant l'època colonial, la plata de Potosí va ser, durant més de dos segles, el principal aliment del desenvolupament capitalista d'Europa. "Val un Potosí", es deia, per a elogiar el que no tenia preu.
A mitjan segle XVI, la ciutat més poblada, més cara i més malbaratadora del món va brollar i créixer al peu d’una muntanya que rajava plata. Aquesta muntanya, l’anomenat Cerro Rico, s’empassava indis. “Estaban los caminos cubiertos, que parecía que se mudaba el reino ", va escriure un ric miner de Potosí: els pobles es buidaven d'homes, que procedien d’arreu de Bolívia, presoners, rumb a la boca que conduïa a les
profunditats de la terra. Banda fora, temperatures de gel. Endins, l'infern. De cada 10 que entraven, només tres en sortien vius. Però els condemnats a la mina, que duraven ben poc, generaven la fortuna dels banquers flamencs, genovesos i alemanys, creditors de la corona espanyola, i eren aquests indis els que feien possible l'acumulació de capital que va convertir Europa en el que és.
Què en va quedar a Bolívia, de tot això? Una muntanya foradada, una incomptable quantitat d'indis assassinats per extenuació i uns quants palaus habitats per fantasmes.
Durant el segle XX, Bolívia ha estat el principal
proveïdor d'estany del mercat internacional.
Els famosos envasos de llauna que van donar fama a
Andy Warhol provenien de mines que produïen estany i vídues. En la profunditat de la terra, la implacable pols de sílice matava per asfíxia. Els obrers podrien els seus pulmons perquè el món pogués consumir estany barat.
Durant la Segona Guerra Mundial, Bolívia va contribuir a la causa aliada venent el seu mineral a un preu 10 vegades més barat que el baix preu de sempre. Els salaris obrers es van reduir al no-res, va haver-hi vagues, les metralladores van escopir foc. Simón Patiño, amo del negoci i amo del país, no va haver de pagar indemnitzacions, perquè la matança per metralladora no és accident de treball.
Per aquell temps, don Simón pagava 50 dòlars anuals d'impost a la renda, però pagava molt més al president de la nació i a tot el seu gabinet.
Ell havia estat un nouric tocat per la vareta màgica de la deessa Fortuna.Les seves nétes i néts han ingressat en la noblesa europea. Es van casar amb comtes, marquesos i parents de reis.
Quan la revolució de 1952 va destronar Patiño i es
nacionalitzà l'estany, era poc el mineral que quedava. No més que les restes de mig segle d’explotació al servei del mercat mundial.
Fa més de cent anys, l'historiador Gabriel René Moreno va descobrir que el poble bolivià era "secularment incapaç". Ell havia posat en la balança el cervell d’un indígena i el d'un mestís, i havia comprovat que pesaven entre cinc, set i 10 unces menys que el cervell de raça blanca.
Han passat els anys i el país que no existeix segueix malalt de racisme.
Però el país que vol existir, on la majoria indígena no té vergonya de ser el que és, no s’escup al mirall.
Aquesta Bolívia, farta de malviure al marge del
progrés aliè, és el país de debò. La seva història, ignorada, abunda en derrotes i traïcions, però també en miracles del que són capaços de fer els damnats de la terra quan deixen de menysprear-se a si mateixos i deixen de barallar-se entre ells.
Fets sorprenents, de molta importància, estan
ocorrent, sense anar més lluny, a data d'avui.
El 2000, un cas únic en el món: una pueblada
desprivatitzà l'aigua. L’anomenada "guerra de l'aigua" s’esdevingué a Cochabamba. Els camperols van marxar des de les valls i van bloquejar la ciutat, i també aquesta es va alçar contra el govern. Els van contestar amb bales i gasos; el govern va decretar l'estat de setge. Però la rebel·lió col·lectiva va continuar, imparable, fins que en l'envestida final l'aigua va ser arrencada de mans de l'empresa Bechtel i la gent la va recuperar per al reg dels seus cossos i dels seus sembrats. (L'empresa Bechtel, amb seu a Califòrnia, rep ara el consol del president Bush, que li regala contractes milionaris a l'Iraq).
Fa uns mesos, una altra explosió popular, a tota
Bolívia, va vèncer ni més ni menys que al Fons
Monetari Internacional (FMI). El fons va vendre cara la seva derrota, va cobrar més de 30 vides
assassinades per les anomenades forces de l'ordre, però el poble va complir la seva gesta. El govern no va tenir més remei que anul·lar l'impost als salaris que el FMI havia ordenat d’aplicar.
Ara és la guerra del gas. Bolívia conté enormes
reserves de gas natural. Sánchez de Lozada havia
anomenat capitalització la seva privatització mal
dissimulada, però el país que vol existir acaba de
demostrar que té memòria. De nou amb la vella història de la riquesa que s'esvaeix en mans alienes? "El gas és el nostre dret", proclamaven les pancartes en les manifestacions. La gent exigia i seguirà exigint que el gas es posi al servei de Bolívia, en lloc que Bolívia se sotmeti, un cop més, a la dictadura del seu subsòl. El dret a l'autodeterminació, que tant s'invoca
i tan poc es respecta, comença per aquí.
La desobediència popular ha fet perdre un sucós negoci a la corporació Pacific LNG, integrada per Repsol, British Gas i Panamerican Gas, la que va ser sòcia d’Enron, coneguda pels seus virtuosos costums. Tot indica que la corporació es quedarà amb les ganes de guanyar, tal i com esperava, 10 dòlars per cada dòlar invertit.
Per la seva banda, el fugitiu Sánchez de Lozada ha
perdut la presidència. Segurament no ha perdut el son. Sobre la seva consciència pesa el crim de més de 80 manifestants, però aquesta no ha estat la seva primera carnisseria i aquest banderer de la modernització no es turmenta pas per res que no sigui rendible. Al cap i a la fi ell pensa i parla en anglès,però no en l’anglès de Shakespeare: és el de Bush.
=====
"Mentre no tinguis assegurada la teva salut,
l'educació dels fills, el treball o la vivenda,
no tens democràcia, per molt que puguis votar."
- Hebe de Bonafini -
Succedani: http://paisoscatalans.org/succedani |
|
|
