Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: globalització neoliberal
Camperoles i camperols sense terra a Sud-àfrica
26 oct 2003
UNA REFORMA AGRÃ?COLA BLOQUEJADA
per Col.lete Braeckman

Iniquitat heretada de lâapartheid, el domini de la terra de lâÃfrica del Sud per part de la població terratinent blanca suscita la rancor de famílies negres empobrides i provoca fortes tensions socials.
Al contrari de Zimbabwe, que va procedir a una redistribució autoritària de terres confiscades als grangers blancs, Pretòria va optar per una reforma agrícola âassistida pel mercatâ?.
Aquest compromís polític resulta poc eficaç i afavoreix una minoria negra que ja està integrada.
Tres cabanyes rodones i una casa petita de rajola plantades sobre trenta metres quadrats de terra seca. No hi ha aigua potable ni electricitat. Fa quinze anys que la família Ntuli viu aquí, a la regió de Kwazulu-Natal (Sud-àfrica), i són una vintena de persones, sobretot dones, infants amb els vestits bruts i adolescents. Tots viuen dels 650 rands (77,15 euros) al mes que el Govern paga a la Sarah, lâàvia, com a subsidi dâinvalidesa.

Els quatre homes vàlids busquen feina a Newcastle, la ciutat més propera. A lâaltre costat del pont que travessa la carretera gran, un sistema dâirrigació sofisticat rega permanentment extensos camps de blat. La família Ntuli en té prou si pot omplir els seus bidons dâaigua del mateix riu que passa una mica més avall de la carretera i recull la seva contaminació. El paisatge està ple dâenclavaments i filferros. A lâhoritzó, sobre la línia, la Sarah ens mostra un petit túmul: âAllà és on enterràvem els nostres avantpassats, però no hi podem anar, el pagès ens ho prohibeixâ?.

âAbans âexplica la senyora amb una mirada pacientâ nosaltres treballàvem a la granja de Cilliers. No érem pagesos, però teníem permís per quedar-nos-hi. Podíem fer pasturar el bestiar al voltant de la casa. El pagès a vegades ens donava 150 rands (18 euros) al mes. Tot això sâha acabat. Des que el Govern va decretar que els agricultors que eren a les terres dels pagesos blancs havien de percebre un salari de 650 rands (77 euros) al mes, el baas (amo en africà) va decidir que havíem de marxar, que no tenia els mitjans per pagar-nos. Les nostres tres vaques han estat confiscades i venudes. En principi, també tenim prohibit anar a buscar aigua al riu.â?

Menys de 50 metres separen el modest campament de la carretera on passen els pick-ups dels pagesos, els autobusos que creuen Kwazulu-Natal. Però per aquest camí que serpenteja a través de la brossa, els nois no poden fer-hi passar la seva bici o la seva moto: propietat privada.

A més, quan reenganxem la carretera, una dona espera el nostre retorn. Amb el mòbil a la mà, ja ha trucat al seu marit, als seus fills i a la policia. Ens deixa anar: âQuè feu a la meva terra? A qui heu demanat permís?â? Estarà prohibit visitar la família Ntuli al seu domicili? Aquesta gent no podrien ser lliures de rebre a qui vulguin? Ãs en aquest moment quan Mangaliso Kubheka, responsable nacional del Moviment dels Pagesos Sense Terra (MPST), perd la paciència: âLa terra potser us pertany, però no la gent que hi ha aquí. Aquests són ciutadans de la nova Sud-àfrica, tenen els seus drets.â? I deixa escapar el fons del seu pensament: âDâaltra banda, quan vau venir dâEuropa, aquesta terra, no la vau pas portar amb vosaltres.â?

A tot arreu de la regió, lâespectacle és el mateix, les històries sâassemblen: famílies negres, la majoria dones i nens que viuen en petits trossos de terra al final de grans propietats, i a tot arreu, les relacions amb els pagesos blancs sâhan deteriorat. Molts dâells han estat assassinats en el transcurs dels darrers mesos i el bestiar ha estat robat. Per a Kubheka, encara que es tracti de simple bandidatge, sâexplica per les tensions creixents: âCom que els pagesos blancs, durant dècades, sâhan beneficiat gairebé gratuïtament del treball dels agricultors instal·lats a les seves terres, ara asseguren que no tenen els mitjans per pagar-los. Els fan fora, doncs, per famílies senceres, i contracten temporers segons la demanda...â?

Les âreserves que expulsenâ?, els game parks es multipliquen a Kwazulu-Natal com a tot Sud-àfrica: una vegada sâhan desfet dels seus treballadors, nombrosos pagesos instal·len cocodrils, rinoceronts, elefants a les seves terres i obren parcs dâatraccions destinats als turistes...


Un moviment vast de despossessió

Després de nou anys de gràcia, la paciència de la gent rural sud-africana podria estar al límit. Cada vegada són més els que sâuneixen a lâMPST, fundat lâany 2002 per Mangaliso Kubheka. Aquest últim, després dâhaver tingut contactes amb el seu homòleg brasiler, lâMST, ara és partidari dâaccions més directes: âNosaltres no aprovem els mètodes utilitzats a Zimbabwe, on són els funcionaris, els membres del partit, els que sâhan quedat amb les terres que sâhan repartit. Nosaltres acabarem per recórrer a les ocupacions. Ja hem creat lâexèrcit de pagesos sense terra, no pas per atacar, sinó per defensar-nos de les companyies privades de seguretat. Els seus comandos, formats per pagesos, assetgen els agricultors. També eviten que les famílies enterrin els morts a les terres on han viscut durant dècades. Jo mateix, no tinc accés a la tomba del meu pare, a vint quilòmetres dâaquí...â?

Si els pagesos rebutgen aquest dret dâinhumació és perquè saben que les famílies el podrien usar per reclamar el dret de tornar o quedar-se a la âterra dels seus avantpassatsâ?.

Dins la nova Sud-àfrica, hi ha dâaltres qüestions que ocupen lâactualitat: lâepidèmia del VIHâsida, que afecta un de cada cinc adults, el paper de la potència regional que el president Thabo Mbeki vol assignar al seu país, el llançament de la Nova Associació per al Desenvolupament (NEPAD)... No obstant això, la qüestió de la terra continua sent la més pesada de les hipoteques de lâapartheid, encara que mancats de torns polítics, els agricultors no tenen pas més pes avui que ahir.

Arreu del país, el contrast continua impressionant entre, dâuna banda, les superfícies immenses, ben delimitades, reservades a la pastura, cultius industrials travessats per carreteres en excel·lent estat i, de lâaltra, les famílies negres que acampen en parcel·les minúscules. Al principi de les pistes de terra, es pot trobar el que queda dels homelands dâabans, terres utilitzades, erosionades, sotmeses a lâautoritat dels caps tradicionals i que els homes vàlids han abandonat per les ciutats.

Lâapartheid havia organitzat els moviments més grans de població i de despossessió del segle passat: entre el 1960 i el 1980, més de 3,5 milions de persones negres van ser expulsades de les seves terres, relegades a les cases tribals o homelands o als townships als afores de les grans ciutats. Les persones negres, privades de les seves terres, van deixar de ser rivals potencials per als pagesos blancs. Es van convertir en una reserva de mà dâobra barata per a les granges, les mines i la indústria. Des de la seva arribada al poder lâany 1994, el Congrés Nacional Africà (ANC) es va comprometre a modificar un paisatge on 60.000 pagesos blancs posseïen el 87% de les terres cultivables mentre que milions de persones negres només tenien el 13% restant. Ningú no ignorava que aquesta despossessió dels negres, expulsats de les seves terres ancestrals sense cap indemnització o compensació, no havia estat només el fet de la conquesta colonial o de la guerra de Boers, sinó que es tractava del resultat dâuna política deliberadament dirigida des del 1913 (quan es va promulgar la Llei Lanc). Després de lâarribada al poder dels africans el 1948, es van crear els homelands o cases tribals i lâestat racista va accelerar els desplaçaments de població que van començar al segle xix.

Per tant, es podia esperar que el nou estat sud-africà, el de la majoria negra, sâimpliqués activament en el desmantellament de les desigualtats del passat. No obstant això, no disposava dels mitjans per anar tan ràpid. En efecte, una de les claus del compromís entre el Congrés Nacional Africà (ANC) i el govern de Frederik de Klerk era el fet de no alienar la població blanca i, més especialment, els pagesos. Sense cap sorpresa, la reforma agrària presentada com una prioritat per part del ministre dâAgricultura de lâèpoca, Derek Hanecom, era molt ambiciosa en les seves intencions, però moderada a la pràctica. Va comportar tres aspectes: la restitució de terres (Restitution of Land Rights Act, 1994), la reforma de la possessió, que garantia més seguretat als llogaters (Communal Property Association Act, 1996), i la reforma agrària pròpiament dita (Labour tenants Act, 1996 i també Extension of Security tenure Act, 1997).

La redistribució havia de tenir per objecte permetre lâaccés a la terra als grups més desafavorits. Sobre aquest punt, lâEstat, que va negar haver estat lâinstrument de la confiscació de terres, va preferir renunciar a les seves prerrogatives i abstenir-se de qualsevol gir autoritari. Dóna privilegi a la reforma agrària dita assistida pel mercat, fundada sobre el principi de la lliure voluntat de les parts. Els agricultors negres desitjaven poder iniciar-se en lâempresa individual amb la condició de poder disposar dels mitjans, i poder formar grups de compradors, i això amb la finalitat de valorar millor el subsidi de 16.000 rands (1.900 euros) que el Govern havia promès a cadascun dâells. Malgrat la desigualtat inicial entre els participants, la base era la llibertat de les dues parts i el respecte a la propietat privada.

El programa de reconstrucció i desenvolupament promulgat el 1994 preveia redistribuir el 30% de les terres agrícoles durant els 5 anys següents. Des de la seva arribada al poder, el govern de la majoria negra ha multiplicat, dins les campanyes, els subsidis i ajudes, ha creat clíniques mòbils, ha obert escoles, millorat lâaccés a lâaigua potable (tot fent pagar als consumidors, ja que la distribució dâaigua es va privatitzar). Malgrat tot, el progrés ha estat molt limitat: el juny del 2000, sobre 65.000 demandes de restitució, només seân van atendre 6.250 i només es va redistribuir un 1% de les terres.En 8 anys, sâhan transferit 1.098.008 hectàrees, que són un 0,89% de la superfície del país i un 1,2% de les terres ocupades per lâagricultura comercial...

Pel que fa a les víctimes dels desplaçaments forçats, després de 8 anys de reformes, 386.000 persones es van beneficiar dels programes de restitució. Però, en realitat, es tractava més sovint de ciutadans que havien rebut un subsidi de 40.000 rands (4.750 euros) que de pagesos sense terra. Els pagesos blancs podien reclamar fins a 3 milions de rands per cada granja cedida. El juny del 2000, el Govern, però, va reiterar la seva intenció de transferir 15 milions dâhectàrees en benefici dels agricultors negres durant els 5 anys següents, una promesa que representa 3 vegades lâequivalent del pressupost previst per a les adquisicions de terra pel 2003â2004.

Aquesta perspectiva fa riure Mangaliso Kubekha:
âSovint, quan indiquem a les autoritats que un pagès està disposat a vendre les seves terres, quan els informem que els agricultors negres volen agafar el relleu, no obtenim cap resposta. Ens diuen que no hi ha diners, mentre que el Ministeri dâAgricultura no ha pas gastat tots els fons que li han estat assignats per revendre les terres.â?

La realitat, tal com assenyala una organització com lâAssociació per al Desenvolupament Rural (AFRA), que lluita des de fa vint anys per la reforma agrària, és que les prioritats del Govern són unes altres. A Pietermaritzbur, al nord de Duban, Sanjaya Pillay, portaveu de lâorganització, explica que âel Govern, en lloc de donar prioritat als pobres, ha escollit apostar pels més forts, els que sâanomenen pagesos emergentsâ?. Dit dâuna altra manera, aquells que rebran els crèdits són els pagesos comerciants negres, amb la condició que puguin aportar la seva pròpia contribució, que puja un total de 5.000 rands (590 euros).

I això, evidentment, exclou el 70% de la població rural, considerada pobra, amb una renda inferior a 1.680 rands per any. Els més emprenedors, aquells que ja tenen accés a les esferes dâinfluència, seran els vertaders beneficiaris de la reforma. Per als 7 milions de persones que viuen a les 65.000 granges comercials blanques o els 12 milions de persones negres que viuen a les antigues homelands, encara no hi ha hagut gaire canvi...

LâAFRA considera que âla principal adquisició del nou règim és haver desracialitzat la desigualtat. Alguns pagesos negres han estat cooptats pels blancs. El seu èxit és avançar-se, hi ha exemples de monitoring, en què els pagesos blancs adopten i formen els seus compatriotes negresâ?. Però els pagesos sense terra estan més marginats que mai i no sâha proposat cap solució per als ciutadans que, víctimes dâun atur situat al 45%, desitjarien tornar a lâagricultura. Per a Pilley, és el programa Creixement, treball i estratègia de la distribució (Growth, employment and redistribution strategy â GERS) el que ha fet desviar les intencions inicials cap a la liberalització, lâobertura dels mercats, la privatizació de lâaigua, etc. De fet, lluny dâadoptar un programa a favor dels pobres, lâANC ha iniciat la modernització del sector rural, des dâara centrat en les exportacions generals de divises i la lògica del mercat.


>>>Llegiu âBataille pour la terre au Zimbabweâ?. A: Le Monde Diplomatique, maig de 2002.

>>> Llegiu Philippe Rivière, âVivre à Soweto avec Sidaâ?. A: Le Monde Diplomatique, agost de 2002.

>>> Tom Lebert, âTinkering at the Edgesâ?, âLand reform in South Africaâ?, del 1994 al 2001, informe preparat per la Conferència Internacional sobre lâAccés a la Terra Loa, Bonn, del 19 al 23 de març de 2001.

>>> Col.lete Braeckman és periodista del diari belga Le Soir (Brussel·les)i autora, sobretot, de Nouveaux prédateurs. París: Fayard, 2003.


________________________
Alimentaris contra els OGM

KWANALU (Kwazulu-Natal Agricultural Union), una associació clarament finançada per la cooperació internacional, sosté els grangers comercials, organitza la pràctica de âgranges negres emergentsâ?, aprèn dâaquestes últimes a formular plans dâinversió i la seva facilitat dâaccés al mercat dels capitals. La seva ufanosa directora, la Sra. Sandy La Marque, admet tanmateix que la modernització pot tenir efectes perversos: âLes granges comercials, blanques o negres, sobretot es mouen pel desig de guanyar beneficis ràpids. I privilegien, per exemple, la producció de pebre, bitxo, flors, cotó, en detriment de la seguretat alimentària, dels productes alimentaris. Les herbes medicinals, que van tenir una forta demanda, haurien dâestar més ben protegides, ja que són objecte de collites salvatges i els nostres tradipràctics (metges tradicionals) són assaltats pels investigadors que volen patentar els seus remeisâ?.

Ãs aquesta liberalització, associada a la recerca del benefici, que fa de lâÃfrica del Sud el banc de proves de les llavors genèticament modificades. âAquest govern creu en el progrés tecnològicâ?, assegura el Sr. Richard Haigh, que dirigeix el Departament de Tecnologia Integrada de lâassociació Valley Trust, una organització present des de fa vint anys als turons de Natal i que lluita per millorar la salut pública a través de la producció de cultius alimentaris i una millora de lâalimentació. âAutoritza lâús dâorganismes genèticament modificats, sense fer preguntes. Ningú no es preocupa pel fet que els petits grangers negres no tindran accés a aquestes tecnologies i que a més els seus cultius corren el perill de ser contaminats [...].

LâÃfrica del Sud és la primera etapa de la progressió dels OGM a Ãfrica, quan els països veïns, Zimbabwe, Zàmbia, encara lluiten per evitar recórrer-hiâ?. Una altra ONG, Biowatch, denuncia el fet que el blat OGM, autoritzat des del 1999, es ven sense etiqueta especial, privant del principi de precaució els pobres que tenen el blat com a aliment de base.
Sindicat Terrassa