|
|
|
|
|
Alerta: el catalanisme no sempre ha estat burgès
|
|
|
per Antoni Ferret |
12 oct 2003
|
|
Va passar per 5 formulacions diferents |
EL CATALANISME NO SEMPRE HA ESTAT BURGÈS
Perdoneu que amb molt de retard, perquè no havia tingut temps, però voldria contestar una opinió d'un company o companya, en relació al primer text de la «Historia del siglo XX». Es va referir a la versió, tan comuna, de considerar que el nacionalisme català havia estat un fenomen burgès.
Com s'explicava en un dels articles d'Història de Catalunya publicats per mi l'any passat (el curs passat), no sempre ha estat així, encara que sí que ha estat així en les versions més conegudes (precisament per això són les més conegudes!!) de catalanisme, les que han durat més temps amb una certa força, o les que han governat (mal sigui en les institucions locals) més temps.
El catalanisme (o nacionalisme català, terme més concret) va tenir, abans de la guerra civil, 5 formulacions.
(Després d'uns precedents ambigus i sentimentals de caràcter carlí), va començar amb una de radicalment popular i obrera durant la Primera República (1873), si bé sovint expressada literalment en castellà, a través del diari «El Estado Catalán». La definició més clara fou per la ploma de Josep Narcís Roca i Farreras (articles a «La Renaixensa»).
Poc després, Valentí Almirall, en el llibre «Lo catalanisme», i a través del Centre Català, ja li va donar un to més adaptat a la petita burgesia, i també més apolític (donat l'alt grau de corrupció de la política oficial d'aquell moment). Aquesta via es va prolongar poc després en la Unió Catalanista i la seva aportació fonamental: les Bases de Manresa.
En el canvi de segle i les primeres dècades del segle XX, Prat de la Riba («La nacionalitat catalana») i el partit Lliga Regionalista li van donar el caràcter decididament burgès (i fins i tot, en un passatge del llibre, un punt imperialista) que la majoria de la gent coneix o recorda (directament o per haver-ho llegit) i que pot empalmar amb l'esperit actual de CiU.
Però paral·lelament, al llarg d'aquestes dècades (fins a la guerra civil), amb un esforç d'aquí caic i aquí m'aixeco, esllanguint-se i reformulant-se constantment, va existir sempre, o quasi sempre, una altra formulació, en l'oposició, sota diferents noms, que era d'esquerres, que va tenir la seva millor expressió literària en els llibres de Rovira i Virgili i en els articles de Domènec Martí i Julià, i la millor expressió política en l'activitat de Francesc Macià i Lluís Companys i del partit ERC.
Finalment, el nacionalisme català va tornar al nivell d'on havia sortit, el popular i obrer, amb la versió marxista que en va fer Andreu Nin («Els moviments d'emancipació nacional») i l'actuació dels partits marxistes d'aquell moment.
No vull pas entrar en la qüestió envitricollada de quins d'aquests moviments, o grups de moviments, eren de veritat «nacionalistes» i quins no ben bé, que això seria un tema molt subjectiu i discutible. |
Comentaris
|
Re: Alerta: el catalanisme no sempre ha estat burgès
|
|
per chuck D |
13 oct 2003
|
Suposo que et refereixes a mi.
Doncs segueixo afirmant que el nacionalisme català sempre ha estat burgès. Des de l'època imperialista narrada per Ramón Muntaner (època de conquestes monàrquico-comercials) a la del filo-colonialista Cambó, passant pel nacionalisme d'esquerres i més burgès que obrer de Companys, i, no cal dir-ho, l'actual estructura capitalista, paternalista i neoliberal del nacionalisme convergent hegemònic.
Paral·lelament, avui en dia, jo considero que el nacionalisme d'esquerres el representen joves que potser ténen al cap la lluïta de classes. Però que provénen, majoritàriament, d'una classe acomodada (classe mitjana alta) amb cultura. No són pas classe treballadora com la que puguis trobar a Cornellà, que aquests segurament ni saben què és Catalunya quan, paradoxalment, són els obrers de Catalunya.
La meva tèsi (bé, més que tesi la meva opinió informada) és que és molt difícil demostrar que el substracte obrer-camperol-artesà del catalanisme (un terme ambigu però que jo diria que és equiparable amb nacionalisme, almenys a Catalunya, en la seva relación amb Espanya) va existir. I com que no es pot demostrar, doncs jo em quedo amb la versió d'un catalanisme burgès, bén organitzat des del segle XIX, gràcies a l'organicitat i armonització social que es deriva de partits polítics, moviments culturals i educacionals.
En cuant a Andreu Nin, doncs suposo que al cap tindria una sol·lució que jo en molts casos comparteixo, però que crec inaplicable tal com van les coses a Europa: una unió soviètica de pobles europeus, en la línia del marxista-leninista revolucionaria i idealista-pragmàtica dels inicis. |
|
Re: Alerta: el catalanisme no sempre ha estat burgès
|
|
per Zona Alliberada |
13 oct 2003
|
Fragment d'una conferència pronunciada a Madrid el 1919 per Salvador Seguí, el "Noi del Sucre", secretari general de la CNT:
"Nosotros, lo digo aquí, en Madrid y, si conviene, lo diría en Barcelona, somos y seremos contrarios a estos señores que pretenden monopolizar la política catalana, no para conseguir la libertad de Catalunya, sino para poder defender mejor sus intereses de clase,porque siempre están dispuestos a desentenderse de las reivindicaciones del proletariado catalán. Y os puedo asegurar que estos reaccionarios, que se llaman tan catalanistas -nacionalistas?- como el primero, tienen miedo del restablecimiento nacional de Catalunya si ésta no les ha de quedar sometida, y como saben que Catalunya no es un pueblo servil, ni tan sólo no intentan separar la política catalana de la española. En cambio a nosotros, los trabajadores, como que con una Catalunya independiente no perderíamos nada, antes al contrario, todavía ganaríamos, la independencia catalana no nos da miedo (...) Os aseguro, amigos madrileños, que una Catalunya libre del Estado español sería una Catalunya amiga de todos los pueblos de la península ibérica, y sospecho que aquellos
que ahora pretenden presentarse como los dirigentes del catalanismo temen un acuerdo fraternal y duradero con las otras nacionalidades peninsulares. Por lo tanto es falsa la catalanidad de los dirigentes de la Lliga Regionalista -CiU?-. Y es que esta gente antepone los intereses de clase, es decir, los intereses del capitalismo a cualquier otro interés o ideología" |
|
6 i escaig comentaris rapids i desordenats
|
|
per aprenent |
13 oct 2003
|
1. En Ramon Muntaner, no recordo si era burgés o no, pero, i això si que és "cientific", es materialment imposible que fes nacionalisme burges. Vivia en una societat feudal.
2. No crec que en Nin acceptes que se l'identifiques amb el nacionalisme. La concepció leninista no crec que li permetes. Ara bé, el partit amb el qual es fusiona l'EC d'en Nin, el Bloc Obrer i Camperol (BOC) si bé no tenia formulacions nacionalistes, es pot dir que tenia una sensibilitat extrema per la questio nacional catalana. No en va, la seva base social procedia de zones com Girona, on la consciencia nacional es una cosa extesa en les diverses capes de la societat (obreres o burgeses) abans i ara (una portada de l'Espurna, organ del BOC a Girona, resumia la questio nacional de forma ben explicita: "Catalunya ha de fer el que li doni la gana") S'ha de recordar a més que un dels nuclis fundadors del BOC era el Parti Comunista Catala (PCC) de Jordi Arquer. A més, és cert que Nin fou militant d'un partit catalanista de jove. I no es pot negar que aquest revolucionari va tenir una preocupació especial per la questio nacional (no hagues fet l'obra esmentada, que per altra banda, no ens enganyem, és nomes un repas a la teoria de les nacionalitats i el dret a l'autodeterminació del leninisme, no és nacionalista). Cal dir pero que el POUM es manifesta especialment pel tema de la llengua (una de les raons del trencament entre el sector bolxevic i el sector de'n Rovira i en Pallac al 48 que originà el MSC es la questio nacional: "des del socialisme per l'autodeterminacio" era un del seus principals lemes)
3. Cal recordar que els fundadors del PSUC foren el Partit Catala Proletari (independentista i socialista), l'USC (la seva força majoritaria, una escissio socialdemocrata d'un partit catalanista que ara passo de buscar-ne el nom), entre d'altres. (un altre cas que em ve al cap i fora de Catalunya i per no caure sempre en el Pais Basc és el del Partit Socialista Irlandes de Connolly, independentista i socialista revolucionari ...)
4. Jo si crec que el que ha estat les formulacions del nacionalisme catala tenen un esquelet d'arrel burgesa (company Ferret, en Rovira i Virgili no me l'imagino treballant a una fabrica i el seu discurs es burges, pel que fa a la ERC de Companys i Macia, encara que tinguessin un discurs socialitzant en algun -subrratllo algun- aspecte, encara que tinguissin un vot popular i moltes vegades obrer, sino es un partit burges, poc li falta -en la terminologia marxista classica és un partit de la petita burgesia. El mateix podriem dir d'un Valenti Almirall i el federalisme del XIX. No són de la gran burgesia, pero estaras d'acord que socialistes no ho són. Pel que fa a l'imaginari i la cultura del catalanisme, que vols que et digui (per no parlar d'en Fabra i el model de llengua). En algunes coses estic d'acord amb el que diu en Chuck.
5. El que historicament no hagin existit corrents (o hagin existit molt minsament) dins la classe obrera catalana que s'identifiquen amb un nacionalisme anticapitalista i antiburges no vol pas dir que a) l'opressio nacional i el projecte de genocidi cultural per part d'"Espanya" i les classes i sectors socials que sustenten aquest projecte no existeixin (que no hagi estat una expressio politica davant un determinat problema no és igual a que no hi hagi problema -al s. XV no hi havia mov. feminista i no per aixo algu suposara que no hi havia opressio de la dona) b) es logic que un problema que afecta al conjunt de la societat catalana s'hagi formulat en termes de les classes dominants, (i aixi ha anat: Montserrat, TV3, 3 autonomies, un departament i encara gràcies i una llengua en retrocés) són els que de sempre van tenir l'acces a la cultura escrita i per tant els qui van acabar creant el rerafons ideologic del catalanisme (tornant al feminisme, el fet que les grans pensadores feministes del XIX siguin burgeses i formulin les seves idees en termes d'aquesta classe no ens fa pensar que el feminisme es burges -per no acabar parlant de l'origen d'una multitud de pensadors i revolucionaris socialistes)
6. Aixo de que la classe obrera d'aquest pais es de (només) Cornellà i castellanoparlant ja cansa, sobretot quan t'ha tocat la rifa de no tenir-ne un sino dos de problemes, i deia una que ella 3.(per cert, fins a quin punt la insistencia en que el nacionalisme català es burgés no és una idea d'origen lerrouxista -i per tant antiobrera-?).
7. ... |
|
Re: Alerta: el catalanisme no sempre ha estat burgès
|
|
per Lo Gaiter |
14 oct 2003
|
ERC va guanyar les eleccions a Catalunya perque la gran majoria d'afiliats a la CNT-AIT els votaven a les eleccions. Únicament a les eleccions on CNT-AIT va cridar a l'abstenció activa (1933-34) es va veure el seu resultat en la victòria i la pujada dels partits dretans.
A Catalunya durant els anys republicans els afiliats a la CNT eren absolutament majoritaris dins del món obrer català, i es donen xifres d'afiliats a aquest sindicat en el nostre poble que superaven el milió de persones, quan en aquella època a Catalunya representaven quasi el 50% d'una població de poc més de dos milions d'habitants.
La CNT va jugar un paper preponderant en aquells anys a la nostra terra, i la gran majoria de vots d'ERC provenien dels seus militants. Els fets d'Octubre van posar de relleu aquest pols entre el poder polític i el poder sindical, quan la CNT es va negar a recolzar l'aixecament de Companys en veure'l com un aixecament catalanista burgés. Ben diferent fou l'aixecament d'Astúries amb una unitat d'acció que va portar a la massacre de Franco en la repressió amb més d'un miler de morts.
Tanmateix la repressió dels fets d'octubre, amb l'empresonament dels membres de la Generalitat i la suspensió de l'autonomia, la formació prèvia de governs d'extrema dreta (Lerroux-CEDA) a Madrid i el seu reaccionarisme amb els avenços de la República, i l'existència d'uns 30.000 presos polítics conseqüència de la repressió, entre d'altres, van portar a la CNT a recolzar el Front Popular, i defensar una sortida a aquests greus problemes anteriors. Va ser per això que es va aconseguir una àmplia majoria d'ERC a la Generalitat, perque l'abstenció activa de les anteriors eleccions promoguda pels anarquistes es va abandonar a favor d'una sortida possibilista davant la previsió dels fets que portarien a la Guerra.
Una cosa han estat els sentiments i els discursos dels caps sindicals i polítics i un altre molt diferent el sentiment heterogeni entre totes les bases, obrers de CNT que votaven a ERC n'hi havia un munt i simpatitzants d'ERC que es van afiliar a CNT també.
No cal esmentar aquí la unió que es produí en el comitè de milicies antifeixistes entre totes les forces sindicals i polítiques d'esquerres quan esclatà la guerra. Ni els ministres Garcia Oliver o Frederica Montseny. Sembla que molts anarquistes i molts catalanistes volen oblidar aquesta unió que de fet va existir en els anys republicans i en els previs de la guerra.
Els fets de maig del 37 va trencar brutalment aquesta unió. |
|
Re: Alerta: el catalanisme no sempre ha estat burgès
|
|
per chuckD |
14 oct 2003
|
Hahahaha, que em pixo de riure..... . La veritat, amic aprenent, és que jo no sóc no sóc pas nacionalista català; però tampoc sóc lerrouxista, ja que no jugaria mai a confondre a la classe treballadora, intentant fer-los veure que "Espanya" és l'amic i "Catalunya" l'enemic, tot pronunciant el discurs en català, al bell mig del Paral·lel, entre copeta i copeta de "anís del mono"....
Posiblement, jo no vegi una opressió tan forta d'Espanya contra Catalunya, com la que pugui veure un nacionalista de dretes o un independentista d'esquerres. I no la veig, perquè el poble català, que jo considero una nació peculiar, és estructuralment molt fort encara que no ho sembli. Tan fort com que és capaç de sobreviure els diversos intents per a acabar amb una llengua, gràcies a la seva constància i a la seva conciència de que el català és la més bella de les llengues que s'hagin adaptat mai a aquest racó de la Península Ibèrica (O Gran Pla; quines línies tan belles que vares arribar a escriure; llàstima que fossis franquista).
Una constància que exaspera (a mi de vegades parlar el català em sembla més una obligació que no pas un plaer: els catalanistes haurieu de buscar una fòrmula perquè parlar el català sigui un plaer social per a tothom; tot i així el parlo molt freqüentment, més que el castellà, el llegeixo en forma de literatura.
Defenso la idea dels pobles units solidàriament, que potser no és una idea massa en boga avui en dia, però que crec necessària. Em considero marxista i molt d'esquerres, i em repugnen els lerrouxistes i les actitud lerrouxistes, provínguin d'on provinguin (ostia ja semblo l'Aznar).
PD: els fets de maig del 37 son el tendó d'Aquiles de les esquerres d'aquest país. Tota la Guerra Civil de fet, ja que no cal dir que mentre en Joan MArch feia rics a 38 generals franquistes amb contrabands i comptes secrets a Nova York, aquest afusellabven milers i milers d'obrers, simpatitzants d'obrers, polítics i sindicalistes de tota la panòplia d'esquerres i de tot el terrotori anomenat Espanya. No ho oblidin mai, i expliquin-li als seus néts. |
|
|
