|
|
|
Notícies :: xarxa i llibertat |
|
[Xarxes] Manifest Linuxero
|
|
|
per Traducció InterNostrum i ErZoto |
28 set 2003
|
Una altra manera de dir-ho, d'explicar-lo que hem va ser enviada per un amic argentí i vaig fer-ne una primera traducció.
Manifiesto linuxista : (text original)
<a href="http://www.pagina12web.com.ar/diario/sociedad/subnotas/26058-9508.html&q;>http://www.pagina12web.com.ar/diario/sociedad/subnotas/26058-9508.html&l;/a>
(Traducció InterNostrum i ErZoto) |
|
Un fantasma recorre el món virtual: l'espectre del programari lliure. Contra aquest fantasma s'han conjurat en santa canilla totes les potències del programari encapçalades per Microsoft. La història de la informà tica és la història de la lluita entre programadors i usuaris, i l'actual societat virtual no ha abolit aquest conflicte; el que ha fet és crear noves formes d'opressió que van substituir a les antigues. No obstant això, la nostra època es caracteritza per la concentració del poder i el món virtual tendeix a separar-se obertament en dos camps antagònics: Microsoft i els usuaris.
En els inicis de la història de la computació, quan les computadores tot just es veien en alguns laboratoris especialitzats, tots els programes eren lliures, poques persones es dedicaven a desenvolupar-los i en general treballaven en una gran comunitat on l'intercanvi dels programes, encara en disquets, facilitava que poguessin ajudar-se a millorar-los. Era l'època del comunisme primitiu.
Però les computadores personals es van multiplicar, les necessitats van augmentar; la classe mitja dels petits fabricants de programari va haver de deixar pas als grans magnats virtuals, caps de veritables exèrcits informà tics. La gran indústria del programari va crear el mercat mundial.
Condicions virtuals de producció
Amb l'aparició dels PC, quan les computadores van començar a ser massives, algunes empreses van considerar que no estaba bé que qualsevol pogués veure com estava fet un programa: elles havien invertit diners en el seu desenvolupament i qualsevol altra empresa podria utilitzar els seus avanços per al seu propi benefici. Aleshores van amagar el codi font dels programes –les instruccions que els programadors li donen a la computadora– perquè només poguessin veure'l qui treballaven allÃ, alhora que es concentraven fins produir el monstruós gegant gairebé monopolistic d'avui en dia: Microsoft i el seu fill Windows.
Però Microsoft només pot existir revolucionant incessantment (i innecessà riament) els instruments de programació: els models de Windows se succeeixen els uns als altres, obligant als usuaris a canviar-los per a satisfer la voracitat dels magnats informà tics que llancen sense parar nous productes al mercat. La propietat privada del programari obliga a les empreses a treure un nou model tots els anys, i cadascú deu agregar-li noves funcions perquè els usuaris desitgin adquirir-la. I com un retard en els plaços d'entrega sol espantar als inversionistes, els programes surten a la venda amb problemes que després deuen resoldre's a través de pegots (*patches), que només poden ser realitzats pels mateixos programadors de l'empresa, ja que el seu codi font està ocult per a la resta de la humanitat. AixÃ, el progrés es transforma dialècticament en retrocés, i les millores en dificultats.
Determinació en “última instà ncia� tecnològica
La burgesia informà tica ha aconseguit una expansió de les forces informà tiques sense precedents en la història, que li ha permès establir el seu propi codi i règim social de propietat: les llicències, mitjançant les quals, els que usem els seus productes hem de pagar taxes especials que després es reciclen, augmentant la plusvà lua que paguem els usuaris. Els programaris més coneguts, com per exemple el sistema operatiu Windows, permeten la instal·lació en una sola mà quina i no ofereixen la possibilitat de modificar-los o veure com estan fets. Tots vénen amb un document que, en general, es mostra durant la instal·lació. Aquest text indica en quina forma és possible usar-lo, i en general estableix que no és possible copiar-lo ni modificar-lo i ni tan sols prestar-lo. Probablement, a més, es vegin obligats, si són desenvolupats als Estats Units, a brindar un codi perquè els organismes de seguretat tinguin accés a les mà quines, posant aixà el treball de tot usuari al servei de les agències de control del paÃs més poderós de la Terra, aliat amb la burgesia informà tica.
Però la mateixa expansió de les forces productives de la burgesia informà tica crea les condicions de la seva pròpia destrucció. Incapaç de satisfer-se amb els productes comuns, es va desenvolupar Internet, que va obrir un nou espai a les ambicions rapinayres d'aquesta burgesia, condemnant als usuaris a explorar el món virtual amb les eines fabricades per ella. Enfront d'aquesta inusitada expansió i dominació, que arriba a controlar el 95 per cent de les computadores del món, el moviment del “programari lliure� habilita a l'usuari que vegi com està fet, ho modifiqui i després pugui donar-se'l a qui vulgui, especialment a través de la xarxa de xarxes. L'any 1984, i no per casualitat, Richard Stallman, un investigador del Massasuchetts Institute of Technology (MIT), va iniciar un moviment per a protegir el programari i el seu codi lliure de les traves de les empreses i grans ofensives de la burgesia informà tica. Compartint els coneixements, pensava, la societat es beneficiaria amb millors programes, enfortint el poder del proletariat dels bits: els usuaris.
L'opi dels pobles
Els programes basats en el programari lliure són respostes no sistemà tiques que apareixen per atzar en diferents llocs quan un programador s'enfronta a la difÃcil tasca d'ensamblar les instruccions necessà ries perquè la seva computadora faci el que ell necessita. En un segon moment, aquest mateix programador, o alguns d'ells, deixen el programa en algun lloc d'Internet on uns altres poden assabentar-se de l'existència del projecte i baixar el que està fet per a veure'l, provar-lo i modificar-lo. Al voltant d'aquest programa es formen comunitats o cèl·lules que s'encarreguen de millorar-lo, escriure la documentació necessà ria, provar-lo novament. Si tots els usuaris tenen accés al codi, ells mateixos podran treballar fins trobar la solució i després publicar-la per a tots els altres; d'aquesta forma el programa é sotmés a prova en diferents configuracions de computadores el que facilita trobar la major quantitat d'errors possible. Grà cies a la dificultat de controlar Internet –o, dit d'una altra manera, grà cies a la facilitat d'intercanvi que genera–, els més variats i flexibles programes del programari lliure públics, i no sotmesos a la voracitat de la propietat privada, poden avantatjar als grans monstres apropiats individualment, i garantits per la impunitat i el secret.
Base i superestructura
El programari lliure pot baixar-se d'Internet en tres versions diferents: a) alpha, per a desenvolupadors; b) beta, per a usuaris experimentats que volen provar les noves caracterÃstiques i s'arrisquen que algunes coses no funcionin, però tenen les eines per a solucionar-les i c) estable, per als usuaris finals. Les versions alpha van introduïnt les noves caracterÃstiques que, a mesura que van quedant sense problemes, s'incorporen a les versions beta i estable. Com en aquest tipus de desenvolupament no es té la pressió de la venda, els canvis es van realitzant amb seguretat, i quan arriben a la versió estable, ja tenen pocs o cap problema. Aquest és el camà que van recórrer alguns programes famosos com Linux. Linux pot derrotar als grans gegants de la burgesia informà tica, i inaugurar una nova societat sense classes, ja que els usuaris són alhora els productors dels programes. En el món global, avui, els usuaris no tenen gens que perdre més que les seves cadenes informà tiques. ¡Usuaris del món uniu-vos! |
Mira també:
http://www.pagina12web.com.ar/diario/sociedad/subnotas/26058-9508.html
http://www.pagina12web.com.ar/diario/sociedad/3-26058.html
|
