Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Febrer»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software


Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494
Comenta l'article | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: antifeixisme
Conversant amb “La Bretxa”: crònica i reflexions personals del debat sobre feixisme, populisme i moviments socials a Can Vies (Sants-Barna)
23 feb 2024
GGlBqhjXQAEz-4Z.jpg
5JcQJPMJ_400x400.jpg
loffit-umberto-eco-01-600x450-1641315424.jpg.webp
14367191871793.jpg
articles-31553_recurso_img1.thumb_iTwitter.jpg
une-ernest-mandel-800x640.jpeg
WhatsApp-Image-2022-03-19-at-17.59.10.jpeg
El passat dimecres, 21 de febrer de 2024, a les 18:00 hores, es va realitzar (al Centre Social Autogestionat “Can Vies”) un debat sobre “feixisme, populisme i moviments socials” a càrrec de “La Bretxa” (organització llibertària i revolucionària del Barcelonès) com a part d’un cicle de debats que, aquests companys àcrates, venen desenvolupant fa ja un temps.

1) Què és el feixisme?

Els companys començaren amb una introducció històrica on afirmaren que es tractà, en el seu moment, d’una ideologia que a la població li semblà atractiva. Es situa en un context on el pensament de la “dreta tradicional” (aristocràtic i elitista, on la seva estructura política clàssica era el “partit de notables”) havia perdut atractiu davant la irrupció de les masses en la política. Dins del feixisme hi ha una tensió entre allò “modern” hi allò “tradicional”: fet que el diferencia, diria jo, de moviments estrictament tradicionalistes com el carlisme a Espanya.

També es podria apuntar que, al món àrab i islàmic, s’ha de diferenciar, també, entre corrents islamistes que defensen una “tradició modernitzada” i corrents salafistes que són, estrictament, tradicionalistes. Durant la xerrada hi hagué, així mateix, una referència afirmant que l’Estat Islàmic (Daesh) és una organització feixista el qual jo, personalment, podria acceptar sempre que tinguem en compte que aquesta asseveració pot formar part del nivell de propaganda política o pamflet (en el qual sempre s’admet cert grau d’inconcreció) però un debat ideològic més profund en faria aflorar, necessàriament, les diferències: L’Estat Islàmic ni és ultranacionalista, ni és racista, per exemple, ja que aquest tipus de fonamentalisme religiós es basa en la “comunitat de creients” (umma) per sobre de fronteres i ètnies. I em sembla que no fa falta dir, però ho dic per si de cas, que això no ho menciono amb la intenció d’exculpar-los, ni molt menys, sinó de situar el debat teòric convenientment.

Els ponents afirmaren, per tant, que el feixisme no es basa, simplement, amb una “tornada al passat” sinó en construir un “futur utòpic” a partir d’una “revisió del passat”. El van situar, en el context del Crack de 1929 i la por al comunisme. Fins aquell moment, la “dreta tradicional” havia volgut mantenir la població tranquil·la, mitjançant mites i figures d’autoritat. No es pot oblidar que en aquella època neix la cartellera i la premsa popular. Apareix un tipus de premsa amb imatges per la gent que, amb prou feines, acostumava a llegir. S’ha de tenir en compte que, fins aquell moment, la paraula escrita tenia un àuria de respecte i la publicitat en el segle XX va ser quelcom trencador. Apareixen idees com Poble/Nació/Partit/Líder. Hi ha una instrumentalització de la violència i rituals super-ordenats.

Els ponents afirmaren que Umberto Eco fou un dels referents de l’enfocament teòric de l’anàlisi del feixisme com a moviment “trans-històric”: és a dir, com a una possibilitat autoritària que es dona al llarg de la història. Ho desconeixia, però em recorda al plantejament, més subjectivista, del filòsof Theodor Adorno quan parla de la “personalitat autoritària” com a sinònim de “personalitat feixista”. Aquest enfocament contrasta amb els plantejaments teòrics més historicistes i sociològics, que ho conceben com un fenomen polític d’entreguerres, protagonitzat per unes classes mitjanes espantades per la seva progressiva pauperització. Això porta a Umberto Eco a parlar de “feixisme etern” (en el sentit, que no depèn d’unes circumstancies històrico-socials concretes, sinó com a una possibilitat de l’esser humà sempre present).

En situa algunes característiques com el tradicionalisme, l’anti-intel·lectualisme, el nacionalisme, l’ús d’un neo-llenguatge simplista (la funció del qual seria reduir l’àmbit de pensament) etc. Umberto Eco apel·la als anti-feixistes del futur. Els companys de “La Bretxa” comentaren que aquesta definició és problemàtica perquè, d’aquesta manera, molts fenòmens polítics podrien ser qualificats de feixistes, perdent-se concreció. També afirmaren que el feixisme ha utilitzat, històricament, discursos anti-liberals, anti-conservadors i anti-socialistes. En el segon cas pot xocar, a simple vista, però els feixistes es cobrien, normalment, d’un discurs pretesament revolucionari. Avui dia potser ja no tant, perquè no ven incorporar demagògicament simbologia del moviment obrer clàssic, però fins i tot Santiago Abascal va citar, en certa ocasió, una frase de Ramiro Ledesma: fundador de les Juntas de Ofensiva Nacionalsindicalista (el sector “revolucionari” del feixisme espanyol).

Altres característiques serien la constitució de “milícies de partit” i el totalitarisme com a finalitat. En quan al primer aspecte, per exemple, seria un punt que diferenciaria a la neonazi Alba Daurada, a Grècia, de l’ultradretà Vox a Espanya. “La Bretxa” també comentà que el feixisme es caracteritza per la “palingenèsia” com a renaixement d’un passat idealitzat (encara que això és propi, també, de molts nacionalismes). Alguna intervenció del públic feu referència a la incertesa i a la por al futur com elements que s’havien de valorar.

2) Per què parlem de populisme?

En aquest segon bloc temàtic es parlà de la forma col·loquial de parlar de populisme. Es una categoria “calaix de sastre” (és a dir, que hi caben moltes coses). Dins de populisme podríem parlar, segons “La Bretxa”, de Podem, el 15-M, Vox o Trump. Continuaren dient que “és tot allò que, en política, no hi està acostumada la gent”. Hi ha una determinada visió del món i dels grups socials: “poble” i “elits”. Ara bé, si ets un populista de dretes tendiràs a veure aquestes “elits” com un grupuscle misteriós format per societats secretes. En aquest sentit, hi va haver una intervenció d’una companya, que comentà que el “conspiracionisme” és un discurs perillós que atrau, i pot significar, un nexe d’unió entre populistes de dreta i esquerra. Personalment, penso que les teories conspiratives els únics efectes que tenen és o desmobilitzar la gent (ja que si l’enemic és secret no hi ha on dirigir-se) o convertir les mobilitzacions en quelcom teatral i caricaturesc.

Posteriorment, es parlà del populisme d’esquerra, on es mencionà al teòric post-marxista argentí Ernesto Laclau. S’afirmà que Podem havia agafat idees inspirades en ell com allò del “poble” contra la “casta”. A Marroc, per exemple, s’utilitza el terme “Majzén” per referir-se a quelcom similar: els funcionaris al servei del Rei que oprimeixen al poble. Els companys de “La Bretxa” senyalaren que el populisme funciona magnificant esdeveniments perquè després n’apareguin uns altres i se’ls hi doni una explicació diferent de la primera. No és res més que l’oportunisme de tota la vida però amb un vernís post-modern. “La Bretxa” comentà que nosaltres mateixos estem obligats a caure en aquests discursos de “bons” i “dolents”. Bé, jo crec que això té a veure, molts cops, en el format de pamflet que s’utilitza de cara a les mobilitzacions socials. Un debat teòric com el del passat dimecres és, necessàriament, diferent.

Un qüestió que a mi, personalment, em sembla important és analitzar la influència del populisme d’esquerres dins de l’anarquisme: ja que la teoria política del “Poder Popular” és, de fet, una forma de populisme d’esquerres o, si es prefereix, d’extrema-esquerra. Aquesta teoria té el seu origen en el grup xilè dels anys 70 “Movimiento de Izquierda Revolucionaria – M.I.R.” l’objectiu del qual era forjar una aliança entre el proletariat i els “pobres urbans” (sectors importants de la població empobrida que es veien obligats a sobreviure als marges del sistema). A l’estar constituït aquest darrer grup per una gran heterogeneïtat social, i de formes de vida, es feia difícil agrupar-los amb el proletariat sinó s’apel·lava a l’ambigüitat d’allò popular.
Lògicament, els sectors de l’anarquisme que reivindiquen aquesta perspectiva teòrica no ho fan identificant-se, directament, amb la direcció política del M.I.R. (que era marxista-leninista-guevarista) sinó amb líders de base, com Luciano Cruz Aguayo, que eren crítics amb els dirigents, tot i pertànyer al mateix moviment.

Ara bé, això són qüestions, de fet, secundàries ja que comparteixen, a grans trets, la mateixa perspectiva teòrica. La qüestió és que al traslladar aquesta teoria, a un escenari social de capitalisme desenvolupat com Espanya, amb una estructura de classes diferent, on la majoria de persones treballen com assalariats es corre el risc de que l’apel·lació a allò “popular” tendeixi a forjar, prioritàriament, una aliança cap a dalt amb els sectors depauperats de les classes mitjanes i no amb uns “pobres urbans” el gruix dels quals no és comparable al Xile dels anys 70. Quelcom similar ja digué el teòric trotskista Ernest Mandel a la seva obra “Crítica del eurocomunismo”.

Dit d’una altra manera, si en el context del “Tercer Món” el “poderpopulisme” és un intent de la intel·lectualitat de classe mitjana d’agrupar a les forces proletàries i populars (ja que la precarietat de la seva estructura social fa que sigui de les poques capaces de fer-ho) en el context del “Primer Món” només pot constituir-se en un intent d’aquesta d’evitar qualsevol fricció amb un proletariat amb una tradició històrica d’organització sindical més sòlida i, per tant, més desconfiat de les pretensions de la primera: recordem la tradició anti-intel·lectualista del sindicalisme revolucionari en els orígens de la CNT i la defensa de l’auto-didactisme. Tot això, encara està molt present i provoca friccions entre l’anarco-sindicalisme i el populisme d’esquerres llibertari de matriu intel·lectual.

Ara bé, entre els sectors desorganitzats de la classe treballadora (amb amnèsia de les seves tradicions històriques d’organització) és diferent però aquí s’evidencien també els límits d’aquest últim: doncs, difícilment podrà superar el ciutadanisme o el filo-electoralisme ja que si apel·lés a l’obrerisme xocaria amb la tradició abans esmentada. Els companys de “La Bretxa” mencionaren, per fer referència a l’altre extrem de l’arc ideològic, a Alain de Benoi de l’extrema-dreta francesa que va “modernitzar” aquest corrent polític renunciant a la presa del poder per la força. També van mencionar que el racisme biologista ha quedat desfasat davant del racisme cultural (forma més moderna que consisteix en la idea de que hi ha cultures superiors a d’altres: obviant que, de fet, totes tenen aspectes emancipadors i opressius). Un company comentà també que el populisme és l’enemic a l’igual que la democràcia i la dominació tecnològica.

3) Conclusions

Quan he dit que les friccions amb el discurs populista d’esquerres, de matriu intel·lectual, són més fortes entre el proletariat dels països de capitalisme desenvolupat, ja que té “una tradició sindical més sòlida”, crec que no estic fent, en contra del que pugui semblar, un discurs euro-cèntric sinó més aviat en contra de la romantització i idealització que fan alguns companys europeus de les lluites al “Tercer Món”. En escenaris, del que diuen els liberals, de “societats civils dèbils” es produeixen, en aquests contextos, una gran infiltració política de forces reformistes d’esquerra en tots els moviments socials. Fet que ve afavorit perquè es tracten molts cops de partits-moviment (ja que aquest últim arriba on no arriba l’Estat). Per altra banda, es bo saber que hi ha més companys anarquistes organitzats, que no comparteixen aquesta perspectiva populista, de cara a sumar esforços i anàlisis diferents dins d’una perspectiva social de l’anarquisme.

Alma apátrida
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2024/02/conversant-amb-la-bretxa-cronica-i.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain
La facilitat d'afegir comentaris als articles publicats té com a finalitat el permetre:
  • Aportar més informació sobre l'article (enriquir-lo)
  • Contrastar la seva veracitat
  • Traduir l'article
ATENCIÓ: Els comentaris apareixen publicats amb retard.
Afegeix comentari senzill (apareix amb retard) Supervisar la moderació
Títol (En Minúscula Normal)
Nom El teu correu-e

Comentari

Codificació
Anti-brossa Introdueix el text a la casella:
Per afegir comentaris més detallats, o per carregar fitxers, mira a formulari complert de comentaris.