Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
El nebot del Caos: consideracions anarquistes sobre què és i com contribuir a destruir l’Estat
25 des 2023
9788475307213-es.jpg
descarga.jpg
9788416553563.gif
16289881485852.jpeg
81Umoedh2ZL._AC_UF1000,1000_QL80_.jpg
110758847.jpg
bakuninymarx.jpg
cover-51555.jpg
517RqQNCMEL._AC_UF1000,1000_QL80_.jpg
1) L’anarquisme: doctrina revolucionària anti-estatal

L’any 1873, el teòric i revolucionari anarquista rus Mikhail Bakunin va publicar “Estatisme i anarquia” on defensa, a grans trets, que les escoles reformista (representada per Ferdinand Lassalle) i revolucionària (representada per Karl Marx) del socialisme alemany tenien en comú partir del context socio-històric de l’imperialisme germànic i l’autoritarisme d’Otto von Bismarck. Així afirma:

“Tuvimos ocasión varias veces de expresar nuestro disgusto profundo hacia las teorías de Lassalle y de Marx, que recomendaban a los trabajadores, sino como el ideal, al menos como el objetivo principal más próximo, la fundación del ‘Estado popular’ que, según ellos, no sería más que ‘el proletariado elevado al rango de clase dominante’”.

I s’hi pot llegir, segurament, quelcom de patriotisme eslau en aquesta obra si comparem el que diu respecte les protestes camperoles eslaves del segle XVI en relació a allò afirmat anteriorment:

“(...) en todas esas insurrecciones y revueltas puramente populares, encontramos ese mismo odio al Estado, esa misma aspiración hacia la creación de un sistema campesino de comunas libres”.

Al marge, doncs, de certes analogies patriòtiques al text (que es poguessin interpretar, maliciosament, en el sentit de que hi hagués pobles “més llibertaris” que d’altres) queda clar que l’anarquisme, segons Bakunin, es diferencia del marxisme per la seva negació de l’Estat i la seva oposició a utilitzar-lo com a instrument emancipador. I això inclou, segons els anarquistes veneçolans Nelson Méndez i Alfredo Vallota, en les seves “definiciones fundamentales del anarquismo” una societat o forma de vida:

“(...) sin burocracia autoritaria ni jerarquías permanentes.”.

Així com tampoc:

“Instituciones fijas y sobreimpuestas a la sociedad”.

2) Què és l’Estat i els fonaments del seu poder

Ara bé, considero que l’anarquisme, històricament, només ha donat una definició aproximada i feta de retalls del què és l’Estat. També vull deixar clar que aquesta afirmació és una opinió personal i hi pot haver qui no hi estigui d’acord. I al meu entendre aquest fet condiciona, poderosament, l’estratègia que s’ha de seguir per acabar amb ell, doncs, només es pot destruir allò que es coneix amb profunditat. Per altra banda, durant dècades el debat en les ciències socials s’ha caracteritzat per l’oposició entre el marxisme (que considera l’Estat capitalista un instrument de la classe dominant burgesa) i el weberianisme (que considera l’Estat burocràtic l’única forma eficient d’organitzar a grans grups de persones).

De totes maneres, s’ha de puntualitzar que Max Weber tampoc era un admirador cec de la burocràcia sinó que considerava que l’artificialitat i la rutina eren el preu que havíem pagat per viure en una societat racionalista. Un preu, per altra banda, necessari segons aquest sociòleg alemany. En aquest debat polític, considero, que l’anarquisme s’ha anat situant com bonament ha pogut i la diversitat dels seus corrents (anarco-sindicalisme, anarco-comunisme, anarco- individualisme...) ha provocat que, en ocasions, s’hagi decantat per una adaptació pròpia de la crítica weberiana, marxista o una combinació de les dues. I, de fet, com que aquestes sociologies es corresponen políticament a les idees liberals i socialistes s’ha anat recollint el millor (o el pitjor) de les dues tradicions revolucionàries: si, el liberalisme també va ser, en el seu moment, una tradició revolucionària, contra la noblesa i el clergat de l’Antic Règim, i algunes de les seves idees poden seguir sent-ho en la mesura que es conservin alguns dels elements de l’antic sistema.

El teòric i revolucionari Abdullah Öcalan (dirigent i pres polític del Partit dels Treballadors del Kurdistan – PKK) a la seva obra “Orígens de la civilització: l’Era dels déus emmascarats i els reis coberts” (volum I del seu “Manifest per una Civilització Democràtica”) afirma el següent:

“(...) cal interpretar la societat amb un sentit crític que permeti superar-la, però no podrà ser superada criticant tan sols a la modernitat capitalista, com han fet diferents corrents ideològiques, principalment els marxistes. I la principal raó rau en que no s’ha analitzat la societat civilitzada a la qual la modernitat està encadenada, a més que el paradigma euro-cèntric s’ha encarregat de neutralitzar als seus més durs opositors”.

La radicalitat d’aquest plantejament consisteix en afirmar que no només ens trobem en una crisi del capitalisme sinó de la civilització humana com a tal. Per altra banda, no és que Marx i Engels no haguessin estudiat societats pre-capitalistes sinó que els seus seguidors (els marxistes) no han acostumat a integrar-ne el seu anàlisi alhora d’extreure’n conclusions pràctiques. També considero que un dels errors de la teoria marxista ha estat aplicar la lògica de funcionament de la societat capitalista (l’estructura econòmica condiciona la política i la cultura) a altres societats anteriors on, sovint, era al revés donant-se molts cops fenòmens polítics que podrien ser qualificats d’anti-econòmics.

I aquí és on la teoria històrico-social d’Abdullah Öcallan pot enllaçar amb l’anarquisme (més enllà de l’aplicació política de les seves idees, en la que no entraré, que alguns grups llibertaris i comunistes-consellistes han qualificat de socialdemocràcia radical) ja que la crítica a la Civilització és necessàriament una crítica a l’Estat el sorgiment del qual és molt anterior al Capitalisme. Però òbviament, aquest anàlisi no serviria de res si els anarquistes féssim com certs marxistes i no en traguéssim conclusions actuals per a una praxis revolucionària. És en l’anomenada etapa de Nagada IIc-d (del 3600 al 3300 a. C.) a la zona de l’Alt Egipte, compresa entre Abydos i Hieracómpolis, que apareix una nova institució socio-cultural determinant a la regió com a resultat de l’especialització del treball i la formació d’elits: l’Estat.

I per l’egiptòleg Barry J. Kemp la base del poder d’aquest Estat, més que la força armada, era la seva organització burocràtica. Segons ell mateix:

“Es una manera pasiva y ordenada de ejercer el poder en contraste con la coerción directa”.

De fet, s’han conservat un gran número de documents administratius de l’Antic Egipte que remunten la història de la burocràcia al Tercer Mil·lenni. Una de les seves funcions era portar un registre de la distribució dels aliments (fogasses de pa i gerres de cervesa). Una altra era dirigir els projectes de construcció (anotar els materials necessaris i controlar la mà d’obra). Per Barry J. Kemp l’organització burocràtica no era només quelcom vist de forma pràctica sinó que:

“La burocracia es una disposición de ánimo, una inclinación, que encontramos con mayor inmediatez en los documentos originales (...) para el escriba de la antigüedad el orden formaba parte de su mundo mental interior (…) La esencia del acto de escribir (y de dibujar) es reducir una realidad compleja y con frecuencia caótica a un orden comprensible”.

3) L’ordre burocràtic: la ideologia de l’Estat

Aquesta organització burocràtica tenia, lògicament, la seves manifestacions a nivell cultural i ideològic. Per exemple, és coneguda La Sàtira dels Oficis (que es remunta a la Dinastia XII) on un pare tracta de convèncer al seu fill de les bondats de la professió d’escriba perquè s’inscrigui a l’Escola d’Administració Reial. El fet és que ho fa ridiculitzant les altres ocupacions:

“He visto a los que han sido apaleados ¡Aplícate a los textos! ¡Observa como te rescatan del trabajo! Mira, nada hay mejor que los textos; son como un barco estanco (…) Voy a hacer que ames los escritos más que a tu madre; voy a presentar sus bondades ante ti (…) He visto al herrero en su trabajo, a la boca de su horno. Sus dedos son como (los de un) cocodrilo, y apesta más que las huevas de pescado (…) El cortador de cañas ha de viajar al Delta para coger flechas para sí mismo. Después de haber hecho más de lo que sus brazos pueden hacer, los mosquitos lo han matado, las moscas lo han destrozado y ha quedado (como) cortado a trozos.”.

En el segon cas, tenim el mite de la lluita entre Horus i Seth. Des d’un inici, el primer s’associa a la Monarquia i l’Estat. Com en les demés formes de lideratge de tipus africà es percebut com el garant de l’equilibri còsmic (i, per tant, també terrenal). Per altra banda, Seth està associat al desert dels voltants de la ribera del riu Nil on succeïen freqüents tempestes de sorra. És a dir, és el Déu del “món faltat de l’ordre”, garantit per Horus. Resulta, per altra banda, que Osiris (Déu de l’agricultura que és gairebé el mateix, en aquella època, que dir de l’economia) és el pare d’Horus i és assassinat per Seth contra el qual Horus clama venjança. O sigui, que el “món faltat d’ordre” assassina a l’agricultura i es venjat per l’Estat.

Una altra qüestió és la lògica de la confrontació entre l’estructura parental i estatal. Seth és el germà d’Isis, la mare d’Horus. Per tant, el que hi ha, també, és un conflicte per si el monarca ha de ser el “jove fill” o el “germà fort”. O sigui, una lluita entre l’estructura avuncular (on la figura masculina rellevant és el germà de la mare) fruit de les societats matrilineals pre-estatals, representades per Seth, o l’emergent Estat patriarcal representat per Horus. A l’engendrar, en la mitologia egipcia, Osiris (agricultura) a Horus (Estat) sembla complir-se l’anàlisi marxista que és l’estructura econòmica la base de la política. Tot i així, sobre l’origen de l’Estat, hi ha altres teories com la dels “Senyors de les Marques” (que explica la seva gènesi com la revolta dels vigilants que les mateixes comunitats radicades en oasis havien enviat als seus límits perquè les protegissin d’incursions nòmades) o aquelles que apunten que ja hi havia societats agrícoles no estatals als marges dels imperis agraris (com l’Inca) fet que demostraria que no hi ha una connexió automàtica entre sorgiment de l’Estat i pas de la caça-recol·lecció a l’agricultura.

Les conclusions pràctiques actuals d’això és que, si entenem el sorgiment històric de l’Estat com quelcom, relativament, autònom, no tindrien sentit teories economicistes estrictes com el sindicalisme revolucionari (no ja l’anarcosindicalisme que implica una fusió amb la ideologia política anarquista) tendents a pensar que l’Estat pot caure amb l’ús exclusiu de la vaga general revolucionària, però tampoc visions, estrictament, polítiques com si Horus no hagués estat engendrat, en el seu origen, per Osiris i Isis. Una altra qüestió rellevant, també, és la postura política a adoptar amb la burocràcia que, pel què es desprèn de l’origen de l’Estat, pot ser més rellevant per sostenir-lo que les mateixes forces armades. És a dir, controlar la informació pot ser més important, inclús, que tenir la legitimitat de l’ús de la força. De fet, va ser un gris buròcrata del Partit Bolxevic que remenava fitxes de militants (Stalin) i no el cap de l’Exèrcit Roig (Trotski) qui es va fer amb el poder a la Unió Soviètica a la mort de Lenin.

4) La postura marxista i anarquista respecte la burocràcia

Entre els mesos de febrer i octubre de 1917, V.I. Lenin va escriure L’Estat i la Revolució on proposava la instauració d’una “dictadura del proletariat” a Rússia com a pas previ a la instauració d’una societat comunista sense classes. En ella afirma:

“La ‘administración burocrática’ específica de los funcionarios del Estado, puede y debe comenzar a sustituirse inmediatamente, de la noche a la mañana, por las simples funciones de ‘inspectores y contables’, funciones que ya hoy son plenamente accesibles al nivel de desarrollo de los habitantes de las ciudades y que pueden ser perfectamente desempeñadas por el ‘salario de un obrero’.

És clar que això ho va escriure abans de que es consolidés el poder del Partit Bolxevic. El referent polític era la Comuna de París de 1871 i la teorització que en va fer Karl Marx. A la seva Comunicació del Consell general de l’Associació Internacional dels Treballadors del 30 de maig de 1871 afirma:

“La Comuna havia d’ésser, no pas un organisme parlamentari, sinó un cos actiu, executiu i legislatiu ensems. En lloc de continuar essent l’instrument del govern central, la policia fou immediatament despullada dels seus atributs polítics i transformada en un instrument de la Comuna, responsable i en tot moment revocable. Igual fou per als funcionaris de totes les altres branques de l’Administració”.

Val a dir que quan Marx diu aquí “policia” no l’hem d’entendre en el sentit professionalitzat d’avui dia sinó que es refereix, segurament, a la Milícia Nacional: cos de voluntaris civils. El mateix Mikhail Bakunin afirma a la seva obra “La Comuna de Paris y la noción de Estado”:

“Soy un partidario de la Comuna de París, la que no obstante haber sido masacrada y sofocada en sangre por los verdugos de la reacción monárquica y clerical, no por eso ha dejado de hacerse más vivaz, más poderosa en la imaginación y en el corazón del proletariado de Europa; soy partidario de ella sobre todo porque ha sido una audaz negativa del Estado.”.

I aquest em sembla un fet fascinant i revelador. Resulta que la primera experiència de “poder proletari” en la història contemporània és reivindicada, per igual, pel comunisme de Karl Marx i l’anarquisme de Mikhail Bakunin com a demostració pràctica de les seves idees. Al basar-se L’Estat i la Revolució de Lenin en la teorització del Karl Marx de la Comuna de Paris (que coincideix amb Bakunin en la defensa de la mateixa experiència) això porta a alguns autors a parlar de “leninisme llibertari” per referir-se a aquesta obra escrita als inicis de la Revolució Russa de 1917. Posteriorment, vindrien les acusacions de la premsa anarquista als bolxevics d’establir un “Capitalisme d’Estat” a Rússia el qual Lenin justificava per la situació de Guerra Civil.

Els anarquistes, el social-revolucionaris d’esquerra i inclús certa ala esquerra dels bolxevics (Comitè de Petrograd) afirmaven, pel contrari, que la firma de la pau amb l’imperialisme alemany havia estat una frenada a la revolució i un greu cop pels camarades d’aquell país. Lenin es defensava dient que no hi havia més remei que cedir territoris i que no es podia continuar la guerra en aquelles condicions. Alguns bolxevics ho van plantejar com si el debat hagués estat entre haver de sacrificar la Revolució Alemanya per fer triomfar la Russa o a l’inrevés. Al final, seguint aquesta argumentació, hauria estat la segona opció. Però això ja és una altra història. Tot i així, recordem, que la postura revolucionària de la Comuna va ser la revocabilitat dels càrrecs burocràtics i la seva equiparació salarial al nivell d’un obrer. Polítiques semblants van seguir els anarquistes al Consell Regional de Defensa d’Aragó (1936-1937) i a la Comuna de Shinmin (1929-1931). Tot això, és clar, com a pas previ a la instauració del Comunisme Llibertari.

5) La burocràcia estatal avui: perspectives revolucionàries

El sociòleg Modesto Gayo afirma (partint de la lectura de dades estadístiques) a la seva obra “Clase y política en España I (1986-2008): Estructura social y clase media en la democracia postransicional”, de forma general, que els i les professionals que treballen al sector públic estan més a prop de l’esquerra radical i dels moviments socials. Ara bé, els i les sociòlogues no es posen d’acord: uns afirmen que els dedicats als sectors tradicionals són més aviat conservadors i els que, pel contrari, ho fan a activitats “creatives” serien més progressistes. Altres que la diferència radica entre els que treballen en activitats relacionades amb el “control organitzatiu” i els que presten serveis. A mi, però, la reflexió més interessant em sembla la següent:

“(...) se ha descubierto que son una combinación de conservadurismo y liberalismo o radicalismo. Eso significa que son liberales en temas sociales como la protección de las libertades individuales y la tolerancia, pero no lo son en cuestiones relativas a la economía y la igualdad, en las cuales muestran actitudes conservadoras”.

Sembla que, malgrat haver passat alguns mil·lennis, encara podem sentir els ecos de la Sàtira dels Oficis que ens venen de l’Antic Egipte. El problema és que, com va posar en evidència l’experiència de la Comuna de París de 1871, són un sector clau del que no es pot prescindir en la transformació revolucionària de la societat. Però, a veure, com ens ho fem perquè acceptin unes mesures (les de la Comuna) que, en principi, no semblen beneficiar-los. Fa falta, doncs, un canvi social i cultural, que els posi de la banda de la revolució, substituint el seu liberalisme progressista i exclusivisme corporativista pel socialisme revolucionari marxista o anarquista. El teòric i revolucionari anarcocomunista Piotr Kropotkin a la seva obra “Campos, fábricas y talleres” (1898) afirma sobre els principals invents de la indústria:

“Hombres que apenas habían recibido alguna instrucción en la escuela y solo recogido las migajas del saber de la mesa del rico, teniendo que valerse para hacer sus ensayos de los medios más primitivos (…) fueron (…) los ‘verdaderos autores de la civilización moderna’; en tanto que los científicos de profesión, provistos de todos los medios de adquirir conocimientos y de experimentar, representan una parte insignificante del cúmulo de instrumentos, máquinas y primeros motores que han mostrado a la humanidad el modo de utilizar y manejar las fuerzas de la naturaleza.”.

És possible que algun/a company/a anarquista vegi aquestes afirmacions com una forma de “populisme obrerista”, com ja ho va fer la tecnocràcia llibertària de Camillo Berneri, però no està de més que Kropotkin ens faci, de tant en tant, una cura d’humilitat a més d’un. Aquesta manera de pensar tampoc és estranya, de fet, en algunes civilitzacions de la història de la humanitat. A Xina durant l’època dels “Regnes Combatents” (segles V-III a.C) els diferents corrents filosòfics partien de que el món no és sinó discòrdia i violència: els “confucians” preconitzaven la devoció filial i estatal, els “moístes” l’interès de la majoria i els “legistes” la mateixa llei per tothom. Però n’hi havia una quarta, els “daoistes”, el plantejament dels quals era “restar a l’escolta”.

Un d’aquests daoistes, Zhuangzi abandona la resolució d’aprendre (com els confucians) per trobar-se amb la “soltesa instintiva” de l’artesà. La metàfora que s’utilitzà és la d’un príncep que aprèn el “principi vital” veient com un cuiner talla la carn d’un bou. Ara bé, una versió extrema d’això, segles després, va ser el populisme anti-intel·lectual de la fase radical de la “Gran Revolució Cultural Proletària” (1966-1969) on Mao Tse-Tung va mirar d’instrumentalitzar el fracàs de la industrialització descentralitzada del “Gran Salt Endavant” per dirigir una ofensiva contra els “revisionistes” (defensors del “camí capitalista” dins el Partit Comunista). Moltes seus del Partit van ser atacades, es van deixar de publicar revistes científiques i escriptors i artistes van ser agredits per “petit burgesos”.

A Europa va generar una gran expectació entre els grups d’esquerra radical i molts la van veure, erròniament, com una “onada anti-autoritària”. Els qui, avui dia, encara defensen aquest procés afirmen que, malgrat tot, va llançar a les masses a la participació política i va contribuir a la crítica interna dins el Partit. Mao Tse-Tung defensava que, en el si del Partit, hi havia una lluita de dues línies (la proletària i la burgesa) degut a que la societat socialista no havia eliminat la lluita de classes. Altres marxistes-leninistes, afirmaven que això era fals degut a que les diferents classes socials que ingressaven al Partit no ho feien com a tals sinó com a individus sota la direcció del “proletariat” (o la seva autoproclamada “avantguarda”). Un debat que, per cert, no deixa de ser interessant al marge de qui l’iniciés. Finalment, de cara a reflexionar sobre la Revolució Cultural i com ens recorda Albert Metzer, sobre un vell militant llibertari, al seu article “Historia del Movimiento Anarquista en China” de l’any 1979:

“El profesor Hsaio, de 80 años, fue obligado a retirar cada noche el carro de la basura como parte de su «reeducación». En una carta llena de dignidad declaró que a su edad la única respuesta a la tiranía era el suicidio. No estaba además de acuerdo con sus alumnos en que la honorable labor del basurero fuera degradante; por el contrario, decía que lo degradante para el basurero sería que lo obligaran a ser profesor.”.

6) Conclusions

Una interpretació possible d’aquest text és que la base del poder de l’Estat és la burocràcia. Sovint, fins i tot més que les Forces Armades. Mao Tse-Tung, pel contrari, deia que “El Poder neix del Fusell”. L’euro-comunisme de Santiago Carrillo (fent una interpretació barroera del pensament d’Antonio Gramsci) afirmà, en conseqüència, que s’havien de guanyar posicions dins els Aparells Ideològics de l’Estat (concepte del marxista francès Louis Althusser que inclou institucions com l’Escola, la Família, la Religió, la Política, el Sindicalisme, la Cultura etc.). Però sense un canvi de mentalitat que borri l’herència de la Sàtira dels Oficis l’únic que hi ha és una adaptació a l’aparell. Per altra banda, lògicament, hi ha diferents nivells de participació que impliquen un compromís, més o menys elevat, amb la reproducció del sistema.

Penso que, a part, de les mobilitzacions socials i l’acció directa s’hauria de mirar d’atacar la ideologia corporativista i burocràtica. Denunciant els sindicats grocs, que n’hi ha varis a l’administració i posant-los en evidencia quan s’encongeixen d’espatlles davant de problemàtiques socials (només a tall d’exemple el sindicat ASPEPC·SPS de professors de secundària no va firmar el comunicat de solidaritat amb el poble palestí). Sense aquest despreniment, sense aquesta renúncia ideològica dels qui ocupen llocs clau en els Aparells Ideològics de l’Estat no hi haurà mai cap transformació social. Lògicament, si aquesta es produeix no serà, fonamentalment, per la propaganda sinó perquè l’ofensiva al carrer obligui a posicionar-se però això no vol dir que s’hagi d’abandonar aquesta tasca.

Alma apátrida


Bibliografia:

BAKUNIN Estatismo y anarquía Ediciones Orbis S.A., 1985. Pàgines 76 i 199.

MÉNDEZ, NELSON y VALLOTA, ALFREDO Bitácora de la Utopía: anarquismo para el siglo XXI Universidad Central de Venezuela – Ediciones de la Biblioteca – EBUC, 2001. Pàgina 21.

GIDDENS, ANTHONY Sociología Alianza Editorial, 2001. Pàgina 842.

SANYÚ y LAFFORGUE, MARTÍN Sociología para principiantes Era Naciente SRL, 2001. Pàgina 58.

ÖCALLAN, ABDULLAH Manifest per una Civilització Democràtica – Volum I (Orígens de la Civilització: l’Era del Déus emmascarats i els Reis coberts) Descontrol Editorial – Col·lectiu Bauma. Pàgina 182.

CERVELLÓ AUTUORI, JOSEP La aparición del Estado y la Época tinita a MIGUEL PARRA, JOSÉ (Coord.) El Antiguo Egipto: Sociedad, Economía, Política Marcial Pons (Historia), 2009. Pàgina 69.

KEMP, BARRY J. El Antiguo Egipto RBA Coleccionables S.A. - Biblioteca Historia Universal, 2005. Pàgines 137, 140 i 160.

LA SÁTIRA DE LOS OFICIOS a SERRANO DELGAGO, JOSÉ MIGUEL Textos para la Historia Antigua de Egipto Ediciones Cátedra (Grupo Anaya, S.A.), 2021. Pàgines 318, 319 i 323.

CAMPAGNO, MARCELO Una lectura de la contienda entre Horus y Seth Ediciones del Signo – Facultad de Filosofia y Letras de la Universidad de Buenos Aires (UBA) – Colección Razón Política, 2004. Páginas 24, 25 i 135.

LENIN El Estado y la revolución Diario Público, 2009. Pàgina 73.

MARX, KARL La Guerra Civil a França el 1871 Edicions 62, novembre de 1970. Pàgines 73 i 74.

BAKUNIN, MIKHAIL La Comuna de París y la noción de Estado SOV Baix Llobregat, 2009. Pàgina 16.

VADILLO MUÑOZ, JULIÁN Por el pan, la tierra y la libertad: El anarquismo en la Revolución rusa Volapük Ediciones, febrero 2017. Pàgina 166.

DECLARACIÓN DE LA COMISIÓN EJECUTIVA DEL COMITÉ DE PETROGRADO AL COMITÉ CENTRAL a CC DEL POSDR (r) Los Bolcheviques y la Revolución de Octubre: Actas del CC del POSDR (b) [agosto 1917-febrero 1918] Ediciones Uno en Dos, 2023. Pàgines 303 i 304.

GAYO, MODESTO Clase y política en España I (1986-2008): estructura social y clase media en la democracia postransicional Siglo XXI España, 2021. Pàgines 116 i 119.

KROPOTKIN Campos, fábricas y talleres Ediciones Jucar – Biblioteca Histórica del Socialismo, 1978. Pàgina 159.

CHENG, ANNE Historia del pensamiento chino Edicions Bellaterra – Biblioteca de China Contemporánea, 2006. Pàgines 99, 110 i 111.

SCHIROROKAUER, CONRAD I BROWN, MIRANDA Breve historia de la civilización china Edicions Bellaterra – Biblioteca de China Contemporánea, 2006. Pàgines 411, 412 i 413.

MELTZER, ALBERT Historia del Movimiento Anarquista en China Historia Libertaria nº5, 1979.

ALTHUSSER, LOUIS Sobre la reproducción Akal – Cuestiones de antagonismo, 2015. Pàgina 113.
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2023/12/el-nebot-del-caos-consideracions.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain
Sindicato Sindicat