1) Introducció: aclariments sobre aquest article
En aquest escrit s’exposen vàries idees de l’anomenada “teologia islàmica progressista” sobre drets LGBT. L’objectiu es desmuntar (o, en tot cas, relativitzar o contextualitzar) l’associació arbitrària que es fa entre islam, homofòbia i transfòbia. Lògicament, en vàries ocasions, les postures són tan avançades fins on permeten unes concepcions que, no oblidem, no deixen de ser de naturalesa religiosa. Quin interès, doncs, pot tenir això per nosaltres els anarquistes? Segons l’anarco-individualista francès Émile Armand (1872-1962) a la seva obra “El anarquismo individualista: lo que es, puede y vale”:
“Los reformadores religiosos nunca han conseguido más que dos resultados: o, so pretexto de reformas, hundir a sus discípulos en un abismo de resignación y de atrofia más profundo del que pretendían sacarles, o bien, si han dado pruebas de alguna sinceridad, impulsar a sus partidarios a que les aventajen, es decir, a que lleguen a ser, más que modificadores de las formas religiosas, verdaderos críticos de la misma base de la religión.”
Molts intel·lectuals musulmans ja han acceptat el laïcisme afirmant que la relació entre religió i política és més històrica que teològica. L’Estat islàmic no esdevé fins la mort del Profeta i l’Alcorà parla més de societat que d’institucions estatals pròpiament. Per altra banda, el mateix Émile Armand fa una reivindicació, malgrat el seu ateisme, del cristianisme primitiu i la figura de Jesús. Si això era degut a unes creences sinceres o a una tàctica per acostar-se a la mentalitat d’aquells a qui difonia les seves idees no ho sé pas: potser són les dues coses. A la llum d’aquesta experiència històrica, doncs, potser no soni tan estranya la motivació d’aquest article: sempre i quan es tinguin en compte les reflexions finals del company Armand que surten al final de la cita transcrita aquí.
2) Homo-nacionalisme occidental i homofòbia islàmica: dues cares de la mateixa moneda
La sociòloga Martina Klett-Davies afirma que, s’està produint un procés, on els Estats nacionals europeus aclamen cada cop més les identitats LGBT com a part dels valors moderns i seculars. Això, evidentment, no és més que una apropiació sistèmica de les lluites històriques del col·lectiu. I una de les formes que adquireix aquesta apropiació és el que anomena “homo-normativitat” on qüestions com el racisme, el classisme i el sexisme passen a formar part, en vàries ocasions, de les expressions sociològiques LGBT. Procés que és paral·lel a la seva progressiva integració i abandó de la perspectiva crítica amb el sistema autoritari i capitalista. Als Països Baixos, per exemple, la tolerància cap a les minories sexuals s’utilitza per mesurar el nivell d’integració dels immigrants. Els discursos dels mitjans de comunicació oposen, en un discurs dicotòmic, la conquesta de drets LGTB a l’Occident modern amb la falta de llibertats dels “Estats religiosos”, endarrerits i pre-moderns, en especial, els de confessió islàmica.
És cert que moltes institucions religioses, entre elles les islàmiques, consideren la homosexualitat com una forma indesitjable i pecaminosa de sexualitat. Bona part de la població musulmana també, tot i que la realitat és més complexa i canviant. Hi ha un creixent activisme islàmic LGTB i, com a dada, es pot senyalar el vot de la majoria de diputats musulmans, al Regne Unit i Alemanya, a favor del matrimoni homosexual (el 2013 i el 2017, respectivament) així com l’obertura de la primera mesquita gayfriendly a París el 2012. Les postures homòfobes dins de l’islam es basen en el següent versicle de l’Alcorà, referit al Profeta Lot i l’amonestació al seu poble:
“Ciertamente, os llegáis a los hombres por concupiscencia en lugar de llegaros a las mujeres. ¡Si, sois un pueblo inmoderado! (Alcorà, 7: 81).
Sembla que l’Alcorà només menciona, doncs, la homosexualitat masculina. Al marge del detall del caràcter polisèmic de la llengua àrab (paraules amb més d’un significat) i que, per tant, ens trobem (en d’altres ocasions) la traducció per “desvergonzado” (el que és, sensiblement, diferent i apareix en pàgines web conservadores com islamqa.info). Així, doncs, totes les escoles jurídiques de l’islam (excepte la hanafi) han plantejat, històricament, que la homosexualitat masculina (liwat) és un delicte major (kabïra) que mereix la pena capital (hadd). En la pràctica, però, s’aplica a sis països (entre ells Aràbia Saudita i Iran) i n’és una possibilitat a uns altres cinc (com Afganistan i Pakistan). A altres països les penes són de presó (com a Marroc o Senegal). De totes maneres, no hi ha una única interpretació alcorànica i, en els últims anys, esta prosperant la teologia islàmica progressista.
En aquest sentit, Asghar Ali Engineer (intel·lectual i activista indi musulmà reformista) afirma a la seva obra “Teologia Islámica de Liberación” que la forma correcta d’interpretar l’Alcorà és amb la “fe” (Imam al bi ‘-gayb) però no una fe qualsevol sinó una “fe raonada” que satisfaci a les persones d’enteniment (u ‘lil albab). És a dir, l’Alcorà diria, segons aquesta interpretació, que acceptem quelcom no només perquè ens ha estat “revelat” sinó perquè satisfà la raó humana. En aquest mateix sentit, Abdullah Saeed (professor d’Estudis Islàmics de Maldives) ens recorda que la interpretació alcorànica basada en la raó (tafsir bi-l-ra’y) té el seu origen en el sorgiment de diferents grups politico-religiosos (mu’tazilites, jarigites i xiïtes) o d’altres teològics (qadaris i ÿabris) i la necessitat, en conseqüència, de buscar un enteniment. És a dir, la multiplicitat de corrents elevaria la raó com a àrbitre i llenguatge universal entre elles.
Per exemple, l’islamòleg Scott Kugle, atenent a que l’Alcorà contempla la diversitat humana a varis versicles (Q 49: 13, Q 11: 118-119, Q 30: 22, Q 2: 62) es pregunta sinó s’hauria d’interpretar que contempla també la sexual. I afirma que a l’Alcorà s’hi troben quatre nivells bàsics de personalitat:
a) Süra: aparença externa.
b) Shakila: disposició interior (a través de les experiències de la infància: més enllà de la decisió conscient).
c) Tabïca: patró genètic (influència en la nostra disposició interior).
d) Fitra: consciència interior.
Donat que l’Alcora, doncs, contemplaria aquests nivells de personalitat com a propis de l’ésser humà per voluntat de Déu no hi hauria lloc a la homofòbia perquè aquesta seria resultat, segons aquesta interpretació, de la “Tabïca genètica” i de la “Shakila de la infància”. Segons M.T. Herrero. (de la Facultat de Medicina de la Universitat de Murcia) ni l’aspecte genètic, ni l’hormonal ni l’ambiental, pot ser determinant de manera independent. Però publica a “Cuadernos de Bioética”: revista que arriba a afirmar que la despatologització de la homosexualitat te més a veure amb les pressions del “lobby gay” que amb evidències científiques. O sigui, algunes són postures mediates per qüestions religioses i morals conservadores.
La primera rebutja, en principi, la homofòbia però deixa oberta, en part, la possibilitat de considerar, l'orientació sexual, fruit de la socialització primària. La segona gairebé igual. Una postura totalment diferent és la de Badinter qui afirma que la homosexualitat és una forma fonamental de la sexualitat humana i animal. D’igual forma Fischer (1992) afirma que la pressió evolutiva no només afavoreix les conductes reproductores: la homosexualitat podria tenir funcions adaptatives com la d’estrènyer els llaços de la comunitat o reduir la densitat demogràfica en condicions d’amuntegament.
Aquí el primer que es pot objectar és que, el que s’ha exposat aquí, és un debat simplement acadèmic aliè a la majoria de la població. Veiem, doncs, un exemple d’aquesta qüestió a una ciutat catalana: Sabadell. Martina Klett-Davies en una sèrie d’entrevistes a persones LGBT d’aquesta ciutat observà que:
“Algunos participantes perciben el centro de la ciudad, una zona residencial mayoritariamente de clase media, como una zona amigable y segura para las personas LGBT, mientras que los suburbios, de mayor diversidad étnica, se perciben como espacios hostiles”.
Si bé, pel contrari, una enquesta de l’Euro-baròmetre va mostrar la dada contrària: hi ha una menor acceptació cap als gais i lesbianes als centres de les grans ciutats (Comissió Europea, 2019). Alguns participants senyalen zones específiques més deprimides com el barri de Can Puiggener com a problemàtiques quan, de fet, un d’ells, que treballa com a professor als barris perifèrics, després afirma, contradictòriament, no haver tingut problemes quan la seva orientació sexual era de domini públic. Hi a certa tendència a barrejar el classisme, doncs, amb un tipus d’homo-nacionalisme: instrumentalització de les reivindicacions LGBT amb finalitats xenòfobes (quelcom que el youtuber d’extrema dreta i homosexual infovlogger insisteix a VOX perquè faci a l’igual que Marine Le Pen a França). Això porta a la sociòloga a parlar de la instrumentalització de les persones LGBT com a “patrullers fronterers” amb la creació d’una “geografia sexual” per barris que reprodueix la dominació capitalista i racista.
3) Sally i Maryam Khatoon: la lluita pionera de dues dones trans musulmanes d’Egipte i Iran
A principis de la dècada de 1980, el jove Sayyid Abd Allah estudiava a la Facultat de Medicina d’Al-Azhar a El Caire. Durant el curs va contactar amb un psicòleg al·legant que patia una depressió extrema. Aquest professional va indicar que patia “hermafroditisme psicològic” (al-khunutha al-nafsiya). Després de la visita a una segona psicòloga es va determinar que la cirurgia era l’únic camí per Sayyid. A finals de la dècada de 1980, després de recuperar-se de l’operació, va començar a utilitzar el nom de Sally i a reprendre els seus estudis però el degà es va negar a traslladar-la a la Facultat de Medicina per dones. Per tant, va sol·licitar a l’Administració d’Assumptes Civils (Maslahat al-Ahwal al-Madaniya) el canvi de nom de Sayyid a Sally. La qüestió és que (posteriorment, el 11 de novembre de 1988) el conservador Sindicat de Metges va expulsar i multar als professionals que havien practicat l’operació (el metge Izzat Asham Allah Jibra’il i Ramzi Jadd, respectivament). Però el 29 de desembre, del mateix any, el primer va ser absolt pel Fiscal d’infringir una “malaltia permanent” a Sally i aquesta, l’octubre de 1989, va rebre el seu certificat estatal que reconeixia la seva condició. Un dels principals problemes va venir perquè la fàtua (pronunciament jurídic islàmic) del xeic al-Tantawi de la Universitat al-Azhar no deixava clar si aquesta operació era acord a la Sharia: fet que va donar arguments als seus detractors.
Fereydoon Mulkara, més tard Maryam Khatoon Mulkara (1950-2012) va ser una dona transgenere d’Iran. Des de petita, la seva família la va pressionar fent-li la vida impossible. El metge li va proposar que es sotmetés a una operació de canvi de sexe. Degut a les seves creences musulmanes va visitar a l’Aiatol·là Behbehani, un líder religiós de Teherán, que li va recomanar escriure a Jomeini. Aquest, però, va interpretar-ho com un cas d’intersexualitat (khunta) i va aconsellar-li que es vestís i practiqués els seus deures religiosos com a dona. Després de la Revolució Islàmica de 1979, va patir assetjaments i tenia por de sortir al carrer. Maryam va tornar a escriure a Jomeini perquè emetés una fàtua per les persones transgenere. La resposta va ser la mateixa d’abans. Així que va decidir anar-lo a veure en persona. Després de sortejar la seguretat, que va arribar a agredir-la, Jomeini va escoltar de nou el seu cas i va emetre una fàtua que permetia a Maryam i a totes les persones transsexuals sotmetre’s a una cirurgia de canvi de sexe. Maryam va morir el 2012 després d’una llarga lluita pels drets del seu col·lectiu.
La fàtua del xeic al-Tantawi, del 8 de juny de 1988, deia així (basant-se en la Tradició del Profeta):
“Al-Tabari tomó como ejemplo que el Profeta no prohibió al hermafrodita entrar en las habitaciones de las mujeres hasta que le oyó dar una descripción de las mujeres con gran detalle. Entonces lo prohibió. Esto demuestra que no se puede culpar al hermafrodita por haber sido creado de esta manera. Siendo así, las reglas derivadas de estos y otros nobles hadices sobre el tratamiento conceden permiso para realizar una operación que cambie a un hombre en una mujer, o viceversa, siempre que un médico fiable concluya que hay causas innatas en el propio cuerpo, que indican una naturaleza femenina enterrada (matmura) o una naturaleza masculina cubierta (maghmura)…”.
El gran problema d’aquesta fàtua és que justifica l’operació en base a la intersexualitat i no la transsexualitat. Per aquest motiu, va ser criticada per excloent. De totes maneres, tenint en compte l’època en que va ser emesa, la interpretació heterodoxa que se’n va fer i el fet que no es pot trobar presència, pròpiament, de la transsexualitat ni a l’Alcorà ni a la Tradició del Profeta (Hadith) és considerada progressista. Per altra banda, la de Jomeini, emitida el 1987, és menys ambigua:
“En el nombre de Dios. La cirugía de reasignación de sexo no está prohibida en la ley de la Sharia si los médicos de confianza la recomiendan. Inshallah, estarás a salvo (...)”.
4) Conclusions
Aquí s’han vist les potencialitats i limitacions de la teologia islàmica progressista. També de la lluita del col·lectiu LGBT. Considero que l’intent d’instrumentalització de la religió per part de fonamentalistes però també de les persones LGBT per part de l’extrema dreta a Europa (homo-nacionalisme) és un fenomen que no ens ha de passar desapercebut. Els dos fenòmens provenen tan d’una interpretació esbiaixada, i interessada políticament, dels textos sagrats de l’islam, per una part, com de la influència del classisme i el racisme entre part del col·lectiu LGBT, com de la societat en general, per l’altra. Considero que s’ha de treballar aquestes qüestions als diferents espais de lluita però també, crec, que no hi ha massa interès, per regla general, en el primer pol d’aquesta dialèctica.
Lògicament, com a expressió religiosa, la teologia islàmica progressista té les seves limitacions. La perspectiva atea de l’anarquisme, però, no hauria de fer-nos rebutjar-la d’entrada ja que, malgrat les nostres concepcions ideològiques, constitueix una bona forma d’acostar-nos a una intervenció social i política més eficaç en l’escenari social intercultural actual. Hem d’entendre que a Europa, en un inici, també es va començar amb una lectura alternativa dels textos sagrats abans de donar el salt al laïcisme i l’ateisme. A d’altres indrets del món, el procés històric no ha succeït de la mateixa manera (entre d’altres coses, pels efectes retardataris que ha provocat el colonialisme i el neo-colonialisme) aspecte que no pot deixar de tenir-se en compte.
Per l’alliberament de totes les opressions!
Alma apátrida
Bibliografia:
ARMAND, ÉMILE El anarquismo individualista [lo que es, puede y vale] Pepitas de calabaza ed., diciembre de 2003. Pàgines 18, 62 i 63..
KLETT-DAVIES, MARTINA Regímenes fronterizos: Homofobia y creación de lugares LGTB en seis ciudades ordinarias de Europa a KHAN JALALZAI, MUSA La teología de la homosexualidad lesbiana, gay, bisexual e islámica: la identidad gay y bisexual y la aclaración de las del jeque al Tantawi y del imán Jomeini desde el punto de vista musulmán progresista Ediciones Nuestro Conocimiento, 2022. Pàgines 155, 156, 158, 160 i 164.
CORTÉS, JULIO (Ed.) EL CORÁN Herder Editorial, 2016. Pàgina 159.
ALIPOUR, M. El esencialismo y la teología islámica de la homosexualidad: Una reflexión crítica sobre una epistemología esencialista hacia los deseos y actos del mismo sexo en el Islam a KHAN JALALZAI, MUSA La teología de la homosexualidad lesbiana, gay, bisexual e islámica: la identidad gay y bisexual y la aclaración de las del jeque al Tantawi y del imán Jomeini desde el punto de vista musulmán progresista Ediciones Nuestro Conocimiento, 2022. Pàgines 35, 36 i 39.
ROSAS, PAULA Qué países castigan la homosexualidad con la pena de muerte y cuándo fue la última ejecución BBC News Mundo, 22 de diciembre 2022.
REDACCIÓN ¿En qué países está penalizada la homosexualidad? (y cuál es la situación en América Latina) BBC News Mundo, 30 de marzo de 2023.
ALI ENGINEER, ASGHAR Teología Islámica de la Liberación Universidad Carlos III de Madrid – Cátedra de Teología y Ciencias de la Religión – Religión y Derechos Humanos – Junta Islámica. Pàgines 67, 68 i 90.
SAEED, ABDULLAH La interpretación coránica: pistas para un enfoque contemporáneo Biblioteca Nueva. Madrid, 2011. Pàgina 131.
HERRERO M.T. Teorías neurobiologicas sobre el origen de la homosexualidad Cuadernos de Bioética Vol. 8, Nº 32, 1997, págs. 1322-1343.
HERRERA GÓMEZ, CORAL La construcción sociocultural del amor romántico Editorial Fundamentos, 2020. Pàgina 167.
ALIPOUR, M. La sharia islámica, los eruditos musulmanes neotradicionalistas y la cirugía de reasignación de sexo para transexuales. Un estudio de caso de las fatuas del ayatolá Jomeini y del jeque al-Tantawi a KHAN JALALZAI, MUSA La teología de la homosexualidad lesbiana, gay, bisexual e islámica: la identidad gay y bisexual y la aclaración de las del jeque al Tantawi y del imán Jomeini desde el punto de vista musulmán progresista Ediciones Nuestro Conocimiento, 2022. Pàgines 45, 47 i 49. |
