|
|
|
|
|
Notícies :: laboral |
|
A propòsit d’El Noi del Sucre: reflexions actuals sobre Seguí i el possibilisme llibertari
|
|
|
per https://alma-apatrida.blogspot.com/ |
24 mar 2023
|
|
|
| | | | | | | |
1) Introducció: més enllà de l’apologia
El passat 10 de març de 2023, es van complir 100 anys des de que l’anarcosindicalista Salvador Seguí i Rubinat “El Noi del Sucre” i el seu company i amic Francesc Comas i Pagès “Peronas” foren tirotejats mortalment a l’alçada del carrer Sant Rafael de Barcelona per part de pistolers a sou de la Patronal. En relació a aquesta efemèride, s’han realitzat varis actes sota diferents punts de vista ideològics. Sense haver assistit a tots, considero que, per regla general, és té una visió de la figura, més aviat, apologètica (el que es fa molt evident en les més recents obres de Xavier Díez i Jordi Martí Font El pensament polític de Salvador Seguí i Salvador Seguí: El colós de l’anarquisme).
Aquest article pretén, sense deixar de respectar el personatge i el que representa en la història del moviment llibertari, exposar un punt de vista crític (en part basat en les reflexions que sorgiren a l’acte del 9 de març als locals de la CNT-AIT de Barcelona) sota la perspectiva d’algú que s’identifica, més aviat, amb els seus crítics dins de l’Organització Confederal. Per altra banda, no voldria quedar-me només amb la reflexió històrica, sinó intentar veure quines repercussions actuals poden tenir els plantejaments polítics de Salvador Seguí al si del moviment llibertari, en general, i a l’anarcosindicalisme, en particular. I val a dir, que quan dic “polítics” el meu objectiu no és, en absolut, difamar-lo davant d’uns companys d’idees als quals l’ús d’aquesta terminologia els provoca rebuig sinó que, ell mateix, va promoure’n (a la Conferència de Saragossa de juny de 1922) aquesta definició per a l’acció de la Confederació.
2) És el possibilisme llibertari a l’anarquisme...
Considero que el pensament polític de Salvador Seguí pot situar-se dins del que s’anomena generalment possibilisme llibertari. Alguns puristes potser diran que aquest corrent no s’origina fins a la IIª República amb la crítica a les postures insurreccionals faistes i la intenció de donar un vot de confiança al nou règim. Però es tracta d’un clar antecedent. Per a Seguí la idea que la fi del capitalisme arribi mitjançant l’ús de la força que enderroqui el poder polític és ingènua: la revolució no pot ser obra d’un putsch anarquista sinó que ha de ser resultat d’una tasca gradual de capacitació intel·lectual i tècnica dels treballadors que els permeti gestionar l’economia. I aquesta critica convergeix, també, amb el seu anàlisi de la Revolució Soviètica. Així al seu discurs del Congrés de la Comèdia del 10 al 18 de desembre de 1919 afirma:
“Hi ha hagut a Rússia una cosa que nosaltres no voldríem que es produís a Espanya ni a cap altre poble, i és una manifesta incapacitat, una manca de preparació per a la pràctica del fet o de la verificació en sentit socialista, en la producció. Això és el que ha fet que, aparentment, s’entronitzés una tirania a Rússia, això és el que ha fet que el triomf de la revolució russa no es doni ja per descomptat.”
És a dir, el que El Noi del Sucre està dient és que el motiu de la tirania soviètica és la manifesta incapacitat, per manca de formació, de la classe treballadora per fer-se amb el control de l’economia: el que produeix que aquesta passi a mans de l’aparell de l’Estat controlat pel Partit Bolxevic. Dit d’una altra manera, segons Seguí, la “precipitació” del fet revolucionari (mitjançant el putsch) produeix un desfàs entre el proletariat i l’avantguarda revolucionària que al “desenganxar-se” es burocratitza. Segons Seguí, també, perquè una organització amb “estructura burgesa” com els partits no pot fer “pràctiques de socialisme”: només els sindicats, integrats per treballadors, poden fer-ho. La burocratització no es dona, doncs i sempre segons aquesta particular interpretació, per haver frenat a les bases, com podria pensar-se, sinó per haver-se avançat a elles.
Xavier Díez situa a l’anarcosindicalista holandès Cristiaan Cornelissen com una de les principals influències teòriques d’El Noi del Sucre. Això entra en contradicció, al meu entendre, amb la defensa que fa (a l’igual que Jordi Martí Font) de Salvador Seguí com a gran teòric del moviment obrer. De fet, hi ha certa interpretació que atribueix una relació entre la gran influència del moviment a Espanya i l’escàs desenvolupament teòric en comparació a d’altres països: precisament per no haver-hi massa incentius al no disposar de rivals polítics de la mateixa categoria. Vegem, per exemple, un fragment d’ El Comunismo Libertario y el Régimen de Transición d’aquest dirigent sindical holandès:
“Hoy en día, en los países más avanzados, las tendencias hacia la soberanía de los pueblos, hacia la democratización del Estado y de la civilización, dominan a todas las demás tendencias (…) se ha diseñado un movimiento irresistible hacia la democratización del Gobierno y de la vida social (…) La democratización del Estado y la realización de una verdadera soberanía de los pueblos modificará también Justicia y Jurisprudencia, Policía, Enseñanza y Educación de la juventud y toda la vida social. Los camaradas anarquistas a quienes no agradasen estas perspectivas, sólo tienen una solución que proponernos: la institución de una dictadura de camarilla."
Cristiaan Cornelissen considera, per tant, que el mateix Estat burgès pot evolucionar cap al Comunisme Llibertari. La postura de Salvador Seguí, de promoure una aliança amb la UGT, dins el moviment interclassista de 1917 contra el règim de la Restauració (amb la participació de la Lliga, sectors de l’Exèrcit i polítics republicans, però, amb la desconfiança patent dels anarquistes de Tierra y Libertad) van en la línia del pragmatisme de l’anarcosindicalista holandès, doncs, el règim resultant, en cas d’haver triomfat, no hagués anat més enllà, segons l’anarquista nord-americà Murray Bookchin, d’aquestes reivindicacions confederals:
“El programa de la CNT en Barcelona, por ejemplo, políticamente no fue más allá de la demanda de una república, la sustitución del ejército profesional por las milicias, el derecho de los sindicatos a vetar (no decretar) leyes, la legislación del divorcio, la separación de la Iglesia del Estado, y la clausura de las iglesias ‘durante cierto tiempo’.”
Aquest moviment (de naturalesa, essencialment, política si bé també tenia, per part de la CNT, reivindicacions econòmiques com la nacionalització de la terra o la jornada de 7 hores) estava sota la direcció ideològica socialista (en la que els cenetistes estaven, més aviat, de comparsa) i que fracassaria per l’abandó per part de la burgesia de la Lliga i els seus aliats que, a partir d’aleshores, farien més estreta la seva aliança amb les elits de Madrid. Aquest va ser el resultat dels que van defensar, en el seu moment, supeditar els plantejaments revolucionaris anarquistes a la col·laboració amb la política reformista i burgesa. El moviment cap a una “democratización del Estado”, com imaginava Cornelissen i defensava el pragmatisme de Seguí, i que a Espanya tenia com a representant l’aliança entre Exèrcit i burgesia de cara a una “regeneració política” va resultar ser un fracàs per l’abandó d’aquesta última davant la participació del moviment obrer.
3) ... el que la socialdemocràcia al marxisme?
Rosa Luxemburg ens recorda, a Reforma o Revolució (1900), que els plantejaments reformistes del socialdemòcrata Eduard Bernstein, consistents a considerar que les lluites sindicals per la jornada laboral i el salari o les lluites polítiques per reformes (com la de 1917 a Espanya) portaran a un control cada cop més extens de la classe obrera sobre “les condicions de producció” són erronis, doncs, les qüestions estructurals del capitalisme com la creixent oferta de força de treball, produïda per la proletarització de les classes mitjanes i pel creixement natural de la classe obrera, queda fora de la influència dels sindicats. És a dir, que el sindicalisme de per si, al no tenir una orientació revolucionària, no podia contrarestar la tendència creixent a l’acumulació capitalista ni el problema de l’atur estructural: precisament l’orientació revolucionària que el possibilisme dels Cornelissen i els Seguí hauria abandonat.
De fet, la postura del sindicalisme burocràtic i reformista ha estat, en vàries ocasions i a diferents països, intentar blindar els llocs de treball impedint l’accés a nous contingents de treballadors precaris o desentenent-se dels seus interessos. Això, en ocasions, ha anat acompanyat inclús d’un discurs xenòfob fent èmfasi en la “competència deslleial” pels llocs de treball: el mateix plantejament que tenia l’esquerra catalanista, de la qual hi havia sectors molt pròxims al possibilisme llibertari com el laborisme de Joan Lluhí i Vallescà i el grup editor de l’Opinió. Fins i tot, hi ha qui afirma que Salvador Seguí hauria participat, en alguna ocasió, d’aquest discurs: apareix una cita d’aquestes característiques a l’obra d’Eulàlia Vega Entre Revolució i Reforma. La CNT a Catalunya (1930-1939) publicada per Pagès editors. El possibilisme, doncs, faria caure el sindicalisme per una perillosa pendent xenòfoba i classista contra la presència, del que anomenava Marx, exèrcit industrial de reserva .
Una altra crítica de Rosa Luxemburg, a la seva obra Huelga de Masas, Partido y Sindicato (1906), consisteix en qüestionar la rígida separació entre els sindicats i l’avantguarda política que els dirigiria. Aquí afirma en relació a la revolució de 1905 a Rússia:
“Hemos visto que la huelga de masas en Rusia no es el producto artificial de una táctica impuesta por la socialdemocracia, sino un fenómeno histórico natural, que brota del suelo de la revolución actual.”
Aquesta idea no només criticaria la concepció de Lenin (expressada al ¿Qué hacer?: on precisament justifica aquestes imposicions per superar el reformisme dels “economicistes” afirmant Rosa, pel contrari, que la lluita política i econòmica anirien, més aviat, de la mà en un moviment d’origen espontani) sinó també la idea de Seguí de que la burocratització soviètica, a partir de 1917, era fruït de la manca de preparació de proletariat. Si, segons Rosa Luxemburg, l’antecedent revolucionari de 1905 és el resultat de la fusió de la lluita econòmica i la política, només el rígid esquema leninista, tendent a desfer aquesta fusió inicial mitjançant la construcció d’una avantguarda intel·lectual progressivament separada de les bases, pot ser la vertadera explicació. La crítica a la “precipitació” agermana, doncs, possibilisme llibertari i socialdemocràcia quan, de fet, hauria d’anar, més aviat, dirigida al fre que suposa l’estructura partidària bolxevic.
4) Persuadir intel·lectuals i tècnics: política de classe del possibilisme llibertari
Xavier Díez ens recorda com l’objectiu d’El Noi del Sucre era convertir la CNT en un “pol d’atracció”. Fa una crida a la intel·lectualitat i els tècnics perquè s’incorporin al sindicat. En el primer cas, perquè representen cert “paper de consciencia crítica de la societat” i poden atorgar “respectabilitat enfront de l’opinió pública”. Segons Xavier Díez, citant a l’historiador Jordi Cassassas i la seva obra Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975), el fet que les institucions d’autogovern de Catalunya (la Mancomunitat) fossin dèbils permetria atraure aquest sector social al no disposar d’una plataforma adient des d’on portar a terme la seva activitat. En el segon cas, és perfectament lògic dins la seva voluntat de convertir el sindicat en una “eina de capacitació”.
Segons el sociòleg neo-marxista (o sigui, políticament socialdemòcrata radical) Erik Olin Wright, a la seva obra Clases (1985), aquests sectors socials es troben en el que anomena “posicions contradictòries de classe”. El fet que, els primers, hagin escapat, en certa manera, al procés de proletarització (tot i al preu de ser dependents de la burgesia o, com volia Seguí, del proletariat organitzat a la CNT) i els segons tinguin cert control sobre seu lloc de treball, i inclús sobre altres treballadors, fa que els seus interessos per una transformació social no estiguin clars. El dilema al que s’enfrontava Seguí, que segueix sent ben actual segons Wright, és que:
"El socialismo es alcanzable únicamente con la cooperación de segmentos de la población para los que el socialismo no ofrece ventajas materiales claras."
Ara bé, el problema ve, al meu entendre, quan Salvador Seguí intenta solucionar aquest dilema amb el simple ús de la persuasió. Així, l’abril de 1922 afirma a la publicació Vida Nueva a un article titulat Los efectivos de la Confederación y su fuerza política:
“hay clases, como la que en España se llama media, que no tiene valor alguno-en nuestro país, claro está-de lucha y eficacia en la vida colectiva. Hay que ayudarlas a vivir; hay que estimularlas, a ver si salen de su postración; hay que hacerles ver que en vez de una ridícula parodia de burguesismo deben representar una fuerte corriente de trabajo, que en vez del puntal en que se sostienen sus propios enemigos, deben ser la piquetera que con más ardor socava este régimen de injusticias.”
5) Conclusions
La política de Seguí, doncs, consisteix a convèncer (ayudarlas, hacerles ver...) a les classes mitjanes de les bondats del socialisme. Ara bé, quan el possibilisme llibertari posterior es va trobar amb els representants polítics d’aquestes classes mitjanes al poder va voler frenar la radicalització de les bases del sindicat per no comprometre aquest procés progressiu de “democratización del Estado” del que ens parlava Cornelissen. Fins i tot van voler evitar l’extensió del conflicte. Com ens recorda l’historiador Chris Ealham a l’obra La Lucha por Barcelona:
“Con la propuesta de que solo los sindicatos cuyos miembros fueran los más desfavorecidos pudiesen iniciar acciones huelguísticas, durante las cuales los demás tendrían que proporcionar asistencia económica, los moderados esperaban regular el curso de los conflictos.”
Això és molt significatiu perquè el què havia començat, per part del possibilisme llibertari, com una política de persuasió cap a les classes mitjanes acaba inclús com un tallafocs a fi de que el contagi de la protesta revolucionària dels sectors més precaris de la Confederació no s’estengui a l’aristocràcia obrera. És a dir, impedir l’única via que, al meu entendre, pot solucionar el primer dilema plantejat per Wright i que és la dels fets consumats. És que potser no és més lògic que una imponent mobilització arrossegui als sectors socials indecisos (que poden témer ser escombrats pel transcurs dels esdeveniments) que no pas boniques paraules que per una orella entren i per l’altre surten? Sobretot quan aquestes depenen de frenar l’acció revolucionària agitant el fantasma d’una suposada “precipitació” que portaria al resultat d’una “dictadura de camarilla” segons Cornelissen.
Pel contrari, com ens recorda Rosa Luxemburg a Huelga de Masas, Partido y Sindicato, la burocratització és fruït, més aviat, de la ruptura entre la convergència inicial de la lluita econòmica i política (al marge de que, com a anarquista, pugui discrepar de que el segon terme també inclou la participació instrumental a les institucions parlamentàries) però no perquè la segona estès, necessàriament, més avançada que la primera.
Alma apátrida
Bibliografia:
ESCRIBANO, ABEL 2. Digueu que parla El Noi del Sucre. Salvador Seguí. Notes biogràfiques en el decurs del moviment obrer El Lokal – Col·lecció Històries del Raval. Barcelona, 2016. Pàgina 63.
DIEZ, XAVIER El pensament polític de Salvador Seguí Virus Editorial. Barcelona, 2017. Pàgines 163, 183, 184, 194, 204, 208 i 217.
SEGUÍ, SALVADOR El colós de l’anarquisme Lo Diable Gros – Col·lecció La Tramuntana. Tarragona, setembre de 2021. Pàgines 78 i 80.
CORNELISSEN, CRISTIAAN El Comunismo Libertario y el Régimen de Transición en CORNELISSEN, CRISTIAAN El Comunismo Libertario y el Régimen de Transición y otros escritos Anarquismo en PDF, septiembre de 2021. Pàgines 66 y 67.
BOOKCHIN, MURRAY Los anarquistas españoles: los años heroicos 1868-1936 Ediciones Grijalbo. Barcelona, 1980. Pàgines 236 a 238.
LUXEMBURG, ROSA Reforma o revolució Fundación Federico Engels, abril de 2015. Pàgina 46.
LUXEMBURG, ROSA Huelga de Masas, Partido y Sindicato Fundación Federico Engels. Madrid, septiembre de 2003. Pàgina 79.
OLIN WRIGHT, ERIK Clases Siglo XXI España, 2015. Pàgina 317.
EALHAM, CHRIS La lucha por Barcelona: Clase, cultura y conflicto (1898-1937). Alianza Editorial, 2005. Pàgina 163. |
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2023/03/a-proposit-del-noi-del-sucre-reflexions.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: A propòsit d’El Noi del Sucre: reflexions actuals sobre Seguí i el possibilisme llibertari
|
|
per Desde Nantes con amor y odio... |
24 mar 2023
|
Malditos charlatanes, asco, pena y risas nos dais. Cruzar los Pirineos ya que al otro lado sois incapaces de hacer nada, capullos de mierda! Lameros las pollas y los chochos unos a otros eso lo hacéis bien. Tráete la mascarilla pal gas y el paquete grande de Dodotis pringao, lo vas a necesitar, para cuando cargue la bac o te estalle una granada de descerco al lado tuyo.
Otra cosa, para las compañeros honestos, no creáis una mierda de la fantasía mezclada con película americana que andan narrando todas las sectas "anarco"boltxes gabachas, que las hay de todos los colores...sindicalistos, organizativos, "comunistas libertarios" y más bla, bla, bla...
Todo el mundo odia a la policía! También los sindicalistos y anarcoboltxebikes!!! Nosotros también les odiamos a ellos!!! Jajajaja pues no son más que policías de paisano que no secreta! Juas juas juas
Al fuego con todos los maderos! El policía sindicalistos, el policía organizativo, el policía "comunista libertario", el policía demócrata, el ecologista...
ACAB! TOUT BRULE! QUEMARLO TODO! QUE LA BASURA ESTATAL CAPITALISTA NO PUEDA APOYARSE NI EN SUS CENIZAS PARA INTENTAR LEVANTARSE! |
|
|
