Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Maig»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
            01
02 03 04 05 06 07 08
09 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: un altre món és aquí
El Show de Truman i l’Esquerra Independentista: a propòsit dels articles de Mònica Chirivella d’Arran i Borja García d’Endavant
11 abr 2022
tile.jpg
anti-up-860x450_c.jpg
SHYRNNVFDUOANLJIOMNUQGELKE.jpg
9788413032818.jpg
descarga.jpg
4632111392.jpg
la-despedida-final-de-truman-burbank.jpg
1) El Show de Truman: una versió comercial del mite de la caverna

El 5 de juny de l’any 1998, es va estrenar a Estats Units, aquesta comèdia dramàtica i de ciència ficció dirigida per Peter Weir i protagonitzada per Jim Carrey en el paper de Truman Burbank: adoptat i criat per una corporació, dins d’un show televisiu de realitat simulada (Seahaven), centrat en la seva vida, finalment ho descobreix i decideix escapar. Al fer la seva anàlisi del film, Francisco Lopez Cantos de la Universitat Jaume I, senyala que, si bé en pot tenir l’aparença, no es tracta d’un film independent sinó que, pel contrari, és comú als E.U.A. que pel·lícules d’aparença alternativa siguin acollides per la maquinària capitalista de Hollywood. Al meu entendre, això s’evidencia en el caràcter individualista que supura el film, ja que entén la presa de consciència no com a un fenomen col·lectiu sinó com quelcom centrat en Truman Burbank. Tot i que en política, de totes maneres, sempre hi ha qui pot anticipar-se en la crítica i generar l’espurna de moviments posteriors.

2) Sobre la Carta Oberta al jovent comunista i Seahaven

El 31 de Març de 2022, la militant d’Arran Mònica Chirivella publica aquest article a l’Accent que, al meu entendre, és molt significatiu per dos motius: per una banda, descorre el vel del discurs revolucionari per mostrar-nos, des de dintre del mateix moviment, el seu caràcter socialdemòcrata i interclassista però, per l’altra, considera que això és fruit d’un error estratègic i no pas d’una característica substancial del moviment del qual forma part. En els moments finals del film El Show de Truman, Jim Carrey, que ja sospita de la falsedat que caracteritza la petita ciutat de Seahaven i els seus convencionalismes de classe mitjana, es fa a la mar en una embarcació fins que topa amb una paret que confirma les seves intuïcions. Una incipient anàlisi marxista ha portat a Mònica Chirivella al mateix punt però, a diferència de Truman Burbank, no troba o no vol trobar la porta que separa Seahaven del món real. I aquesta porta no pot ser altra, al meu entendre, que una anàlisi històrica de l’Esquerra Independentista que ens mostri que l’encertada crítica de la militant d’Arran ha colpejat no només els transcurs quotidià del moviment sinó els mateixos fonaments que el sustenten.

Des del llunyà Partit Català Proletari de Jaume Compte (vinculat a l’aristocràcia obrera del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria) fins al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (format per estudiants escindits d’un Front Nacional de Catalunya, vinculat a l’anti-comunista d’Estat Català Joan Cornudella i a l’ultradretà Daniel Cardona de Nosaltres Sols!) els referents històrics de l’Esquerra Independentista estan significativament allunyats del moviment obrer clàssic. Més aviat són escissions d’extrema-esquerra de l’extrema-dreta o fins i tot, si parlem amb propietat i no tenim por als termes, són corrents d’una suposada extrema-esquerra que no han trencat el cordó umbilical d’una cosmovisió d’extrema-dreta. Malgrat les aparences, Seahaven és estructuralment petit burgesa i ideològicament feixista i fregar-ne els límits sense sortir-ne, al meu entendre, és quedar-se a mig camí entre el nacional-bolxevisme i el marxisme revolucionari.

Aquest caràcter intersticial s’evidencia en que, malgrat la contundent crítica de l’article que arriba a qüestionar l’ús del terme popular com a interclassista, es segueix partint de la premissa de l’opressió nacional (equiparant-la, de forma absurda, a la de gènere, com ja feia el discurs barroerament essencialista del MDT als 80). Com es pot criticar l’ús del terme popular com interclassista i deixar en peu el mite nacional? Això no té cap mena de sentit, doncs, si un es correspon a una estratègia de col·laboració de classes, l’altra, en el context d’una societat de capitalisme desenvolupat, respon al discurs metafísic d’una aristocràcia obrera i petita burgesia que està en la gènesi històrica del seu moviment polític. De fet, això no només val per l’Esquerra Independentista en si, sinó que el mateix historiador cupaire Xavier Milian Nebot, a la seva obra Una nova panoràmica de la història del catalanisme, al defensar l’origen popular i no burgès del catalanisme reconeix que allò popular té els seus orígens en els intel·lectuals xarons en oposició als jocsfloralistes per després reconèixer, tot seguit, que vàries de les figures destacades dels primers es van passar als segons:

“Tanmateix, a mesura que s’acaba el XIX ambdues tendències culturals confluiran. Dramaturgs com Pitarra, Santiago Rusiñol o Emili Vilanova, que havien fet obres de teatre per ridiculitzar els ‘jocsfloralescos’ acabaran participant en els Jocs Florals. I, fins i tot, Valentí Almirall, que en continuà sent refractari, acabarà presidint el certamen l’any 1886.”

Grouchomarxisme petit burgès en estat pur: aquests són els meus principis i si no els agrada en tinc uns altres. Xavier Milian Nebot ens mostra, potser sense pretendre-ho, la “gran” diferència entre catalanisme popular i burgès.

Truman Burbank, doncs, nega també Seahaven per tot seguit tornar a afirmar-la generant-se un bucle que ens manté en l’expectació i converteix a la revolucionària Mònica Chirivella en el punt on poden confluir crítiques de vàries bandes.

3) Un idealista criticant per idealista a una incipient materialista: el que faltava per veure

Quan Truman Burbank esta a punt d’obrir la porta de Seahaven apareix la veu de Christof, el realitzador del programa, per posar ordre i que no se’n vagi tot a norris. L’article de Mònica Chirivella genera la resposta, doncs, del militant d’Endavant Borja García Recuperar la il·lusió sense cedir a l’idealisme: carta oberta a les comunistes dels Països Catalans. No es tracta de res més que d’una reacció a la defensiva que parla de la centralitat de la qüestió nacional com a barricada conservadora davant la crítica de classe. Borja Riquer d’Endavant ha tingut un moment Poble Lliure: recordem el grouchomarxisme. Al marge del munt de bajanades metafísiques que deixa anar com que el projecte dels Països Catalans és una alternativa als marcs d’acumulació capitalistes dels Estats espanyols i francès.

A sant de què? És que no existeix una burgesia independentista emergent que, de fet, és la que ha estat liderant el procés a Catalunya? El fet de que sigui un projecte principatí no converteix automàticament el pancatalanisme de l’EI en cap proposta rupturista des de l’anti-capitalisme. En tot cas, només és una mostra del caràcter més papista que el papa que ve de la subordinació política que denunciava Mònica Chirivella. El que és rellevant és que intenta negar la crítica de la militant d’Arran al caràcter de classe mitjana del moviment dient que aquest és un concepte liberal que es relaciona amb la capacitat adquisitiva i no amb la relació amb els mitjans de producció.

Doncs bé, quan parla de les millores que aconseguí la classe obrera gràcies a l’existència d’un bloc socialista i a l’organització sindical es deixa al tinter el fenomen de l’imperialisme que com deia Lenin, mitjançant l’extracció de plusvàlua de les colònies, va generar una aristocràcia obrera de caràcter sindicalment corporativa i ideològicament conservadora. Suposo que no ho diu perquè seria aprofundir en la gènesi del seu moviment (recordem el CADCI o les actuals USTEC i I-CSC). I és que tot s’hi val, des del paternalisme a la crítica d’esquerranisme, per mantenir el transcurs quotidià de Seahaven que és, segons Borja Riquer, el principal pols de resistència a les polítiques de la burgesia. Sentir això després de totes les aprovades de pressupostos i investidures a Catalunya no sé si fa pena o fàstic directament.

4) Conclusions

Personalment, des de fora em sembla interessant observar els tímids, o no tant, moviments de tots els Truman Burbank de l’Esquerra Independentista ja que expressen, al meu entendre, reaccions a les pressions que generen les accions de tot l’univers anarquista i anti-capitalista que resta al marge d’aquest reality show de moviment. No pot ser d’altra manera ja que, sociològicament, la posició de la majoria dels seus membres els converteix en individus ambivalents que no saben mai del tot cap a on tirar. I potser necessiten una empenta perquè algunes de les seves prometedores reflexions no acabin en decepció quan a l’últim moment es girin d’esquena a la sortida de tota aquesta farsa.

Alma apátrida


Fonts:

LÓPEZ CANTOS, FRANCISCO Guía para Ver y analizar el Show de Truman Nau Llibres – Ediciones Octaedro S.L., 2007. Pagines 14 i 15.

CHIRIVELLA, MÓNICA Carta Oberta al Jovent Comunista L’Accent, 31/03/22.

GARCIA, BORJA Recuperar la il·lusió sense cedir a l’idealisme: carta oberta a les comunistes dels Països Catalans L’Accent, 06/04/22.

MILIAN NEBOT, XAVIER Una nova panoràmica de la història del catalanisme Pagès editors, 2021. Pàgines 123 i 126.


El show de Truman: escena final

https://www.youtube.com/watch?v=jrxDDlDdCDI
Mira també:
http://alma-apatrida.blogspot.com/2022/04/el-show-de-truman-i-lesquerra.html
http://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more