Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: amèrica llatina
Sobre decolonialitat i antiimperialisme: a propòsit de la xerrada “anarquisme i racisme” al local de la CGT de Catalunya (Barna)
27 mar 2022
FOZMQwQXIAszNkf.jpg
images.png
descarga.jpg
331963.jpg
1200px-China_-_Song_Dynasty-es.svg.png
9788481649291.jpg
51E+46zU9zL._SX355_BO1,204,203,200_.jpg
1) Introducció

El passat divendres, 25 de març de 2022, a les 19:00 hores, les organitzacions integrants de l’auto-anomenada Taula Llibertària de Catalunya (Embat, Batzac, FEL i CGT) van organitzar, a la seu d’aquesta última a Barcelona (Burgos, 59), una xerrada-debat que tenia, en principi, l’objectiu de reflexionar sobre els prejudicis racistes presents al moviment llibertari i com podem combatre’ls. De fet, però, va consistir, més aviat, en una exposició teòrica sobre el pensament de-colonial, tot i que és cert que es van fer alguns apunts, al respecte del primer, com la denúncia d’actituds paternalistes-avantguardistes puntuals que s’han donat per part d’activistes llibertàries envers el sindicat de manters (sota la idea de que s’ha de parlar amb les bases).

La ponent, qui participa d’una xarxa jurídica anti-racista i es definí com a zapatista (pensament que va diferenciar de l’anarquisme), va fer algunes reflexions respecte l’endogàmia en què es sol caure en alguns espais polítics, el difícil encaix entre el feminisme i el marxisme i l’error de definir la lluita de les dones kurdes com a “feminisme” (doncs elles no es defineixen així pròpiament). Comparteixo, a grans trets, aquestes reflexions sobre la nostra praxis política quotidiana i hi afegiria, com deia el militant trotskista Josep Maria Antentas a Espectros de Octubre, que l’internacionalisme no només ha de ser cap a fora sinó cap a dins de la nostra societat (una de les poques reflexions rescatables, al meu entendre, d’aquest llibre sobre el procés independentista).

Considero que, per regla general, es té/tenim un gran desconeixement d’alguns dels contextos socials i polítics d’origen de la població migrada (en els que hauria de mirar d’incidir la solidaritat internacionalista) el que no fa més que reproduir la construcció colonialista de subjectes/pobles sense història i afavoreix, per tant, aquestes actituds paternalistes que denunciava la ponent. El fet de migrar no significa per força trencar els llaços amb la societat d’origen i, per tant, una estratègia revolucionària ha de mirar de vincular les lluites que s’hi donen amb les d’aquí el que requereix un esforç per re-valoritzar l’internacionalisme entre els llibertaris moltes vegades independentment, i això em sembla important destacar-ho, de que en certs països hi pugui haver o no presència del moviment anarquista.

Ara bé, al marge d’aquestes primeres reflexions, m’agradaria centrar-me en alguns temes que aparegueren a la xerrada sota la idea general que el pensament de-colonial, al meu entendre, és una versió culturalista acadèmica de l’anti-imperialisme revolucionari, afegint-hi també que criticar l’acadèmia com a estructura de poder i reproductora de la societat de classes no significa, necessàriament, criticar a tothom que hi desenvolupa la seva tasca: d’acadèmics que han criticat durament l’acadèmia també n’hi ha i n’hi ha hagut tot i que, molts cops, en vida hagin estat marginats i només reconegut cínicament el seu esforç després de morts. La confusió d’ambdues crítiques només pot partir d’un procés d’internalització dels valors de la institució.

2) L’anarquisme i els ecos distorsionats que ens arriben del populisme zapatista

Una aproximació a la relació, a voltes conflictiva, entre aquests dos corrents la trobem en el document editat per la Unión Anarcosindicalista (UAS) de Monterrey i la CNT-AIT de França titulat La irradiación pornográfica del neo-zapatismo: voces críticas anarquistas desde la región mexicana contra el espectáculo del EZLN on es recullen una sèrie de comunicats que comparteixen, en línies generals, la mateixa crítica anarquista al zapatisme: d’amagar sota expressions com la unió de la gente humilde y sencilla plantejaments populistes i interclassistes. Algú recorda la gente sencilla i común del run-run d’Ada Colau? És evident que es tracta d’escenaris molt diferenciats però també és cert que els moviments nacional-populars són la versió de la socialdemocràcia en contextos de capitalisme sub-desenvolupat. El document de la UAS mexicana i la CNT-AIT de França arriba inclús a criticar durament a la nord-americana Federació Anarquista Revolucionària “Amor i Ràbia” de tendència plataformista (i, per tant, més pròxima als plantejaments de les organitzacions convocants de la xerrada del divendres 25 de març) acusant-la d’estar formada per ex-trotskistes sota la clàssica tàctica de l’entrisme en moviments populistes-socialdemòcrates més amplis.

Però ara no m’interessen tant aquestes bizantines discussions sinó el problemàtic fet que, al meu entendre, va deixar clar una de les intervencions del públic, de que emmirallar-se amb aquestes experiències de l’altra banda de l’Atlàntic fa que es constitueixin en un autèntic “mirall invertit” quan es volen aplicar a una societat de capitalisme desenvolupat com la catalana: el que té greus conseqüències en quan al desenvolupament d’una estratègia revolucionària pel nostre context. M’explico: Ja el 1977, el teòric trotskista Ernest Mandel en la seva crítica a l’eurocomunisme (producte ideològic socialdemòcrata elaborat per ex-leninistes) deia respecte a la política d’aliances del proletariat amb d’altres classes:

Pero si nos rendimos a la evidencia y mantenemos la definición marxista clásica del proletariado se viene abajo toda la argumentación eurocomunista sobre el carácter “decisivo” y “vital” de las “alianzas de clases” en Europa Occidental. Ya que el proletariado, tal como lo hemos definido, lejos de ser minoritario, aparece como una clase social que representa entre el 70 y el 90 % de la población activa de los países imperialistas occidentales.

Fixem-nos que Ernest Mandel es guarda prou de puntualitzar en Europa Occidental ja que és conscient que als països de capitalisme sub-desenvolupat la situació és sensiblement diferent amb major presència del petit camperolat i el sub-proletariat urbà. És en aquest segon context social, i no en d’altre, on adquireixen pre-eminència entre el zapatisme, l’esquerra revolucionaria i l’especifisme anarquista estratègies d’aliança de classes en escenaris de major heterogeneïtat de l’estructura social. I així, quan els anarquistes especifistes de casa nostra, com Embat, recullen els elements teòrics d’aquestes experiències, sorgides d’altres contextos, acaben subordinant, en la pràctica, al proletariat a sectors com l’aristocràcia obrera (que són aquell sector d’ell a qui no agrada identificar-se com a tal) i a la petita burgesia.

Si en un context social de capitalisme sub-desenvolupat, debilitat del proletariat i heterogeneïtat de classe, el populisme interclassista pogués ser una estratègia comprensible (que no justificable) el que està clar és que en un context com el nostre es constitueix, per l’efecte pervers d’un mirall invertit, en una subordinació política de la majoria social als sectors més o menys privilegiats de la societat.

3) El capitalisme podria haver nascut a Xina: sobre el caràcter conjuntural de l’associació d’aquest amb Europa

El pensament de-colonial no deixa de ser la versió cultural dels posicionaments polítics d’aquest populisme interclassista, en aquest cas llatinoamericà. L’associació necessària que es fa entre allò europeu, entès com un bloc homogeni, i el capitalisme no pot tenir altre objectiu que contribuir intel·lectualment a la construcció d’un bloc geopolític alternatiu que suposadament no seria capitalista precisament per no ser europeu-occidental. Així tenim exemples recents en el temps com l’Alternativa Bolivariana de las Américas o el Mercosur. Però la història és més complexa que aquestes generalitzacions essencialistes: A l’època de la dinastia imperial xinesa Song (960-1276 D.C.) es va produir un gir en l’actitud dels governants que van començar a veure amb bons ulls l’activitat comercial. Malgrat la seva debilitat política l’època va ser de creixement i innovacions espectaculars: Xina tenia una agricultura altament productiva, una impremta que difonia els últims avenços, una producció metal·lúrgica potent, grans millores en medicina etc. Podria dir-se, sense por a equivocar-se, que s’estava fregant una revolució industrial pròpia: aquesta, però, no va acabar produint-se perquè, entre d’altres coses com que el sistema mundial no era prou gran encara per permetre la difusió dels avenços xinesos, políticament el procés anava acompanyat d’un sistema d’Estats rivals que era molt inestable i es va preferir consolidar la unitat de l’Imperi. Així, els governs xinesos del segle XV es van desentendre quasi bé totalment de les xarxes de comerç internacional hivernant aquest desenvolupament. I tot això va passar molt abans del resultat de les Guerres de l’Opi (1839-1842 i 1856-1860) en què Anglaterra va obligar a Xina a obrir-se al comerç europeu i a cedir-li el territori de Hong Kong.

4) El pensament modern es un invent dels falasifa andalusís

Durant la xerrada també es va utilitzar, al meu entendre de forma bastant barroera, els termes modernitat i il·lustració de forma pejorativa relacionant-ho amb una visió estereotipada d’allò europeu-occidental. Però que entenem per modernitat? Es tracta d’una concepció que avantposa l’ús de la raó a l’autoritat tradicional de la religió i que s’acostuma a dir que neix amb el Renaixement europeu dels segles XV i XVI. Però, de fet, aquesta idea neix, en realitat, amb el filòsof musulmà Averrois (Ibn Ruixd) nascut a la ciutat de Còrdova el 1126 D.C.. Com ens recorda l’arabista Andrés Martínez Lorca a la seva obra Maestros de Occidente:

Averroes construyó una filosofía estricta, menospreciando la teología especulativa o kalam. Para él la razón es la actividad superior del ser humano y a su cultivo se dedica la filosofía mediante un doble ejercicio: la aplicación de las leyes lógicas que rigen el pensamiento y la reflexión sobre los datos que nos proporciona la observación del mundo natural.

Concretament aquesta idea apareix a la seva obra Fasl al maqa’l (Coherència entre filosofia i religió) on la fonamenta en una aleia (versicle) de l’Alcorà, el fragment és el següent:

Y en cuanto que la Ley invita a contemplar los existentes, por la razón, y exige su conocimiento mediante Dios: eso es evidente en más de un versículo del Libro de Dios -el Altísimo Benefactor-, como dice el mismo Altísimo: Sacad, pues, una lección de ello, vosotros que tenéis visión (59, 2). Esto confirma la obligación de usar la lógica, o la lógica y la Ley complementariamente.

De fet, Averrois considerava que la raó i la religió (la Ley) eren només dues formes alternatives d’arribar al mateix coneixement: una pels filòsofs i l’altra pel conjunt del poble però en els seus fonaments igual de vàlides. Si bé aquesta idea era certament elitista inaugura també les bases del pensament occidental posterior. Malgrat se’n puguin criticar aspectes amb implicacions actuals (com l’objectivació de la natura que alguns relacionen amb la crisi ecològica actual) que diria la ponent a intel·lectuals àrabs contemporanis, com l’algerià Mohammed Arkoun o el marroquí Mohammed al-Jabri, que volien/volen recuperar el llegat d’Averrois per lluitar contra els fonamentalistes? Que no s’hi escarrassin i que aquests últims són els vertaders depositaris d’una tradició islàmica contra la perversa modernitat occidental? El pensament de-colonial està ple d’aquest tipus de paradoxes.

5) Conclusions

L’any 1994 l’antropòleg suec Jonathan Friedman a la seva obra Identidad cultural y proceso global afirmava que els moments de crisi de la civilització es caracteritzen per una situació de descentralització, jo diria que aparent, que va lligada a l’emergència de discursos tradicionalistes/primitivistes que per ell són molts cops l’altra cara de la moneda del mateix sistema. Aquest procés no apareix amb el capitalisme sinó que ha succeït en altres períodes de la història de la humanitat. Al meu entendre, el pensament de-colonial no deixa de ser un producte d’això ja que substitueix el vell anti-imperialisme, massa influenciat per l’internacionalisme proletari, per un discurs dicotòmic que només és una manifestació en el pla simbòlic de la voluntat de la intel·lectualitat acadèmica d’inserir-se en projectes de construcció de blocs geo-polítics contra-hegemònics a Occident però no pas d’orientació anti-capitalista revolucionària.

Si tingués aquesta orientació hauria de deixar el discurs essencialista de concebre allò europeu o occidental com un bloc homogeni (reconeixent-ne les tradicions revolucionàries) encara que això li impedís fer pinya amb varis sectors socials per a la construcció de moviments nacional-populars a l’emergir el proletariat com a subjecte disruptiu del seu projecte interclassista. I si es vol utilitzar l’argument ad hominem (que no dic que no es faci) de que això ho diuen homes, blancs i occidentals potser seria bo indicar en quin sentit el seu discurs està influenciat per aquest fet.

Alma apátrida


Bibliografia:

UAS, CNT-AIT La irradiación pornográfica del neo-zapatismo: Voces críticas anarquistas desde la región mexicana contra el espectáculo del EZLN Unión Anarco-Sindicalista (UAS), CNT-AIT. Página 1 i 13.

MANDEL, ERNEST Crítica del eurocomunismo Editorial Fontamara, marzo de 1978. Pàgina 172.

CHRISTIAN, DAVID Mapas del Tiempo: Introducción a la Gran Historia Crítica, 2010. Pàgines 452 a 456.

MARTÍNEZ LORCA, ANDRÉS Maestros de Occidente: Estudios sobre el pensamiento andalusí Editorial Trotta, 2007. Pàgina 124.

AVERROES-IBN RUSHD Coherencia entre Filosofia y Religión Cultiva Libros, 2015. Pàgines 13 i 14.
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2022/03/sobre-decolonialitat-i-antiimperialisme.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Sobre decolonialitat i antiimperialisme: a propòsit de la xerrada “anarquisme i racisme” al local de la CGT de Catalunya (Barna)
27 mar 2022
Interesante reflexión, aunque para mi gusto, le falta más contenido sobre lo que se habló en la charla. Sin ese contenido, se echa de menos el contexto.
Sobre lo expuesto habría bastantes cuestiones a matizar, pero me referiré a tres en concreto.
La primera que Anti-imperialismo y Decolonización, no son términos parecidos ni tienen un significado similar. Equipararlos es una reflexión superficial.
La segunda que, por mucho que Averroes se adelantara a su tiempo en el pensamiento, el mundo moderno no empieza con él, sino con las primeras manifestaciones del capitalismo que se producen con el Renacimiento y tras la invasión de "Las Indias".
Dicen que Maquiavelo retrató en "El Principe", al personaje renacentista y que esa figura se podría reconocer en el rey Fernando "El Católico".
Y la tercera cuestión, es sobre Occidente. Ciertamente se trata de una diversidad de territorios muy distintos, pero la cultura occidental se ha extendido en todos ellos. El todo uniforme, es esa cultura occidental, no los pueblos que intentan preservar su identidad, modos y costumbres, cada vez con mayores problemas por la exigencia de uniformidad occidental. Cultura occidental es aquella que surge de Grecia y que concibe a filósofos como Platón y Aristóteles, como padres de ese pensamiento patriarcal, pero que, con el paso del tiempo y muy especialmente con el surgimiento del capitalismo, lo integra y extiende por todas partes. Así se concibe cultura Occidental a la de naciones como Japón, pese a que su identidad religiosa, sea sincrética y tengan cultos sintoístas, budistas, cristianos... Es decir, la cultura Occidental es ese algo que coloniza, sin acabar de erradicar ciertas tradiciones particulares que no se le oponen ni resisten, y que acaban de ser parte de su mundo espectacular. De hecho, hace años era posible ver en las ciudades europeas, construcciones y arquitecturas muy peculiares y únicas. Actualmente, muchas de esas grandes ciudades del mundo Occidental, tienen nuevas construcciones muy semejantes que apenas se distinguen las de unas ciudades con las de las otras, incluyendo a algunas de las ciudades del Este y que son parte de la Comunidad Europea.
Re: Sobre decolonialitat i antiimperialisme: a propòsit de la xerrada “anarquisme i racisme” al local de la CGT de Catalunya (Barna)
30 mar 2022
https://twitter.com/LaTendenciaCL/status/1508989756289392644?s=20&t=Be7C
Re: Sobre decolonialitat i antiimperialisme: a propòsit de la xerrada “anarquisme i racisme” al local de la CGT de Catalunya (Barna)
01 abr 2022
este alma apatrida vive en su pequeño mundo. Mientras pierde el tiempo sobre el sexo de los angeles y los demas luchan en las calles, para El la "lucha" es en las bibliotecas.
Re: Sobre decolonialitat i antiimperialisme: a propòsit de la xerrada “anarquisme i racisme” al local de la CGT de Catalunya (Barna)
03 abr 2022
No sé què té d'anarquista la CGT més enllà del rojo y negro, es presenta a eleccions sindicals rep subvencions de l'estat. És més anarquista el SUT a la pràctica... Molt curiós aquests anarquistes que demanen l'abstenció a les eleccions polítiques però a les sindicals que és traslladar el parlamentarisme a les empreses si que hi estan d'acord.
Re: Sobre decolonialitat i antiimperialisme: a propòsit de la xerrada “anarquisme i racisme” al local de la CGT de Catalunya (Barna)
03 abr 2022
No sé què té d'anarquista la CGT més enllà del rojo y negro, es presenta a eleccions sindicals rep subvencions de l'estat. És més anarquista el SUT a la pràctica... Molt curiós aquests anarquistes que demanen l'abstenció a les eleccions polítiques però a les sindicals que és traslladar el parlamentarisme a les empreses si que hi estan d'acord.
Sindicat Terrassa