|
|
|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
El català en fa de temps que sí es toca. Reflexions des de l’experiència vital i professional
|
|
|
per Fran Fernández |
23 gen 2022
|
"El català a l'escola no es toca. El català a l'escola, el model d'immersió lingüística que tenim, ha estat una garantia de cohesió social, d'igualtat d'oportunitats per al país. I també dir-li a la comunitat educativa que no delegarem les responsabilitats als mestres, als docents, a les professores i professors, sinó que l'assumirem com a govern per defensar un model que és garantia de cohesió i és un model que té el consens"
Pere Aragonès, president de la Generalitat de Catalunya. Font: Diari Ara.
Què està passant? |
El passat mes de novembre l’actual president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, va afirmar, en referència a la ratificació pel Suprem d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), la qual estableix que el castellà ha de tenir una presència mínima del 25% als centres educatius, que: “el català a l'escola no es toca” (https://www.elnacional.cat/ca/politica/aragones-catala-escola-no-toca-25).
Des d’aleshores ha sigut un tema d’actualitat i debat dins i fora de la societat catalana. Per entendre la seva transcendència s’ha de considerar que tots els nacionalismes es fonamenten, des d’una perspectiva del seu anàlisi històric (https://serhistorico.net/2017/04/08/nacionalismos-algunas-ideas-historio/), en una sèrie de característiques que els defineixen i els separen de la resta de moviments homònims. Com sabem, els nacionalismes són un fet eminentment contemporani i són, a dia d’avui, la principal consciència identitària arreu del món.
El planeta està ple de nacionalismes, de fet, en un sentit metafòric, aixeques una pedra i trobarem de ben segur un nacionalista convençut. I quan portis uns minuts parlant amb aquesta persona nacionalista, podràs veure que tots els nacionalismes són molt similars en el seu argumentari: tenen un relat històric-mitològic sobre la seva història, tenen els seus pares i mites fundadors (normalment homes), alguna època passada esplendorosa, greuges i rivalitats amb altres nacionalitats, etc. I evidentment un gran tret definitiu i definitori, aquell que uneix en el mateix pal de paller a tota la nació: si pensem en el nacionalisme irlandès, per exemple, el fet religiós catòlic és el gran tret diferenciador front els protestants britànics. En el cas dels jueus també la religió i fins i tot el seu etnicisme, seria la diferenciació entre aquest poble semita i altres pobles semites musulmans, com els àrabs. Històricament, malgrat que ara ja no sigui un fet molt utilitzat per raons històriques, el concepte de raça era altra fet diferenciador entre nacions, per exemple, amb els discursos xenòfobs de Sabino Arana i el nacionalisme basc al segle XIX o la interpretació racial i biologista de la nació alemanya dels nazis. En el cas del nacionalisme català, des de la mateixa ideació del moviment durant el segle XIX, el pal de paller i fet diferenciador ha sigut la llengua catalana. En el cas espanyol, sí, la llengua ha sigut important, però penso que més aviat el concepte d’Hispanitat i les al·legories d’un passat imperial i, especialment per les dretes, d’un catolicisme ranci, han sigut els eixos vertebradors del nacionalisme espanyol, malgrat intents, per part de certs sectors de les anomenades esquerres, de reivindicar una tradició republicana i progressista de l’espanyolisme (https://serhistorico.net/2016/08/16/podemos-y-la-promocion-de-un-concien/).
Així que, més enllà de ser una sentència judicial en uns temps on el processisme independentista català dels últims anys està de capa caiguda, la ratificació del Tribunal Suprem ha sigut una excusa perfecta per atiar el foc nacionalista: el president de la Generalitat afirmant que tot és un atac de Madrid, que aquí el català no es tocarà, que el model d’immersió lingüística ha sigut i és un model d’èxit, és a dir, que el model educatiu de Catalunya, on la llei afirma que el català és el mitjà de comunicació vehicular a les aules, a excepció de la matèria de castellà i d’altres llengües com l’anglès o el francès, funciona i serveix per a cohesionar a la societat, a més a més d’altres discursos a mitjans de comunicació que serveixen de munició pel cunyadisme catalanista propi dels nostres temps, com un suposat estudi que afirma que ja, abans de la sentència, el mateix professorat als centres educatius no utilitza el català a les aules, afirmant-se que menys del 50% del cos docent parla a l’alumnat en català (https://www.vilaweb.cat/noticies/pla-promocio-catala-educacio-instituts/). Sumem que des de la perspectiva espanyolista el cunyadisme tampoc s'ha quedat curt, com quan veus de la clavaguera rància espanyola han afirmat que els nens a Catalunya no poden anar als urinaris del seu centre si ho demanen en castellà. Tot plegat una vergonya. "Cringe", si apliquem cert argot juvenil actual.
https://www.youtube.com/watch?v=ka-95wvZPtE
Reflexions pròpies
A partir de l’anteriorment exposat m’agradaria plantejar una visió vivencial, per una banda i, per l’altra, també professional. En el meu cas sóc un barceloní nascut a l’any 1981, fill d’una mare andalusa i d’un pare català, però havent crescut sempre a barris castellanoparlants de classe treballadora, com eren La Verneda i el Besòs. Durant la dècada dels ‘80 a l’entrar al món educatiu vaig aprendre el català mercès a un model d’immersió lingüística, sense tenir problemes tampoc a poder-me expressar verbal o gràficament en castellà. Puc afirmar que en el seu moment el model d’immersió va funcionar en el meu cas i en altres companys i companyes de generació amb una situació social semblant a la meva. Pels fills i filles de la migració dels ‘70 i dels que vam créixer a la Barcelona de la perifèria, el model a les escoles va funcionar.
Mai he tingut cap problema en expressar-me en català, malgrat que la meva ment pensi i sigui castellanoparlant. Penso que el català forma part de mi, sense cap conflicte amb la llengua castellana, la qual també forma part de les meves arrels culturals. A la meva descendència, per exemple, els parlo en castellà i català indistintament i, els dos, bàsicament, s’expressen en català. No s’aprecia cap odi contra el castellà o cap vergonya per parlar català en el seu dia a dia. Dubto que això sigui així dintre d’uns anys, ja que no hi ha res millor que uns nacionalismes en competència per atiar odis i rancúnies.
El president Pere Aragonès, així com una part de la societat civil d’aquesta zona de la Península Ibèrica, afirma que el model d’immersió és un èxit i que el català no es tocarà a les aules, però discrepo d’ells, bàsicament perquè penso que el model potser, en casos com el meu, va ser un èxit, però que avui dia ja no ho és, com també crec que sí que s’ha tocat i es toca el català a les aules, i que davant de tant discurs nacionalista català, i de tant espanyolista amb ganes de tocar els nassos, hi ha el fracàs de la defensa d’una llengua que, siguem honestos, front la preponderància del castellà i els seu centenars de milions de parlants, té les de perdre en aquest món global. Així que deixaré a continuació certes dades i reflexions que em fan pensar que hi ha molt de discurs nacionalista però poca o nula estima en la defensa real de la bona salut del català i, no ho oblidem, del dret de les noves generacions a dominar aquesta llengua indoeuropea, com també el castellà i, com a mínim, una tercera llengua al finalitzar l’educació obligatòria. I aquí també posaré sobre la taula arguments relacionats amb la meva experiència professional, ja que sóc professor de Ciències Socials del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya:
- El professorat no en té la culpa. Sembla penós i vomitiu escoltar als bars, en xerrades amb amics, llegir a la premsa o a piulades, tant testimoni afirmant que a les aules el professorat parla en castellà i no compleix la llei, tot en base a una més que dubtosa enquesta feta pel mateix Departament d'Ensenyament. Com a docent amb anys treballats no he vist encara que passi això de forma reiterada a un centre educatiu. I en el supòsit que això passés seria responsabilitat dels equips directius o de les inspeccions, més que no pas del propi professorat. De fet és molt trist que la majoria de sindicats a educació, fins i tot la internacionalista i anarcosindicalista CGT, en un recent comunicat (https://www.cgtensenyament.cat/educacio-publica-i-en-catala-comunicat-un) s’hagin abonat a aquest discurs que només és propi del nacionalisme català i contrari als propis interessos del professorat que configura dits sindicats, afirmant que: “només un 46% dels docents mantenen el català en les seves interaccions orals”. Als nacionalismes poc els importa la realitat, tenen altres objectius, i la realitat és que el suposat estudi ha sigut fet per i per als interessos del mateix Departament d’Ensenyament, barrejant conceptes i idees de forma deliberada. El mostreig és de només 50 centres, i en cap cas fa referència a que a les matèries es parli en castellà quan en teoria s’hauria de fer en català. Entra en aspectes com en espais més informals, tipus els patis, excursions, etc. És a dir, pressiona al professorat per tal que esculli fora de les hores lectives la llengua que ha de fer servir, i això és calumniar i sembrar el dubte del cos docent, alhora que s’utilitza aquesta informació per afirmar que no es parla el català a les aules. Figures mediàtiques que porten dècades menjant del nacionalisme català, com el periodista Antoni Basses, també atia el foc contra el cos docent, com quan al diari Ara (https://www.ara.cat/analisi/l-analisi-d-antoni-bassas-president-temps-ca) va afirmar que: “les noves fornades de mestres i professors no arriben preparats en català, que vol dir no només que el sàpiguen fer servir sinó que sàpiguen perquè l’estan fent servir”. El senyor Basses no ha pensat gaire, o potser sí, que si el professorat realment no arriba preparat és que alguna cosa ha fallat en el sistema educatiu, però bé, això potser és un tema que de moment no entraré ja que part de la meva reflexió pot donar-li resposta, però el què em sembla més preocupant és la part de l’afirmació on reclama que siguem conscients del seu ús, aspecte que no acaba d’especificar gaire, perquè si fa referència a la consciència de preservar aquesta llengua a les futures generacions, penso que la majoria en som conscients independentment de la nostra ideologia, mentre que si és per fer propaganda nacionalista, penso que ja n’hi ha prou amb la feta per la CCMA al servei del catalanisme o pels grans mitjans de comunicació estatals al servei de l’espanyolisme. Potser encara vol el senyor Basses un sistema educatiu estil napoleònic, aquell que havia de crear subjectes addictes a la nació de torn. Jo sóc professor de Ciències Socials, no sóc un dogmàtic d’una o altra ideologia, educo a les noves generacions en el conreu del pensament crític, no en la creació de joves capaços de morir en un camp de batalla pel color d’una bandera.
- Sense finançament no hi ha defensa del català. Passen els anys, van passant lleis, consellers i conselleres, però malgrat que l’actual Llei d’Educació de Catalunya afirma que la inversió en educació ha de ser el 6% del PIB català, resulta que mai s’ha arribat a aplicar-se. De fet, a Catalunya la inversió en educació està per sota de la mitjana (http://www.ugt.cat/la-inversio-en-educacio-a-catalunya-lluny-encara-dels/) de la resta dels estàndards europeus o d’altres zones de l’estat. Tant s’omplen la boca el senyor Aragonès o el conseller Cambray en la defensa del català, i resulta que una cosa ben fàcil i que està a les seves mans, com seria invertir, com a mínim, el que marca la llei, i resulta que no ho fan. Si tant estimeu el català, poseu diners sobre la taula: per fer ràtios més petites als centres, per millorar els recursos d’acollida de l’alumnat nouvingut, per perfeccionar les capacitats comunicatives del professorat si s’escau, per crear materials audiovisuals i recursos en català, que a la xarxa en manquen, o per crear materials curriculars en català i acabar amb la màfia que existeix d’editorials parasitàries del sistema educatiu, garantint així el veritable dret a una educació pública i gratuïta. Masses paraules buides veig en vosaltres, i molt poca estima pel català, però no ens ha de sorprendre, els mateixos que parlen del model d’immersió lingüística, de la defensa del català o de l’educació pública, sovint porten als seus fills i filles a escoles privades, fins i tot amb presència pràcticament nula del castellà i català, perquè saben que la llengua per a ells és només una arma més, una excusa més, un argument feble del seu ideari, perquè tot nacionalisme, en el fons, parla més de sentiments creats, que no pas de fets materials.
- La immersió actualment no funciona. Anteriorment he afirmat que mercès al model d’immersió lingüística vaig aprendre el català, però estava parlant d’una realitat catalana molt diferent a l’actual des d’un punt de vista demogràfic. Aquell model estava orientat, simplificant molt, a una societat catalana composada per nascuts a Catalunya i migrants de la resta de l’estat, com la família de la meva mare, amb arrels a Sevilla i la badia de Cadis. Des d’aleshores la composició demogràfica a Catalunya ha variat molt, i no es pot pretendre que el model que abans funcionava encara segueixi vigent sense retocs profunds. No és el mateix aquella demografia que l’actual. En algunes aules, especialment als centres públics, la població migrant d’altres zones del món, especialment del nord d’Àfrica o d’Hispanoamèrica, però també de països asiàtics com la Xina, fa que sigui il·lusori pensar que el model de la Catalunya dels ‘80 encara en sigui vigent. Manca molt debat en aquest sentit, i també escoltar molt les veus dels professionals implicats, per tal de poder lloar, com encara es fa, sobre les excel·lències del model d’immersió, més encara quan el model català educatiu ha fomentat la segregació segons origen entre centres públics i concertats. De fet, el model d’inclusió de la població migrant ha sigut i és encara un repte pendent, i com afirma l’antropòloga Beatriz Ballestín: “els dispositius de l’acollida evidencien la distància i els conflictes entre una retòrica integradora i inclusiva, i unes pràctiques que sovint tendeixen a afavorir dinàmiques segregadores i generadores d’inequitats acadèmiques” [Ballestín, Beatriz. “Infants i joves d’origen immigrant a Catalunya” (https://fundaciobofill.cat/uploads/docs/i/8/o/x/7/f/q/m/i/estatquestio_d), pp.205-206]. Els resultats pràctics d’aquest fracàs del model d’immersió, actualment també molt lligat a l’acollida de fills i filles de persones migrades, és evident quan s'analitzen certes dades, per exemple, front l’aproximadament 10% d’alumnes “autòctons” que no superen l’ESO, el 17’3% dels nascuts a Catalunya però amb pares migrants no ho fan, enfilant-se la xifra al 29,2% si tampoc han nascut a Catalunya [Font: Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB] (https://www.uab.cat/web/sala-de-premsa/detall-de-noticia/el-fracas-escol). Això explica que no només el model d’immersió no funcioni, explica el fracàs general del sistema educatiu, sent en realitat un model segregador i que no serveix per donar oportunitats iguals a tot l’alumnat, i aquí no només cal pensar en racisme institucional (https://www.eldiario.es/desalambre/racismo-institucional-existe-no-reduc), també en diferències entre classes socials.
- La precarietat laboral no ajuda. Ja podem fer tot el “mindfulness” que vulguem o consultar els milers de manuals d’autoajuda que tinguem, però això no millorarà el malestar emocional que pateix gran part del cos docent, ni les arrels materials d’aquesta situació. El professorat català porta des del març del 2020 adaptant-se a una pandèmia global i a mesures erràtiques, contradictòries i sovint més fonamentades en criteris socioeconòmics que no pas pedagògics o mèdics, fet que està repercutint en la qualitat del sistema educatiu. Com també resulta evident que les nombroses retallades en sanitat i educació han repercutit en el benestar no només dels cossos professionals de sanitaris i docents, també entre la resta de la societat. Un exemple que repercuteix en la qualitat i bona salut del català també és la precarietat laboral, exemplificada en els últims temps en la lluita dels i les interines en frau de llei. Sense estabilitat laboral, amb la por de dependre cada curs de la benevolència de l’equip directiu, sota la incertesa de certa continuïtat de la feina feta, com es pot pensar que l’alumnat rebrà la millor educació possible? Si la conselleria d’Ensenyament estimés el català, o el mateix govern, ja hauria fet polítiques reals per tal de garantir un cos docent motivat, que es senti estimat i valorat, i no el què han fet fins ara, que més aviat ha sigut el contrari. Ja que han permès un frau de llei continuat en nom de l’economia, aquella que a la pràctica poc o gens estima el català. Les seves paraules parlen del cor, però els seus fets només de la cartera.
A mode de conclusió
No vull allargar més aquest reflexió, però a mode de síntesi o conclusió, penso que s’està fent un debat que poc o gens beneficia a l’alumnat, els quals haurien de ser els protagonistes de les polítiques educatives, no pas les víctimes. Per altra banda penso que sota la defensa del català s’amaguen discursos que només s’interessen per la llengua pel seu rèdit electoral, no pas per la seva veritable estima o respecte. També penso que poc o gens de debat pedagògic s’està fent i que, sovint, s’està agafant els discursos de dos nacionalismes en disputa, l’espanyol i el català, de forma acrítica i que gens o poc ajuda a generar un debat que sigui profitós, per millorar així la molt millorable situació del sistema educatiu, on l’alumnat surt sense dominar el català molt sovint, però també amb fortes mancances en el castellà o altres llengües i continguts curriculars.
Els mateixos que s’escandalitzen per la sentència, que sí, està feta amb tota la mala llet del món, no pensen gaire en el fet que resulta poc aplicable en contextos educatius de “projectes”, ja que a l’àmbit sociolingüístic es barregen totes les llengües. I no entraré aquí a defensar els projectes i el sistema competencial, perquè a la pràctica encara és i serà minoritari als centres de secundària, bàsicament per manca d’inversió. I sí, la sentència afectarà als centres amb la clàssica divisió del coneixement per matèries, però fins i tot en aquests casos, només significaria una troncal en castellà en detriment del català. Ara borden molt fort, però porten anys aplicant aquesta pèrdua del català (i castellà) a les aules en favor d’altres llengües, via AICLE (Aprenentatge Integrat de Continguts i Llengües Estrangeres), moda que, sota el meu parer, normalment no ha servit per millorar el coneixement d’una tercera llengua i, tampoc, ha sigut útil per crear alumnat competent en la matèria afectada per aquesta tendència pedagògica.
Personalment, com a professional de l’educació, seguiré emprant el català com a llengua vehicular a la meva matèria, independentment de les sentències judicials, però fora d’ella faré servir tant el català com el castellà de forma habitual, tant dins com fora del meu centre, per molt que li pessi a Antoni Basses o als obscurs informes del Departament, o al senyor Casado, ja que totes dues llengües són part del meu patrimoni cultural, i no penso entrar en una batalla segregadora segons la llengua que parli o no. Estimo molt més el català i el castellà que la majoria de polítics i polítiques que els utilitzen pels seus fins partidistes.
Fran Fernández Gómez
Doctor en Història
Docent de Ciències Socials del Departament d’Ensenyament de la Generalitat. Afiliat a la CGT d’Ensenyament de Catalunya. |
Mira també:
https://serhistorico.net/2022/01/22/el-catala-en-fa-de-temps-que-si-es-toca-reflexions-des-de-lexperiencia-vital-i-professional
|
This work is in the public domain |
|
|
