Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Desembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30 31    

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
La crisi de l’Etiòpia federal: un Estat contestat pels moviments socials i la insurgència Oromo (reflexions des de Catalunya)
21 nov 2021
Ethiopia,_administrative_divisions_-_es_-_colored.svg.png
Etiopia_Castellano-2_page-0001-725x1024.jpg
138719534.jpg
Al-Ahbash_Logo.png
14871613703694.jpg
descarga.jpg
Logo_SEPC.jpg
catalanisme-i-revolucio-burguesa.png
1) L’especificitat d’una via constitucional a l’autodeterminació a l’Àfrica

Quan escolto als procesistes clamar al cel perquè l’autoritari Estat Espanyol els hi impedeix l’exercici d’un dret tan democràtic com el d’autodeterminació, em ve, immediatament, a la memòria aquest país de l’Àfrica Oriental, el segon més poblat del continent i que no fou mai directament colonitzat; excepte per un període de cinc anys, 1936-1941, quan fou ocupat per la Itàlia feixista sota les infames estrofes colonialistes del faceta nera mussolinià. Ja que, més enllà de les bucòliques i descontextualitzades imatges que els hi poden venir al hipisme occidental sobre l’Emperador Haile Selassie i l’espiritualitat rastafari, és un dels tres països del món (junt als micro-estats de Liechtenstein i San Cristòfol i Neus) que reconeix, explícitament, el dret a l’autodeterminació de les seves regions integrants per la via constitucional (no és el cas de Quebec i Escòcia, per exemple). Per altra banda, com a anarquista-comunista no vull apel·lar a la metafísica burgesa del dret sinó que penso, com V.I. Lenin, que aquest ha d’estar supeditat sempre a la qüestió social el que implica, en tots els casos, l’anàlisi concret de la situació concreta alhora de prendre partit.

2) La insurgència Oromo: Ètnia i classe a un país de l’Àfrica Negra

Vegem, doncs, quina és aquesta situació concreta. Etiòpia és un gran Estat africà de 78 milions d’habitants format com una federació de nou Estats i dues ciutats autònomes. Aquests Estats es corresponen a les divisions ètniques. La darrera característica queda exemplificada en el preàmbul de la Constitució on diu: Nosaltres, les nacions, nacionalitats i pobles d’Etiòpia. Però per entendre aquest tret distintiu del país s’ha de conèixer la seva història passada i recent: Etiòpia es va configurar com un Imperi a base de conquestes territorials, on l’elit cristiana ortodoxa abissínia va sotmetre militarment altres pobles gaudint de les avantatges econòmiques conseqüents: situació que es mantindria amb el règim establert pel moviment revolucionari socialista de Mengitsu que derrocà l’Imperi el 1974. Aquesta situació generà diferents moviments armats d’alliberament interns que, el 1991, derrocaren el govern i establiren el federalisme ètnic per Etiòpia.

Arribats a aquest punt, i potser per a un revolucionari del món occidental, no massa familiaritzat amb les societats de l’Àfrica Negra, acostumat a pensar amb categories polítiques sorgides d’altres contextos històrics, poden sorgir diferents preguntes: Poden moviments sociopolítics de base ètnica jugar un paper emancipador? No són aquests reaccionaris per naturalesa? No és el proletariat el subjecte revolucionari? Fins a quin punt té sentit parlar de proletariat a un país de l’Àfrica Oriental com Etiòpia? El poble oromo, de religió majoritàriament musulmana, és un dels perdedors històrics dins del joc de l’hegemonia ètnica al país. De fet, podríem dir que la direcció política d’aquests moviments armats d’alliberament que, el 1991, derrocaren a Mengitsu i s’agruparen en el Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop (EPRDF), la tenia el Front d’Alliberament Popular de Tigray (TPLF).

I el poble Tigray, a l’igual que anteriorment l’Ahmara, provinents del nord i de confessió cristiana ortodoxa son, en conseqüència, els principals beneficiats del sistema de dominació política al país, en detriment dels oromo majoritàriament musulmans (el 34,4% de la població) entre d’altres. Aquesta dada, a part de contradir el discurs de parcialitat islamòfoba d’intel·lectuals liberals com la somali-holandesa Ayaan Hirsi Ali que planteja un fals escenari africà on només els cristians serien perseguits pels musulmans, ens pot plantejar noves preguntes. És que potser no s’està fent servir aquí nocions interclassistes al parlar de “poble” Tigray o Oromo? No s’estarà agermanant explotats i explotadors? L’any 1964, el sociòleg marxista suís Jean Ziégler ens prevenia, a la seva obra Sociologia de la Nueva África i de cara a treure’ns les nostres ulleres eurocèntriques, sobre la inexistència d’un proletariat africà.

A l’època, afirmava, l’estructura social es caracteritzava per una presència majoritària del camperolat dividit en tres subclasses: els rics, els mitjans i els pobres que, tot i viure d’una economia de subsistència, es veien obligats a treballar, ocasionalment, sobretot pels primers. L’escàs proletariat urbà, qualificat i semi-qualificat, va establir relacions, a voltes afins o tenses, amb les elits nacionalistes africanes que anaven sorgint a aquests països. Però, és clar que aquella Nueva África ja no és tan nova: avui dia, doncs, s’estan produint processos d’urbanització accelerats al continent però, tot i així, això no s’ha traduït en la consolidació d’un proletariat tal i com l’entenem a Europa Occidental, doncs, aquest procés no està lligat, necessàriament, a la industrialització ni a la terciarització formal: el 2014, el 66% de la població empleada al sector no-agrícola a l’Àfrica Subsahariana treballava a l’economia informal on hi juga, per exemple, un paper desatacat la venta ambulant espontània o la horticultura urbana (per l’auto-subsistència o la venta d’excedents als mercats locals informals).

En aquest escenari, doncs, la cita que fa Jean Ziégler d’Història i Consciència de Classe del filòsof marxista hongarès Georg Lukacs té massa sentit pel proletariat africà? No del tot.

“La vocación de una clase para el dominio significa que es posible, a partir de sus intereses de clase, a partir de su conciencia de clase, organizar al conjunto de la sociedad conforme a sus intereses.”

Però aquesta constatació no ens hauria de portar pas a aberracions ideològiques, com cert trotskisme optimista (The Militant) respecte governs autoritaris, militaristes i neoliberals com el de Guinea Equatorial pel sol fet de que, suposadament, estaria utilitzant els ingressos del gas i el petroli per generar les condicions propícies per l’emergència de la burgesia i el proletariat com a classes (si un vol llegir aquest llibre demencial: El capitalismo y la transformación de África de Mary-Alice Waters i Martin Koppel de Pathfinder Press, 2009) però si a entendre certes formes ideològiques paradoxals (o de transició) que adopta la lluita de classes en contextos neo-colonials: per exemple, el moviment de base estudiantil Qeerroo fi Qarree (en llengua oromo: nois i noies joves) barreja les reivindicacions de classe amb el nacionalisme ètnic i religiós que, en un context de forta discriminació, es constitueix com un discurs de resistència.

De fet, tot i que pugui semblar paradoxal des del nostre punt de vista, el govern va contra-atacar recolzant la confraria sufí Al-ahbash que defensa una visió moderada i plural de l’islam. Per altra banda, la classe mitjana urbana establerta a la capital Adís Abeba va carregar contra el moviment qualificant-lo de xovinisme ètnic endarrerit. Com pot ser que unes idees i plantejaments que els anarquistes d’aquí qualificaríem de progressistes estiguin encapçalats pels sectors privilegiats de la societat etíop i unes d’altres que rebutjaríem per feixistes siguin abanderades pels seus sectors marginats? Necessàriament ha de ser perquè la defensa que fa el govern i les classes mitjanes d’un nacionalisme etíop inclusiu amaga l’hegemonia Ahmara i Tigray i l’islam sufí d’Al-ahbash no deixa de ser una forma de tradicionalisme musulmà que, al contrari de l’islam més polític de les reivindicacions oromo, pregona la submissió a aquells qui ostenten el poder a Etiòpia.

3) Origen i desenvolupament de les protestes a Oromia: cooptació i clandestinitat

De fet, l’origen de tot està al Pla Director Integrat d’Adís Abeba de 2005 que pretén expandir monstruosament el territori urbà, unes vint vegades la seva grandària, als voltants de la capital per acomodar-hi industries (quelcom que, pel que hem vist, segurament seria celebrat per l’optimisme trotskista de The Militant si enlloc d’ensabonar el règim equatoguineà de Teodoro Obiang ho fessin amb l’etíop d’ Abiy Ahmed: els anarquistes catalans hem de recordar, en canvi, la nostra oposició (conjuntament als republicans federals de Pi i Margall) a l’annexió dels pobles limítrofs a Barcelona l’any 1897 i la nostra defensa (des de 1869) del Municipi Autònom com a forma de Democràcia Directa.

Les mobilitzacions van començar, l’any 2011, contra l’apropiació de terres i els desallotjaments forçosos i amb la utilització de l’islam com a catalitzador social. El 2015, van augmentar d’intensitat les protestes amb una gran repressió dels cossos de seguretat. El 2016, es va passar a una fase amb tints insurreccionals amb l’extensió dels bloquejos de carreteres, la crema de quasi una dotzena de fàbriques, plantacions comercials de flors i desenes de vehicles de propietat estrangera. Les protestes van adquirir ressò internacional a partir del gest de l’atleta Feyisa Lilesa, als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, creuant els braços contra la repressió del Govern.

En relació a l’anàlisi de classe dins el moviment, s’ha de senyalar com una incipient burgesia nacionalista oromo (en la que destaca Jawar: un empresari mediàtic local) ha estat cooptada pel Partit Democràtic Oromo (ODP) integrant de la coalició governant de l’ERPDF i, per tant, servil al nacionalisme Tigray del TPLF. El mateix Abiy Ahmed hi pertany el que evidència, des de la perspectiva ètnica, que tenir el govern no és el mateix que tenir el poder. Com a conseqüència, aquest procés de cooptació ha disminuït les accions violentes a la regió en un 24%. Al meu entendre, el Partit Democràtic Oromo (rebatejat, el 2019, com a Partit de la Prosperitat) es constitutiu d’un tipus de lumpen-nacionalisme dirigit per una lumpen-burgesia regional la qual els membres de Qeerroo fi Qarree, que han passat a la clandestinitat, acusen d’haver segrestat la revolució.

4) Qeerroo fi Qarree NO es el SEPC: Reflexions des de Catalunya sobre el context etíop

A una entrevista a Lluís Maria Xirinacs, de l’any 2000 al Programa “Àgora” a TV3, quan l’entrevistador Josep Puigbo li pregunta a l’ex-senador quin sentit tenen avui les reivindicacions identitàries en un món globalitzat, Xirinacs contesta que la diversitat exigeix la identitat i continua amb la burrada de que al món s’han perdut moltes identitats culturals com s’han perdut espècies animals i vegetals. Tot seguit afirma que la majoria de conflictes armats que es produeixen al món són per temes ètnics per, tot seguit, afirmar que s’han de resoldre per via pacífica però criticant el pacifisme tontet. L’Àfrica Negra en semblaria un exemple clar, doncs, per en Xirinachs però aquí s’ha de protestar fermament: la vertadera causa del descontentament oromo es la marginació endèmica de la regió i l’expropiació de terres no el nacionalisme ètnic o la religió. No es pot confondre, doncs, les conseqüències amb les causes.

Com tampoc es pot tenir la temptació de confondre el lumpen-nacionalisme oromo de l’ODP, còmplice del saqueig i repressió del Govern Central contra els camperols, amb el nacionalisme català de les classes mitjanes professionals i la nova burgesia emergent independentista. En una societat de capitalisme sub-desenvolupat com l’etíop és normal que les elits i l’escassa classe mitjana d’Adis Abeba disfressin de nacionalisme cívic i integrador la seva dominació ètnica i de classe ja que això és funcional al paper de subordinació que juga el seu lumpen-Estat davant les elits de la globalització capitalista i els seus discursos falsament modernitzadors, mentre que els pobles subjugats de la perifèria (formats, majoritàriament, per treballadors i camperols pobres) reben l’estigma de reaccionaris per l’ús d’unes formes ideològiques que no es poden entendre sense comprendre un context social que ja ens explicava Jean Ziégler citant a Lukacs.

En canvi, en una de capitalisme desenvolupat, les elits i les classes mitjanes defensen els seus propis interessos molt més obertament ja que el seu paper dins el sistema capitalista internacional està molt més clar: defensar la seva posició de privilegi dins del sistema-món. És per aquest motiu que mentre Qeerroo fi Qarre passa a la clandestinitat, perseguit pel govern regional de l’ODP, el SEPC és, de fet, el braç estudiantil d’un moviment que fa de crossa política de Junts: un representa l’emergència d’una joventut oromo oposada al lumpen-nacionalisme de l’ODP i l’altra és l’apèndix d’extrema-esquerra d’un nacionalisme burgès amb més recursos i capacitat de cooptació.

El debat de fons que subjau aquí no és altre que si s’ha produït o no una Revolució Burgesa a Catalunya o Etiòpia i, per tant, si aquesta classe pot jugar un paper revolucionari. Durant el tardo-franquisme el PCE de Santiago Carrillo defensava que no i, en conseqüència, sostenia una aliança amb la mitjana i petita burgesia per superar un sistema sustentat, segons aquesta concepció, en una oligarquia reaccionària, terratinent i semi-feudal incapaç de portar al país a un sistema de capitalisme avançat. Per altra banda, alguns dirigents del PCE i el PSUC que foren expulsats, el novembre de 1964, sostenien ja el desenvolupament capitalista de caràcter monopolista, propiciat pel Pla d’Estabilització franquista, amb l’aparició d’una nova burgesia neocapitalista protegida pel Règim. Defensaven, per tant, prioritzar i participar en la construcció d’organitzacions sindicals de masses.

La Revolució Burgesa està feta, doncs, a Espanya sobrerament i enrere queda aquella vegada en que la Lliga de Francesc Cambó es va fer enrere en la protesta contra el Règim de la Restauració el 1917 al entrar-hi de ple la classe treballadora organitzada, majoritàriament, a la CNT. Encara que 100 anys després surtin sorprenents articles a Lllibertat.cat com La independència de Catalunya i la dreta catalana del cupaire de Gramenet Juanjo Gallardo on diu textualment:

Per acabar. Si parlem de polítiques d'aliances, l'esquerra espanyola no hauria de menysprear que l'independentisme d’esquerres vagi amb la dreta catalana en aquest procés, clarament interclassista, que es viu a Catalunya. En altres ocasions i en altres les circumstàncies, l'esquerra no va dubtar a comprometre's amb la dreta perquè la situació històrica ho exigia. Vam veure al PCE pactar en la Transició amb els hereus del franquisme i no atrevir-se a forçar el moviment popular i obrer cap a la ruptura democràtica, tot, és clar, en nom d'objectius superiors, que arribés per fi la llibertat als espanyols, que no és qualsevol cosa.

Tota la vida criticant la falsa Transició i el pacte amb les elits franquistes i la burgesia per acabar encongint-se d’espatlles i exclamar vosaltres també ho vau fer! Però si les concepcions teòriques que justificaven la traïció carrillista eren errònies, també ho són les d’aquells que pretenen justificar una aliança actual amb la nova burgesia emergent independentista en base a no se sap ben bé què, en una societat on fa dècades que una peculiar Revolució protegida pel Règim, que es traduí en un desplaçament dels falangistes per tecnòcrates neoliberals, està més que consolidada. Una situació diferent a la d’Etiòpia on l’autodeterminació no deixa d’expressar una contestació de la població empobrida de les regions espoliades pel centralisme d’Adis Abeba, servil al capitalisme internacional i no la reacció conservadora de privilegis dels sectors intermitjos de la societat catalana.

Alma apátrida


Bibliografia

SÁNCHEZ RODRÍGUEZ, JESÚS El independentismo catalán en contexto: aproximaciones históricas y conceptuales Editorial Popular. Madrid, 2020. Pàgines 163, 164 i 165.

FARRÉ VENTURA, ALBERT (Coord.) Movimientos Sociales en lucha por los Derechos Humanos en Etíopia Mundubat Kooperatiba Elkartea. Bilbao, 2020. Pàgines 7, 9, 15, 16 i 17.

ZIÉGLER, JEAN Sociología de la nueva África Ediciones Era, S.A. México, 1968. Pàgines 27, 28 i 29.

VANEK, JOANE, MARTHA CHEN, FRANÇOISE CARRÉ, JAMES HEINTZ and RALF HUSSMANNS Statistics on the Informal Economy: Definitions, Regional Estimates and challenges. WIEGO working Papers (Statistics) No2. Cambridge, MA. USA: WIEGO. April 2014.

MASJUAN, EDUARD La ecologia humana en el anarquismo ibérico: urbanismo “orgánico” o ecológico, neomalthusianismo y naturismo social Icaria Editorial S.A. – Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, mayo de 2000. Pàgina 45.

SOLÉ TURA, JORDI Catalanisme i Revolució Burgesa El Viejo Topo, 2017. Pàgina 308 i 310.

GALLARDO, JUANJO La independència de Catalunya i la dreta catalana Llibertat.cat 09/08/2017.
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2021/11/la-crisi-de-letiopia-federal-un-estat.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more