1) Commemorant una efemèride
El passat dissabte, 18 de setembre de 2021, a les 18:00 hores es va realitzar un acte a l’espai anònims de Granollers (c/Ricomà, 57) coincidint amb el centenari de la proclamació de la República del Rif pel líder anti-colonial Abd el-Krim el-Khattabi l’any 1921. La commemoració d’ aquesta efemèride va comptar amb la presència i intervenció de l’historiador i escriptor Ricard de Vargas Golarons i de Reda Benzaza del Moviment Popular del Rif (Hirak). L’acte va començar amb una audició d’un missatge d’adhesió a l’acte d’un activista del Hirak on exposà algunes de les colpidores xifres de repressió, per part del règim marroquí, de l’últim moviment de protesta a la regió: uns 1.400 detinguts dels quals se’n produïen uns 150 al dia de mitjana.
Aquest moviment, recordem, es va produir per exigir millores en les infraestructures sanitàries i educatives, pràcticament inexistents, així com solucions al greu problema d’atur que afecta a la zona. Tot seguit, en Ricard va afirmar, que ens trobàvem en la commemoració d’una fita històrica de lluita d’un poble, amb precaris mitjans, contra dues potències colonials com Espanya i França; la primera però de segona fila, doncs, s’ha de recordar que el Protectorat del Rif quasi bé el va obtenir Espanya, gràcies a que al Regne Unit no li interessava que França tingués una hegemonia massa àmplia a la zona de l’estret.
2) Nacionalisme essencialista o interculturalitat
Abans de continuar, però, haig d’aturar-me un moment: tot i que, a nivell personal, respecto molt la trajectòria militant d’en Ricard al si del Movimiento Ibérico de Liberación (M.I.L.) no puc compartir, en absolut, algunes de les afirmacions que feu que, al meu parer, destil·len un essencialisme incompatible amb els plantejaments racionalistes de l’anarquisme: està, doncs, fora de lloc apel·lar acríticament al caràcter mil·lenari dels pobles català i amazic quan, de fet, la nació catalana, com a fenomen modern, és un invent de finals del segle XIX i l’amazic neix a la Cabilia algeriana als anys 80 i a Marroc als anys 90.
Amb això no vull dir que no hi hagi antecedents, però aquests no es poden conceptualitzar de la mateixa manera que ho fem amb les manifestacions actuals. Per exemple, a finals dels 40 a Algèria hi hagué una confrontació entre els defensors d’una Algèria àrab i els d’una Algèria algeriana idea, aquesta última, que incloïa la identitat àrab i berber: concepció sensiblement diferent a algunes expressions actuals del nacionalisme amazic no tan inclusives. Per altra banda, la insistència en presentar, en abstracte, a Catalunya com un poble que sempre ha lluitat per la llibertat a la vegada que s’utilitza reiteradament la tercera persona del plural per parlar d’Espanya (ells) com si els catalans no haguessin tingut res a veure amb la colonització del Rif, és similar a obviar que les diferències entre àrabs i amazics van ser exacerbades pel colonialisme francès per dividir la població sotmesa a la seva política imperialista.
En definitiva, la presentació d’una dicotomia simplista àrabs=dolents/amazics=bons i espanyols=dolents/catalans=bons em sembla faltar a la veritat i hauria de ser aliena als espais llibertaris. Com explicar sinó la contradicció que suposa afirmar alegrament que la cultura amazic és més tolerant i anti-autoritària que l’àrab per després haver de reconèixer que a la Constitució rifenya de 1921 es va abolir el deute de sang (costum a fer pagar amb la mort l’assassinat d’un membre de la tribu) que es practicava al Rif? Pràctica que es va qüestionar, a nivell general, per primer cop entre les tribus àrabs amb l’aparició de l’islam que, per cert, va ser anomenat de passada, com aquell qui no vol, alhora d’explicar l’origen de la mitja lluna present a la bandera rifenya. Evidentment, no es tracta de negar tampoc la persecució i repressió sobre els pobles amazics pel pan-arabisme oficialista molts cops de la mà de l’islamisme (amb la participació de professors, membres dels Germans Musulmans, que Nasser s’havia tret de sobre) però això no ha de significar caure en postures arabòfobes (ni islamòfobes per l’associació que es fa a allò àrab).
Per què relacionar, de forma genèrica, una determinada cultura o poble amb el què han pogut fer els governants que se n’atorguen la seva representativitat exclusiva?
Tant a Algèria com a Marroc hi conviuen àrabs com també amazics i, en conseqüència, em semblen molt més encertades, des de l’esquerra revolucionària marroquí com la Vía Democràtica, les propostes magrebinistes tendents a defensar un model regional de convivència intercultural que no la defensa d’un essencialisme àrab o amazic tendent, en el primer cas, a marginar de les institucions la llengua amaziga i, en el segon, a negar la població arabòfona afirmant que són berbers arabitzats remuntant-se a un procés de fa segles que, en algunes ocasions, es vol revertir des de posicions nacionalistes intransigents. Salvant les distàncies, i les enormes diferències sòcio-econòmiques i d’hegemonia política entre les dues regions, em recorden l’intent del franquisme d’anorrear el català de l’espai públic i, a la vegada, dècades més tard algunes campanyes civils que s’entesten en voler controlar el que parlen els alumnes dels centres educatius catalans als seus moments d’esbarjo.
3) El Rif: una història de lluita
Una vegada feta aquesta reflexió, senyalar que Ricard va anomenar la Batalla de Tetuan (1859-1860) com a primer antecedent de resistència rifenya al colonialisme europeu. Tot i que la seva implantació no es consolidarà fins al segle XX per l’interès suscitat en les mines de plom i ferro presents a la regió. A la Batalla de Barranco del Lobo de 1909 es van produir centenars de baixes entre l’exèrcit ocupant espanyol. Posteriorment, a la Batalla d’Annual, el 22 de juliol de 1921, amb Abd el-Krim el-Khattabi com a líder militar, l’exèrcit espanyol perd entre 15.000 i 19.000 homes. La Constitució rifenya proclamada pels insurgents estableix la construcció de xarxes telegràfiques i una reforma agrària que expropia i entrega les terres dels col·laboracionistes a la població empobrida. Per defensar totes aquestes conquestes, Abd el-Krim crea un exèrcit d’uns 75.000 homes en armes.
Per acabar amb aquesta revolta, Alfons XIII va utilitzar armes de destrucció massiva contra la població rifenya. A la marañosa una fàbrica prop d’Aranjuez es comencen a fabricar bombes de gasos químics tòxics. Com que aquestes estaven prohibides pels convenis internacionals ho amagaven als informes dient hemos lanzado estas bombas o bombas X que van provocar uns 100.000 morts. Tot i així, Abd el-Krim va aguantar amagant-se en coves amb els resistents. El 1925, França entra al rescat de la seva subordinada imperialista espanyola de segona fila, amb vaixells de guerra i un bombardeig d’artilleria de 24 hores batent el territori sense parar per després ocupar la regió amb 400.000 soldats. Ricard va senyalar com Mao Tse-Tung i Ho Chi Minh tenien la lluita guerrillera rifenya com a referent. Fins i tot, el Che Guevara va anar a visitar Abd el-Krim quan estava exiliat al Caire.
També va senyalar com Joan Garcia Oliver, el dirigent anarcosindicalista català, qui havia contactat amb algun rifeny durant les seves estadies a la presó, va entrar en converses amb nacionalistes del Rif perquè s’aixequessin contra Franco durant la Guerra Civil Espanyola. La proposta va ser rebutjada pel President del Govern Largo Caballero espantat per provenir d’on provenia. Ja el 1937, aquest va intentar una maniobra similar i Franco, com a resposta, va concedir algunes llibertats als rifenys. El 1956, el Marroc es va fer independent sota els interessos de França i la penetració del capitalisme. La repressió del règim naixent és terrible: dones embarassades són passades a ganivet. Es va mencionar la política autoritària del nacionalisme pan-àrab qualificant-la de genocida. També es va recordar la revolta de la població de la zona amb l’assalt a entitats bancàries i edificis oficials. Finalment en Ricard va afirmar que els rifenys eren un poble que estima com nosaltres la llibertat.
4) L’actual Moviment Popular del Rif (Hirak)
Tot seguit, en una intervenció no gaire extensa, l’activista Reda Benzaza, va recordar les últimes protestes a la zona, desencadenades per la mort propiciada per la policia de Mohcin Fikri a l’intentar rescatar la seva mercaderia de peix d’un camió triturador d’escombraries, i la condemna a 20 anys de presó pels principals activistes de la que ja en porten complerts 5 d’aquests. També va senyalar que la classe política dirigent només busca lucrar-se i beneficiar-se personalment. Una de les reflexions que van sorgir durant el debat fou que degut a que la regió està totalment militaritzada no es permet cap tipus d’inversió a la zona que pugui generar una economia regional i una burgesia pròpia. La població no té gaires sortides, en conseqüència, i busca emigrar perdent-hi molts cops la vida i provocant que actualment hi hagi molts més rifenys a l’exterior que a la regió (crec recordar que Reda Benzaza va parlar d’una relació de 6.000.000 per menys d’un milió).
5) Conclusions
Una reflexió interessant, des del punt de vista de l’anarquisme, és si hauríem de reivindicar experiències com l’efímera República del Rif. No hauríem d’oblidar, però, que el que entenien els rifenys per República no és el mateix que podem entendre nosaltres. De fet, aquesta nomenclatura, no deixava de ser un vernís amb el qual Abd el-Krim buscava legitimar davant d’una comunitat internacional sota paradigmes occidentals, el que no era altra cosa que una confederació de tribus. És a dir, si bé tenia l’aparença exterior d’un Estat-Nació, altra cosa és que ho fos realment. Per altra banda, aquesta xerrada-debat ens pot portar altre cop al tema de si el moviment llibertari ha de recolzar certs nacionalismes que es presenten com a resistents.
En aquest sentit, considero que la proposta del magrebinisme, tal i com la plantegen els marxistes de la Vía Democràtica marroquí, que fa referència a una àrea regional on hi conviuen diferents cultures, és una proposta molt més sensata que les iniciatives més essencialistes del nacionalisme pan-àrab o amazic. Considero que les propostes d’ingenieria cultural autoritària, que promouen tots els nacionalismes essencialistes, apel·lant a mites històrics s’han de rebutjar sense matisos. A nivell personal, doncs, el magrebinisme el trobo similar a les propostes federals iberistes que descartaven tant el xovinisme nacionalista espanyol com els nacionalismes burgesos perifèrics.
Alma apátrida |
