Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494
Notícies :: un altre món és aquí
La força de l’esperit beduí: La base material del bloqueig en el pensament àrab-islàmic
20 jun 2021
BEDUINOS11.webp
81dus0Ss1ML.jpg
EL-REFORMISMO-MUSULMaN-i6n62952.jpg
Mohamed_Abdou.jpg
descarga.jpg
1) Introducció

És comú que quan apareixen notícies als mitjans de comunicació occidentals sobre l’islam i els països àrabs estiguin farcides d’estereotips consistents a presentar-ho com un bloc homogeni de naturalesa reaccionària els valors del qual amenacen les nostres “lliures” societats. Val a dir, per començar, que això només és una grotesca caricatura que redueix a l’absurd la complexitat de les múltiples corrents de pensament que hi ha a la regió. Però que, lamentablement, això té conseqüències també sobre l’anarquisme, doncs, aquest no és, per regla general, aliè a la falta d’interès en el tema que s’observa socialment i, sovint, també peca de la comoditat que representa refugiar-se en els estereotips abans que qüestionar-se moltes coses. No passa res per reconèixer-ho, el següent pas és esbrinar perquè això és així:

Personalment penso que és degut a que l’anarquisme no deixa de ser un pensament històrica i geogràficament condicionat i aquest fet, pel cas concret de la religió, no deixa de significar que la crítica que n’ha desenvolupat està pensada, bàsicament, pel cristianisme. No ha existit històricament una crítica anarquista a l’islam perquè a dar al-islam (el món islàmic) quasi no ha existit un moviment llibertari, o el que els occidentals entenem com a tal, pròpiament. Aleshores quan Mikhail Bakunin criticava la jerarquia religiosa segurament no estava pensant en un escenari d’absència pràctica de clergat oficial, ni en la figura d’un califat simbòlic otomà, ni en la complexa relació entre din (religió), ilm (ciència) o dawla (Estat) , a voltes hibrida o no, que no ha estat ni de bon tros la mateixa que al món cristià occidental.

2) al-qiyas: el pensament analògic com a problema

Ara bé, no deixa de ser cert que al món àrab islàmic, a partir de cert moment, els mecanismes que bloquegen el progrés intel·lectual i social semblen guanyar la partida als seus oponents. És la victòria de ahl al-hadith (la “gent de la tradició”) sobre ahl al-ray (la “gent del raonament”). A l’Andalús aquesta polèmica queda exemplificada per la confrontació entre la fálsafa (filosofia) d’intel·lectuals com Averrois i el kálam (teologia) de juristes com Algazel. De fet, el títol d’una de les obres del segon al-tahafut al-falasifa (la destrucció dels filòsofs) exemplifica bastant bé les seves intencions i, tot i que Averrois va contestar amb el seu al-tahafut al-tahafut (la destrucció de la destrucció) qui va acabar perdent el combat intel·lectual, que també ho era social, fou ell sent sotmès a escarni i els seus llibres cremats públicament. L’oblit d’Averrois contrasta amb la importància adquirida per Algazel que va arribar a ser conegut com hujja al-islam (la “prova o argument de l’islam”).

Pel socialista marroquí Mohammed al-Jabri, a la seva obra Crítica de la razón árabe, un dels principals mèrits d’Averrois és haver establert una metodologia de raonament diferent de l’analogia (al-qiyas): Per al-Jabri un dels principals problemes del pensament àrab-islàmic és que davant un fenomen nou, s’intenta explicar en funció de les seves similituds amb un que hagi succeït en el passat, és a dir, es busca l’explicació dels fets contemporanis en funció d’una suposada connexió amb la tradició (hadith). Resumint, es tracta d’un tipus de pensament amb una forta càrrega historicista. És cert que els seus defensors argumentaran que això els permet no desvincular-se del passat, no perdre les arrels, però també és cert que exagerar-ne la seva importància pot arribar a resultar molt opressiu.

Recordo ara vagament aquella frase de Karl Marx que deia quelcom així el llegat dels morts pesa com una llosa sobre la consciència dels vius. I hem de reconèixer que els llibertaris catalans i espanyols tampoc hem estat massa aliens a aquest tipus de raonament, a aquesta connexió permament amb el nostre hadith, ara bé hem de ser conscients dels perills que amaga, doncs, estar rodejat constantment d’esperits pot arribar a ser aterrador.

3) És difícil trencar les cadenes de la tradició

D’aquí que no falten exemples en la història del pensament islàmic d’intents frustrats per enlairar-se més enllà del hadith. De fet, aquest terme, a un nivell més concret, fa referència a les dites i vivències del Profeta Muhàmmad recollides a la Sunna que és la segona font de dret islàmic en importància després de l’Alcorà. És, doncs, la tradició islàmica. Per què explico això? Perquè durant el període de la nahda (renaixement), que fou un moviment intel·lectual per trencar les cadenes del colonialisme francès i britànic al món àrab, un dels seus corrents (la salafiyyah que no s’ha de confondre amb els salafistes actuals) que s’oposava tant al taqlid (imitació) dels tradicionalistes musulmans com a la influència occidental dels mutafarnichin (els “afrancesats”) va donar lloc a la figura intel·lectual egípcia de Mohammed Abduh (deixeble del salafi Jamal al-din al-afgani però que acaba diferenciant-se progressivament d’ell per atorgar més rellevància a l’educació que a la política) que acabà per atorgar més importància al raonament (al-ray) fruit de l’ijtihad (“esforç jurídic” que és la tercera font de dret islàmic però que ell semblava elevar a un pla superior) que al hadith de la Sunna.

Inicià un qüestionament de la poligàmia, l’exclusiva prerrogativa masculina en el divorci (talaq) i separà la raó de la fe afirmant que l’Alcorà era només una guia de conducta moral i no una font de coneixement. Tot i així, era conscient de que no podia enlairar-se massa, doncs, això l’apartaria del nivell de consciència de les masses i l’acabaria convertint en un solitari (mutawahhid) que no podria implementar el seu pla educatiu. Aquesta tensió entre la voluntat de canviar les coses i l’evidència de la impossibilitat d’enlairar-se massa queda reflectida en aquest fragment del seu article l’Error dels intel·lectuals:

Muchas almas buenas, cuando han profundizado en las ciencias sociales y han estudiado la historia de los pueblos y su estado actual, sienten nacer grandes ideas en su espíritu y nobles aspiraciones en su alma: quieren proclamar la verdad y hacer efectivo el estado más perfecto al que puede aspirar el mundo. Y como estas ideas no las han tomado sino de sus lecturas, sus estudios y su contacto con los sabios, creen que es fácil elevar a los demás hombres al nivel que ellos han alcanzado (…) Quien quiera la perfección de su pueblo, tiene que basarla en la de los miembros que lo componen (…) la sabiduría consiste en respetar las principales costumbres de la nación (…) sólo se pueden pedir mejoras que no se alejen de estas costumbres y, una vez que el pueblo haya asumido estos primeros progresos se le podrá exigir que de otro paso adelante (…).[1]

Vist des d’aquí el podríem titllar de reformista, tot i que recolzà el moviment revolucionari d’Urabi contra la presència britànica, però s’ha d’entendre que les condicions socials concretes de l’Egipte de finals del segle XIX eren les que eren: les d’un país colonitzat que quan Europa estava donant el salt a la modernitat capitalista encara tenia una estructura semi-feudal.

4) La força de l’esperit beduí i el colonialisme

Per què Abduh no podia enlairar-se més enllà del hadith? Per què la força del pensament analògic (al-qiyas) és i era tan forta segons el socialista marroquí al-Jabri? Una de les coses que em molesta més quan en certs ambients anarquistes o revolucionaris es parla del món àrab és que, al contrari del què es fa amb altres regions del món, ens oblidem d’aplicar el materialisme i caiem en una verborrea culturalista sobre l’islam, l’islamisme i no se què. La figura del beduí; aquell habitant de l’interior rural de costums nòmades, guerreres i patriarcals amb certa similitud al gaucho d’Uruguai o l’Argentina (i que, per cert, segueix tenint cert prestigi, malgrat tot, en alguns ambients anarquistes llatinoamericans), és molt estimada al món àrab i, en certa manera, encara representa un model cultural inclús pels habitants de la ciutat.

Hi ha tota una mística al voltant d’ell i es lloen les poesies d’Imru al-qays o al-Mutanabbi sobre gestes guerreres o conquestes sexuals. I això no és perquè si, sinó pel fet que l’expansió urbana i capitalista sobre les contrades on viu la població rural i/o nòmada, històricament, no ha quallat del tot al món àrab. I no es pot entendre aquest procés sense conèixer, amb certa profunditat, l’obra d’Ibn Khaldun: un precursor medieval de la sociologia qui ens va explicar que els nòmades guerrers de l’interior conquerien, cíclicament, les ciutats davant del que ells concebien com a decadència de les costums urbanes. I dic cíclicament perquè la tribu que arribava al poder, al cap d’algunes generacions, acabava igual que al que havia derrocat i obrint la possibilitat de ser, a la vegada, derrocada per una altra tribu. La història del món àrab és, doncs, la història d’unes ciutats potser no febles però no prou fortes per imposar la seva hegemonia al món rural i beduí.

I el colonialisme occidental no va venir més que a reforçar aquesta dinàmica, d’incapacitat de generar una burgesia pròpia que establís l’hegemonia urbana, amb la imposició d’un capitalisme depenent i externalitzat. I hauria molt a discutir sobre això però, de fet, alguns moviments islamistes de base en els pobres urbans i direcció intel·lectual petit burgesa representen, en varis aspectes, una reacció contra l’islam més tradicionalista representant pels ulemes (savis) i les confraries sufís. Tot aquest debat ideològic que s’ha vist (entre Averrois i Algazel o la prudència ideològica d’Abduh alhora d’implementar el seu projecte educatiu) no deixa de guardar relació amb aquesta base material que ens obliga també, sobretot en cas del món àrab, a veure la relació concreta entre geografia i sociologia, per exemple.

És important entendre, doncs, que el secular endarreriment del món àrab té una base material reforçada, actualment, pel neocolonialisme, i els seus aliats interns en aquests països, i no veure-ho tot com una qüestió cultural i religiosa perquè això no fa més que estigmatitzar les persones enlloc de fer un esforç per entendre quins són els obstacles estructurals per a la seva emancipació.

Alma apátrida


[1] Citat a la Risalat al-tawhid “Introduction: la vie de cheikh Muhammed Abdou”, por B. Michel y Cheikh Mustapha Abdel Razik, op. cit., p. xxxi citat a RAMADAN, TARIQ El reformismo musulmán: Desde sus orígenes hasta los Hermanos Musulmanes Edicions Bellaterra – Biblioteca del islam contemporáneo – Serie Ibn Jaldún, 2000. Página 219.
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2021/06/la-forca-de-lesperit-bedui-la-base.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain
Sindicato Sindicat