1) Què entenem per estar tancats a la torre de marfil?
Es tracta d’una metàfora que fa referència a estar separat de la resta del món, en una recerca intel·lectual que porta a estar desconnectat de les preocupacions pràctiques de la vida quotidiana. En ambients polítics, i l’anarquisme no en resulta una excepció, s’ha utilitzat despectivament per referir-se a aquelles individualitats o col·lectius que, suposadament, prioritzen la defensa d’un purisme doctrinari a embrutar-se les mans amb les lluites socials farcides d’unes contradiccions que, precisament, el saber afrontar-les i, malgrat tot, avançar caracteritzaria l’autèntic militant a diferència del bocamoll que se li envà la força per la boca. De totes maneres, és curiós com, normalment, aquesta caricatura ha estat construïda més aviat pels sectors de l’anarquisme que estan a la dreta dels qui pretenen criticar fent èmfasi en el seu caràcter social com si els demés fossin antisocials (el que és cert en algunes ocasions però no en totes). I malgrat tot, considero que, si bé s’ha criticat als anarquistes de la torre de marfil, no s’ha reflexionat prou sobre el procés social que porta a la seva aparició.
2) L’evolució ideològica de la llibertària Teresa Claramunt: de l’associacionisme obrer al purisme doctrinari
Teresa Claramunt (1862-1931) fou una treballadora del tèxtil a Sabadell, anarquista i impulsora d’iniciatives de feminisme obrer com la Secció Varia de Treballadores Anarco-col·lectivistes (iniciativa no-mixta que ja en aquella època trobà l’oposició d’altres anarquistes com la mestra Teresa Mañé, mare de Frederica Montseny). A partir de 1902, quan Teresa Claramunt torna a Barcelona amb el seu company d’idees i de vida Leopoldo Bonafulla, es troben amb uns ambients llibertaris replegats sobre si mateixos com a conseqüència del fracàs de la vaga general de 1902 que atribueixen al reformisme de les masses treballadores. Això va produir que la majoria d’anarquistes prioritzessin la formació ideològica dels militants abans que la participació en les societats obreres.
Anem a reflexionar sobre això: La vaga general de 1902, que fou boicotejada per republicans i socialistes, el que va impedir que s’estengués a la resta d’Espanya, va fracassar, segons el periòdic La Huelga General, perquè no tenia un fin revolucionario concreto y no desarrollaron el ataque con la energia de que son capaces. Això era degut, segons la reflexió dels mateixos anarquistes, a que no hi havia hagut un grup fort, conscient i decidit suficientment preparat per posar en marxa el procés revolucionari. I una altra dada interessant: a partir de 1904 reapareixen les accions armades anarquistes. Teresa Claramunt experimentarà la mateixa evolució política del context amb un augment de la seva intransigència ideològica i apel·lacions a la dinamita (més de paraula que de fets).
3) Els anarquistes i la lògica del procés revolucionari
O sigui, que la lògica del procés és aquesta: davant del fracàs d’un moviment de masses, s’atribueix això a la inexistència d’un grup conscient que pugui posar-lo en marxa (els bolxevics dirien dirigir-lo directament), s’opta per crear aquest grup en detriment de la mateixa participació al moviment de masses i, segurament, una part d’aquest grup en formació acaba optant per la lluita armada davant la impaciència produïda per l’esbiaix entre la formació adquirida i la situació real de preparació d’aquest moviment de masses per protagonitzar el següent assalt revolucionari. La paradoxa és que, segurament, els anarquistes volent preparar un col·lectiu el suficientment conscient ideològicament per esperonar la revolució, acaben per esdevenir, en part, una força autònoma i alienada del subjecte social que havia de protagonitzar el canvi revolucionari.
La lluita armada (o terrorisme si es prefereix) no deixa de ser la manifestació pràctica de cert pessimisme respecte a la capacitat de les masses treballadores d’assumir l’ideal anarquista. Almenys mitjançant la simple difusió de les idees: la propaganda pel fet es constitueix com l’expressió d’aquest sector conscient del moviment obrer no disposat a esperar més sinó a demostrar amb fets allò que apareix en els discursos. El problema és que a l’avançar-se de forma radical al nivell de consciència de les masses també rep, en nombroses ocasions, com a contrapartida la seva incomprensió i el rebuig frontal dels altres anarquistes, que no havien abandonat la idea de fer penetrar el pensament llibertari, mitjançant una labor constant de propaganda. Que quedi clar, doncs, que amb això no es vol fer una presa de postura sinó reflexionar al voltant d’aquest procés contradictori.
4) Aïllar-se de la societat per canviar-la: la paradoxa del filòsof andalusí Avempace
Avempace (Ibn Bajja) fou un metge i filòsof andalusí nascut a Saragossa (Taifa de Saraqusta) l’any 1070 E.C. i mort a Fes el 1138 E.C., conegut per ser el primer a estudiar l’obra d’Aristòtil a Espanya anticipant-se al filòsof cordovès Averrois (Ibn Ruixd). L’arabista Joaquim Lomba ens explica com, a l’obra d’Avempace El Règim del Solitari (Tadbir al-mutawahhid), s’exposa la contradicció que suposa, per una part, la vocació radical que ha de realitzar l’esser humà, inclús amb el sacrifici de la pròpia vida, amb la seva essència natural, per l’altra, que el porta a compartir la vida amb els demés i, a la vegada, la profunda i amarga experiència de que la societat no només no l’ajuda sinó que li pot impedir la realització d’aquest destí. Avempace proposa, doncs, a qui vulgui lliurar la seva vida a un ideal que esdevingui un mutawahhid, un solitari, i s'esforci en instruir-se per arribar a un ideal de perfecció.
És que no fou aquesta, potser, l’opció de Teresa Claramunt davant la decepció pel fracàs de la vaga general de 1902? Tancar-se a una torre de marfil d’un anarquisme doctrinari aïllada, amb Bonafulla i el seu periòdic El Productor, de la resta del moviment obrer i llibertari? Fet al que, de totes maneres, també va contribuir, tot s’ha de dir, l’assumpte Canalejas, és a dir, les relacions que havia mantingut Bonafulla amb aquest politicastre liberal i l’animadversió conseqüent dels grups anarquistes de Barcelona. Els darrers anys de la vida de Teresa Claramunt van ser el més semblant al mutawahhid d’Avempace: tancada en un anarquisme purista i intel·lectual que desconfiava d’experiències d’organització obrera com la Confederació Nacional del Treball (CNT) però que, tot i així, va deixar un llegat d’idees important i va ser un referent de primer ordre per d’altres figures llibertàries com Frederica Montseny que la considerava una mare espiritual.
El Règim del Solitari d’Avempace no deixa de ser una reflexió fruit de la decepció enfront una societat andalusí que, a la seva època, estava experimentant un gir rigorista i conservador de la mà dels almoràvits en els que, paradoxalment, Avempace havia confiat, en un inici, com a moviment salvador d’Al-ándalus i que, pel contrari, van acabar perseguint-lo i empresonant-lo per la seva actitud de recerca incansable de la veritat. Així el filòsof de Saragossa al seu Tadbir al-mutawahhid acaba afirmant:
El hombre es social por naturaleza y en la ciencia política quedó patente que todo aislamiento es malo. Sin embargo, esto es así únicamente por esencia, pero accidentalmente [el aislarse puede] ser bueno, como ocurre en muchas cosas que se dan en la naturaleza. Por ejemplo: el pan y la carne son cosas que naturalmente alimentan y son útiles, mientras que el opio y la colíquintida son venenos mortales. Sin embargo, se dan a veces en el cuerpo estados no naturales, en los cuales ambas cosas [es decir, el opio y la colíquintida] benefician y se deben emplear, mientras que los alimentos naturales [que hemos dicho] perjudican, siendo necesario evitarlos.
Aquest paràgraf s’ha d’interpretar en el sentit de que cert aïllament amb mesura i de forma temporal és bo (com l’ús dels verins mencionats pel filòsof de Saragossa). D’igual forma l’estratègia dels anarquistes espanyols, decebuts per la derrota de 1902, de tancar-se a la seva torre de marfil no s’hauria d’interpretar com una voluntat de permanència en aquest estat sinó a l’espera de condicions més propícies. En el cas de la nostra mutawahhid àcrata, Teresa Claramunt, però, s’allargaria fins els seus últims dies al concebre a la classe treballadora massa ignorant per portar a terme l’ideal anarquista. De forma similar, el cenetista Salvador Seguí arribà a afirmar en certa ocasió que si l’endemà succeís la revolució s’hauria d’abandonar per la falta de preparació patent del proletariat. Entenc que podia referir-se a que aquest, orfe de formació llibertària, podria acabar esdevenint víctima d’ideologies recuperadores, demagògiques i populistes.
5) Conclusions
El Règim del Solitari d’Avempace va ser novel·lat per un altre filòsof i metge andalusí, Ibn Tufayl (1110-1198 E.C), a la seva obra titulada Carta de Hayy ibn Yaqzan sobre els secrets de la saviesa oriental (Risala Hayy ibn Yaqzan fi asrar al-hikma al-masriqiyya) més coneguda com El filòsof autodidacte. Aquesta obra representa, per l’arabista Emilio Tornero, la culminació, dins el pensament islàmic occidental, de les preocupacions pel sufisme: i s’ha de recordar la definició de l’intel·lectual musulmà Abdennur Prado del sufisme, o certs corrents d’ell no institucionalitzats, com una mena d’anarquisme místic així com figures històriques que fusionaven ambdós corrents com l’intel·lectual anarco-individualista italiana i gitana, Leda Rafanelli (1880-1971).
L’obra explica la història d’un individu, Hayy Ibn Yaqzan, que neix per generació espontània, o es troba allà per abandó, en una illa deshabitada i aprèn de forma autònoma i progressiva des de com sobreviure fins els més elevats principis teològics i filosòfics. Posteriorment es troba un filòsof, Absal, que li proposa traslladar-se a l’illa governada per Salaman on Ibn Yaqzan intenta instruir a la població però aquesta, finalment, el rebutja i el filòsof autodidacte torna amb Absal a la seva illa dedicant-se a la vida mística. Segons ens explica Ibn Tufayl:
Hayy Ibn Yaqzan se dedicó a instruirlos y a revelarles los secretos de la sabiduría. Mas apenas se elevó un poco sobre el sentido exterior y comenzó a describirles [verdades] contrarias a las que antes habían entendido, se apartaron de él; sus almas tomaron horror a las doctrinas que él traía; en su interior, se irritaron contra él, aunque le mostraran buena cara, por consideración a su carácter de extranjero y por respeto a su amigo Absal.
La reacció d’Ibn Yaqzan, retirant-se a la seva illa amb el seu amic Absal, és semblant, doncs, a l’expressió d’enuig de Teresa Claramunt manifestada a l’article qué imbécil es la humanidad a la que acusa de tenir la inteligencia atrofiada. Una reacció que s’ha d’entendre, repeteixo, en el context del fracàs de la vaga general de 1902 on la propaganda anarquista es va estavellar a l’escullera d’un proletariat indecís i reformista. D’igual forma a com ho fan a El filòsof autodidacte d’Ibn Tufayl els habitants de l’illa de Salaman davant les noves idees d’Ibn Yaqzan.
Alma apátrida
Bibliografia
VICENTE, LAURA Teresa Claramunt: Pionera del feminismo obrerista anarquista Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, Madrid 2006. Pagines 191, 193, 205, 223, 232 i 236.
LOMBA, JOAQUIN Introducción a BAYYA, IBN (AVEMPACE) El Régimen del Solitario Editorial Trotta, 1997. Pàgines 61 i 69.
BAYYA, IBN (AVEMPACE) El Régimen del Solitario Editorial Trotta, 1997. Pàgina 169.
TORNERO, EMILIO Introducción a TUFAYL, IBN El filosofo autodidacto Editorial Trotta, 2003. Pàgina 17.
PRADO, ABDENNUR El islam como anarquismo místico Virus Editorial, noviembre de 2010. Pàgina 19.
TUFAYL, IBN El filosofo autodidacto Editorial Trotta, 2003. Pàgines 110 i 111. |
