Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Abril»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30    

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: immigració
El mirall de les ideologies: una reflexió anarquista sobre migració, política i conflicte social
11 mar 2021
313hiPkumTL._AC_SX425_.jpg
51NTgOTX3HL._SX332_BO1,204,203,200_.jpg
descarga.jpg
18867216-22929074.jpg
img_2066.jpg
I

Edmundo Sepa Bonaba, sociòleg equatoguineà, al seu llibre Convergente, conveniente o intruso ens explica els motius que el van portar a militar a Convergència (partit que anys després abandonaria, per criticar-lo durament a l’obra mencionada, acusant-lo de ser una formació estructuralment racista): al ser l’autor de cultura i pertànyer al poble bubi de l’illa de Bioko (antiga Fernando Poo), durament reprimit per les dictadures de Francisco Macias Nguema i Teodoro Obiang, ambdós de cultura fang present a la Guinea Equatorial continental, quan va emigrar a Catalunya durant l’època de la Transició es va sentir de seguida identificat amb la gran mobilització per l’Estatut d’Autonomia de l’onze de setembre de l’any 1977: Per Edmundo era lògic, en aquell context, que el poble català i el bubi compartien una mateixa lluita pel reconeixement dels seus drets nacionals.

La Unió Bubi va ser el partit polític nacionalista dretà de la qual derivaria, l’any 1993, el socialista Movimiento para la Autodeterminación de la Isla de Bioko (MAIB) les activitats del qual estan prohibides pel règim de Teodoro Obiang. És de lògica pensar que per Edmundo, doncs, Convergència era quelcom similar a una Unió Bubi catalana. D’igual forma, Soulimane Messaoudi és un regidor d’ERC a Martorell de cultura amaziga a l’igual que la diputada al Parlament de Catalunya del mateix partit, Najat Driouech: en aquest cas, és de lògica pensar, també, i així em consta en el primer cas, que la seva identificació amb les reivindicacions culturals amazigues han de guardar certa relació amb la seva militància a Esquerra, hi ha una identificació evident per part d’aquestes persones, amb tots els matisos que es vulgui, del context polític del seu país d’origen amb aquell on han decidit establir-s’hi.

No entraré aquí amb detall, si aquesta identificació respon més o menys a la realitat: de fet, al meu entendre, més enllà d’idealismes, una diferència fonamental és la pràctica inexistència d’una burgesia nacionalista bubi o amaziga que, al contrari del cas català, no converteix, i no pot fer-ho de fet, l’activisme del nacionalisme cultural de certs militants i intel·lectuals d’aquests pobles africans en comparsa de cap projecte capitalista emergent. Justament, la situació contrària que es dona a Catalunya, com he dit abans, per ser una regió rica d’un país de capitalisme desenvolupat. Tot i així, en el cas d’Edmundo Sepa, si va viure un moment on la classe treballadora era partícip d’aquest tipus de reivindicacions, per l’aliança estratègica que mantenia amb la classe mitjana per posar fi a la dictadura, quelcom que s’ha anat erosionant amb el temps.

II

El que vull proposar en aquest article és un exercici d’autoreflexió, que em sembla molt necessari, a partir de certs posicionaments que he escoltat, a vegades, en alguns ambients llibertaris. Tampoc m’atreviria a dir que és una situació general: vull deixar clar que aquestes reflexions parteixen només de la meva experiència concreta com a individualitat anarquista/anarcosindicalista. No arribaré a l’extrem de dir que l’anti-racisme no ha estat mai prioritari dins el moviment anti-capitalista a l’Estat Espanyol, com afirmava fa temps el company àcrata Peter Gelderloos en motiu de les protestes als Estats Units per l’assassinat de George Floyd, doncs molts companys i companyes llibertàries ibèriques s’han solidaritzat en nombroses ocasions amb la lluita dels migrants, contra la llei d’estrangeria, pel tancament dels CIE etc. El que vull denunciar però és que, en nombroses ocasions, no s’ha (ni hem) fet el suficient esforç per transcendir això: la “simple” solidaritat amb els migrants en tan que migrants.

M’explico: considero que el fet de ser migrant és una condició però no és, en absolut, quelcom que abasti la complexitat d’una persona i, molt menys, d’aquesta com a subjecte polític. Respecte l’Àfrica, per exemple, des de l’època del colonialisme s’ha construït un discurs (a fi de justificar-ne la dominació) que es tracta d’un continent amb pobles sense història, és a dir, on no ha passat ni passa res d’important des del punt de vista polític i, en el cas d’ocórrer i això em sembla molt important, res que pugui tenir correspondència amb les dinàmiques polítiques i lluites socials que succeeixen a les societats europees. Aquest discurs, encara que no ens ho pugui semblar, ens l’hem menjat molts cops amb patates, parlant clar, ja que desmuntar-lo requereix un esforç per informar-se de qüestions que impliquen trencar amb molts prejudicis d’entrada. En conseqüència, es tendeix a veure aquestes persones, a vegades, com mancades d’un context polític i ideològic d’origen i, en relació a això, com aliens a una politització que vagi més enllà de les “simples” reivindicacions materials.

III

Respecte l’anarquisme el (ens) veig, en general, bastant perdut (s), encapsulat (s) molts cops en unes categories i anàlisis provinents, en relació a la interculturalitat i l’emergència d’un nou proletariat cosmopolita, de la societat anterior a la globalització. En d’altres aspectes potser no, i en aquest sentit si hi ha reflexions interessants en quan al capitalisme flexible o la postmodernitat, però en l’aspecte comentat pràcticament no ho veig enlloc (potser m’equivoco, repeteixo que són reflexions fruit de la meva experiència, les úniques que em veig capaç de fer ara per ara). Per exemple, respecte a les actuals protestes a Senegal, amb una simple recerca a internet sabrem que l’actual President Macky Sall és d’un partit anomenat Aliança per la República (una escissió del liberal Partit Democràtic Senegalès (PDS): sorgit com alternativa a anys d’hegemonia del Partit Socialista, i que el seu opositor, Ousmane Sonko, va fundar la formació Patriotes de Senegal pel Treball, l’Ètica i la Fraternitat (PASTEF).

Així d’entrada considero que, per la deriva autoritària de Macky Sall, estem davant d’una formació política que ha evolucionat del centre a la dreta dura, outsider i populista, escindida de la dreta tradicional, representada pel PDS, enfront de la qual està una formació, també outsider i populista, però d’esquerres sobre la que hi ha sospites fundades de que se li van robar, en el seu moment, les eleccions. L’Aliança per la República està formada per antics membres del PDS el que recorda el procés polític viscut a Colòmbia amb la creació del Partido de la U (Partido Social de Unidad Nacional o Partido de la Unión) creat amb antics membres del Partido Liberal Colombiano i encapçalat per Álvaro Uribe Vélez i Juan Manuel Santos. Es tracta d’un procés polític anàleg al d’altres latituds: a Pakistan governa actualment el Moviment per la Justicia de Pakistan (Pakistán Tehreek-e-Insaf -PTI): formació política suposadament de centre que va derrotar, suposadament també, a la dretana Lliga Musulmana de Pakistan-Nawaz Sharif (LMP-N) i a l’esquerrà Partit del Poble de Pakistan (PPP).

Ens trobem, doncs, amb una erosió dels partits polítics tradicionals a vàries latituds i l’emergència de propostes populistes d’esquerra i dreta. En el cas de Senegal i Pakistan, són partits populistes inicialment de centre que han evolucionat a propostes de dreta autoritària. De fet, la línia que portava Ciutadans a Espanya, abans de l’aparició de VOX amb el que va intentar competir en alguns aspectes del discurs en un inici, i que pot recordar la deriva dretana del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux durant la Segona República Espanyola (recordar que tan Ciutadans com el PRR en un inici estaven al centre-esquerra). No seria tan descabellat, doncs, afirmar que Macky Sall i el jugador de cricket Imran Khan del PTI pakistanès van començar sent Albert Rivera i han acabat, potser, per convertir-se en els Santiago Abascal dels seus respectius països: en el cas del primer, potser, si es vol ser més primmirat en el Juan Ramón Calero Rodríguez senegalès: aquest fou el líder del PADE (Partido Demócrata Español), formació escindida del PP l’any 1996 i que estava a la seva dreta.

IV

Si el PADE hagués arribat a governar, doncs, Juan Ramón Calero Rodríguez hagués estat el Macky Sall espanyol. I bé, tot aquest embolic de partits a que ve? Doncs, a que si entenem que el PASTEF d’Ousmane Sonko és una formació populista d’esquerres, a la que se sospita que van robar les eleccions, ens trobem, segurament, davant el PODEM i el Pablo Iglesias senegalès (o potser davant la seva major insistència en el patriotisme popular en el MÁSPAIS i el Iñigo Errejón de Senegal). I això ens ha de fer plantejar quina seria la nostra postura com a anarquistes davant un frau electoral contra PODEM a Espanya que hagués impedit la seva arribada al Govern i les protestes conseqüents dels seus simpatitzants entre els quals, segurament, hi hauria molta gent farta de la corrupció, misèria, precarietat i repressió com ho està a Senegal. Ens ho ha de fer plantejar per saber quina pot ser la nostra postura internacionalista davant les actuals protestes a Senegal.

Imagino, que sortiríem al carrer, sempre deixant clar que no recolzem un canvi d’amos sinó que estem per acompanyar la ràbia del poble. El mateix que s’hauria de fer ara. El que passa és que considero que, malauradament, aquests anàlisis comparatius no es fan massa sovint i això ens impedeix un exercici d’empatia que significa posar-nos en el lloc de l’altre. En el cas de l’anarquisme, acostuma a passar, crec, quan ens trobem davant de protestes a d’altres latituds on no podem identificar un referent anarquista clar i això ens porta a desentendre’ns com si no anés amb nosaltres. Com a conseqüència d’això considero que, en la pràctica, el nostre internacionalisme ha estat limitat a aquells països on hi ha presència llibertària, el que l’ha convertit, molts cops, en un limitat iberoamericanisme o europeisme llibertari. Entenc que l’internacionalisme (a part de tenir més importància que el que li acostumem a donar) no pot dependre de l’afinitat política que podem trobar en certs països: la manca d’aquesta, en tot cas, s’ha de suplir amb l’anàlisi per la nostra part.


Alma apátrida
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2021/03/el-mirall-de-les-ideologies-una.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more