Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Gener»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
        01 02 03
04 05 06 07 08 09 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30 31

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: corrupció i poder
El pujolisme ociós: Jordi Pujol (Jr.), Laura Borràs i la sociologia del consum de Veblen
06 gen 2021
81Jay4aldTL (1).jpg
37fda332-d2e0-496f-95e8-45eea7e60445_alta-libre-aspect-ratio_default_0.jpg
55bf29082adc6.r_1447784707381.0-0-800-412.jpg
Laura_Borràs_retrat_oficial_2018.jpg
2f57a095de4f41af3600b81a14e950a7.png
1) Thorstein Veblen i la seva teoria de la classe ociosa

Veblen (1857-1929), fill de camperols noruecs emigrats a Estats Units, ha passat a la història del pensament social crític pel seu anàlisi del consum ostentós com a símbol de status i desigualtat social en el marc de les societats capitalistes (el que ell anomenava civilització dels negocis). Els corrents que el van influir foren l’evolucionisme darwinista, l’anarquisme i el marxisme: el seu ideal era l’home sense amo frugal, independent i irreverent que viuria en petites comunitats massa austeres per tenir senyors de cap mena. Després de vàries experiències laborals negatives al món de l’ensenyament, pel qual no va tenir mai una vertadera vocació, va acabar per traslladar-se a Nova York on dirigí la revista progressista The Dial, les oficines de la qual estaven a Greenwich Village centre d’activitats de l’esquerra radical a les primeres dècades del segle XX. La seva obra més important, on exposa la primera idea comentada, es The Theory of the Leisure Class (Teoría de la clase ociosa) de 1899 que, malgrat el temps transcorregut, encara té una neguitosa vigència.

2) El consum ostensible: la col·lecció d’automòbils luxosos del prepotent piju Jordi Pujol (Jr.)

Veblen senyala que el consumo ostensivo de bienes valiosos es un medio que el caballero ocioso tiene de adquirir prestigio però, precisament, relaciona aquesta vàlua amb el fet de que ha de ser per força derrochador ja que no se deriva mérito alguno del consumo de las cosas necesarias para vivir. Dit d’una altra manera, el consum de la classe alta en una societat capitalista es constitueix en quelcom prestigiós, i que actua com a marcador o distintiu de classe, precisament en relació proporcional a la inutilitat d’allò que es consumeix, ja que és aquest fet el que indica el seu poder pecuniari: és a dir, es demostra la pertinença a una classe privilegiada en funció de la capacitat d’evidenciar que es pot gastar en coses supèrflues i del tot innecessàries. I com més ho són més, en conseqüència, pot demostrar-se.

Aquesta idea de Veblen, tira per terra la ideologia burgesa que presenta la seva classe com un estrat social caracteritzat per una mentalitat d’estalvi i inversió, i que forma part també de l’imaginari pujolista, tendent a presentar aquesta suposada característica psicològica com a consubstancial a una Catalunya emprenedora oposada a una Espanya endarrerida: de fet, segons Veblen, l’existència d’una classe ociosa o malbaratadora a l’època de la civilització dels negocis és una reminiscència de la cultura bàrbara o depredadora dels règims feudals o anteriors al capitalisme (uns sistemes que, a més a més, es troben molt presents a l’imaginari nacional burgès català amb mites, posats en escena al Born, com el de 1714). Fixem-nos si aquest discurs transcendeix a altres estrats socials, que fa un temps, un militant de l’Esquerra Independentista, em comentava, sense embuts, que el dantesc espectacle del Pequeño Nicolás (com a arquetip veblenià) era inconcebible a Catalunya pel caràcter frugal de la nostra burgesia.
Doncs bé, és coneguda l’afició de l’hereu Jordi Pujol (Jr.) pels cotxes de gamma alta, fins al punt que el jutge Ruz va demanar informació sobre un jaguar E-Type, un Ferrari F40, un Lotus Elan, un Mercedes 230 Pagoda i dos Porsche. Aquesta luxosa col·lecció fou durant molt temps motiu de conversa entre els passadissos de la política catalana i se’n feren ressò, fins i tot, les revistes de motor.
Una excèntrica afició que no lligava massa amb la imatge d’austeritat que volia transmetre el seu pare. Això ens mostra la contraposició entre la imatge que certa burgesia ven d’ella mateixa i la necessitat, com deia Thorstein Veblen, de demostrar i fer ostentació d’aquest poder pecuniari: de fet, no es tractava de res més que del seu passaport per relacionar-se amb la classe alta catalana, de la qual és coneguda la seva afició per les carreres (Adolf Todó, ex-president de Catalunya Caixa, era un assidu al París-Dakar, per exemple, un ralli que, sinó recordo malament, havia rebut amenaces del Front Polisario per pretendre creuar el Sàhara).

L’any 2003 es va produir una ruptura entre Júnior i la vella guàrdia del partit, farta de les seves intromissions i que el considerava, per boca d’un d’ells, un autèntic pirat i psicòpata, vinculat a les finances irregulars de Convergència. Son varis els testimonis d’empresaris davant els agents de l’UDEF que el presenten com un extorsionador amb aires de milhomes, declaracions confirmades per la seva ex-parella que el defineix com un dèspota. Thorstein Veblen senyala que la clase ociosa hereditaria posee ese espíritu marcial en un grado superior al de las clases medias doncs sobreviu en ella la cultura depredadora caracteritzada, entre d’altres coses, per la voluntat de rapinya (com si fos una reminiscència de l’antiga costum aristocràtica del saqueig dels tresors de l’enemic) característica només disputada, segons Veblen, pels delinqüents de classe baixa. Pel contrari, La gran masa de las clases Industriales (terme veblenià per referir-se al proletariat) siente una relativa apatia por lo que se refiere a intereses bélicos: semblaria que el procés productiu els ha pacificat, doncs, segons el sociòleg nord-americà.

3) La glamourosa rebel Laura Borràs: flamant candidata a la Gene

Laura Borràs, filòloga i política fins fa poc independent, ha arribat per revolucionar l’univers JxCAT, amb un perfil d’outsider i d’independentisme purità de casa bona: trencant amb les reminiscències autonomistes que representa Artur Mas, competint en quan a martirologi amb Puigdemont per la causa oberta en la seva contra al Tribunal Suprem i amb la intenció de superar els complexes de Quim Torra. Borràs sembla que tampoc fa escarafalls als cotxes d’alta gamma, consta a la seva Declaració Pública de Béns com a propietària d’un Jaguar, però, un dels fets que crida l’atenció de la premsa de dretes (La Vanguardia, La Razón...) és el seu flamant vestuari. Ens ho hauria de fer a nosaltres també? O no ens hauríem de fer ressò d’un discurs centrat en aspectes, suposadament, trivials que només pretenen, suposadament també, menystenir-la com a política o professional pel seu gènere?

Thorstein Veblen, ja senyalava l’any 1899 a Estats Units, en el context d’una societat potser més explícitament capitalista i patriarcal que la nostra, que El vestido de las mujeres va todavía más allá que el de los hombres en lo que se refiere a demostrar que quien lo usa se abstiene de todo empleo productivo. Pel provocador sociòleg nord-americà complements tradicionals com la faldilla o la costum de portar el cabell excessivament llarg (referint-se sempre a la classe alta o ociosa i que es poden veure en Laura Borràs) només tenen l’objectiu de llançar el missatge d’una persona impedida per realitzar qualsevol esforç útil, doncs, no deixen de constituir, més aviat, impediments per a la tasca laboral quotidiana. I això, recordem, no deixa de constituir un símbol de prestigi social (segons la concepció vebleniana) vinculat a l’oci i el consum ostensible. Potser pot xocar una mica, avui dia, aquestes afirmacions de finals del segle XIX, però també podríem qüestionar-nos si les invectives de Gabriel Rufian contra Laura Borràs pels seus bolsos de Michael Kors i les seves chaquetas de 1000 euros són realment masclistes o de la mateixa naturalesa a la crítica que s’ha fet al prepotent piju Jordi Pujol (Jr.) i la seva afició als cotxes de luxe.

Per altra banda, Veblen també senyala que les institucions acadèmiques (Laura Borràs fou Professora de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona i Directora de la Institució de les Lletres Catalanes) estan fortament influenciades pels costums de la classe ociosa: hi abunden els seguidors de les confessions religioses i, a més a més, el conservadorisme consubstancial a aquesta classe impedeix, i anatematitza com quelcom negatiu, qualsevol innovació en el coneixement científic que s’aparti d’allò establert. Està clar que la Catalunya del segle XXI no és igual als Estats Units de finals del XIX però si s’observa una presència colpidora del nacionalisme (versió laica de la religió) entre bona part dels estudiants i el professorat, així com aquesta inèrcia de repetir sempre el mateix i excloure qualsevol plantejament dissident (l’enfocament, al meu entendre, de la sociologia a la UB és fortament positivista i eurocèntric, per exemple, tot i que aquest paradigma ja va entrar en crisi a la dècada dels seixanta del segle XX, coincidint amb l’onada de protestes que van sacsejar el món en aquella època).

4) Conclusions...

L’obra de Veblen és important, repeteixo, per treure’ns aquesta visió, excessivament optimista, de cert marxisme, referent a que la burgesia és una classe dinàmica que fa coses i que inclús, en el context de les societats de capitalisme desenvolupat, pot arribar a liderar protestes i revolucions: la versió extrema d’aquesta visió esbiaixada són les tesis revisionistes del Partit Comunista Xinès de Deng Xiaoping sobre el caràcter revolucionari de la burgesia roja com a classe social emergent capaç de conduir el país cap al desenvolupament i el benestar. Pel contrari, Veblen, ens la presenta com un estrat social, fonamentalment, parasitari que desvetlla l’absurd de la seva societat amb la seva costum de consumir frívoles futileses l’únic objectiu de les quals es demostrar als demés el seu caràcter de classe improductiva i retardatària del progrés social. I això, segons Veblen, seria una característica universal de la classe ociosa: per molt que, alguns, ens vulguin presentar a la seva versió catalana com diferent a la de la resta d’Espanya.

Alma apátrida


Bibliografia

VEBLEN, THORSTEIN Teoría de la clase ociosa Alianza Editorial, 2014. Pàgines 14, 17, 33, 107, 128, 201, 202 i 276

ALEJANDRO VARA, JOSÉ i PLANAS, PABLO La Familia Pujol Corporation Stella Maris. Barcelona, octubre de 2014. Pàgines 109, 110, 114 i 116.

COLOMINES, AGUSTÍ. GARCÍA, ISMAEL. MANCHÓN, MANEL. SALVADOR, XAVIER. SIERRA, SONIA Pujol KO ¿Y después del ‘pujolismo’ qué? Economia Digital, 2014. Pàgines 52 i 53.

LAMELAS, MARCOS Una candidata que lo cambia todo: Laura Borràs lleva la revolución a JxCAT El Confidencial, 05/12/2020.
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2021/01/el-pujolisme-ocios-jordi-pujol-jr.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more