1) Josefa Pérez i els racistes de twitter
Recentment, arrel de la notícia sobre la primera persona vacunada de Covid-19 a Catalunya, han aparegut, a aquesta coneguda xarxa social, alguns menyspreables missatges, d’individus vinculats ideològicament al procés, qüestionant la idoneïtat de la seva administració per l’origen de la pacient que, fins i tot, han rebut l’aprovació a twitter de Josep Vilaplana, President del Col·legi de Metges de Girona. Es tracta d’un cas aïllat o de quelcom que indica una característica estructural del nacionalisme independentista català? Aquestes manifestacions d’etnicisme excloent són només cosa d’alguns hiperventilats? O part dels inconfessables fonaments d’un tipus de nacionalisme que, al contrari de com li agrada presentar a l’historiador i apologeta de l’independentisme català Fermí Rubiralta, seria de caràcter cívic i integrador?
2) L’independentisme interclassista i el moviment autònom
Resulta curiós que per un autor que no té embuts en confessar obertament, al seu últim llibre Historia del Independentismo Político Catalán, la predicació històrica d’aquestes idees, fonamentalment, entre l’aristocràcia obrera i la petita burgesia (estrats socials que davant l’amenaça revolucionària acostumen a posar-se a l’altra banda de la barricada, doncs, temen profundament el poder anivellador de les masses treballadores conscients del seu paper en la història) l’independentisme tingui aquest caràcter progressista que imagina: dita contradicció només pot ser deguda al seu anàlisi idealista (en el pitjor sentit del terme) sobre un suposat paper autònom de les classes mitjanes per impulsar un moviment democràtic al marge del proletariat: una fal·làcia que amaga que aquesta iniciativa, suposadament autònoma, només és una revolució conservadora de privilegis.
Sorprèn, doncs, que a determinats posicionaments reaccionaris se’ls hi doni espai als ambients autònoms sinó és perquè aquests estiguin formats per una intel·lectualitat desclassada que jugui, cada cop més, el paper de subsidiària pseudo-revolucionària de la nova burgesia independentista emergent. D’igual forma hem sigut testimonis d’un intent recent d’agermanar la figura de Francesc Macià i Joan Garcia Oliver, i en conseqüència de les seves oposades idees, com a forma de revisionisme històric que situa en un podi un fet polític anecdòtic que no pot tapar la contundent crítica manifestada pel segon, als correligionaris del primer, al seu article Los Enemigos del Proletariado Catalán escrit durant el seu empresonament a La Model. Si és cert que, com deia el sociòleg francès Pierre Bourdieu, la intel·lectualitat brega sempre per construir el seu propi camp independent, dels seus condicionaments socials previs, no és gens estrany que es produeixin certes confluències d’aquesta en els llimbs d’una literatura metafísica que juga, en la pràctica, un paper regressiu.
3) El pujolisme: sionisme amb barretina
El glossador de la divina pàtria Fermí Rubiralta, divideix l’historia de l’independentisme en tres etapes: separatista, independentista i sobiranista, i situa aquesta última fase en el context d’una evolució de l’autonomisme a les postures independentistes en el context d’una greu crisi econòmica, política i institucional. Però alhora de fer una crítica de la nostra societat de poc ens poden servir, crec, les elucubracions teòriques dels seus més acèrrims defensors: més aviat podríem treure informació dels seus detractors, tot i que, sovint, puguin fer el joc a un dels dos bàndols de la pugna interburgesa. En aquest sentit, el politòleg Martín Alonso (puntual col·laborador de Societat Civil Catalana) compta amb una voluminosa obra de tres volums titulada El catalanismo, del éxito a éxtasis on, a la seva segon part, la intelectualidad del proceso conté un punt on desenvolupa les relacions històriques del nacionalisme burgès i petit burgès català, en la seva actual fase sobiranista segons Rubiralta, amb el sionisme.
Així enumera una sèrie d’intel·lectuals com Culla, Rahola, Villatoro, Baltasar Porcel, Jaume Renyer, Lluís Bassat, Maria Josep Estanyol, Marta Pessarrodona, Valentí Puig, Pujol, Miquel Sellarès o Carod-Rovira. El tres primers, membres de la Fundació ACTA de difusió del sionisme. També ens explica com l’emmirallament de Jordi Pujol amb la voluntat de ser del poble jueu (o, més aviat, amb l’expressió nacionalista que representa el sionisme) va ser plasmada per l’escriptora Benbassa a l’obra Jordi Pujol i els jueus (2011). Per altra banda, l’ex-republicà Jaume Renyer, al seu assaig anticatalanisme i antisionisme, avui, presenta a Israel com un mirall en el que es pot reflectir un nacionalisme d’esquerres català per ser un Estado democrático que logra combinar la diversidad cultural con la recuperación de una lengua propia. Abunden, doncs, aquest tipus de referències: per citar-ne una altra, l’article d’Oriol Pi de Cabanyes Catalanofòbia i antisemitisme publicat a la revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol.
Com pot ser que un nacionalisme amb aquests referents, els d’un moviment que ja al seu Congrés de Basilea de 1897 contemplava com a mitjà per a la creació de l’Estat jueu una colonització que significava expulsar de les seves llars als palestins obligant-los a la llarga a viure en ghettos similars als bantustans sud-africans, es presenti com quelcom democràtic i progressista per certs intel·lectuals que, a sobre, tenen quòrum en determinats espais suposadament antagonistes? Ignacio Alvarez-Ossorio i Ferran Izquierdo al seu llibre ¿Por qué ha fracasado la paz? Claves para entender el conflicto palestino-israelí senyalen una tesis interessant: la constant agressió militar israeliana al poble palestí seria, de fet, una forma d’externalitzar la sorda lluita de classes que es produeix al si d’aquest Estat que, sinó fos per aquest sagnant mecanisme de descompressió, implosionaria fruit de les seves pròpies contradiccions internes.
Els republicans Oriol Jonqueras i Marta Rovira, al seu èxit de ventes Tornarem a vèncer (I com ho farem) que evoca la frase del President màrtir (i, certament, oportunista políticament afegiria jo, doncs, oscil·là entre anarcosindicalistes i comunistes, segons li va convenir) Lluís Companys, indiquen la necessitat d’eixamplar la base social de l’independentisme català disputant els cortijos del PSC: una expressió que manifesta el racisme cultural dissimulat dels dirigents d’un partit que, després de tot, comparteixen els mateixos marcs mentals d’un Jordi Pujol que ja es va encarregar, en el seu moment, de definir l’home andalús com poco hecho i de mentalidad pobrísima. És que, potser, el líder sionista Theodor Herzl (tan estimat del pare de l’entramat politico-institucional de la Catalunya post-franquista) no va definir el seu projecte nacionalista com una posició avançada de la civilització contra la barbàrie? Les intencions d’ERC també poden expressar, aleshores, una forma de desviar la tensió que li produeix el saber-se derrotada, per endavant, en la lluita per aconseguir atraure a les seves files a la nova burgesia independentista emergent.
4) Etnocràcia: L’apartheid per classe i origen del nacionalisme burgès català
Què és una etnocràcia? És una forma de govern en que l’ètnia pren preeminència sobre el poble en la presa de decisions i en la que, per tant, els que s’erigeixen en els seus representants acaparen un número de càrrecs de poder social i polític superior al percentatge de població que diuen representar. S’acostuma a presentar Israel com a exemple d’aquest tipus de dominació política, precisament, el referent ideològic del nacionalisme burgès català. Casualitat? El politòleg Martin Alonso, al mateix llibre citat, ens indica que el caràcter elitista (jo diria oligàrquic) de la societat catalana es pot comprovar, per exemple, amb la falta d’accés secular dels nouvinguts (newcomer), i els seus descendents, als llocs de responsabilitat social i política que estan copats majoritàriament, com era d’esperar, per les famílies assentades al poder des de fa generacions. Un indicador clar d’aquest fet és la disparitat entre la distribució de certs cognoms a la societat i a les institucions: tan al Parlament com a les llistes electorals hi ha una infra-representació clara dels que són majoritaris a nivell social. Només a tall d’exemple: els Bosch, Vila, Pujol, Puig, Rovira, Martí, Sala, Esteve, Mas o Roca que representen un 13% de la població catalana coparien un 40% dels càrrecs públics.
Val a dir, però, que potser com a anarquistes, sobretot si tenim una concepció més purista d’aquestes idees, no ens interessin massa unes dades que fan referència a l’accés als llocs de responsabilitat institucional però, de fet, s’ha d’entendre que només són una manifestació d’una marginació social endèmica de la població d’origen emigrant que, com a conseqüència, va protagonitzar, a les àrees metropolitanes, les principals lluites obreres i veïnals contra el franquisme i integrar les organitzacions clandestines antifeixistes. Tot el contrari del que faria un colonitzador, per molt que els hiperventilats del Manifest Koiné (com la repulsiva snob Laura Borràs) es dediquin a escopir aquest adjectiu a l’emigració dels anys seixanta, una inversió discursiva de magnitud similar a la que fa l’extrema dreta pro-israeliana quan defineix el sionisme com un moviment d’alliberament nacional contra l’opressió dels països àrabs (!?).
5) Conclusions...
Amb els referents ideològics que s’han vist, i la pràctica elitista concreta present a les institucions, no ens ha de ser massa difícil imaginar la futura República catalana independent: un règim oligàrquic on la tendència seria més aviat a reduir que no pas a estendre la ciutadania. El cas de Josefa Pérez és indicatiu de com les bases del procés pugnen per arribar a aquest escenari de distòpia esfereïdora i van llimant poc a poc el decorat democràtic que els hi queda als seus representants polítics. El problema que amaguen, però, règims d’etnocràcia oligàrquica més lleu com el català, aprenent amateur d’Israel i aquest, a la vegada, de la Sudàfrica racista és que de la mateixa manera que es confon l’ètnia amb la classe per dalt es pot acabar, per contraposició, confonent-la per baix. S’ha de tenir en compte, doncs, que la classe oprimida a Rwanda, per exemple, no eren pròpiament els hutus sinó els umugaragu (els treballadors i servents, majoritàriament, hutus però no pròpiament els hutus). Un dramàtic exemple d’una distinció arbitrària que, sovint, no ens fa reflexionar prou, a diferència del que va succeir a Iugoslàvia, potser per un racisme implícit o no confés.
Alma apátrida
Bibliografia
RUBIRALTA, FERMÍ Historia del independentismo político catalán: de Estat Català al 1 de Octubre Txalaparta, abril de 2020. Pagines 35 i 425.
ALONSO, MARTÍN El catalanismo, del éxito al éxtasis. II. La intelectualidad del “proceso” El Viejo Topo, 2015. Pagines 105 a 114, 248 i 249.
ALVÁREZ -OSSORIO, IGNACIO y IZQUIERDO, FERRAN ¿Por qué ha fracasado la paz? Claves para entender el conflicto palestino-israelí Catarata – Instituto Universitario de Desarrollo y Cooperación (UCM), 2007. Pagines 81 a 98 i 122.
JUNQUERAS, ORIOL i ROVIRA, MARTA Tornarem a vèncer (I com ho farem) Ara Llibres, setembre del 2020. Pàgina 38. |
