|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Ens diuen: treballadors àcrates recolzeu la nació oprimida! I dic jo, no pot recolzar-nos ella a nosaltres o què?
|
|
|
per http://alma-apatrida.blogspot.com/ |
14 nov 2020
|
|
|
| | | |
I
Últimament alguns anarquistes, o que porten aquest vernís, m’han donat la tabarra sense parar amb la matraca d’on anem pel món, que som uns anarcotabarnians egoistes i fatxes, que no recolzem la nació oprimida, que és del tot injust tan oprimida com està, que tenim una falta greu d’empatia amb el seu plor desconsolat i amb la càrrega feixuga de les seves cadenes, que ha sofert la violència de la nació opressora i que ja n’hi ha un tip (home! Ja n’hi ha un tip! que deia la Rahola) d’aquest mirar cap a una altra banda davant de tanta injustícia i patiment. I dic jo...no pot recolzar-nos ella a nosaltres? Perquè d’acord que està oprimida, si, però és tota una nació carai! I això no és moco de pavo! té policia oprimida, presons oprimides, explotadors oprimits grans i petits, polítics oprimits etc. I nosaltres, els i les treballadores que tenim? Per no ser, no som ni una nació.
¡Los nadie de hoy todo han de ser! Que deia la Internacional i jo podria pensar, innocent de mi, que la nació oprimida podria ajudar-nos en aquesta noble empresa però em sembla que està massa ocupada amb la seva opressió. Perquè? Doncs ara seré mal pensat i diré que perquè, en el fons, és el que li impedeix defensar-se de nosaltres convenientment! Aquesta nació oprimida està molt espantada perquè sap que com a nació és també opressora però com a oprimida tem no tenir els suficients mitjans per protegir-se de nosaltres, pobre proletariat desarrelat i cosmopolita que som com un àcid corrosiu que amenaça la seva existència. I això si que no! Que la nació opressora l’oprimeixi, valgui la redundància, es pot assumir al cap i a la fi hablando se entienden las naciones i entre dinar, postre i puro sempre queda algun moment per negociar les condicions d’aquesta opressió per fer-la més lleugereta.
Ara bé, que aquesta xusma, pàries i d’altres indesitjables ho faci és imperdonable: al cap i a la fi és una nació o què us penseu? Que no? Sabreu el pa que s’hi dona, doncs! Així que, sentint-ho molt, no podem esperar que ens ajudi perquè la nació és abans nació que oprimida. Què ens queda, doncs? Resignar-nos i ajudar-la, pobreta d’ella, a deixar d’estar oprimida, a ser una nació amb tots els ets i uts. Ladies and Gentleman aquesta és la genial idea d’alguns llibertaris, que esdevinguem carn de canó per consolidar el projecte inacabat, el somni humit de la nova burgesia emergent independentista: una NACIÓ amb majúscules! Fantàstic! Apoteòsic! Excels! Serà meravellós sens dubte: la policia, les presons, els explotadors, els polítics deixaran d’estar oprimits i podran desplegar les seves colorades ales, després de la seva fase de crisàlide, per mostrar-nos tot el seu esplendor repressiu (fins ara ens havien privat, en part, de tan meravellós espectacle).
II
Ai aquests llibertaris i llibertàries! Son com Vegeta, el superguerrer de l’espai, que deia als seus companys: no, no, deixeu a l’androide cèl·lula (fet amb retalls biològics del sionisme israelià pel Dr. Jordi Pujol) que arribi a l’última fase que, després, m’enfrontaré a ell! Vull posar-me a prova! I tothom li deia, pel contrari, acabem amb ell ara que podem abans de que arribi a les seves últimes conseqüències! Però no els hi feu cas. I la veritat Dragon Ball Z era una sèrie irreal plena de testosterona i la feina serà nostre perquè, arribat el moment, algun Son Gohan ens pugui salvar. De fet, no necessitem a cap Trunks arribat del futur perquè ens avisi del què pot passar: podem veure cada dia la sangonera devorant la vida de les seves víctimes mentre es fa més i més forta. L’hem pogut veure desallotjant els acampats de Plaça Catalunya, desnonant famílies vulnerables a cops de porra, perseguint a la dissidència, torturant i assassinant a comissaries i presons...
Així que més val que cridem ben fort que acabarem amb la nació oprimida abans de que aquesta acabi amb nosaltres. Potser només així s’espantarà i s’escindirà en dues ànimes, mostrant-nos la seva autèntica aparença, darrere el fantasma metafísic, aparentment simpàtic però golafre: el monstre Bu (rgès) bo, aquella part de la classe mitjana-baixa disposada a renunciar als seus somnis de grandesa per convertir-se en la mascota política per entretenir el proletariat, i el dolent al qual s’haurà de presentar una batalla sense treva. Però la tasca se’ns presenta difícil, doncs, aquests llibertaris insisteixen i insisteixen en què li riguem les gràcies mentre ens cosifica per satisfer la seva gana insaciable. Però, contràriament al que presenta la sèrie Dragon Ball Z, de res serveix intentar domesticar al monstre Bu (rgès) amb bones paraules perquè cessi en el seu afany destructor: i, en aquest sentit, hem pogut veure, en nombroses ocasions, als diputats de la CUP utilitzar un lamentable to de súplica o proposta al govern convergent a fi d’estovar el seu cor cap a la classe treballadora.
Fet que contrasta amb el to condescendent i de falsa pedagogia utilitzat de cara als moviments socials perquè es solidaritzin amb la nació oprimida de marres: i és que encara són presoners d’aquesta entitat no escindida des de la qual disparen els seus rajos roses per engreixar el monstre Bu (rgès). I els llibertaris que ens donen la tabarra? Doncs, res, actuen d’apèndix de l’apèndix a fi de que el missatge hipnòtic que ha de permetre cosificar-nos i alimentar la maquinària de les institucions oprimides funcioni de forma més perfecte. La veritat és que està tot molt ben pensat: pobre monstre Bu (rgès) es tan simpàtic devorant al proletariat, no ho fa amb mala intenció, només lluita contra un Estat-Bruixot que el va anar alimentant històricament amb mesures de protecció a la indústria i fent la vista grossa davant una corrupció galopant de la qual també era partícip.
III
I bé ja he tirat massa de metàfores, que no sé si faig massa bé, només volia desfogar-me una mica, davant la matraca que donen alguns suposats companys de viatge amb el tema nacional: no paren de parlar de poble, cultura, alliberament nacional de forma absolutista sense veure, al meu entendre, que no són més que conceptes totalitzadors que no resisteixen un acurat anàlisi de classe. Anem a pams: a) el poble no existeix, aquesta noció no es pot abstraure del divorci patent que hi ha avui dia entre treballadors i classes mitjanes que no comparteixen, en absolut, el mateix imaginari polític b) la cultura, en el context d’una societat capitalista, té, fonamentalment, un caràcter utilitari de promoció de la mobilitat social ascendent dins l’estructura de classes i, aquesta funció, s’ha deteriorat enormement perquè, amb l’agressiva política neoliberal, ha perdut el seu acompanyament material de redistribució de la riquesa i c) l’alliberament nacional no té cap mena de sentit dins una societat de capitalisme desenvolupat on, degut a un sistema que premia l’origen i la posició social, els valors de la nació radiquen amb més força conforme s’està més beneficiat pel sistema econòmic i institucional.
Aquesta considero que és, a grans trets, la realitat de la societat catalana contemporània. La d’una fèrria societat de classes capitalista que pugna, malaltissament, per sobreviure davant les conseqüències socials explosives de la crisi. La perversió del seu discurs consisteix en voler fer al proletariat, mitjançant un univers simbòlic farcit de victimisme i construcció estereotipada d’un pèrfid enemic exterior, partícip de la seva supervivència: el que és increïble és que alguns llibertaris hi caiguin de quatre grapes. Potser, en el fons, no ho són tant i, per això, treuen la bandera quan gratem la superfície de la seva ideologia.
Alma apátrida |
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2020/11/ens-diuen-treballadors-acrates-recolzeu.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Ens diuen: treballadors àcrates recolzeu la nació oprimida! I dic jo, no pot recolzar-nos ella a nosaltres o què?
|
|
per Indepes a la foguera |
14 nov 2020
|
|
Es increible com aquesta colla d'anarcocolauers i anarcoindepes i demés elements s'estan carregant al moviment anarquista amb aquest tipus de plantejaments. Són anarquistes diuen, i van a totes les manis del CDR's però se les veu en cap desnonament, piquet, ni lluita social. Es queixen de l'interclassisme i inclus la presencia de l'extrema dreta en certes movilitzacions de mases recentscontra l'estat d'alarma, pero fan la vista grossa amb compartir carrer amb MIC, 33 i la burgesía catalana. Evidentment deu ser que no són anarquistes, o potser és allò d'anar amb qui guanya, donat que ara l'independentisme acapara tota lluita imposibilitant que aquestes es surtin del marc nacional |
|
|
