1) Aprofitant les sobres de la revolució
L’any 1869 van ser publicades per primer cop, al periòdic suís Le Progrés, les cartes sobre patriotisme de Mikhail Bakunin on exposa de forma, per alguns, bastant crua les seves opinions sobre el tema. A la primera carta, dirigida als internacionalistes del Jura, se’n fot del paper d’intrigant rídicula i chocha a la que va quedar reduïda la francmaçoneria, com a associació universal de la burgesia, després de les revolucions de 1793 i 1830 on, aquesta última, s’havia fet amb el poder. Bakunin ens explica com després del Cop d’Estat de Napoleó Bonaparte, de 1799, la francmaçoneria havia mutat en una institució imperial per ressuscitar-la lleument, en el seu sentit subversiu original, amb la tornada de les forces reaccionàries (aristocràcia i Església) que propicià la Restauració Borbònica de 1814. Davant d’aquest procés, però, l’anarquista rus exclama:
¡qué diferencia entre este revolucionarismo recalentado y el revolucionarismo ardiente y poderoso que la inspirara a fines del siglo anterior!
Doncs com ens recorda tot seguit, només una part de la burgesia fou la que tornà a conspirar contra el règim clerical i nobiliari de la Restauració: l’altra s’havia acomodat al nou sistema i havia pervertit els seus vells ideals que, com a molt, figuraven ja tan sols com a elements decoratius que intentaven envernissar de constitucionalisme liberal el tro dels borbons. És costum a moltes llars, especialment després d’àpats com els de l’insuportable Nadal, recalentar les sobres per endrapar-les el dia següent: una pràctica que els i les professionals de la salut no aconsellen massa ja que el seu abús fa proliferar la campylobacteria responsable de diarrees, vòmits i dolor d’estomac. Per altra banda, hi ha alguns aliments, com els rics en greixos, els quals n’està totalment desaconsellat per generar substàncies químiques cancerígenes. El que si és segur és que, com a mínim, es produeix una pèrdua en el valor nutricional dels aliments.
2) Quan la Lliga Regionalista va flirtejar amb la insurrecció
El militant i historiador llibertari estatunidenc Murray Boochkin a la seva clàssica obra Los anarquistas españoles: Los años heroicos 1868-1936, editada a Nova York l’any 1977 (just en una època on l’anarquisme espanyol despuntava i era dipositari de moltes esperances arreu del món) exposa, dins els fets històrics del període estudiat, un que mereix sens dubte la nostra atenció: L’any 1917 la burgesia industrial catalana representada per Francesc Cambó, cansada de les restriccions econòmiques i dels impostos elevats, va començar a temptejar als sectors descontents de l’Exèrcit als que s’unirien el demagog populista Lerroux així com varis republicans, radicals i conservadors. L’enllaç es va estendre a l’UGT a través dels pactes que mantenien els republicans i els socialistes: i, a la vegada, hi seria atreta la CNT degut a l’hegemonia que gaudien, en aquell moment, figures com Salvador Seguí i Àngel Pestaña delerosos de bandejar els fanàtics anarcopuristes de Tierra y Libertad en favor d’una major cooperació amb els ugetistes.
Aquesta iniciativa havia cristal·litzat en l’anomenat Pacto de Zaragoza on les dues centrals van dirigir una crida al govern per frenar l’augment del cost de la vida que desembocà en la vaga general conjunta del 16 de desembre de 1916: un any abans de la confluència burgesa esmentada. El govern del conservador Eduardo Dato respongué a aquests moviments dissolent les Corts i suspenent les garanties constitucionals al que els diputats catalans, empesos per la Lliga, responen tornant a Barcelona i constituint-se en Assemblea Nacional (Assemblea de Parlamentaris) amb la missió de renovar totalment l’estructura econòmica d’Espanya. Aquí veiem, doncs, un paradoxal front interclassista (més conjuntural que pròpiament orgànic) de burgesos regionalistes, petit burgesos radicals i obrers ugetistes i cenetistes. De fet, les reivindicacions d’aquests últims, en conseqüència, no anirien més enllà de la demanda d’una República, la dissolució de l’Exèrcit Professional i la seva substitució per una Milícia, legalització del divorci, les set hores de treball diàries etc., que tot i així es trobarien amb l’oposició dels seus aliats conjunturals de la burgesia de la Lliga.
Aquest peculiar context va propiciar cert oportunisme llibertari arrel de l’esmentada Assemblea de Parlamentaris: així, a l’article Ni con unos ni con otros de Solidaridad Obrera del 16 de desembre de 1918, citat per Antonio Bar a la seva obra La CNT en los años rojos, s’afirma sobre la reivindicació autonomista:
Cuanto signifique revuelta, cristalización y hechos revolucionarios lo aceptamos. Cuanto represente autonomía administrativa y política nos es indiferente, pues son normas de principios burgueses, encaminadas a mantenernos por más tiempo en la esclavitud económica
La posició de la CNT al respecte es resumeix en la consigna parlamentarismo no, revolución si que ve a indicar la voluntat de marcar distàncies amb una Lliga que es trobava entre l’iniciativa contra l’Estat dominat per l’oligarquia agrícola, de caràcter aristocràtic i feudal, i per l’altra front el proletariat confederal que la considerava la seva opressora. Antonio Bar, en aquest context, arriba a definir la Lliga com a burgesia progressista. Potser com ens recordava Bakunin, per la burgesia francesa de finals del segle XVIII, havia obrat de bona fe i es creia realment la representant del poble? Si la reacció termidoriana i la Conspiració dels Iguals de Babeuf tragueren aquesta última de l’il·lusió al ser superada per l’esquerra i convertir-se, en conseqüència, en una força regressiva, la resposta del pistolerisme patronal a la lluita sindical a Barcelona i el suport de la burgesia catalana a criminals com el general Martínez Anido, a partir de 1920, seria el propi termidor de les aventures revolucionàries del partit de Francesc Cambó.
3) Primer com a tragèdia, després com a farsa
Karl Marx, adaptant el pensament de Hegel, afirmava que aquestes eren les dues formes que adoptaven els esdeveniments històrics: el segon es produeix com una imitació inferior del primer i així successivament. I la revolució burgesa, doncs, s’ha recalentat tantes vegades, com deia Bakunin, que no només és insípida sinó que hi han proliferat un munt de bactèries que només poden produir una terrible diarrea a aquell qui la consumeixi: anys després del criminal pistolerisme, terrorisme franquista, austeritat neoliberal i corrupció convergent l’únic que en queda és un producte insalubre que fa venir nàusees només d’olorar-lo. Així la màxima marxista adquireix tot el seu significat al comparar l’esperit que anima l’article de la Soli de desembre de 1918 amb les paraules prèvies de la publicació anarquista 500 on s’afirma el següent respecte als disturbis d’octubre de 2019 motivats per la sentència del Procés:
Pensem que la revolta viscuda dies enrere a Catalunya, ha estat tenyida en gran part per aquestes qüestions, (tolerància, civisme, pau social, diàleg, pacifisme, llei de majories, delegació...) i pensem que s’ha d’acabar amb aquests i portar l’enfrontament més enllà si realment volem conquerir la nostra autodeterminació individual i col·lectiva.
L’optimisme expressat per 500, respecte a les potencialitats del Procés, esdevenia una farsa de la tragèdia expressada a Solidaridad Obrera, doncs el pragmatisme que defensava la última només es pot entendre en el context d’un moviment contra el govern conservador d’Eduardo Dato que agrupava a burgesos, petit burgesos i obrers contra les reminiscències feudals de l’Estat caciquil de l’època. El revolucionarisme recalentat dels primers ha perdut pel camí als últims suposo que a mesura que s’ha convertit en un poder autònom del central, amb capacitat per exercir la seva pròpia dictadura de classe, a la vegada que es profunditzava la seva col·laboració amb els sectors conservadors de la resta d’Espanya: ja fos amb la CEDA de Gil Robles o amb el PP de José Maria Aznar.
Si, com ens deia Bakunin, només una part de la burgesia fou la que conspirà contra el règim de la Restauració, en el revolucionarisme recalentat català es tracta exclusivament d’un moviment de la mitjana i petita burgesia nucleades en la CECOT i la CEPYME, que no busca altra cosa que alliberar-se de la pressió fiscal en el camí de convertir Catalunya en un paradís lliure d’impostos. Si el 1917, segons Boochkin i Bar, la Lliga encara pogué jugar el paper d’avantguarda d’una revolució burgesa contra el clergat i l’aristocràcia feudal, a l’estil dels kadetes russos, la seva solució de compromís posterior converteix el seu recent revolucionarisme en una simple reacció defensora de privilegis. I és que Bakunin acaba comparant les dues naturaleses revolucionàries històriques de la burgesia amb les diferències entre els gegants i els pigmeus per acabar concloent que:
...toda revolución política que no tiene por objeto inmediato y directo la igualdad econòmica, no es, desde el punto de vista de los intereses y de los derechos populares, más que una reacción hipocrita y disimulada.
I és que ja ens avisen els i les nutricionistes: consumir aliments recalentats té els seus perills i la campylobacteria ens pot jugar una mala passada fent-nos anar massa de ventre. Els i les llibertàries que són la versió pigmea actual dels Seguí i Pestaña, que volien desmarcar-se dels anarquistes purs de Tierra y Libertad per confluir amb els opositors a Eduardo Dato, estaran cada cop més en entredit davant l’aflorament del caràcter corrupte i racista del Procés: tan dels seus dirigents, com la victimista Laura Borràs, com de les seves bases, que insulten als treballadors de la Nissan o escupen el seu classisme per bars i terrasses.
Un plat del tot indigest. Bon profit?
Alma apàtrida
Bibliografia:
BAKUNIN, MIJAIL El Patriotismo Grupo Malatesta de la Federación Anarquista Ibérica, septiembre de 1998. Pàgines 7 i 8.
BOOKCHIN, MURRAY Los anarquistas españoles: Los años heroicos 1868-1936 Ediciones Grijalbo, Barcelona 1980. Pàgines 238 a 240.
BAR, ANTONIO La CNT en los años rojos: del sindicalismo revolucionario al anarcosindicalismo (1910-1926) Akal Universitaria serie Historia Contemporánea, Madrid 1981. Pàgines 458 i 459.
500. Pàgina 1. https://contramadriz.espivblogs.net/files/2019/12/cinquecento.pdf |
