Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme
L’antifeixisme mainstream com a forma d’adhesió al sistema: els casos d’Uruguai i Argentina
31 mai 2020
anti_fascism_by_benheine-d2lo8nu-610x350.jpg
50-10-dba2b.jpg
jacinto-cimazo-fernando-quesada-un-trozo-historia-libertaria-D_NQ_NP_892901-MLA20438728317_102015-F.jpg
descarga.jpg
1) Quin antifeixisme?

Últimament, arrel de les convocatòries contra el confinament realitzades majoritàriament per sectors de la classe alta a diferents punts de l’Estat, han anat sorgint protestes antifeixistes disposades a barrar-los el pas. Evidentment, s’hi ha de participar, si fa falta amb convocatòria pròpia i diferenciada, però s’ha de reflexionar-hi també i estar alerta davant de cert antifeixisme que l’únic que busca és incorporar l’anarquisme (i altres sectors de l’esquerra anticapitalista) a la defensa dels valors de la democràcia burgesa, a fi de que actuí de força de xoc de la socialdemocràcia i el socioliberalisme. Crec que la majoria de companys i companyes llibertàries ibèriques són perfectament conscients d’això però avui voldria fer un exercici de memòria històrica i rescatar dues experiències llatinoamericanes on això va quedar molt palès: La vaga del Frigorífico Nacional a l’Uruguai de 1943, i el paper galdós que hi va jugar l’antifeixisme comunista, i la postura del company llibertari argentí Fernando Quesada respecte l’antifeixisme interclassista aplanant-li el camí al populisme feixista de Juan Domingo Perón.

2) La lluita contra els nazis alemanys com a forma de justificar l’esquirolatge uruguaià

A principis dels anys 40, l’anarquisme uruguaià estava molt fragmentat: subsistien, de forma precària però fidels als seus principis, els anarcosindicalistes “ortodoxos” (anarcopuristas) de la Federación Obrera Regional Uruguaya (F.O.R.U.) mentre l’escissió dels anarcosindicalistes pro-bolxevics (anarcodictadores) de la Unión Sindical Uruguaya (U.S.U.) s’havien acabat ajuntant amb els comunistes en la Confederación General del Trabajo del Uruguay (CGTU). La influència del poc anarquisme que quedava a la CGTU acabà de desaparèixer en el següent intent d’unificació del moviment sindical que impulsa el Partit Comunista (PCU): la Unión General de Trabajadores (UGT). El cas és que aquest no va ser tot l’unitari que els hi hagués agradat per la postura burocràtica i pro-patronal que van jugar els comunistes contra el suport majoritari del proletariat uruguaià a la vaga més sonada d’aleshores: la del Frigorífico Nacional de l’any 1943.

El cert és que en el marc de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) el Partit Comunista es va aliar amb la burgesia urbana antifeixista (havien derrocat al dictador feixista Gabriel Terra de la seva mateixa formació política) del Partido Colorado (un dels dos partits tradicionals de l’Uruguai junt al rural Partido Blanco) en la idea de la necessitat d’establir lligams amb l’imperialisme “democràtic” contra el nacionalsocialisme d’Adolf Hitler. El que es traduïa en subministrar la carn necessària als països aliats. Nosaltres recordarem potser la participació dels companys llibertaris espanyols de “La Nueve” a la Divisió Leclerc de la França Lliure com a exemple d’una col·laboració similar però el cert és que Uruguai quedava lluny: per a la classe treballadora, i el poble subjugat llatinoamericà, era percebut com un enemic més clar l’imperialisme nord-americà així com els seus criats empresarials i polítics autòctons.

El resultat de no recolzar les reivindicacions obreres fou que l’intent comunista unificador es va trencar: es crea la Coordinadora de Sindicatos Autónomos (CSA) que posteriorment donaria lloc a la Convención Nacional de Trabajadores (CNT) on, per cert, van participar els militants de la Federación Anarquista Uruguaya (F.A.U.) que discrepaven de l’anarcosindicalisme “ortodox” de la F.O.R.U. Però això ja són figues d’un altre paner. Ja ens podem imaginar, doncs, les invectives de l’antifeixisme comunista uruguaià contra els treballadors del Frigorífico Nacional i qui els recolzava: de buscar el triomf de Hitler o, inclús, d’aliar-se amb els sectors que volien restablir una dictadura feixista com la de Gabriel Terra. La posició d’aquests, pel contrari, va ser defensar una postura independent dels dos blocs imperialistes en pugna (feixista i democràtic) el que des d’Europa, amb el que estava passant, potser no seria comprès per alguns.

3) El llibertari argentí Fernando Quesada i la seva visió de l’antifeixisme

Fernando Quesada (1910-1976) fou un obrer gràfic i militant del moviment llibertari a l’Argentina, fill d’emigrants andalusos. Va tenir un paper destacat, com a dissenyador i articulista, a vàries publicacions: Acción Libertaria (òrgan de la Federación Libertaria Argentina), Hombre de América (sobre temes polítics i culturals de la regió), Justicia (de la campanya per la llibertat dels presos de Bragado), Solidaridad Obrera (publicació per un moviment de classe independent dels buròcrates sindicals), Reconstruir (defensor del socialisme llibertari en ple autoritarisme peronista), Documentos Históricos de España (de suport a la lluita del poble espanyol contra el feixisme i on hi participaven llibertaris argentins que s’havien desplaçat a Espanya en solidaritat) entre moltes d’altres. Tingué una activitat frenètica, segons els seus companys, però, lamentablement, no pogué finalitzar el seu projecte personal: un diccionari biogràfic de l’anarquisme argentí.

A un article que va publicar al número 20, de maig de 1943, de la revista Hombre de América titulat La lucha antitotalitaria requiere contenido social afirma:

El conjunto antitotalitario se forma con la afluencia de hombres y mujeres en quienes despierta el ansia combativa por factores puramente emotivos, como reacción humana ante las brutalidades del fascismo enseñoreado en toda Europa; por otro se debilita con la falta de fe, la inoperancia, la esterilidad de sus acciones, la carencia de contenido social profundo.

Així Fernando Quesada descobria, poc abans de l’ascens polític de Juan Domingo Perón, la paradoxa que representa el fet que, amb l’excusa de lluitar contra el totalitarisme feixista, comunistes i socialistes acabessin fent pinya amb la petita burgesia radical amb el suport de l’imperialisme nord-americà. En el fons el que hi havia, també, era cert menyspreu racista de la classe treballadora urbana d’origen europeu pels treballadors recentment emigrats de l’interior als que s’anomenava despectivament cabecitas negras. Els factores puramente emotivos, que explicava Quesada, de l’antiperonisme dels primers els hi impedia veure les fatals conseqüències de tenir certs companys de viatge, a la ideologia dels quals els hi mancava contenido social profundo (o, en tot cas, contrari als interessos del proletariat).

4) Concloent...

La reflexió premonitòria de Quesada ens ha de fer entendre que la lluita contra la socialdemocràcia descafeïnada, que davant la crisi del coronavirus, socialitza les pèrdues de la classe empresarial, acceptant ERTES fraudulents per carregar sobre la despesa pública (o sigui el que paguen els mateixos treballadors, en els pocs casos que s’ha fet) la insolidaritat burgesa és tan important, o més, a la lluita contra l’ultradreta de VOX, sinó volem que aquests darrers acabin traspassant el llindar de classe que representen els “cayetanos” i que ens permet carregar fàcilment les tintes en contra d’ells. També contra el “feixisme antifeixista” de l’independentisme burgès català, que paga els llits d’hospital a la sanitat privada a 43.000 euros per pacient, mentre segueix amb la cantarella de l’Espanya ens roba. Aquest antifeixisme, de fet, és la millor garantia del triomf del feixisme: a l’Uruguai, l’Argentina, Espanya o a on sigui.

Alma apátrida
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2020/05/lantifeixisme-mainstream-com.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain
Sindicat Terrassa