Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Agost»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
És “guerra de classes”? No, és el tonto de la classe! Els “cayetanos” i l’excitació d’Arran
21 mai 2020
100567161_10219377367917389_5543811410489769984_o.jpg
tumblr_n21br2r9R51qcav3so1_500.png
tumblr_n21br2r9R51qcav3so2_500.png
unnamed.jpg
1) El mirall invertit que no veuen

Fa poc ha sorgit una polèmica respecte un cartell d’una secció barrial d’Arran, on arrel de les manifestacions contra el Govern de Pedro Sánchez als barris de classe alta de Madrid, amb profusa utilització de banderes espanyoles, es relacionava demagògicament el fàstic contra aquestes amb l’abstracció idealista de la “lluita contra l’espanyolisme”. A veure, no és que no existeixi tal sinó que el que es produeix és un “mirall invertit” on la projecció d’anti-espanyolisme abstracte que es fa en relació a aquests fets rebota, de fet, a Catalunya amb un significat totalment contrari. L’expressió “guerra de classes” fou utilitzada, per exemple, per Georges Sorel (pensador del qual s’ha exagerat la seva influència sobre el sindicalisme revolucionari) en la idea que les vagues obreres eren batalles preparatòries per la guerra social, que relacionava amb la “vaga general revolucionària” com a mite mobilitzador, i anava més enllà de la “lluita de classes” atorgant-li un caràcter bèl·lic.

També va ser Guerra di Classe, fins que es va canviar el nom per un de menys exaltat, l’òrgan d’expressió dels anarcosindicalistes italians de la Unione Sindicale Italiana (U.S.I.). Aquesta expressió soreliana ocupa pràcticament tot el cartell d’aquesta secció d’Arran: el que indica el subidón adrenolític que de ben segur devien experimentar aquests joves davant la impressió d’una colla de burgesos enarborant banderes espanyoles. Si no van tenir un orgasme davant quelcom que semblava confirmar el seu pobre marc teòric consistent en: Espanya=oligarquia i Catalunya=classes populars, poc els hi devia faltar a jutjar per l’estridència i simplisme barroer del cartell. Però aquest té, segurament, més de “guerra” que “de classes” o, en tot cas, en el sentit invers que imaginen. La situació que es produeix a Catalunya, diferent de la de Madrid, al meu entendre, és un paradoxal moviment de pinça “espanyolista” de l’alta burgesia i el proletariat contra les classes mitjanes i la nova burgesia emergent independentista.

La dictadura de classe, aleshores, es tradueix en el monopoli del poder polític que té la última i la conseqüent dominació, a través d’aquest aparell institucional, del proletariat. La primera es veu orfe d’aquest (ja que les seves opcions polítiques són cada cop més residuals) i, com a resultat, no és percebuda com el principal enemic per la classe treballadora: és més, de fet, se la pot arribar a veure com un aliat conjuntural. La “antigualla carcomida” de la que ens parlava l’anarcosindicalista Garcia Oliver a “El Eco de los Pasos” fent referència a la Generalitat està en mans dels criats polítics d’aquell sector de capitalistes emergents que busquen inserir-se en els mercats exteriors abans que a l’espanyol. Així la “guerra de classes” que imaginen aquells qui, normalment, es salven pels pèls de caure a l’abisme dels qui no tenen res o quasi res és fonamentalment contra l’extrem més dèbil d’aquesta pinça.

2) ¡Como una loncha de queso en un sandwich preso!

Perquè? Perquè la seva estratègia política va orientada, expressat per ells i elles mateixes, a arrossegar el proletariat (a través de les seves minoritàries expressions anti-capitalistes) a l’aliança interclassista a fi de trencar-ne una de les puntes. I és que els independentistes catalans estan, com ens recordaven les ensucrades cantants cristianes de FLOS MARIAE, sin sosiego entre la duda y el miedo: dubte sobre si han de canviar de bàndol (pels remordiments que venen del pàl·lid hemisferi “socialista” de seu jovent precaritzat) i por a les terribles conseqüències de fer-ho (diuen que ja no ets normal, i et senyalen amb el dit, això no és el que de tu s’esperava, com ens recordaven els Lax‘n’Busto, respecte els convencionalismes socials i que no deixa de ser l’amenaça de la seva mateix classe social als seus sectors més díscols) ¡Como una loncha de queso en un sandwich preso! Te sientes sin sosiego entre la duda y el miedo! ¡Y gritas no pueeedo! Ara bé, quan s’atreveixen a fer-ho surten despropòsits com els que han fet al Clot-Camp de l’Arpa.

En realitat, la tendència a la polarització social que produeix el capitalisme hauria de provocar a la llarga l’enfrontament immisericorde entre els dos pols de la pinça “espanyolista” una vegada el sector independentista atrapat entre ells s’hagi fracturat per l’atracció que s’exerceix des de cada un dels pols que lluiten per trobar-se violentament. És a dir, davant un escenari optimista d’increment de la lluita de classes és probable que la mitja-alta burgesia independentista arribi a una solució de compromís amb l’alta burgesia espanyolista, de la mateixa manera que la Lliga de Cambó va passar, sense masses problemes, d’un catalanisme liberal a un espanyolisme autàrquic. El proletariat, en canvi, podria acabar arrossegant als sectors més precaritzats de la classe mitjana mentre els altres es converteixen en “carn de canó” de la burgesia. Però aquest escenari podria reconfigurar també la dialèctica espanyolisme-catalanisme en un sentit similar al tardofranquisme.

3) Qüestió de prioritats

Però, perquè això passes realment, l’Esquerra Independentista (com a expressió política que sociològicament representa el sentinella de l’estructura de classes) hauria de fer un gir de 180 graus i situar-se a la cua del moviment obrer contribuint, humilment, a empènyer des de darrere. És a dir, immolar-se amb els seus valors caducs, i subsidiaris de l’imaginari nacional burgès català, per renéixer transformada en la pinzellada catalanista d’un moviment revolucionari i de classe que posés davant de tot la millora de les condicions de vida del proletariat amb l’objectiu final del comunisme (recordar que cert anarquista deia que aquest no necessitava definir-se llibertari sinó era per diferenciar-se de l’altre “comunisme”). Els mateixos rifenys marroquins durant les últimes protestes a la zona van deixar clar que l’objectiu principal de la seva lluita eren les millores socio-econòmiques com la fi de l’atur crònic, construcció d’hospitals i escoles etc., a part de les lingüístiques-culturals.

Un escenari pessimista ens situaria en una situació on la desmobilització de la classe treballadora, i la sublimació de la seva protesta en qüestions identitàries, permetria enquistar aquest conflicte i seguir derivant les conseqüències de la crisi, agreujada pel coronavirus, en la qüestió nacional, el que podria tenir nefastes conseqüències. Resumint, la “qüestió nacional” (que no és tal pròpiament sinó la manifestació ideològica de la voluntat de la classe mitjana d’ascendir socialment adherint als valors de la burgesia) ha d’estar supeditada a la “qüestió social” (el que vol dir que aquest desig es refreni per deixar el protagonisme a la classe treballadora alhora de millorar les condicions de vida, doncs, no hi ha per a això solucions dins del sistema sinó fora i en contra d’ell). Això vol dir, en la pràctica, que en les condicions actuals a Catalunya, la lluita principal no és contra l’espanyolisme sinó contra l’independentisme burgès que té el control de l’aparell polític de dominació que s’exerceix contra el proletariat.

El “combat contra l’espanyolisme” tal i com el planteja Arran del Clot-Camp de l’Arpa, i en les circumstàncies particulars a Catalunya, acaba representant, doncs, una estigmatització de la classe treballadora i del seu precari mecanisme de defensa simbòlic contra la màfia convergent, enlloc de superar-lo de forma revolucionària. És “Guerra de Classes”, si, però en el sentit contrari al que imaginen: l’expressió s’assemblaria més, doncs, a la deriva nacionalista posterior que tingué el pensament “sindicalista revolucionari” de Sorel com antecedent del feixisme.

Alma apátrida
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2020/05/es-guerra-de-classes-no-es-el-tonto-de.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more