Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Març»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
            01
02 03 04 05 06 07 08
09 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

Accions per a Avui
19:00

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Comenta l'article | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
L’independentisme dels privilegiats: reflexions sobre pieds-noirs francesos i sionistes catalans
15 mar 2020
p-4-kxcF--1503x900@RC.jpg
2-0.jpg
libro-la-contrarrevolucion-en-africa-jean-ziegler-D_NQ_NP_15204-MLA20099101796_052014-F.jpg
descarga.jpg
El recolzament que prestà Jean-Marc Pujol, alcalde gaullista de Perpinyà i pied-noir que hagué d’abandonar Algèria el 1962, a Carles Puigdemont i la comparativa que va fer dels seus dos “exilis” no només significa, en allò més immediat, la recerca de l’electorat més catalanista crític amb el passat ninguneig del “Pays catalan” per part de l’administració central francesa: idea que fa les delícies del bucòlic irredemptisme dels sectors més idealistes de l’independentisme català, sinó al meu parer quelcom més profund i que ens ajuda a il·luminar les característiques de certs moviments nacionalistes que es presenten com a redemptors de ves a saber què i sobre els quals hi ha paradigmàtiques coincidències. Si bé la CUP ja va senyalar que no participaria en aquest bany de masses, de l’altra banda de la frontera, per tenir un caràcter “partidista”, la seva díscola ala dreta ja s’encarregà de posar-la en entredit, un cop més, assistint-t’hi.

Perquè parlo d’una coincidència paradigmàtica? És que a cas poden tenir a veure les característiques de l’independentisme català “hiperventilat” amb l’aferrissada defensa del caràcter francès de l’Algèria ocupada? Podríem recordar les paraules de Josep Maria i Virgili, catedràtic emèrit de llengua catalana i membre del Grup “Koiné”, afirmant que els catalans no-independentistes eren “espanyols residents a Catalunya” però no catalans i comparar-les amb les d’Émile Lauché, professor de Dret de la Universitat d’Argel qui, el 1903, comparà la subordinació dels àrabs als colons “francesos” (n’hi havia de vàries nacionalitats europees més) amb la dels gals respecte als francs. Hem de pensar que, en ambdós casos, no parlem de l’opinió de qualsevol sinó de representants d’una intel·lectualitat consolidada més aviat senil sota la qual pugna, i segurament pugnava, per sorgir una ebullició estrident de joves lumpenintel·lectuals disposats a dir barbaritats de l’estil o pitjors a fi de completar el seu procés de pas d’avantguarda bohemia a avantguarda consagrada, que diria Pierre Bourdieu.

Enrere aniran quedant, segurament, els ideals d’esquerra revolucionària com un llast que, si bé servia per aprofitar la força dels moviments socials com a energia potencial per catapultar-se a l’estructura clientelar de la Generalitat, perd gradualment el seu sentit un cop aquest objectiu està a prop d’aconseguir-se. La genuflexió de Poble Lliure a Puigdemont en representa només un dels molts penosos exemples. Jean-Jacques Susini, ideòleg de l’Organització de l’Exèrcit Secret (OAS), era un jove estudiant, ex-president de l’Associació General d’Estudiants d’Algèria, qui va creuar els Pirineus des d’Espanya per reunir-se amb el general exiliat Raoul Salan i fundar aquest grup paramilitar d’extrema-dreta que arribà a tenir, paradoxalment, el seu principal suport al barri Bab-el-Oued d’Argel, antic feu comunista i socialista. Així la rebel·lió de l’avantguarda bohèmia dels estudiants privilegiats amb els militars díscols volgueren derrocar a Charles De Gaulle i impedir l’alliberament dels àrabs colonitzats fent servir, també, un discurs anti-feixista que buscava la seva legitimitat en la resistència contra els nazis.

En altres colònies d’Àfrica, però, s’anà més lluny. Jean Ziégler, sociòleg suís, ens recorda a la seva obra La Contrarrevolución en África com el juliol de 1963 el govern racista dels colons blancs de Rhodesia del Sur demandava la independència de Londres. Al final, dos anys després, proclama la seva independència a fi d’evitar un govern controlat per la majoria negra. Aquesta última, paradoxalment, demanava fins l’últim moment aplaçar la sortida de l’autoritat britànica. A l’agressió despietada del neoliberalisme convergent contra la classe treballadora (sent Catalunya la comunitat capdavantera en retallades en sanitat, educació i atenció als més vulnerables) s’hi afegeix l’estigmatització i el racisme cultural que representa l’insult de “nyordo”, digne d’un colonitzador racista, que ha fet furor entre l’independentisme “hiperventilat”.

No només contra aquells que no comparteixen el seu projecte excloent sinó, fins i tot, contra els que en consideren traïdors. Als mao-pujolistes de Poble Lliure, doncs, que creuen estar més a prop del Partit Comunista Xinès i la seva aliança tàctica amb el Kuomintang justificant així els seu esperpèntic viatge a Perpinyà se’ls hauria de dir que, en realitat i posats a comparar, ho estarien més dels colons “comunistes” de Bab-el-Oued o enfrontats als filo-maoistes de la Unió Nacional Africana de Zimbabue (ZANU) de Robert Mugabe. De la mateixa manera que el feixisme va copiar aspectes del socialisme a fi de legitimar-se davant les masses, categories com “anti-feixisme” o “comunisme” no són més que significants buits en mans d’organitzacions que no només no tenen un ancoratge real entre la classe treballadora sinó que actuen de corretja de transmissió d’interessos espuris i aliens a ella.

Els casos d’Algèria i Rhodesia del Sur ens mostren, sobretot en el segon cas, que no tot independentisme és sinònim d’un procés d’alliberament nacional sinó que pot significar sovint una reacció conservadora de privilegis de l’elit política local davant la pressió que la població, subjugada i explotada, és capaç de fer directament a les autoritats superiors i la conseqüent, en certes ocasions, decisió d’aquestes últimes de moure fitxa. En aquest sentit, l’encaixada de mans entre un conservador gaullista, moderadament regionalista, que segueix permetent, avui dia, homenatges als paramilitars de l’extrema-dreta colonialista francesa de l’OAS i un ultra- capitalista i sionista que es reuneix amb xenòfobs flamencs i ultradretans alemanys no hauria de sorprendre massa.

Tampoc hauria d’estranyar aberracions “esquerranes” que actuen d’apèndix d’aquesta ideologia, doncs, no en representen res més que la seva versió “socialitzant” que ha quedat buida de significat al depositar-se en aquelles classes socials intermèdies, impregnades de la seva ideologia meritocràtica, deleroses d’escalar posicions en l’estructura de classes i d’un major rol polític en aquest sistema. Maularadament, aquesta inversió ideològica i social, aquest “món al revés” on els oprimits semblen opressors i viceversa, on el replegament conservador i elitista es disfressa de resistència (a l’estil de la crítica al globalisme de l’extrema-dreta internacional) ha aconseguit influït a certs sectors de l’anarquisme en un procés que, al meu entendre, té a veure, per una part, en la influència que té aquesta crítica idealista al globalisme (que, no tant, al capitalisme) en certes sensibilitats independentistes que acaben adoptant, perillosament, una mena de “nacional-anarquisme acomplexat” davant la presència del moviment obrer llibertari...

I, per l’altra, la preponderant presència de valors post-materialistes en certs sectors desclassats de l’anarquisme (molts cops per pròpia reflexió teòrica i decisió política) que els porta, en conseqüència, a una desorientació evident per la falta d’encaix de la seva concepció del món en les condicions de vida de la majoria treballadora. Així com la seva exaltació del conflicte al marge de la consideració anterior i, en conseqüència, el no senyalament dels seus principals responsables polítics a Catalunya. La reacció conservadora d’un “independentisme dels colonitzadors” contra els processos d’alliberament nacional al “Tercer Món”, té el seu correlat avui dia en un “independentisme dels privilegiats” a les regions riques i desenvolupades del “Primer Món”. Tenir clar això, i conèixer algunes de les paradoxes del primer procés, és essencial no només per entendre l’encaixada de mans entre Jean-Marc Pujol i Carles Puigdemont sinó per no sorprendre’ns d’alguns dels suports que rep.

Alma apátrida
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2020/03/lindependentisme-dels-privilegiats.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain
La facilitat d'afegir comentaris als articles publicats té com a finalitat el permetre:
  • Aportar més informació sobre l'article (enriquir-lo)
  • Contrastar la seva veracitat
  • Traduir l'article
ATENCIÓ: Els comentaris apareixen publicats amb retard.
Afegeix comentari senzill (apareix amb retard) Supervisar la moderació
Títol (En Minúscula Normal)
Nom El teu correu-e

Comentari

Codificació
Anti-brossa Introdueix el text a la casella:
Per afegir comentaris més detallats, o per carregar fitxers, mira a formulari complert de comentaris.