Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
El que Disney ensenya als nens sobre el món àrab i islàmic: Sobre el recent film Aladdín de Guy Ritchie
27 gen 2020
aladdin-2019-banda-sonora.jpg
WaldmeierLebanon.gif
PUB0142701.jpg
fotonoticia_20190211111114_420.jpg
page_1.jpg
41585446_2205834556372646_236249937451417600_o.jpg
aladdin-jafar.jpg
slide_4.jpg
1) L’orientalisme i l’ambivalència dels dhimmiyyún

El 24 de maig de 2019 es va estrenar a Estats Units l’adaptació en imatge real del famós film d’animació de 1992 que, a la seva vegada, és una adaptació orientalista del conte que, de fet, no apareixia a la història original àrab de “Les mil i una nits”, sinó que fou introduït pel francès Antoine Galland que l’havia escoltat relatar al cristià maronita (catòlics de ritus oriental) Antun Yusuf Hanna Diyab. És, per tant, una història que en el seu origen no prové de la tradició pròpiament islàmica sinó “islamicada”: és a dir, aquella que es desenvolupa en un entorn islàmic i, per tant, influenciada per ell però sense ser-ho pròpiament. Aquesta situació podia donar-se pel principi islàmic de protecció de les minories religioses monoteistes (dhimmiyyún) considerades com a “Gent del Llibre” (Ahlu l-Kitab).[1]

Tot i així, és de lògica pensar que la incorporació d’elements islàmics a una tradició aliena els ha de fer passar per un sedàs que té com a resultat un producte esbiaixat diferent de l’original. Per exemple, l’escriptor i crític cultural britànic-pakistanès Ziauddin Sardar ens recorda, a la seva obra Extraño Oriente: Historia de un prejuicio, com els orígens remots de l’orientalisme (visió majoritàriament estereotipada d’Orient convertida en disciplina acadèmica al Regne Unit i França a fi de justificar les seves aventures colonials) té el seus orígens remots en la figura de Joan Damascè (mort cap a l’any 748 E.C.) qui fou un erudit cristià sirià (dels dhimmiyyún, per tant) i gran amic del Califa omeya Yazid III. Tot i així, va declarar que l’Islam era un culte pagà, que la Ka’ba de La Meca era un ídol i que el Profeta Muhammad era una persona irreligiosa i llibertina.

Tan Antun Yusuf Hanna Diyab com Yuḥannā ibn Sarjūn (Joan Damascè) eren dhimmiyyún i podien conservar les seves propietats i practicar la seva fe però no podien fer-ne proselitisme i havien de pagar un impost especial pel fet de no ser musulmans. Aquest fet provocarà que, en nombroses ocasions, es debatessin entre la fidelitat al Califa i la crítica a la seva condició de súbdits de segona. En ocasions es convertiran en el “boc expiatori”, tot i ja ser ciutadans d’un Estat-Nació modern, com ens recordava l’escriptor turc Orhan Pamuk a la seva obra Estambul: Ciudad y Recuerdos: el 1955, després que un agent dels serveis secrets turcs llancés una bomba a la casa natal d’Atatürk (pare de la pàtria turca), per intentar justificar una agressió de masses (que es produiria tot seguit) contra els rumís (minoria descendent dels grecs bizantins) degut a la invasió grega de la part turca de Xipre.

Per la seva part, Alaa Al Aswany, escriptor egipci, ens recorda al seu article ¿Qué protegerá a los coptos? com aquesta minoria cristiana va donar mostres en el passat d’avantposar el seu patriotisme egipci a la seva religió: ens recorda com Aryan Yusef Saad, un estudiant copte, va llançar una bomba a la comitiva de Yusef Wahba Pasha, Primer Ministe copte que els britànics nombraren en substitució de Saad Zaghlul, un líder nacionalista egipci a l’exili. Està clar, doncs, que els britànics intentaren infructuosament utilitzar aquesta minoria en favor seu. Però en un altre article, titulat ¿Podrá el Presidente Obama proteger a los coptos?, Alaa Al Aswany es queixava de que, en aquesta ocasió, el Papa copte Shenouda donava el vistiplau a que Hosni Mubarak fos succeït en el seu càrrec de President de la República pel seu fill Gamal, així com alguns membres de la comunitat demanaven la intervenció estrangera arrel de l’atemptat de Naga Hammadi, de desembre de 2009, on moriren sis coptes i un vigilant musulmà.

La seva condició de minoria autòctona, doncs, els ha fet oscil·lar històricament, com deia, entre el patriotisme anti-imperialista i la recerca de protecció de les potències occidentals. Respecte d’altres latituds, l’historiador canari Manuel Hernández González edità una sèrie de textos sobre el paper ambivalent que jugà la comunitat canària a Veneçuela durant el procés independentista, amb el suggerent títol Entre la insurgencia y la fidelidad: no s’ha d’oblidar que malgrat ser part de la Corona de Castella, dins la jerarquització racial de l’Imperi, els canaris eren considerats “blancos de orilla” per sota de l’elit blanca criolla dels “mantuanos” de Caracas amb la que, per altra banda, compartien la seva defensa del lliure comerç contra el monopoli imperial. Així, els coptes també s’han trobat històricament entre la defensa de la insurgència patriòtica i la fidelitat a un colonialisme que jurava protegir-los.

El caràcter de frontissa entre el món islàmic i cristià dels maronites, i la seva ambivalència ideològica conseqüent, està a l’origen, per tant, de la visió orientalista de la qual el nou film de Guy Ritchie en representa una versió light en alguns aspectes i en d’altres una exageració estètica.

2) El paper del jinn (geni) com a metàfora de submissió

La creença en els junún (genis) és d’origen pre-islàmic. Segons aquesta, es tracta d’éssers, creats a partir del foc o del vapor, dotats d’intel·ligència i sexe. Es troben recollits a l’Alcorà en alguns dels seus versicles (46:28/29-30/31 i 72:1-2) on aquests es converteixen a l’Islam. En el conte original d’Anṭūn Yūsuf Ḥannā Diyāb un d’aquests ajuda a 'Alā 'ad-Dīn, un jove pobre enganyat per un bruixot, a casar-se amb la Princesa Badroulbadour fent-lo ric i poderós. La creença que els junún poden concedir desitjos es troba, per exemple, a la tradició islàmica índia segons la qual a les runes del fort Feroz Shah Kotla a Nova Delhi s’hi troben gran nombre d’aquests éssers que els concedeixen a qui els hi resa o escriu detallades cartes. Aquest sincretisme cultural entre la Índia i el Món Àrab és explotat fins el paroxisme pel film de Guy Ritchie.

Respecte la versió animada de 1992, Ziauddin Sardar la considera la més violenta des del punt de vista cultural feta per Disney. En ella, afirma, l’extraordinari “poder còsmic” del geni ha de ser dominat i posat al servei d’Estats Units. D’on pot sorgir aquesta interpretació? La personalitat d’Aladdin no deixa de ser, si ens hi fixem bé, un estereotip occidental individualista, contraposat a un sistema despòtic exagerat fins el paroxisme, on un comerciant es capaç d’aplicar, per ell mateix, una versió estricte de la Xaria pretenent amputar la mà de la princesa sense intervenció de cap tribunal. Aladdin és l’amo d’un geni que, com ens recorda també Sardar, malgrat estar atrapat al món àrab, fa ostentació de tot l’univers cultural occidental que pot.

La versió de Guy Ritchie de 2019, tot i ser suavitzada en alguns aspectes, segueix responent a aquest patró (el primer cop que apareix, a la cançó No hay un genio tan genial, l’escenari està farcit d’un cowboy, un cambrer parlant francès etc.) a part de les susceptibilitats que pot generar que un actor afroamericà com Will Smith representi el paper d’un esclau en aquest frívol context on no deixa de cantar i interpretar que es tracta d’un “tipus servicial”. Com es pot interpretar de l’article de Pedro Granoni Disney y el Islam, el “poder còsmic” del que ens parla Sardar, i que ha de ser objecte de dominació, bé pot tractar-se d’una metàfora dels recursos petrolers àrabs, doncs, la versió animada de 1992 s’estrena un any després de la Primera Guerra del Golf i la de Guy Ritchie en un context on Estats Units, i els seus aliats, segueixen maldant per controlar els recursos de la regió.

3) Feminisme o islamofòbia de gènere?

Vàries crítiques del film, coincideixen en presentar a la Princesa Jasmine de la nova versió (interpretada per l’actriu indo-britànica Naomi Scott) com una espècie d’heroïna feminista, en la línia d’altres noves pel·lícules de Disney com Mulán, Brave o Maléfica. Afirmen, sense embuts, que les nenes que vagin a veure’l es quedaran amb el missatge que han de lluitar pels seus drets, emmirallant-se amb una Jasmine que reivindica poder governar Agrabah on regeix una versió islàmica de la patriarcal Llei Sàlica. Però és realment aquesta la idea que s’emportaran del film? O més aviat la concepció de que el món àrab és aquella regió exòtica on les Jasmine de torn han d’obrir-se pas amb ungles i dents per fer-se valer mentre aquí poden respirar tranquil·les per haver, suposadament, la societat occidental abandonat tan “bàrbares” costums?

Un estereotip, si bé pot tenir certa dosis de realitat, es tracta d’una exageració i generalització que és utilitzat, sovint, en favor d’un determinat sistema de dominació. Això gràcies a que a les persones, en general, els hi és certament útil a l’hora d’orientar-se en un món caòtic i complex i, per tant, difícilment comprensible. La representació simbòlica de la “dona àrab oprimida” és un producte, en el seu origen, del colonialisme britànic a Egipte per afegir legitimitat a l’afirmació que els (homes) àrabs no estaven capacitats per governar els seus propis països. Com havien de poder constituir-se en nacions independents, espolsant-se la tutela política estrangera, si eren capaços de fer el que feien amb les seves dones? El “rentat lila” (purplewashing) de la islamofòbia segueix fins els nostres dies en el discurs d’una extrema dreta, tan política com sociològica, que s’erigeix ara en una grotesca deformació del feminisme.

Aquest estereotip apareix amb força en aquesta nova versió de Guy Ritchie a la cançó No Callaré que interpreta la Princesa Jasmine. Algunes de les frases, que són de jutjat de guàrdia, són: “La ley escrita en la piedra está, con reglas que el tiempo no cambia” (com si a varis països islàmics com Marroc no s’hagués aplicat el ijtihad, esforç jurídic, per acceptar el divorci de mutu acord[2], actualitzant el talaq que en àrab significa “desfer-se de lligams”, en Codis Civils que, de fet, són híbrids entre la Xaría i el Dret heretat de les antigues potències occidentals) o Solo podrás ver, oir y callar quan, de fet, segons un hadit de la Sunna del Profeta calia demanar el consentiment per casar-se a les dones separades i l’opinió a les solteres. És cert que en el segon cas era consultiu però, de totes maneres, no és igual a l’exageració manifestada al film.

Tot i així, no s’ha de negar pas la persistència de costums fortament patriarcals al món àrab, la majoria d’ells pre-islàmics, però aquest fet s’ha de contextualitzar degudament, esforç al que no contribueix gens un film que presenta una visió atemporal i reificada d’aquesta regió: el masclisme té més a veure amb el bloqueig que pateixen aquests països al seu desenvolupament humà, mitjançant mecanismes de sangria financera com el Deute Extern o l’anomenat “deteriorament dels termes d’intercanvi”, així com el suport econòmic i polític dels països occidentals a règims repressius i moralment conservadors, que amb una qüestió simplement cultural. Recuperar l’anàlisi de Karl Marx sobre el fet que la superestructura (ideològica, religiosa i cultural) no deixa de ser un fenomen dependent de la infraestructura econòmica ens seria molt útil avui dia per situar convenientment els fets i desfer molts tòpics.

4) El conte del Sultà bondadós i el pèrfid visir

Per Sultà es coneix a “aquell qui exerceix el poder” i era un càrrec que ostentaven els caps militars durant l’Imperi Otomà. Per altra banda, en la època del califat abbàssida, el Visir exercia una funció, no massa ben definida, de “servei personal” més que de càrrec administratiu (la etimologia àrab del nom significa “aquell que ajuda a portar un pes”). A l’Orient musulmà (Máshreq) aquest càrrec solien exercir-lo persones d’origen persa. S’ha de parlar de l’existència a l’època de moviments com la Xuubiya (“dels pobles”) que representaven l’oposició a l’hegemonia àrab: contra el que reaccionaven intel·lectuals com l’adib (un que fa ádab, literatura amb una orientació pedagògica) Al-Jáhizz amb el seu “Llibre dels Ávars” (Kitab al-buhkalà) on ataca durament als perses. Aquest atac serà respòs, a la vegada, pel persa Al-Hamadani inventor del gènere de la Maqama caracteritzat, entre d’altres coses, per la picaresca.

Al film de Guy Ritchie, es parla del “Gran Visir” (càrrec que designava el Sultà otomà). L’Època otomana està caracteritzada, doncs, per un califat simbòlic que exerceix una funció espiritual i Visirs i Gran Visir que estan al servei del Sultà. Però, de la mateixa manera que es podia donar la situació que els Visirs de l’època abbàssida simpatitzessin amb la Xuubiya conspirant contra el Califa àrab, durant l’Imperi Otomà l’any 1876, els Visirs Hussein Avni Pasha i Midhat Pasha van substituir al Sultà Abdülaziz per Murad V, havent-lo de substituir després, per incapacitat, per Abdulhamid II qui convocà eleccions i proclamar una Constitució, preparada pel moviment reformista dels “Joves Otomans”.

Respecte aquests fets, podem concloure que, en ocasions, els subordinats immediatament inferiors pogueren actuar contra el despotisme del seu superior, obrint les portes a certes reformes. Està clar, per altra banda, que devien actuar pressionats per moviments que es produïen al si de la societat i davant dels quals havien de posicionar-se favorablement sinó volien ser arrossegats en la caiguda del poder establert i patir, per tant, les seves mateixes conseqüències. Al film de Guy Ritchie, a l’igual que a la versió animada de 1992, s’inverteix la història i es presenta al Sultà com una víctima innocent. A més a més, la de Guy Ritchie de 2019 té l’agreujant que vol explicar l’animadversió del Gran Visir Jafar, respecte el Sultà, pels seus orígens humils, oposant-lo a un Aladdín exemple de com acceptar estoicament les fatals conseqüències del seu origen social.

5) Conclusions

En definitiva, es pot concloure que la versió de Guy Ritchie de 2019, es tracta d’una versió pretesament light del film d’animació de 1992 però que, de fet, en quan a aspectes com la descarada islamofòbia de gènere de No Callaré o la presentació de l’estereotip del “pobre ressentit” al personatge Jafar segueix reproduint tota la violència simbòlica de la primera versió. No s’ha d’oblidar, al meu entendre, que davant l’agressió despietada a les societats araboislàmiques no hi ha simplement una crítica cultural o religiosa (que sempre seria acceptable) sinó una autèntica ofensiva imperialista destinada a reduir certs països, mitjançant el discurs de l’exotisme orientalista, a una cosificació funcional al saqueig dels seus recursos.

Alma apátrida


Bibliografia

BRAMON, DOLORS El Corán: Una inmersión ràpida Tibidabo Ediciones, mayo de 2018. Pàgina 133.

SARDAR, ZIAUDDIN Extraño Oriente: Historia de un prejuicio Editorial Gedisa, abril de 2004. Pàgines 42 i 175.

FELIU, LAURA El jardín secreto: los defensores de los derechos humanos en Marruecos Los Libros de la Catarata, Madrid 2004. (Capítulo VIII: Hacia la Liberación de la Mujer). Pàgines 365 a 379.

PAMUK, ORHAN Estambul: Ciudad y recuerdos Circulo de Lectores, 2003. Pàgina 205.

AL ASWANY, ALAA Egipto: Las claves de una revolución inevitable Galaxia Gutenberg – Circulo de Lectores, mayo de 2011. Pàgines 134 i 179.

HERNÁNDEZ GONZÁLEZ, MANUEL Entre la insurgencia y la fidelidad: Textos canarios sobre la Independencia venezolana Ediciones Idea, 2010. Pàgina 17.

GRANONI, PEDRO Disney y el Islam Rebelión 06-03-2012.

BRAMON, DOLORS Ser dona i musulmana Editorial Cruïlla, 2007. Pàgina 95, 105 i 110.

CAHEN, CLAUDE El Islam: I. Desde los orígenes hasta el comienzo del Imperio otomano Siglo XXI Editores de España, marzo de 1972. Pàgina 89 y 90.

----------------------

[1] Aquest principi esta fonamentat en alguns versicles (aleies) de l’Alcorà com 2:257/256, 10:99-100 o 18: 28/29. Així, doncs, en la pràctica aquestes minories religioses han existit al món àrab i islàmic des del principi havent d’abonar, però, un impost especial: la djiziya i veient limitats alguns drets.

[2] És cert que, en principi, segons la última reforma de la Mudawwanah (Codi de familia marroquí) de 2004 segueix sent necessària l’anuència del marit (dic “en principi” perquè tampoc hi ha consens respecte a aquest punt a les diferents escoles jurídiques islàmiques). De totes maneres, a diferència de la de 1993 el marit pot cedir a l’esposa el seu dret de dissoldre el matrimoni. Aquesta possibilitat de cessió no s’ha d’interpretar simplement com una mesura de gràcia sinó com una conquesta, potser tímida, del moviment feminista respecte els sectors retrògrads de la societat marroquí. Un exemple de que les societats islàmiques avancen poc a poc malgrat els règims dictatorials, recolzats per Occident, i les visions reificades que presenten films com els de Guy Ritchie.
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2020/01/el-que-disney-ensenya-als-nens-sobre-el.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain
Sindicat