Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Gener»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30 31    

Accions per a Avui
19:00

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Són compatibles l’anarquisme revolucionari i el patriotisme anti-imperialista? Reflexions de cara a un debat entre les llibertàries
05 gen 2020
51nFTzhTssL._SX334_BO1,204,203,200_.jpg
lumpenburguesc38da-lumpendesarrollo-andrc3a9gunderfrank-portada-1971-e1525102177704.jpg
affiche-1938-ballester-cnt-fai-fijl-19-juillet-1936-1938.jpg
bandera.jpg
I

Sovint quan observem les recents manifestacions contra l’austeritat capitalista a països de la perifèria del sistema-món, que diria Immanuel Wallernstein, en hi trobem una gran proliferació de consignes i símbols patriòtics. Així ha estat a Algèria, Iraq i Líban però també a Xile, en part, i a Equador. Aquest fet, relativament normal a aquestes latituds, xoca amb certa visió (potser estereotipada) que tenim de l’anarquisme composta de consignes corrents com “un patriota, un idiota” etc. Com explicar això? El cert és que acostuma a passar que en societats de capitalisme desenvolupat, el patriotisme es pot veure com quelcom regressiu, mentre que a les que componen ¾ de la humanitat és més aviat el contrari. Albert Memmi, intel·lectual jueu tunisià, afirmava taxativament que l’internacionalisme estricte era una prerrogativa i un privilegi que només l’esquerra del Primer Món es podia permetre, mentre que el colonitzat havia d’ésser necessàriament patriota ja que no l’hi quedava una altra.

Perquè? Degut a que en el segon cas ens trobem amb països caracteritzats per una revolució burgesa truncada i, per tant, amb un nacionalisme autòcton que no ha arribat a establir mai una autèntica hegemonia política. Segons l’anàlisi clàssic del marxisme, aquest no deixaria de ser un necessari pas previ per arribar al socialisme i després a la societat sense classes ni Estat del comunisme. Però, és clar, aquesta concepció etapista no és compartida per certes visions de l’anarquisme ni de l’extrema-esquerra comunista (que ara recordi, per exemple, els consellistes del “Grupo Comunista Internacionalista” etc.) i afirmen que el patriotisme anti-imperialista és, en realitat, la defensa d’una aliança interclassista de la classe treballadora amb la “burgesia oprimida” que es veu impedida de desenvolupar un “capitalisme nacional”, que obriria les portes a la següent fase socialista, per l’acció del capital monopolista del Primer Món.

És cert que una part d’aquesta “burgesia oprimida” (lumpenburgesia), l’activitat de la qual va orientada a un mercat intern i es pot trobar amb l’agressiva competència de capitalistes estrangers més poderosos, s’ha aliat històricament amb certs moviments socialistes-populistes (recordar l’aliança d’Hugo Chávez i Gustavo Cisneros de Venevisión i Cervecería Regional). Però aquests no han estat els únics plantejaments del patriotisme anti-imperialista. En d’altres països aquesta aliança s’ha fet únicament extensiva, per dalt, a certs sectors depauperats de les classes mitjanes: recordo un any a Montevideo com des de la megafonia de la “Columna Cerro-Teja”, animada entre d’altres pels militants de la federación Anarquista uruguaya (fAu), s’exhortava als comerciants a participar. Així els anarquistes de fAu no consideren que el proletariat del país sigui prou fort per engegar una revolució per si mateix, fent-se necessari eixamplar la base social mitjançant la idea del “Poder Popular”.

II

De fet, una idea similar defensava Abraham Guillén (economista de la CNT) al pensament del qual si conjugava anarquisme i anti-imperialisme. En països on no hi ha una classe treballadora suficientment consolidada (degut, en bona part, a l'onada de privatitzacions dels 90 que van escombrar les fràgils empreses protegides per l’Estat) i on existeix cert caos social, compost de sectors depauperats d’una escassa classe mitjana i un lumpenproletariat creixent...Es pot confiar únicament en la força de l’univers simbòlic internacionalista del proletariat o s’ha d’agitar la bandera del patriotisme anti-imperialista per cohesionar aquestes forces disperses entorn un objectiu fàcilment compartible? La proliferació de banderes nacionals en aquestes mobilitzacions no deixen de significar la recerca d’un sentit compartit en societats molt més segmentades que la nostra.

En aquest context, doncs, el problema no és agitar la bandera (al meu entendre) sinó més aviat si això es fa acompanyat de certes cessions programàtiques. És a dir, la meva discrepància amb els anarquistes uruguaians de la fAu no és tant per haver-se apropiat estratègicament de la bandera dels 33 orientals sinó en el fet de que això hagi anat acompanyat d’una transició de l’anarquisme obrerista al “nacional-popular”. Hi ha una relació necessària entre ambdues coses? Suposo que a quasi ningú se li acudiria dir que el fet que els anarquistes espanyols de la CNT-FAI cantessin allò de “En los tiempos de Rivera y Torquemada, los fascistas nos querían matar, aliados con naciones extranjeras como Italia, Alemania y Portugal.” ha de tenir, necessàriament, a veure amb el fet que acabés abjurant del comunisme llibertari i participant en estructures polítiques com el “Front Popular Antifeixista” amb la petita burgesia republicana.

Més aviat es relacionarà amb l’amenaça a la sobirania nacional que representava que els exèrcits feixistes estrangers s’aliessin amb els militars espanyols revoltats. Si podem justificar, doncs, aquest “patriotisme conjuntural” dels llibertaris en una Guerra Civil que durà tres anys com no fer-ho amb els manifestants de països com Algèria que van patir l’ocupació militar colonial francesa durant més de cent i la llarga ombra de la qual encara s’allarga fins els nostres dies? En el seu moment això mateix, no va ser entès pel Partit Comunista Algerià (filial del francès) qui es va enfrontar al Front d’Alliberament Nacional (FLN) que, de fet, era l’hereu d’una cèl·lula dels mateixos comunistes francesos composta per immigrants algerians a la metròpolis (l’Estrella Nord-Africana). Així mateix, fa un temps un company anarcosindicalista bengalí em comentava la importància de que coneguéssim la seva Guerra d’Alliberament Nacional contra Pakistán, de 1971, com un moviment de masses en el que s’inspiren.

III

Per altra banda, el fet de que a països com Chile i Uruguay hi hagi una tensió entre les corrents anarquistes especifistes/plataformistes (que adhereixen al patriotisme anti-imperialista) i les més derivades de l’anarcopunk i l’insurreccionalisme que reivindiquen fer mofa i sabotejar els símbols nacionals, no deixa de ser paradigmàtic, al meu entendre, d’uns països que es troben a mig camí entre les característiques d’un país de la perifèria del sistema-món i un d’econòmicament desenvolupat. També a Costa Rica, país que es troba en una situació avantatjosa respecte d’altres de l’Amèrica Central, el 2016 va saltar una polèmica mediàtica i social perquè un grup d’anarcopunks van cremar públicament una bandera del país: ràpidament els van senyalar com immigrants nicaragüencs, volent trobar una falsa explicació xenòfoba al que no deixa de ser simptomàtic d’un procés social contradictori on, per una banda, s’abandona l’adhesió a la nació a mesura que aquesta perd algunes de les seves característiques colonials (i passa, de fet, a exercir de metròpoli interna respecte els migrants) però on, per altra banda, estan molt clars els límits d’aquesta pèrdua en la permanència del seu caràcter econòmicament depenent.

Situació que no es pot confondre amb la que experimentem a casa nostra on la consolidació d’una peculiar revolució burgesa sota el paraigües proteccionista de l’Estat va originar un tipus de nacionalisme que, de seguida, va generar la més profunda aversió dels qui en patien quotidianament les seves conseqüències. És per això que qui el reivindica s’aferra a les seves corrents “populars”, però no pugui parlar “d’obreres”, doncs, el primer terme sempre inclou a aquelles capes socials que, d’una manera o altra, actuen de subsidiàries de la classe capitalista. Així, si es produís l’eventual crema del símbol d’aquesta subsidiarietat (l’estelada blava petitburgesa de l’Estat Català) penso que ens hauria de produir el mateix efecte que en el cas de l’estanquera borbònica.

Alma apátrida
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2020/01/son-compatibles-lanarquisme.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more