Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Desembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
            01
02 03 04 05 06 07 08
09 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* %sArticle
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
El pal del poble: crònica de la presentació del llibre “Argelia en transición hacia una Segunda República” a la vila de Gràcia
30 nov 2019
cover_Argelia_web2.jpg
1530556661_046043_1530642458_noticia_normal.jpg
argelia.jpeg
La_batalla_de_Argel-290103113-mmed.jpg
PROTESTAS ARGELIA MARZO 2019.jpg
AUTOGESTION-CARTEL.jpg
9789974967748.gif
I

El passat divendres 29 de novembre de 2019 a les 19:00 hores, es va presentar a la Biblioteca de la Vila de Gràcia el llibre Argelia en transición hacia una Segunda República d’Aurèlia Mañé, qui estigué present a l’acte, Laurence Thieux i Miguel Hernando de Larramendi. Una obra que apareix en un moment important per aquest proper país del Magreb, que realitzarà eleccions el proper 12 de desembre on sembla ser que ja no es presentarà Bouteflika, el candidat governamental, com a conseqüència de la pressió exercida al carrer pels manifestants que exigeixen la fi de la corrupció i el nepotisme del Règim. Va començar la presentació un membre de Sodepau qui afirmà que la organització porta treballant amb Algèria des dels anys 80, concretament amb les mares i àvies dels desapareguts, durant el conflicte civil de la dècada dels 90, que s’inspiraven, en bona part, en el moviment argentí de les “Madres de la Plaza de Mayo”.

Així, se les va ajudar econòmicament i amb contactes polítics en un moment on la confrontació entre el govern i els islamistes del Front Islàmic de Salvació (FIS), guanyador d’unes eleccions el resultat de les quals no va ser reconegut, i el Grup Islàmic Armat (GIA), que no s’ha de confondre amb el primer, produïa gran quantitat de víctimes entre la població civil tan pel terrorisme d’Estat indiscriminat com per les accions brutals del GIA i altres grups menors que operaven en escenaris més locals i difícilment, per tant, identificables. En aquest context va senyalar la iniciativa de pau promoguda per la Comunitat de Sant Egidi a Roma, organització religiosa catòlica que tenia experiència en altres processos de pau (com el moçambiquès entre el comunista FRELIMO i la dretana RENAMO). La seva iniciativa no va reeixir, on no hi van faltar lloances i acusacions de ingerència per igual, però va marcar un precedent important.

En aquest escenari complex i d’asfixiant clima de repressió s’ha d’assenyalar les estretes relacions entre els serveis secrets algerians i les autoritats espanyoles, fins el punt que els membres de Sodepau foren detinguts a Barcelona i un membre del FIS a l’exterior fou arrestat i traslladat a la Verneda. Aquestes relacions continuen avui dia, com demostra la recent visita de l’actual Ministre de l’Interior espanyol Fernando Grande-Marlaska al país magrebí. S’ha de tenir en compte que Algèria és un referent internacional en tàctiques de contra-insurgència, aplicades de forma expeditiva, i la visita, per tant, del màxim responsable de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat Espanyol no pot ser indicativa de res positiu sinó més aviat del reforçament d’una relació basada en el control policial i militar de les fronteres i de les poblacions d’ambdós ribes del mediterrani.

II

Per altra banda, Aurèlia Mañé Estrada ens va explicar que el llibre té l’origen en un informe, es tracta d’una obra que és com un fons d’armari: hi pots trobar tots els antecedents i causes estructurals del que està passant avui dia. Ens va explicar que a Algèria es produeix un fet bastant curiós i que té a veure amb la forma armada, i la seva èpica conseqüent, amb que va accedir a la independència de la metròpoli francesa: si bé el moviment popular (Hirak) esta contra el Règim no deixa de reivindicar el seu llegat ideològic. Així el va definir com un moviment que “reivindica la història contra la història”. Per la seva part, tot i portar molts anys de relació personal i d’estudis amb Algèria, va afirmar la seva incredulitat a l’observar que durant 40 setmanes ha estat sortint la gent al carrer. Es tracta, doncs, d’una recuperació de l’autoestima i les ganes de lluitar d’un país que havia quedat emocionalment ferit després del cruent conflicte civil dels anys 90.

Precisament es deia que, per això, l’anomenada “Primavera Àrab” (per alguns “Primavera Democràtica” per no excloure als altres grups ètnics que viuen a la regió) no hi havia passat. La ponent va senyalar una sèrie de característiques que, personalment, l’hi semblaven definitòries del moviment: a) les protestes són pacífiques i d’un marcat caràcter “nacional” (gran presència dels símbols com la bandera i altres mostres d’identitat nacional) tot i que també va assenyalar que el moviment s’ha anat obrint, amb posterioritat, a altres identitats minoritzades com la amaziga b) el moviment és intergeneracional, tot i que amb una gran presència de joves, doncs, representen el 40% de la població algeriana c) és cívic, fins i tot netegen els carrers després de les manifestacions i reparteixen aigua entre els manifestants assedegats d) les protestes són molt creatives i amb sentit de l’humor, fet que té a veure amb aquesta recuperació de l’autoestima comentada.

Aurèlia Mañé, va voler destacar també que una de les crítiques que s’ha fet al llibre presentat a l’acte és que es tracta d’una obra més aviat vista des d’aquí i per una determinada generació que va construir una visió mítica d’Algèria als anys seixanta. Era la visió d’una Algèria socialista, laica, no alineada amb les potències hegemòniques de la Guerra Freda i que va nacionalitzar un recurs tan essencial com el petroli. La confrontació desigual, entre 1954 i 1962, d’una guerrilla de camperols amb un poderós exèrcit com el francès va despertar la solidaritat internacionalista de les esquerres que es mantingué tot i la deriva autoritària posterior. La ponent va afirmar, però, que la guerra, pròpiament, mai fou guanyada per l’Exèrcit d’Alliberament Nacional sinó que la victòria fou més aviat producte de la tasca de diplomàcia exterior engegada pel seu braç polític, el Front d’Alliberament Nacional (els orígens remots del qual es remunten al grup polític Estrella Nord-Africana).

Així va criticar que la gènesi del moviment nacionalista es basa en una forta identitat àrab-musulmana monolítica (que qüestiona si més no la idea d’una Algèria laica quan, de fet, existia una aliança estreta amb els Ulemes, jerarquia religiosa, i el seu peculiar socialisme no deixava de fer referència a la tradició islàmica). El Poder autoritari es va basar en tres branques: l’Estat Major de l’Exèrcit, els Serveis de Seguretat i la política de l’FLN. En aquestes un dels principals suports del Règim es constitueix en la seva imatge exterior (fruit d’aquesta visió mítica d’Algèria que havia comentat) però els anys 80 comença la seva davallada degut a la caiguda dels preus del petroli. Aquí comencen les primeres protestes donant-se la paradoxa, a ulls de la població, de que l’Exèrcit Nacional Popular “L’Exèrcit del Poble” ataqui al mateix poble que diu defensar. El que recorda aquell aforisme de l’anarquista Mikhail Bakunin que deia “Quan el poble esta sent colpejat amb un pal no es molt més feliç si a aquest se li diu el pal del poble".

No només no és molt més feliç sinó que afegeix al seu horror cert desconcert al topar-se amb un mirall invertit, amb una visió grotesca i distorsionada d’ell mateix, afegiria. Fins fa poc aquesta paradoxa era representada per aquell a qui popularment es coneix com “la mòmia”: un ancià en cadira de rodes i que ha perdut la capacitat de parlar a qui el Règim va presentar, en aquestes condicions, a la seva cinquena re-elecció. Aurèlia Mañé va moderar el seu optimisme quan senyalà que, en les condicions actuals, no sembla plausible un model de transició ni a l’espanyola (potser degut a que no hi ha un acostament dels sectors moderats del Règim i l’oposició) ni a la portuguesa (potser degut a que una aliança cívic-militar contra el Règim no sembla plausible pel caràcter monolític de l’Exèrcit). A més a més s’ha d’assenyalar que el Hirak no té, ni segurament vulgui tenir, una cara visible que pogués fer d’interlocutor amb unes autoritats que la voldrien agenollada i renunciant als seus principis fundadors.

III

Al final, a les intervencions del públic es va preguntar per les relacions actuals entre Algèria i França, senyalant Aurèlia Mañé la pèrdua de la seva importància anterior en favor dels Estats Units, relacions que es van fer molt estretes en la època de Condoleezza Rice. També es va preguntar per les diferències entre el “socialisme autogestionari” de Ben Bella i el “socialisme burocràtic” de Boumédiène: en aquest sentit, la ponent va assenyalar que les condicions que permeteren el primer fou la fugida dels colons francesos “pied noirs” que tenien càrrecs tècnics a l’administració i a les empreses. Així els treballadors algerians es van trobar amb una situació extraordinària que van haver de solucionar posant en marxa “des de baix” l’economia del país: la comparació amb el què va passar a casa nostra a partir de juliol de 1936 és pertinent per quan prové del mateix buit de poder. Aurèlia Mañé va estar d’acord, doncs, en que si alguna experiència socialista algeriana s’havia de recuperar era precisament aquesta. De totes maneres va senyalar, que ja la burocratització comença amb Ben Bella el 1963 amb el “Decret de Béns Venuts” que pretén recuperar un control estatal que el posterior Cop d’Estat de Boumédienè consolidarà.

De la mateixa manera el “Decret de Col·lectivitzacions” de la Generalitat de Lluis Companys (octubre de 1936) no buscarà altra cosa que recuperar el control institucional d’un procés revolucionari sortit des de baix. Ni ell ni Ben Bella van ser els artífex sinó els primers enterradors del control obrer, doncs. Un altre aforisme de l’anarquista Mikhail Bakunin recorda que “doneu-li poder a un revolucionari i en poc temps s’haurà convertit en el pitjor dels tirans”. S’ha de tenir en compte que tota revolució implica guerra i el mode de vida que aquesta imposa acaba per degradar al més revolucionari, com reflexionava Buenaventura Durruti des del Front d’Aragó. En aquest cas la gènesi de l’Estat Algerià està en la reunió dels líders militars de les diferents províncies (wilayah). En una d’aquestes (Congrés de Soumman) Boudiaf, el líder de la número 2, no s’hi va presentar el que exemplifica la competència pel poder entre ells.

Una disputa militarista que acaba per bandejar la política civil i, sobretot, el control efectiu de la població sobre els afers interns del país. Com un exemple de com evitar la desviació militarista en la lluita armada ens queda l’experiència als anys seixanta de Chola (nom en clau de la Organización Popular Revolucionaria-33 Orientales, braç armat de la Federación Anarquista Uruguaya) que, com ens recorda l’històric militant Juan Carlos Mechoso, tenia un procés molt acurat d’auto-avaluació i crítica interna, inexistent en altres grups guerrillers del període, així com un projecte de formació contínua dels seus membres (“Escuelita”). Un dels militants, Rubén, recorda com es va utilitzar una versió crítica del psicoanàlisi (mitjançant una sèrie de tests) quan el marxisme, afirma, sempre va bandejar aquest tema quan no utilitzava directament la psiquiatria farmacològica.

Una forma d’enfocar un projecte de lluita, doncs, que de ben segur va contribuir a la solidaritat i l’empatia davant d’altres models més basats en la jerarquia i l’autoritarisme.

Alma apátrida
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2019/11/el-pal-del-poble-cronica-de-la.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more